27 de desembre de 2019
Per Laura R
Després de dos llargs anys d’espera, la sentència als tres exjugadors del club de futbol Arandina, no ha caigut del cel. És fruit de la lluita i la mobilització als carrers de milers que, fartes de sentències masclistes, sortim als carrers aquests anys per a exigir un canvi de lleis i la depuració d’aquest sistema judicial que no ens creu.
Després d’aquesta, la reacció no es va fer esperar. Familiars i amics van convocar diverses concentracions de protesta en recolzament dels violadors i van difondre àudios privats de la noia, tal com van amenaçar que farien, la qual cosa és denunciable. Al seu torn algunes personalitats del periodisme o de la política van contribuir, amb les seves vergonyoses declaracions, al linxament de la menor per xarxes socials.
No és un cas aïllat
El cas Arandina és un exemple de la criminalització que pateixen les dones que denuncien violència sexual. Com afirmen professionals que treballen per a atendre-les, això no és una excepció, sinó que la doble victimització a la qual es veuen sotmeses, sol ser sistemàtica.
Gairebé sempre se les culpa, o es culpen, per allò succeït, es dubta del fet o no se les creeu, sobretot quan són menors. La violació es trivialitza i la resposta de la societat, ja sigui a través de la família, la justícia o els mitjans de comunicació, segueix sent el silenci o la re-victimització. És per això que la majoria no denuncien i, si ho fan, sovint el perpetrador o perpetradors, no són condemnats.
“I la culpa no era meva, ni on era, ni com vestia”
És per aquesta connivència, passivitat i complicitat de les institucions i del propi Estat amb delictes sexuals cap a les dones que avui són ja pandèmia mundial i en la seva majoria queden impunes, que milions de dones en tants països s’han sentit identificades amb la performance que el grup feminista xilè “Les Tesis” va dur a terme el 25 de novembre i que des de llavors ha fet la volta al món, adaptant, a més, la lletra a les diferents situacions a cada país i convertint-se en un himne feminista.
Com diu Rita Segato, l’antropòloga de la qual els seus estudis i teories van inspirar la lletra d’aquesta performance, en gairebé totes les cultures i en totes les religions, la dona és oprimida. La dona és sospitosa moralment, vulnerable al mal i la temptació. Diferents governs, incloent aquells que es fan dir “democràtics”, han utilitzat la violència sexual per a sembrar por i que les dones no s’expressin i exerceixin el seu dret a protestar.
Tot i que el feminisme atribueixi això al “patriarcat”, que es defineix com quelcom universal i immutable, l’origen de l’opressió a la dona, que és la principal forma de discriminació social que existeix avui en dia, ja que afecta a la meitat de la humanitat, va lligada històricament a l’aparició de la societat de classes i de la propietat privada. I la seva expressió ha anat variant en les diferents societats ja que, de la mateixa manera que en la resta d’opressions, sempre van estar al servei d’un determinat mode de producció i per a mantenir els interessos de la classe dominant. En el capitalisme decadent actual, aquesta classe dominant segueix sent la burgesia, que a tot el món extreu sucosos beneficis econòmics per a mantenir les dones en la discriminació i la desigualtat.
Tot i que és important lluitar per mesures com una educació sexual científica i en valors d’igualtat a l’escola pública o contra la cosificació de les dones en la publicitat o la pornografia, no acabarem amb la cultura masclista i de la violació que ens culpabilitza d’aquesta sense destruir les bases econòmiques sobre les que aquesta ideologia s’aixeca. És per això que des de Corrent Roig i la LIT cridem a la joventut i a la classe obrera a organitzar-se amb nosaltres en la lluita per una societat diferent, per una societat socialista que creï les condicions pera una vertadera emancipació de la dona.
No podem permetre que ens prenguin el que hem guanyat ni els carrers. Per un proper 8M de classe i combatiu!
Després del qüestionament d’aquesta sentència, hi ha el discurs de l’ultradreta, pel qual les dones o immigrants som culpables, només pel fet de ser-ho. Neguen o trivialitzen la violència masclista, desplaçant el focus cap a les dones que surten dels seus clixés rancis i estereotips.
No podem abaixar la guàrdia ni permetre que aquells que per activa o passiva són còmplices d’aquesta violència, ni ens preguin els carrers. Aquest proper 8M sobren raons i motius per a exigir als sindicats la preparació i legalització d’una vertadera vaga general de tota la classe treballadora pels drets de les dones, en la que entre altres diverses mesures, exigim al nou govern la destitució de tots aquells jutges i/o jutgesses que dicten sentències masclistes. Perquè encara que no creiem en la seva justícia hereva del franquisme i al servei dels poderosos, volem que violadors, feminicides i abusadors estiguin presos i que siguin ells qui tinguin por, i no nosaltres.