Degut al seu interès polític, reproduïm la “Carta Oberta al Jovent Comunista“, firmada per Mònica Chirivella, publicada a la revista L’accent. La carta forma part de la polèmica interna al si d’Arran Nacional, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista (EI).
Arran és, amb diferència, l’organització juvenil més important de l’àmbit dels Països Catalans i agrupa molts joves revolucionaris. Pel que fa la carta, planteja qüestions de rellevància no només per a Arran, sinó per a totes els militants que lluitem per la revolució socialista.
La carta recull la reflexió d’un important sector de l’organització sobre la seva experiència de 10 anys de militància a Arran i a l’EI. Una reflexió que conclou en la necessitat d’aixecar “un nou projecte comunista (…) que ens allunye de la falta d’horitzó revolucionari que ens ha fet actuar per inèrcia, que ens ha fet veure que com a EI no tenim un projecte amb potencialitat real per a rompre amb la societat capitalista“. Una reflexió que, en definitiva, els porta a qüestionar “els postulats de fons del projecte actual“.
Les companyes qüestionen “la perspectiva parcialitzada” dels “tres eixos” de l’estratègia de l’EI (social, nacional i de gènere). Una visió fragmentada que “descarta una perspectiva de classe que ens permeta entendre el control dels mitjans de producció com la base del domini polític de la burgesia i no ens permet comprendre el paper que juguen les diferents opressions, com la de gènere o nacional, dins la formació social capitalista en què vivim“.
Critiquen que des de l’EI “obviem el control dels mitjans de producció i reproducció de la nostra societat com a objectiu últim del nostre projecte i el reduïm a demandes de redistribució de la riquesa i reducció de la desigualtat“, De tal manera que “acabem reduint el projecte a reformes parcials que no ens fan avançar en una estratègia per superar el capitalisme, o creant alternatives al marge del capital que conviuen perfectament amb aquest i no li generen cap conflicte significatiu” Recullen la necessitat de la “presa del poder polític (…) en el qual la classe treballadora haurem d’exercir la nostra dictadura de classe [en el sentit plantejat per Marx].
Qüestionen “l’estratègia de la Unitat Popular“, entesa no com “un bloc històric revolucionari que necessàriament s’ha hagut de construir mitjançant la independència de classe del proletariat, que esdevé classe hegemònica i imposa el seu projecte històric“, sinó com “un bloc interclassista, a partir del subjecte «poble», que mantinga un discurs radical, però que a la pràctica defense el programa socialdemòcrata“.
Com es pot veure, els punts que susciten les companyes i amb els que volen fer d’Arran un instrument comunista revolucionari són de gran rellevància i posen sobre la taula la necessitat d’una discussió en profunditat sobre les bases estratègiques de la construcció d’un projecte marxista revolucionàri amb influència de masses.
Afegim també l’enllaç la resposta oficial que han rebut d’Arran i la del portaveu d’Endavant al País Valencià, aquesta última molt agressiva i marcada per una arrogància intel·lectual molt poc fonamentada.
Incloem finalment, com una contribució al debat, l’article que vam publicar el 5/11/2015 explicant les nostres diferències més de fons amb l’EI i l’article que vam publicar el 20/05/2021 analitzant la deriva de la CUP d’una força rupturista al “bloc de governabilitat”.
No hi ha dreceres en la lluita per la revolució i el socialisme i es fa urgent construir una organització que tingui com a horitzó la batalla per la llibertat nacional de Catalunya, la ruptura revolucionària amb les actuals institucions i un govern dels treballadors/es. Una força revolucionària que, de ben segur, es construirà al calor de la mobilització i a partir de ruptures, acords i fusions amb altres activistes, tendències i organitzacions. Per part nostra, Corrent Roig estarem colze a colze amb tots els companys/es de la l’EI que lluitin contra l’actual deriva.
A continuació, us deixem un fragment d’aquesta carta, que la podreu trobar sencera publicada aquí:
Carta oberta al jovent comunista
L’experiència acumulada pel moviment socialista internacional ens permet comprendre, als joves militants que treballem per continuar el fil roig, que no podem deslligar el projecte comunista del context en el qual s’ha de desenvolupar. Les experiències revolucionàries de què ens hem de nodrir teòricament per a construir un nou present socialista no es poden entendre aïllades dels processos de llarga durada que les situen històricament, necessàriament amb un context previ de construcció de les condicions de possibilitat objectives i subjectives perquè es donaren aquelles experiències.
En el nostre cas, ens ha tocat viure la llarga ressaca de la derrota del projecte comunista. Després del complex desenvolupament del moviment socialista entre la segona meitat del segle XIX i l’inici del XX, que permet construir amb gran rigorositat la teoria revolucionària i contrastar-la amb una pràctica revolucionària creixent, el cicle d’experiències socialistes a Europa entra en una fase d’estancament, forçada en part per la Guerra Freda. Serà, però, a partir de la fi d’aquesta i de la derrota militar i ideològica de l’URSS quan el comunisme entra definitivament en la fase de guaret de la que en som hereus.
Tot i això, contràriament a la “fi de la història” que vaticinava Fukuyama, el vell fantasma que recorria el món torna a reclamar el seu lloc tímidament. Les dues crisis capitalistes recents, que tornen a posar en dubte un cop més les promeses d’estabilitat i progrés de la classe mitjana, han gestat un canvi generacional que permet el retorn de les tesis comunistes. Aquesta nova generació política estem cansats de la derrota ideològica i estratègica que arrosseguem i som conscients de la nova condició de possibilitat que permet materialitzar un nou projecte comunista. Un nou projecte que ens allunye de la falta d’horitzó revolucionari que ens ha fet actuar per inèrcia, que ens ha fet veure que com a Esquerra Independentista no tenim un projecte amb potencialitat real per a rompre amb la societat capitalista i que, finalment, ens ha empès a formar-nos per eixir d’aquest atzucac mitjançant l’anàlisi dels postulats de fons del projecte actual.
En aquest sentit, malgrat que mitjançant la idea d’indestriabilitat dels eixos s’ha intentat superar la perspectiva parcialitzada de la realitat, la caracterització del socialisme com a eix reduït a la lluita econòmica, que respon a l’explotació que la classe treballadora rebem als nostres centres de treball, reprodueix aquesta parcialització de la lluita i reflecteix que l’error és encara més de fons.
A partir d’aquesta anàlisi fragmentada, es descarta una perspectiva de classe que ens permeta entendre el control dels mitjans de producció com la base del domini polític de la burgesia, que acumula poder social a partir de la reproducció del capital mentre es reprodueix la mateixa societat, i no ens permet comprendre el paper que juguen diferents opressions, com la de gènere o la nacional, dins la formació social capitalista en què vivim. Així, analitzem que la falta d’independència ideològica respecte als principis de la política burgesa han portat al moviment al llarg de la nostra història a confondre de forma constant el programa i la ideologia, cosa que s’ha fet cada cop més evident durant els últims anys.
Per aquest motiu, l’anàlisi de la formació social capitalista des d’una perspectiva essencialment interseccional, en què trobem tres eixos d’opressió que respondrien a tres sistemes diferenciats -malgrat es negue reiteradament-, és un dels trets principals que s’amaguen darrere de la indefinició ideològica actual. Això ens ha portat a desenvolupar un projecte impotent, que fa una crítica radical a les diferents opressions però no es dota de les capacitats polítiques per a esdevenir un poder que confronte el poder del capital i, per tant, sense capacitat real per a confrontar aquest domini.
En conseqüència, acabem reduint el projecte a reformes parcials que no ens fan avançar en una estratègia per superar el capitalisme o creant alternatives al marge del capital que conviuen perfectament amb aquest i no li generen cap conflicte significatiu. La incapacitat de canviar el món en un pla material ens ha reduït a una crítica moral del sistema. Per aquest motiu, revestim el nostre projecte d’un discurs que oscil·la entre les proclames revolucionàries i les demandes reformistes; el que a la pràctica no és un projecte revolucionari sinó que respon a un projecte socialdemòcrata que reflecteix l’interclassisme ideològic del nostre moviment. […]
