Brasil viu un dels moments més delicats i complexos de la seva història recent. Només és comparable als anys 80, quan la combinació de crisi econòmica i ascens obrer va derrocar la dictadura militar que havia governat el país durant 20 anys. Això va permetre la creació del PT i la CUT (Central Única dels Treballadors), dues de les organitzacions classistes més fortes del món.Escrit per Gabriel Huland
La CUT és comparable a CCOO a l’Estat espanyol, a la CNA sud-africana -que va derrotar l’apartheid-, i al sindicat Solidaridad, una de les peces fonamentals de la caiguda de la dictadura del Partit Comunista de Polònia.
Les dues organitzacions (PT i CUT) s’han convertit en aparells burocràtics íntimament vinculats i al servei de la burgesia brasilera, funcionant actualment com una de les majors traves per al desenvolupament de les lluites i la consciència de classe. Han defensat un govern en el qual han participat directament la gran patronal i que ha aplicat al Brasil el projecte neoliberal de manera rigorosa. Un govern que ha sigut presentat durant molts anys com a model per part de l’FMI i el Banc Mundial i que mai va ser d’esquerres, tot i que afirmava governar en nom dels treballadors i les treballadores.
La classe treballadora i el poble pobre de Brasil varen confiar en aquest govern encapçalat pel PT durant més de 10 anys. No obstant això, ara es produeix un fenomen que la majoria de l’esquerra mundial es resisteix a veure: una ruptura de masses amb el PT, que s’expressa a les fàbriques i als centres de treball, i es combina amb el rebuig a la majoria dels polítics i dels partits. Quasi el 70% de la població no n’està satisfeta, no confia en les institucions, vol noves eleccions i no accepta el canvi de Dilma Rousseff per Michel Temer, el vicepresident que assumeix el càrrec després de l’impeachment, perquè és “canviar sis per mitja dotzena”, com diuen els companys del PSTU.
La crisi política al Brasil ha generat un debat a l’esquerra i confusió a gran part dels activistes del món. Com no podia ser d’una altra manera, els moments que precedeixen les grans convulsions socials provoquen reordenacions i crisis a l’interior de les organitzacions.
La divisió dins la classe dominant del Brasil
Els principals mitjans de comunicació espanyols van retransmetre l’escandalosa i circense votació de l’impeachment de Dilma Rousseff al congrés brasiler. Molts es pregunten què és el que realment està passant al Brasil. Hi ha dos discursos hegemònics. Per una banda, el discurs del PT, que governa el país des del 2002 i afirma que Dilma s’enfronta a un intent de “cop d’estat” per part de les forces conservadores del país, que volen desestabilitzar el seu govern per arribar al poder. El cop quedaria justificat, segons aquesta versió dels fets, per un suposat caràcter popular i progressiu dels governs del PT. Per altra banda, tenim el discurs de l’oposició de dretes, representada pel PSDB, que va governar el país abans que Lula arribés al govern i que afirma que Dilma és corrupta, responsable del caos en què es troba el país i que ha de deixar el poder perquè torni l’estabilitat i el creixement econòmic.
Al Brasil hi ha una dita, “el brut parla del mal rentat”, que s’aplica a una situació en la qual dues persones molt semblants s’acusen mútuament de fer quelcom que realment ambdues fan. No hi ha millor manera de descriure l’actual situació al Brasil.
Part dels partits que ara són oposició per a Dilma, fins fa molt poc temps eren els seus aliats incondicionals i socis de govern, com és el cas del PMDB, un partit burgès, conservador, reaccionari, vinculat al caciquisme rural brasiler i que en els últims 30 anys mai ha estat a l’oposició. Van formar part del govern no simplement per voluntat pròpia, sinó perquè Lula (PT) els va convocar a entrar al seu equip i d’aquesta manera aconseguir la majoria parlamentària. El PT ha estat governant el país en conformitat amb els interessos del gran capital i, com sabem, no es pot governar per a tothom. O s’està amb la patronal o amb la classe obrera.
L’economia en caiguda lliure i un ajust en contra de la majoria dels treballadors i treballadores
El Brasil és la sisena economia mundial. Un país de dimensions continentals, amb una gran quantitat de terres cultivables, minerals, rius cabalosos i una biodiversitat que desperta la cobdícia de les multinacionals. A més, té un parc industrial poderós amb una classe obrera nombrosa, concentrada i combativa.
La indústria brasilera abasteix sobre tot el mercat intern. De totes les exportacions brasileres del 2015, que han disminuït en més d’un 15% des del 2011, només prop del 10% són productes industrialitzats. La resta consisteix en productes primaris com el petroli, la carn, el sucre, el cafè i minerals.
La crisi econòmica va noquejar durament el país llatinoamericà. La demanda de la Xina i de la UE ha caigut en els últims anys i el sector de la construcció es va desplomar a causa de la corrupció i de la reducció dels projectes d’infraestructura finançats amb recursos públics. A més, els bancs van tallar les línies de finançament, com a conseqüència de la incertesa en els mercats financers mundials i perquè el nombre de famílies endeutades (60%) i que no tenen condicions per pagar els seus deutes és insostenible (10%). Tal i com va succeir a l’Estat espanyol, els bancs han gaudit aquests anys de grans guanys concedint préstecs hipotecaris i de consum a taxes d’interès exorbitants i ara el risc de fallida és imminent.
Les previsions més optimistes indiquen un decreixement de quasi un 4% per al 2016. El 2015, l’economia es va contraure més o menys el mateix, el que genera un dràstic augment dels acomiadaments i la precarització de les condicions laborals. Des d’octubre de l’any passat, més de 2 milions de llocs de treball han estat eliminats.
La producció industrial de São Paulo, l’estat més ric del país, ha caigut prop d’un 25% en els últims dos anys. La taxa oficial de l’atur ronda l’11%, i un de cada cinc joves no té feina. La reducció salarial és un altre element de deteriorament econòmic al Brasil
Les similituds entre Brasil i Espanya no es limiten a les altes taxes d’atur i a la bombolla immobiliària. El deute públic brasiler consumeix més de la meitat de tot el pressupost públic i supera el bilió de dòlars, prop del 67% del PIB. El dèficit públic del govern del Brasil és d’un 10%, com l’espanyol el 2012.
Dilma Rousseff ha aplicat un ajust duríssim a l’economia, atacant a la majoria de la classe treballadora. El govern planeja retallar uns 6 mil milions de dòlars per “ajustar” els comptes, retallada que es dóna sobretot en àrees socials: les pensions i el salari dels funcionaris, com va ser aquí la retallada de la paga extra. Aquest pla gens innovador ve imposat per l’FMI com a condició per al préstec de diners al país.
El discurs oficial diu que es tracta d’un moment de sacrificis per a tothom (recordem la mentida de què “hem viscut per sobre de les nostres responsabilitats”?), encara que els bancs brasilers mai han obtingut tants beneficis com en els últims governs del PT. L’Itaú, segon banc del país, va obtenir beneficis de més de 6 mil milions de dollars americans (US$). El mateix Lula ha presumit públicament de què els bancs mai han guanyat tant com durant les seves dues legislatures.
A part de les retallades, el govern Dilma, abans de l’impeachment, preparava una reforma de les pensions, un paquet d’incentius als empresaris i mesures repressives contra els moviments socials. En mig de la pugna va fer aprovar una llei encara més dura que la Llei Mordassa de Rajoy. De fet, és pràcticament igual si governa el PT o l’oposició de dretes (els dos blocs burgesos), el programa polític i econòmic que apliquen no difereix en res substancial.
La sortida és als carrers, en la construcció d’un tercer camp classista i independent, “Fora Todos Eles”!
La crisi política actual és producte de la crisi econòmica, de la divisió interburgesa i de la ruptura de la majoria de la classe obrera amb el PT. Però, així com en altres països, no existeixen només aquests dos camps burgesos. Hi ha un tercer camp que s’ha d’enfortir, el camp independent de la classe treballadora, el d’aquells que no estan a favor de l’impeachment ni per la defensa del govern de Dilma. La sortida que interessa als que patim diàriament les desgràcies del capitalisme es construeix a les mobilitzacions, les vagues i les ocupacions d’escoles (actualment hi ha desenes d’escoles ocupades a Brasil).
El PSTU, secció de la LIT-CI al Brasil, és part de l’esforç per no deixar el curs de la història en mans dels partits hegemònics, siguin de la falsa esquerra o els tradicionals partits de la dreta. Defensa el “Fora Tots Ells” com única sortida a aquesta greu crisi. Exigeix, juntament amb altres organitzacions com la central sindical Conlutas i l’Espai d’Unitat d’Acció, la convocatòria de noves eleccions generals amb regles electorals democràtiques. Defensa un govern dels treballadors recolzat en consells populars, que trenqui amb els grans capitalistes i els grans bancs, per construir una alternativa obrera i popular contra aquest ordre econòmic que només fa augmentar la misèria del poble.