Bernie Sanders: el candidat independent dels treballadors o una trampa?

Amb l’entrada de Bernie Sanders (BS) a les eleccions del 2016, molts activistes honestos de classe i lluitadors per un món millor veuen en la seva candidatura una llum d’esperança davant l’ombrívola situació social, política i econòmica en què els nord-americans es veuen immersos avui. Lamentablement, aquest raig de llum és poc més que això: un raig que amenaça de tancar els treballadors i oprimits en el joc de les eleccions presidencials de 2016.

Creiem que Bernie Sanders, malgrat tenir molts elements progressius en la seva plataforma, no és una alternativa política real pels treballadors. Principalment perquè 1) es manté dins del Partit Democràtic [D.P] i 2) ignora molts problemes de vital importància per a l’anomenat “99%”, o la classe treballadora, particularment en relació als sectors més oprimits (immigrants, negres) i aquells que estan a l’exterior, patint [les conseqüències] de les guerres dels Estats Units.

Hi ha una raó per la qual Bernie Sanders està intentant guanyar la seva designació en el Partit Demòcrata en comptes de cridar a la conformació d’un partit independent, i hem de sondejar quina és. Darrere del seu “pragmatisme” existeix la creença que seria suficient canviar amb prou feines algunes polítiques i millorar la distribució de la riquesa per “arreglar” el sistema capitalista i així fer-lo funcionar per a nosaltres. Els socialistes, al contrari, rebutgem totalment els plans d’austeritat, acomiadaments, militarisme i repressió, i no creiem que això pugui ser impedit per un candidat “progressiu” del Partit Demòcrata. Ni el Partit Demòcrata ni el capitalisme poden ser reformats. No es tracta de triar “la persona correcta”, amb grans valors morals i ideals, i col·locar-la al Congrés dels Estats Units i a la Casa Blanca, com Sanders ens vol fer creure.

Necessitem trencar amb la cultura del sistema polític d’un Congrés de milionaris i de “partits bessons” que pertanyen a l’1%, i mobilitzar l’acció política independent de les masses treballadores per aconseguir un canvi. La classe treballadora i el poble oprimit necessiten i mereixen un canvi total i real, que és el que els lluitadors actius del moviment laboral, a Wisconsin; en el moviment Occupy, el d’immigrants i el de Black Lives Matter estan cridant a fer. I per aconseguir-ho, el més important és tenir una veu política independent que es posicioni clarament sobre aquells problemes que són fonamentals per nosaltres.

Qui és el Senador Sanders i per què apareix ara?

La vasta suma de bilions de dòlars que els capitalistes i les seves organitzacions estan gastant en la campanya per competir pels càrrecs mostra la set i desesperació de la classe dominant i els seus partits bessons, el Demòcrata i el Republicà, per aconseguir el poder.[1] En una espiral sense fi de la corporativització del procés electoral, tots dos partits estan preocupats amb el fet que les eleccions puguin aparèixer davant del nord-americà mitjà com un arranjament fet per endavant – un arranjament que es basa en els diners i relacions de poder i és aliè al que pensin els treballadors. La candidatura dels dos candidats “externs”, Trump i Sanders és, com dèiem en el nostre article anterior, un intent de tapar la gran maquina de diners corporatius dels Estats Units que funciona a l’esquena de la gent, i d’apropar-se a l’americà “mitjà”, també anomenat “de classe mitjana”. Intenten aconseguir que la gent s’interessi pel joc electoral establert, i s’allunyi de la possibilitat de construir moviments socials, partits i organitzacions alternatius, que són els únics mitjans que s’han demostrat capaços de competir amb el poder polític i social de la classe dominant.

No obstant això, Sanders sembla ser una peça complicada de l’actual equació, i la seva campanya està provocant diverses reaccions entre activistes de la justícia social i laboral. Sanders es presenta com un veritable candidat “independent”, fins i tot s’anomena “socialista”, però està aspirant a guanyar el bitllet d’entrada pel Partit Demòcrata És cert que està portant a terme una campanya diferent de la de Hillary Clinton i els seus majors contribuents són sindicats (Operadors de Màquines, Camioners, Educació, etc.), i amb contribucions petites (ha rebut 250 mil donacions de $33.51 de mitjana), mentre que Hillary Clinton, com tots els altres candidats dels dos partits, és massivament finançada per corporacions[2]. Sanders insisteix a celebrar actes amb sectors de la classe treballadora i mitjana en comptes de fer-ho amb caríssims esdeveniments de recaptació. De fet, la seva campanya mostra que hi ha un espai polític per a una direcció alternativa dels treballadors, que podria existir una opció de derrotar als tradicionals partits corporatius i obrir un espai al debat públic per als problemes de la classe treballadora.

No obstant això, Sanders té en el seu historial haver estat un candidat lleument radical, però dins del sistema establert: va passar els seus últims 30 anys com a polític a Washington i congressista amb forts lligams amb el Partit Demòcrata. Si bé és cert que usualment es posiciona a l’esquerra del Partit Demòcrata pel que fa a qüestions econòmiques, també és veritat que tota la seva carrera està marcada per haver-se anat allunyant dels treballadors, en direcció als cercles privilegiats de la política empresarial. Com ell mateix recentment va declarar: “No deixin que ningú els digui que som radicals, que estem per fora del que és convencional”.[3] I de fet Sanders s’ha convertit en això, en un polític convencional.

L’any 1980, va començar la seva carrera política com a “independent”, i inclús anomenant-se “socialista”, i va estar associat al Liberty Union Party [4], un partit anti-guerra i a favor dels sindicats i dels drets laborals. Fins i tot va ser escollit alcalde de la seva ciutat a Burlington (Vermont), mantenint la seva independència. Però les seves aspiracions de fer carrera com a polític professional el van portar a tancar un acord amb el Partit Demòcrata a Vermont per guanyar un lloc a escala nacional a Washington. Així, l’any 1988, mentre es postulava per la bancada de Vermont al Congrés, contra el candidat Demòcrata Paul Poirier, va fer un pacte amb el diable: va acordar impedir la conformació de qualsevol tercer partit que pogués ser una alternativa real a l’Estat i votar alineat amb el Partit Demòcrata [5].

D’ençà en endavant, Sanders va construir una carrera tradicional com a polític professional. Primer va estudiar a Havard’s Kennedy School [Escola de Govern, depenent de la Universitat de Harvard], on va establir les seves relacions amb l’elit liberal i la gent clau del Partit Demòcrata. L’any 1991, se li atorga la categoria de membre del partit a la Conferència Congressual del Partit Demòcrata [Congressional Caucus, grup de membres del Congrés dels Estats Units que es reuneixen en funció d’interessos legislatius comuns – NdT], i l’any 1992 fa campanya per Bill Clinton com a “mal menor”. Des de llavors contínuament donant suport als candidats del Partit Demòcrata en les eleccions. En les eleccions de 2004 Sanders mostra la seva veritable cara, concretant el seu gir en declarar: “No solament votaré per John Kerry, recorreré el país fent tot el possible per dissuadir les persones de votar a Ralph Nader… faré tot el que pugui, tot i tenir diferències amb John Kerry, per assegurar-me que ell guanyi l’elecció”.[6]

L’any 2006, es postula com a senador, fent un tracte similar amb els Demòcrates. Així, durant els últims 34 anys, Sanders no ha tingut una feina real, com la majoria del poble treballador; per contra, s’ha mogut cap a, i dins de, l’elit política.

Per tant, el Senador Sanders no és una veu genuïna dels treballadors, sinó un professional del sistema polític tradicional que ara denuncia. Té forts lligams amb el Partit Demòcrata i una dependència evident d’aquest, i un programa molt limitat de reformes que deixen de costat els problemes centrals i més urgents dels treballadors als Estats Units. Els socialistes no busquem un candidat “perfecte”, amb un programa socialista ja fet. Volem construir una alternativa política juntament amb altres forces socials i polítiques, però intentem construir una alternativa viable – una alternativa política que presenti un programa d’emergència contra l’austeritat i els atacs envers els drets democràtics bàsics, i que posi un fre al militarisme imperialista i a les polítiques neoliberals dels Estats Units arreu del món. I és impossible fer això sense trencar amb tots dos, el Partit Demòcrata i el Partit Republicà, i encara més: sense derrotar-los.

La reforma econòmica és important però no suficient

“El que hem vist és que mentre el ciutadà mitjà treballa moltes hores per baixos salaris, hi ha hagut un gran increment d’ingressos i un augment de la desigualtat de la riquesa, que ja arriba a nivells obscens” –va dir Sanders a l’abril. I no podríem concordar més amb ell en això.

La campanya de Sanders ha tingut èxit a obtenir declaracions de suport i ha atret grans multituds dins dels sindicats i dels obrers que aquests representen. Diversos locals d’AFL-CIO [Federació Nord-americana del Treball i Congrés d’Organitzacions Industrials – NdT] de Vermont i South Carolina li han donat suport i, més recentment, fins i tot ha aconseguit el gran suport dels Infermers Nacionals Units [NNU per les seves sigles en anglès – NdT] – un sindicat de 185 mil membres, i el més gran d’infermers arreu del país.

Sanders està intentant reparar la relació amb el sindicalisme després de la traïció d’Obama el 2010 d’una de les seves promeses centrals de campanya: una important reforma pro-sindical, la EFCA. Una reforma que avui Sanders intenta posar de nou sobre la taula. Encara que és progressiu que els sindicats s’allunyin de la corporativista Clinton per primera vegada en dècades, això no serà suficient per frenar l’ofensiva general contra els sindicats; una ofensiva que té com a conseqüència que avui dia existeixi el menor nombre d’afiliació a sindicats fins a la data, i que els que encara són membres tinguin el nivell de vida més baix des de la dècada de 1930.

No obstant això, la principal raó darrera d’aquest suport sense precedents d’un petit sector del moviment obrer a Sanders té a veure amb les reformes concretes i pragmàtiques de la seva plataforma econòmica, que inclou mesures molt progressives a les que, per descomptat, els socialistes li donem suport, i per les quals estem disposats a lluitar: salari mínim d’US$15 dòlars per hora (encara que no ho proposa com un augment immediat, sinó amb un horitzó per l’any 2020), dues setmanes de vacances pagades per a tots els treballadors (avui no hi ha cap mínim federal), 12 setmanes per llicència mèdica i de família [maternitat], més set dies de malaltia pagats [que tampoc estan garantits en la precària llei laboral]. Aquestes serien extraordinàries victòries per als treballadors nord-americans, i realment significarien un canvi, com també ho seria la defensa i expansió dels plans de Seguretat Social i Paternitat Planificada, o l’establiment d’un sistema de salut estatal, que Sanders també proposa.

La posició de Sanders sobre educació pública és un altre dels aspectes atractius, tant per als professors com per als estudiants. Per descomptat, estem a favor del seu projecte de llei de fer gratuïta la matrícula dels quatre anys a les universitats públiques, projecte al que Hillary Clinton també dóna suport, però el que necessitem és expandir el sistema d’educació pública i augmentar la seva qualitat. Tanmateix, cal recordar que Sanders inicialment va donar suport i votar per la reforma educativa de Bush “Cap nen quedarà enrere” de 2001, que és responsable de l’actual sistema nacional de proves estandarditzades i els seus currículums, i ha lligat els fons escolars de cada escola pública als resultats obtinguts en aquestes proves. Sanders posteriorment va canviar el seu vot per a oposar-se a la versió final de la legislació, però tot i així no està a favor de la seva derogació. La seva proposta simplement apunta a “esmenar” la llei actual en comptes d’establir una educació pública finançada plenament per l’Estat Federal, que promouria una major igualtat i donaria més (i no menys) recursos als districtes escolars més pobres i marginats.

Però per als treballadors dels Estats Units, les nostres vides són més que problemes de “pa amb mantega”, com el salari mínim de US$15 per hora i la matrícula gratuïta per quatre anys en la universitat a les que donem suport fermament. Els socialistes, i tots aquells que volen un canvi real en aquest país, estem igualment preocupats i compromesos amb aconseguir la superació del profund racisme en el país, que manté un gran nombre de treballadors amenaçats i privats de drets, i que construeix murs entre els treballadors, o amb la lluita per totals drets civils i polítics per als 20 milions de treballadors immigrants vivint als Estats Units. Estem extremadament alarmats per la creixent bretxa de drets econòmics entre homes i dones, i en particular per aquesta última dècada sencera d’atacs al dret a l’avortament i a l’anticoncepció en nom de la “llibertat religiosa” de les corporacions, i la humiliant retòrica “pro-vida” que degrada la capacitat de la dona a afirmar les seves opcions de vida. Ens oposem també a la presència dels Estats Units a l’Orient Mitjà, a les seves desastroses polítiques neoliberals al continent americà, en particular a Mèxic i Colòmbia; els seus continus intents de subornar, desviar i cooptar els processos revolucionaris en curs (com en el cas de Síria), el desplegament de les seves bases militars a Iraq i el món, i l’existència del centre de tortura il·legal de Guantánamo. Però quina és la postura de Sanders davant tots aquests problemes que van més enllà del canvi de la distribució dels recursos econòmics?

Sobre l’Alliberació Negra, podríem dir que Sanders té més aviat un passat que fa vergonya: va aprovar i votar una legislació crítica per a desenvolupar i liderar l’empresonament en massa de la classe treballadora negra i llatina, que encara existeix avui dia -la llei de 1994 de Bill Clinton, “Three Strikes Crime Bill”. Aquesta llei va portar a la inversió de quantitats de fons a la construcció de presons i va enviar molts delinqüents “a una vida a la presó per la ‘tercera infracció’: qualsevol tipus de tercer delicte greu, incloent-hi delicte per droga i altres infraccions no violentes”. Però, a més, després de les protestes de Ferguson i Baltimore, podem dir que un candidat la campanya del qual va haver de ser alterada pels activistes Black Lives Matters perquè inclogués alguna cosa per aconseguir la igualtat racial en la seva plataforma política, com va ser el cas de Sanders fa unes setmanes, no és un candidat amb qui puguem confiar per a deixar en les seves mans les qüestions democràtiques.

La visió de Sanders sobre la reforma d’immigració no és diferent de la d’Obama i Clinton –dóna suport a la llei de reforma integral d’immigració aprovada pel Senat el 2013, que “donarà un camí a la ciutadania a part dels aproximadament 11 milions d’immigrants indocumentats vivint als Estats Units”, però també “agrega una enorme ampliació de la seguretat de fronteres…”, preveu “la residència permanent d’immigrants indocumentats fins que el govern implanti 20 mil agents de frontera addicionals, mandata el E-Verify [sistema basat en internet per a la contractació de treballadors amb documentació legal exclusivament –NdT] per impedir que les empreses contractin treballadors no autoritzats, completa la cerca de 700 milles en la frontera i habilita sistemes d’entrada-sortida per a rastrejar als immigrants que romanguin més temps de l’autoritzat per la seva visa”.

Sanders va dir que “com a president, si el Congrés no aprova la reforma d’immigració, utilitzarem l’acció executiva per alleujar les deportacions dels pares de ciutadans nord-americans”. Però els immigrants no necessiten un “alleujament de les deportacions”, necessiten plens drets civils i polítics, necessiten ciutadania! I Sanders no està disposat a donar-la. Donant suport al projecte de llei d’immigració d’Obama, Sanders continuarà dividint a les famílies i comunitats immigrants en funció de quan han ingressat als Estats Units, i continuarà la terrible militarització de les fronteres i l’espionatge i criminalització del sector d’”immigrants qualificats”. Encara més, els activistes pels drets dels immigrants han criticat els seus comentaris recents, que “promouen la totalment desmentida noció que els immigrants que arriben als Estats Units estan usurpant els nostres treballs i ferint als nord-americans –especialment els joves, llatins i afro-americans”. Per tant, no sorprèn que en les enquestes Sanders tingui un baixíssim percentatge entre negres i llatins, i això reflecteix amb claredat que Sanders no ofereix cap perspectiva per a l’alliberació negra o els drets dels immigrants.

Quant als drets de les dones, la promesa de Sanders de nominar per a la Cort Suprema jutges “pro-avortament” no és suficient. Necessitem urgentment una llei federal que asseguri i financi l’avortament lliure, segur i gratuït en qualsevol lloc del país, més enllà de les actituds xovinistes de qualsevol regidor local. Encara més, volem saber si tancarà Guantánamo i condonarà el deute a Puerto Rico al mateix temps que els concedeix a aquests ciutadans de segona classe plens i iguals drets polítics. De fet, el silenci més preocupant d’aquest candidat “progressiu” té a veure amb la política exterior dels Estats Units i el seu suport a les guerres: el Senador Sanders té un alarmant record de votació a favor de totes les intervencions militars dels Estats Units a l’exterior. Va donar suport a la precursora de l’Acta Patriòtica (Acta Antiterrorista i de Pena Efectiva de Mort) de Clinton, el 1996; a les sancions econòmiques a Iraq el 1991, que assassinaren mig milió de nens, i va recolzar també el primer bombardeig a Iraq, el 1992 i la guerra de Clinton a Kosovo, així com va votar pels crèdits de guerra per a Afganistan i Iraq. No podríem trobar un aliat més lleial del militarisme d’Estats Units.

Més recentment, el 2006, va votar pel projecte de llei 921 que va donar suport a Israel contra Líban, i per la llei 4681, que imposa sancions a l’Autoritat Palestina després de la victòria de Hamas a Gaza; l’últim any va fer costat a la Resolució del Senat 498, que va dona suport a l’últim atac d’Israel a Gaza, en nom del “dret d’Israel d’autodefensa”. Finalment, Sanders va declarar recentment que no s’oposa al programa de drons d’EEUU, que ja ha matat almenys 2.464 persones des que Obama va assumir, argumentant que “hem d’utilitzar drons molt selectiva i efectivament. No ha estat sempre aquest el cas”.
La campanya de Sanders prepara un suport “progressista” a Clinton i al Partit Demòcrata
No obstant això, el problema més greu de la candidatura de Sanders no és que el seu programa “no sigui suficient“. Encara que és veritat que el seu programa no apunta les necessitats clau de la classe treballadora, l’element més important que falta en la seva campanya és la ruptura amb el Partit Demòcrata, que és l’enterrador històric dels moviments socials i sindicals radicals i independents als Estats Units.

Vegem uns exemples recents. Recordem com les direccions sindicals -juntament amb els demòcrates- van interceptar i van trair la massiva vaga sense precedents dels treballadors immigrants a Califòrnia el 2007. Tres anys després, quan a Wisconsin es van aixecar els treballadors públics, el Partit Demòcrata va aconseguir que la vaga i la lluita fossin forçadament canalitzades a través del procés parlamentari de revocació del Governador republicà Walker. També va succeir quan els liberals i els empleats d’ONGs van cooptar el moviment Occupy tractant de transformar-lo en suport a la reelecció d’Obama, el 2012.

Hem de començar a construir un partit independent dels treballadors ara, i no més tard. Hem de construir una alternativa política controlada per les bases, no una plataforma de polítics professionals. Una organització política oberta a rebre i incloure moviments socials i sindicats combatius, perquè els drets dels immigrants, dels activistes de l’educació, així com dels negres i de les organitzacions anti-guerra, tinguin el seu lloc, i així poder educar, discutir, i donar-li forma a una plataforma política.

El fet que Sanders no ho faci -basant-nos en la seva carrera com a demòcrata- mostra que no només no representa un trencament amb el règim polític establert que governa el país, sinó que, per contra, és un obstacle. Temem i veiem que Sanders és l’última reserva de l’1% per mantenir l’adhesió de la classe treballadora a un sistema d’opressió i explotació.

Al final, la campanya de Sanders és una forma d’acorralar i canalitzar cap al Partit Demòcrata el suport dels sectors que s’han radicalitzat des del 2007 a causa de la crisi econòmica; és a dir, és una forma d’evitar una campanya i un candidat realment independents. Ell és un intent més del Partit Demòcrata (i fidel del tipus “fins que la mort ens separi”) de generar ‘renovació’, i mostrar que a la “esquerra” del Partit Demòcrata hi ha persones que es preocupen pels problemes de la classe obrera. La seva campanya és similar a la de Denis Kucinich (2008), Jesse Jackson (1984, 1988), Theodore Roosevelt (1912) i altres històrics intents “d’esquerra” del Partit Democràtic, que van aconseguir cooptar i donar-li una cara amigable al partit de la classe capitalista, per capitalitzar el suport cap a les campanyes electorals. És una estratègia de la classe dominant i desafortunadament té força èxit. Molts moviments anteriors de la classe treballadora i dels oprimits van sucumbir sota aquest parany electoral, incloent-hi els moviments de Drets Civils en els ’60 i el Black Power, moviments indígenes i de dones, durant els anys ’70.

La campanya de Sanders està ajudant a fer creure que hi ha una esquerra sana dins del Partit Demòcrata i hi ha un greu perill que, una vegada que Sanders perdi en les primàries (com aquest erudit mostra, Sanders té molt poques oportunitats de guanyar les primàries del PD [22]), canalitzi als seus votants cap al suport a Clinton com a ‘mal menor’. Si aquest escenari es materialitza, Clinton apareixeria, en última instància, com a “capitulant” a l’esquerra del partit per captar el seu suport i podria concretar la seva renaixença com a “progressista”. Per això, pensem que al final, la campanya de Sanders acabarà enfortint el poder del Partit Demòcrata, i augmentarà l’adhesió dels sectors progressius de la classe treballadora a aquest.
Quina és l’alternativa?
En comptes de respondre i fer campanya per Bernie Sanders (la qual cosa comporta, en última instància, a donar suport al PD), hem de fer servir el període d’eleccions per formar, organitzar i mobilitzar els treballadors, oprimits i a la joventut en els nostres moviments i, al mateix temps, debatre amb els que donen suport a la campanya de Sanders, així com els seus detractors, la necessitat de construir un front electoral socialista i començar a fer els passos per un partit de treballadors i oprimits que sigui independent.

Hem tingut èxits electorals “d’esquerres”, i experiències en els últims anys, com la campanya de Kshama Sawant i la seva victòria com a regidor de la ciutat de Seattle, en 2014 [23]. També cal remarcar l’esforç dels que han tingut grans avenços, com la campanya de Jorge Mujica, dins de la campanya socialista de Chicago el 2015 [24], que mostra el potencial i la influència d’usar les eleccions locals per ajudar a difondre les idees i polítiques socialistes. Aquests esforços electorals, locals, amb arrels a la base, i amb independència de classe, li han donat als treballadors i oprimits una alternativa concreta que és molt més realitzable en el present i que té una perspectiva a llarg termini.

Específicament, l’èxit d’Alternativa Socialista (SALT) amb la campanya de Sawant, i el seu temps en mandat, demostra que seria una bona iniciativa expandir aquesta alternativa nacionalment, com SALT va cridar a fer el 2014, a més de construir moltes altres campanyes locals i provincials en 2016 i en el futur. La victòria de Sawant no va ser d’un dia per l’altre; a SALT va haver de fer l’esforç de construir i llançar campanyes en anys anteriors (2012, 2013), perquè la mateixa s’arrelés socialment. Això va ser la base de la seva victòria en 2014 [25]. En comptes de demorar aquest projecte per a un futur incert, és d’interès dels socialistes, treballadors i oprimits a tot arreu que això sigui una realitat a les ciutats i estats on tàcticament tingui sentit fer-ho.

En relació a això, la proposta de SALT, el 2014, de formar “coalicions arreu el país amb el potencial de presentar-nos conjuntament a escala nacional, per tenir 100 candidats independents de la classe treballadora en les eleccions de mitjans de 2014” [26], hauria estat una bona opció per al 2016. Desafortunadament, SALT va decidir donar suport i divulgar la campanya de Sanders [27]. Aquesta és una gran traïció a les polítiques independents que van presentar en la campanya de Sawant, així com una oportunitat perduda de disputar la idea de progressisme i canvi polític dins el Partit Demòcrata des dels socialistes actualment més coneguts del país.

Un front electoral socialista podria, a més d’unir la força de diverses organitzacions socialistes i les que els hi donen suport, contribuir a arrelar-se en importants llocs amb les lluites dels treballadors i oprimits, per mobilitzar i, utilitzant els mitjans electorals, difondre les nostres idees i desenvolupar influència i poder d’organització.

Com a socialistes, hauríem d’usar les eleccions per difondre les nostres idees i solucions, però també per aprofitar l’espai polític i protagonisme per mobilitzar la nostra classe en les lluites, en els seus sindicats, llocs de treball, escoles i comunitats. Lluitar per organitzacions de classe independents i democràtiques, per sindicats combatius i organitzacions de treballadors, per un moviment d’estudiants, professors i treballadors de l’educació per una educació pública, per moviments socials i organitzacions que lluiten per l’alliberament dels negres, llatins, immigrants, dones, LGBTI i altres opressions hauria de ser el centre d’aquestes campanyes. Les polítiques, i el projecte socialista que construeixen, els farà destacar-se i els permetrà construir les bases d’aquest partit de la classe treballadora, independent, que necessitem per poder competir contra els partits bessons de la classe dominant, no només electoralment sinó, més important encara, en les lluites de tots els diez.

Publicat originalment a http://litci.org/es/lit-ci-y-partidos/partidos/workers-voice-eeuu/bernie-sanders-el-candidato-independiente-de-los-trabajadores-o-una-trampa/

Notes:

[1] http://www.bloombergview.com/articles/2015-04-26/how-record-spending-will-affect-2016-election

[2] http://www.cnn.com/2015/07/02/politics/bernie-sanders-fundraising/

[3] http://www.washingtonpost.com/news/post-politics/wp/2015/09/09/sanders-campaign-says-70000-labor-union-members-joined-wednesday-conference-call/

[4] http://www.bloomberg.com/politics/articles/2015-08-20/bernie-sanders-deal-with-the-democratic-devil

[5] http://www.counterpunch.org/2015/07/21/bernie-out-of-the-closet-sanders-longstanding-deal-with-the-democrats/

[6] http://socialistworker.org/2015/05/05/problem-bernie-sanders

[7] http://www.usmagazine.com/celebrity-news/news/bernie-sanders-running-for-president-competing-with-hillary-clinton-2015304

[8] “From 7,500 in Burlington, Vermont, to 300 in Birmingham, Alabama”. – Vegeu més en: http://www.labornotes.org/2015/07/support-sanders-grows-unions#sthash.JVVpUB8e.dpuf

[9] http://www.labornotes.org/2015/07/support-sanders-grows-unions#sthash.JVVpUB8e.dpuf

[10] http://www.cnn.com/2015/08/10/politics/bernie-sanders-nurses-endorsement-2016/

[11] La “Employee Free Choice Act” [Acta de lliure elecció dels treballadors] vol permetre la formació de diversos sindicats a través d’un nou sistema, més “lliure”, per reconèixer directament al sindicat com a ens negociador. Aquesta reforma permetria legalitzar sindicats amb una simple prova: que la majoria dels treballadors d’un lloc de treball vulguin afiliar-se (signant un compromís escrit), sense la necessitat d’haver d’organitzar eleccions on els defensors de la creació del sindicat hagin de “competir” amb la patronal, portant a terme la campanya sota un clima d’assetjament, amenaces i intimidació constants, com passa en l’actualitat.

[12] http://www.nytimes.com/2015/02/08/business/the-shrinking-american-labor-union.html

Durant els darrers 7 anys de l’administració d’Obama, les direccions sindicals han estat febles (si no han estat còmplices) en la lluita contra les polítiques del Partit Demòcrata i Republicà que retallen drets dels treballadors com les pensions, l’obra social, el dret de vaga o el dret d’organització sindical. Els líders dels sindicats tenen raó en què la Cort Suprema, amb el suport de la majoria del Partit Demòcrata i Republicà, implementarà una “profit” d’impostos als sindicats el proper any. Necessitaran formar, organitzar i mobilitzar els afiliats i a la comunitat de membres per aturar aquest atac i donar suport a la causa sindical.

[13] http://www.labornotes.org/2015/07/support-sanders-grows-unions

Encara més, ell és el vocal opositor de la Societat Trans-Pacific, un altre acord corporatiu interfronteres que perjudica els treballadors aquí i a l’exterior, com el NAFTA [Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord] durant la dècada del 1990, però que no el fa un enemic de les polítiques neoliberals.

[14]http://www.salon.com/2015/04/08/america_is_criminalizing_black_teachers_atlantas_cheating_scandal_and_the_racist_underbelly_of_education_reform/

NCLB ha fet una gran privació, llevant fons i privatitzant l’educació pública i un cop més és a la perifèria, on escoles de negres i llatins (així com els seus estudiants) han patit els atacs més forts.

[15] http://www.cnn.com/2015/07/15/politics/bill-clinton-1994-crime-bill/

[16] http://therealnews.com/t2/index.php?option=com_content&task=view&id=31&Itemid=74&jumival=14507

[17] http://www.huffingtonpost.com/2013/06/27/senate-immigration-reform-bill_n_3511664.html

[18] Ibid

[19] http://blog.fwd.us/bernie-sanders-immigration

[20] http://www.nytimes.com/1995/12/01/world/iraq-sanctions-kill-children-un-reports.html

[21] http://thinkprogress.org/world/2015/08/31/3697175/bernie-sanders-wouldnt-end-obamas-drone-program-promises-to-use-it-very-selectively/

[22] http://fivethirtyeight.com/features/stop-comparing-donald-trump-and-bernie-sanders/

[23] https://en.wikipedia.org/wiki/Kshama_Sawant

[24] http://inthesetimes.com/article/16637/chicagos_socialist_city_council_candidate_throws_his_hat_into_the_ring

[25] http://www.socialistalternative.org/2014/01/31/lessons-kshama-sawants-historic-victory/

[26] http://www.socialistalternative.org/2013/11/07/election-victories-for-socialist-alternative/

[27] http://www.socialistalternative.org/2015/05/09/bernie-sanders-independent-campaign/