Escrit el 28 de setembre del 2015
L’economia de la Xina està passant per moments difícils. L’expressió més important ha estat les recents i successives caigudes de les principals borses del país (Xangai i Shenzhen). Anteriorment, s’havia manifestat en una crisi del sector immobiliari (amb diversos projectes inacabats i altres ja acabats que no troben compradors) i en un fort creixement dels impagaments en els deutes per crèdits d’empreses constructores i municipis.
L’economia xinesa és actualment la segona del món, amb més de l’11% del PIB mundial (només superada per la dels EUA). A més, té un gran pes en el comerç internacional, ja que és el segon país en volum d’exportacions i el tercer en importacions.
Tot i la crisi econòmica mundial iniciada el 2007-2008, durant diversos anys aquesta economia va mantenir nivells alts de creixement i en aquest període va actuar com un “motor secundari” que va esmorteir l’aprofundiment d’aquesta crisi.
Però aquesta situació sembla estar acabant-se: aquest any es preveu un creixement per sota del 7% (una xifra molt alta per a qualsevol país però que, per les característiques específiques de l’economia xinesa, ja significa “crisi”).
Una realitat que, com no podia ser d’altra manera, impacta fortament en el conjunt de l’economia mundial. De manera immediata, en caigudes a les borses més importants del món. De manera més profunda, en una caiguda accentuada dels preus dels aliments i matèries primeres que importa en abundància i, amb això, l’entrada en recessió dels països exportadors (com Brasil i Argentina).
Finalment, té un fort impacte en la situació econòmica mundial en el seu conjunt, quan encara estem sota la influència de “l’ona expansiva” de la crisi iniciada el 2007-2008. En l’informe que el Fons Monetari Internacional va presentar als ministres de Finances i caps dels bancs centrals del G-20 (publicat pel Wall Street Journal), “s’avalua que la situació a la Xina, sumada a altres condicions negatives del context internacional, poden portar a una perspectiva molt més feble de l’economia global“.
És molt important, doncs, analitzar més profundament les característiques específiques del model capitalista xinès, la gènesi de l’actual situació i, al mateix temps, obrir algunes hipòtesis sobre les perspectives econòmiques i polítiques. En la mesura que sigui possible, intentaré evitar sobrecarregar el text amb xifres i estadístiques, centrant-me en les descripcions i conceptes.
De semicolònia endarrerida a Estat burocratitzat
Abans de la revolució encapçalada per Mao Zedong el 1949, la Xina era un país semicolonial molt endarrerit, de base econòmica essencialment agrària. El territori sempre va ser “botí de rapinya” per a les potències imperialistes que disputaven entre elles per saquejar-la (fonamentalment Gran Bretanya i el Japó). Aquestes potències, fins i tot es van apropiar d’enclavaments costaners, com Hong Kong (Gran Bretanya) i Macau (Portugal). Per tenir una idea del nivell d’endarreriment i pobresa del país, diguem que la gran consigna llançada per Mao per a la revolució va ser que cada xinès pogués menjar un plat d’arròs diari.
Després del final de la Segona Guerra Mundial i de la derrota i l’expulsió de les tropes invasores japoneses, els dos components de les forces que havien aconseguit l’alliberament del país es van enfrontar entre si: d’una banda, el sector burgès del partit Kuomintang (encapçalat pel general Chiang Kai Shek); de l’altra, l’Exèrcit Popular de base camperola, dirigit pel Partit Comunista i Mao.
La guerra va acabar amb el triomf de les forces maoistes: Chiang i la burgesia xinesa van fugir a l’illa de Taiwan. En ella, amb fort suport de l’imperialisme nord-americà, van instal·lar la República de Xina (capitalista). Mentre que, un cop pres el poder a la resta del territori del país, el PC va constituir la República Popular de la Xina que, en expropiar a la burgesia i l’imperialisme es va transformar en nou estat obrer, en el país més poblat de la Terra.
Des de l’inici va ser un Estat obrer burocratitzat, dominat pel règim dictatorial del Partit Comunista i la seva cúpula. Dins d’ell, Mao jugava el paper “d’àrbitre suprem” entre les diferents fraccions del partit. Era un règim polític sense cap llibertat democràtica real per als treballadors. Durant quinze anys, el maoisme va ser part de l’aparell estalinista mundial, amb l’hegemonia de la burocràcia de la URSS. Però en la dècada de 1960 es produeix una ruptura entre els dos partits i el maoisme (mantenint la seva matriu estalinista) va passar a construir el seu propi aparell polític mundial.
Tot i el caràcter burocràtic i dictatorial de l’Estat, l’economia planificada centralitzada va donar fruits molt importants. Els més importants són, sens dubte, haver acabat amb la fam i, també, amb les malalties producte de la pobresa crònica. Hi va haver també avenços molt grans en educació i en l’eliminació dels trets més retrògrads de l’opressió femenina (com el costum d’obligar a les nenes a embenar els peus per evitar que creixessin). Alhora, la infraestructura de serveis i comunicacions va millorar notablement i també es va iniciar un procés incipient d’industrialització.
Però aquests avanços partien d’una base molt endarrerida (que seguia sent essencialment agrària) i, al mateix temps, xocaven amb dos obstacles que els posaven límits infranquejables:
En primer lloc, la concepció estalinista (adoptada pel maoisme) de què era possible construir el “socialisme en un sol país”. Un idea que ja Marx (al segle XIX) havia combatut i que, en un país tan endarrerit com la Xina, resultava encara més impossible.
El segon obstacle era la planificació i centralització de l’economia, tot i que de manera totalment burocràtica i arbitrària per la cúpula del PC, que en moltes ocasions, s’apreciava en nivells delirants. Així va passar durant l’anomenat Gran Salt Endavant (1958-1961) on es va impulsar la creació d’un milió de “mini-acereries” a les granges camperoles. El metall obtingut era de pèssima qualitat i pràcticament inservible, el que va significar una gran pèrdua d’esforç, treball i materials. O amb la “col·lectivització forçada” del camp (duta a terme en aquests mateixos anys, segons el model estalinista rus dels anys ’30) que va provocar milions de morts per fam.
Com a conseqüència d’aquestes profundes contradiccions, l’economia planificada patia grans oscil·lacions, i l’aparell burocràtic xinès i la seva cúpula van ser sempre molt inestables, amb xocs i desplaçaments permanents entre les diferents fraccions que el componien (per exemple, durant l’anomenada Revolució Cultural) [1].
La restauració del capitalisme
A finals de la dècada de 1960 i als inicis dels ’70, l’economia del país estava en una situació d’estancament. Amb aquest marc de fons i el debat sobre com enfrontar aquesta situació, Mao mor el 1976 i s’accentua a l’extrem la lluita entre les fraccions. Finalment, el 1978, triomfa el sector de Deng Xiao Ping que afusella als principals líders dels seus oponents (coneguts com la Banda dels Quatre).
Deng expressa la fracció més de dreta de la burocràcia i inicia el procés de restauració capitalista al país, associat a l’imperialisme nord-americà (el 1979, Deng realitza el primer viatge d’un líder comunista xinès als EUA i s’entrevista amb el llavors president Jimmy Carter). Un fet simbòlic de la restauració va ser que, ja a la fi de 1978, la Coca Cola anuncia el seu projecte d’instal·lar una planta de producció a Xangai.
Deng va aplicar dues mesures centrals. La primera va ser l’eliminació de les comunes agràries de producció, que van ser reemplaçades per l’anomenat “sistema de responsabilitat familiar” que autoritzava a les famílies a vendre directament les collites i lucrar-se d’elles. Els sectors més dinàmics i afavorits van començar a acumular petits capitals, a procurar noves explotacions agràries (a partir de l’aprovació del dret d’arrendament per 30 anys i de l’autorització de transferència d’aquests drets) i també a invertir en petites empreses comercials i industrials, originant així una incipient burgesia rural.
Alhora, al llarg de dues dècades això va significar l’expulsió de milions de camperols que perdien la seva base de suport i alimentació, i havien d’emigrar a les grans ciutats per a buscar llocs de treball com a assalariats. Es calcula que aquest procés va afectar a més de cent milions de persones (que es van sumar a una migració preexistent, conseqüència de la col·lectivització forçada). Es va formar així un immens i dòcil “exèrcit industrial de reserva” que acceptava baixíssims salaris i va ser la base social que va permetre les grans inversions i la ràpida industrialització.
La segona mesura va ser la creació de quatre “zones franques” per a inversions en ciutats de la costa sud, amb l’objectiu inicial de fabricar productes barats (tèxtils i vestits, ràdios i metal·lúrgia petita) destinats al mercat intern. Però ràpidament aquesta producció va començar a exportar i a competir amb la dels anomenats “tigres d’Àsia”.
Una combinació històrica inèdita
La restauració capitalista a la Xina té un tret comú i un de diferenciat amb el procés que es va donar a la URSS i a l’Est d’Europa. L’element comú és que la restauració és portada endavant pel mateix Partit Comunista (en el cas rus, va ser dirigida per Mikhail Gorbatxov). L’element diferent és que a la URSS i als països de l’Est europeu, poc després, la mobilització de masses va fer caure l’aparell estalinista restaurador (el símbol d’aquest procés va ser la caiguda del Mur de Berlín). A la Xina, aquest procés de masses triomfant post-restauració no es va donar (dit sigui de pas, tampoc s’ha donat a Cuba).
Es produeix així una combinació històrica inèdita: el mateix aparell estalinista que havia dirigit la revolució i la construcció de l’estat obrer burocratitzat no només restaura el capitalisme sinó que continua al poder després d’haver-ho fet. Només que ara ja no defensa les bases econòmic-socials de l’Estat obrer sinó que està al servei del capitalisme imperialista.
Des del punt de vista formal i del seu funcionament, el règim i el seu aparell continuen sent els mateixos: burocràtics i dictatorials, disfressats darrere de les banderes vermelles i el llenguatge “socialista”. Però el seu contingut social ara és totalment diferent. N’hi hauria prou veure, per exemple, la quantitat de quadres importants i membres de la direcció del PCX que són burgesos o pertanyen a famílies burgeses.
A la Xina es dóna, llavors, el que els brasilers anomenen “el pitjor dels mons”: una sagnant dictadura “vermella” juntament amb una de les expressions més ferotges i explotadores del capitalisme actual.
Un fet clau: la derrota de Tiananmen
Sobre aquesta base, l’economia xinesa creix a taxes anuals fabuloses: el 1988, va aconseguir el 12%. Però el 1989 va començar a frenar-se i només va arribar al 4%. Alhora, aquest creixement acumulava tensions i desigualtats socials cada vegada més grans.
Buscant “destravar” el creixement capitalista, el govern va decretar “l’alliberament general de preus”, el que va generar una gran insatisfacció i inquietud social. Al seu torn, nous sectors mitjans urbans més moderns, sorgits del desenvolupament recent, començaven a aspirar a una “obertura democràtica” que el règim no estava disposat a donar, ni tan sols parcialment.
A inicis de maig, els estudiants de la Universitat de Pequín llancen un manifest amb reivindicacions democràtiques i a ells s’hi suma una petita i incipient federació clandestina de nous sindicats independents que, a més dels reclams generals, demanaven el dret de lliure associació sindical.
S’obre un procés massiu de mobilització, amb l’epicentre a la Plaça Tiananmen, a Pequín, per la qual arriben a passar diàriament entre un i dos milions de persones. El règim va quedar paralitzat, d’una banda atrapat entre la claredat que aquest procés amenaçava minar les seves bases, i de l’altra, la por a un enfrontament directe amb les masses.
Va ser un període d’aproximadament un mes en què, amb el marc de fons de Tiananmen, la cúpula del PC va realitzar intensíssimes discussions sobre què fer. Novament, va acabar predominant la “línia dura” i repressiva de Deng, i el 4 de juny, l’exèrcit xinès va aixafar sanguinàriament el moviment (empresonant la majoria dels seus líders), i va desallotjar de manera definitiva la Plaça.
Va ser un punt d’inflexió en la relació de forces i la situació política xinesa, que va consolidar fortament la “dictadura vermella”. A més, va significar l’inici d’un salt en les inversions estrangeres i en el desenvolupament de l’actual model capitalista xinès.
El model capitalista xinès
El model d’acumulació capitalista construït a partir de la dècada de 1990 a la Xina, garantit per l’estabilitat aconseguida pel règim, combina els següents elements centrals:
- A la base hi ha l’immens proletariat creat amb la migració dels camperols expulsats de les seves terres (i un potencial exèrcit de reserva al camp, encara molt més gran) que proveeix la mà d’obra barata i superexplotada. A inicis del segle XXI, cada obrer industrial xinès treballava una mitjana de 13 hores diàries per un salari de 0,6 dòlars (el que representa un salari mensual mitjà de menys de 150 dòlars, encara que en anys posteriors va augmentar una mica).
- El motor del model són les inversions estrangeres cap a la producció industrial, provinents de manera directa dels països imperialistes (especialment dels EUA) o camuflades a través de fons inversors radicats a Hong Kong, Macau i Taiwan (aquests últims van representar més de 50% de les inversions totals). A aquest motor, es van sumar després les inversions de la nova burgesia xinesa associada a l’imperialisme.
- El destí principal de la producció industrial és l’exportació arreu del món, especialment als EUA. La Xina va passar d’exportar algunes desenes de milers de milions de dòlars el 1978 (amb una participació menor de l’1% del total mundial) a gairebé 1,8 bilions en 2010 (gairebé el 12%). Tal com hem dit, les exportacions inicialment van ser de productes barats, després es van incorporar els productes electrònics i, finalment, automòbils, maquinàries i material ferroviari.
- Al mateix temps, creixen les importacions d’aliments, matèries primeres i energia que, aquest any, van aconseguir més d’1,5 bilions (transformant a la Xina en un gran comprador mundial, i afavorint la situació de les economies proveïdores com Brasil, Argentina i Perú). En aquest marc, la balança comercial va presentar sempre (excepte un període entre 1996 i 2000) saldos àmpliament favorables (el 2010, va assolir un pic de 256.000 milions).
- Aquests saldos comercials positius van permetre que el govern xinès acumulés importants fons de reserva que, en general, s’invertien en els bons del Tresor dels EUA: el 2010, l’Estat xinès era el principal posseïdor d’aquests, amb més d’un bilió de dòlars. Això alimentava el circuit d’especulació financera al país i reforçava el que hem anomenat “funcionament en tàndem” de les economies dels EUA i la Xina.
-
El règim, a més d’assegurar dictatorialment l’estabilitat política, posava l’aparell de les empreses i conglomerats estatals (com una espècie “d’acumulació primitiva”) al servei de les inversions imperialistes per garantir-los la infraestructura de transport, comunicacions i provisió d’energia.
Ens hem referit al “funcionament en tàndem” de les economies nord-americana i xinesa. Però no es tractava de dos “locomotores” iguals i equivalents. Una era la principal i dominant (EUA), l’altra era subsidiària i dominada (Xina).
Xina es va transformar en la “fàbrica del món” però no com a potència dominant sinó com a país subordinat, en un model d’acumulació dominat pels capitals imperialistes. Des d’aquest punt de vista, el funcionament global del model és similar al dels països semicolonials més forts, com Brasil.
Vegem dos exemples d’aquesta subordinació:
a) L’any 2008, una sola empresa nord-americana (la cadena de supermercats Walmart) controlava prop del 15% de les exportacions xineses (gairebé 225.000 milions de dòlars anuals, una xifra que gairebé triplica les exportacions totals argentines). A través de diverses empreses “xineses”, produeix nombrosos articles industrials de consum (com els petits quadricicles per tallar la gespa dels jardins de les cases de la classe mitjana) que després ven als locals de la seva cadena mundial.
b) Un IPod de la marca Apple es comercialitza internacionalment en uns 200 dòlars. Aquest i altres productes són fabricats a la Xina per la gegantina empresa Foxconn. Però en aquest país només es queda un 4% d’aquest valor. La resta és apropiat per l’imperialisme mitjançant el control de la tecnologia i la cadena de comercialització.
Un capitalisme dependent atípic
En el passat, hi va haver fortes discussions sobre si a la Xina s’havia restaurat o no el capitalisme. Actualment, aquest debat ha estat tancat i pràcticament tots els analistes (de dreta o d’esquerra) el caracteritzen com un país capitalista. És a dir, que la seva economia funciona motoritzada per la recerca del guany per part de les empreses, i per la seva base fonamental: la plusvàlua extreta als treballadors xinesos en la producció. És cert que alguns corrents que en el seu moment no van reconèixer la restauració (com el FT-PTS argentí), avui han canviat la seva posició, sense dir que ho van fer i sense explicar les raons del seu canvi.
A més de caracteritzar-ho com a capitalista, pel tipus de funcionament del model d’acumulació que hem analitzat, hem de definir-ho com un capitalisme dependent, ja que les dues puntes del procés (inversions i exportacions) són controlades pels capitals imperialistes.
Tanmateix, mentre està profundament inserida (i és dependent) del mercat mundial, el funcionament de l’economia xinesa presenta un tret diferenciat que gairebé no existeix en altres economies capitalistes: una planificació econòmica centralitzada per la cúpula del règim dictatorial del PCX (una mena “d’herència” de l’època de l’Estat obrer), que va comptar amb fortes eines polítiques i monetàries per incidir en l’economia.
Aquesta intervenció centralitzada de l’Estat en l’economia no és nova en el capitalisme, que va aprendre d’alguns aspectes i eines del funcionament de l’economia a la URSS per posar-les al seu servei. Per exemple, la producció agrària als EUA és, en gran mesura, planificada. De la mateixa manera, les experiències del nacionalisme burgès a diversos països (com Argentina, Mèxic o Egipte) tenien una gran intervenció en l’economia, centralitzada i planificada per l’Estat i les seves polítiques. Però mentre en aquests últims casos es tractava de models bastant “tancats” i bolcats al mercat intern, a la Xina aquesta planificació està posada al servei del model dependent del mercat mundial que hem analitzat.
Considerada aquesta profunda diferència, el resultat és que, en la seva relació amb el mercat mundial, l’economia xinesa està totalment sotmesa a la llei de l’oferta i la demanda. Però a escala interna, aquesta intervenció planificada i centralitzada de l’Estat li va donar a la seva economia una major autonomia en la seva dinàmica.
La política monetària i financera
Un dels elements centrals per entendre de què estem parlant és el fet que el mercat monetari-financer xinès és controlat de manera centralitzada pel Banc Popular de la Xina (el Banc Central). Un mercat que compta amb una base pròpia molt àmplia, a partir de les importants reserves de divises acumulades pels amplis saldos favorables de la balança comercial. Sí que n’hi ha bancs privats, nacionals i estrangers, però tenen un pes secundari i minoritari.
Això permet que el règim xinès compti amb una autonomia monetària, financera i creditícia qualitativament superior a la de països com Grècia (la moneda és controlada directament des de l’exterior). I fins i tot que països com el Brasil, amb bancs centrals formalment autònoms però que (de manera més indirecta) són controlats per la banca internacional per garantir la remesa de guanys d’empreses imperialistes i el pagament del deute extern (recordem que durant gran part dels governs del PT, el president del Banc Central de Brasil va ser Henrique Meirelles, altíssim executiu del Banc de Boston).
D’una banda, aquest és un tret que diferencia la Xina d’altres països totalment semicolonitzats. D’altra banda, va adquirir importància central després de l’esclat de la crisi econòmica mundial el 2007-2008. Per contrarestar els efectes negatius de la crisi (en la disminució del flux d’inversions externes i en la reducció de la demanda mundial cap a la indústria xinesa), el règim va aplicar una política keynesiana [2] d’expansió monetària i creditícia (orientada en molts casos cap al mercat immobiliari i la construcció) que va sostenir artificialment el creixement. És el que explica que l’economia del país hagi mantingut taxes tan altes de creixement (encara que una mica més baixes que en el seu moment d’auge) i hagi actuat com a “motor secundari” que va atenuar els efectes de la crisi internacional.
Esclata la crisi
Però, en la mesura en què l’economia mundial no surt de l’efecte de l’ona expansiva negativa oberta el 2007-2008, aquesta política havia inevitablement de xocar contra els seus límits. El procés, en realitat, ja donava senyals d’alerta fa diversos anys amb les situacions de superproducció en branques de base com l’acer i el carbó.
Més recentment, es va expressar en el desinflament de la bombolla del mercat immobiliari i de la construcció. Aquest sector havia estat impulsat de forma conjunta per governs municipals i empreses privades de construcció, a través de mega-projectes de centres comercials i luxosos edificis d’oficines que ara ja no trobaven compradors i quedaven buits. Com a conseqüència d’això, es va generar una crisi d’impagaments dels préstecs que havien pres per fer-los. I, com la seva última expressió, l’ensorrament de la borsa actualment en curs.
Aquesta política keynesiana ja no pot evitar l’impacte negatiu de la situació del mercat mundial. El 9 d’agost passat, l’agència espanyola EFE va informar: “El comerç exterior de la Xina, un dels motors de la segona economia mundial, segueix mostrant preocupants signes d‘alentiment, amb una caiguda interanual del 7,3% durant els set primers mesos de l’any i del 8,8% al mes de juliol, segons les dades de les duanes publicades avui (…). Al mes de juliol, el comerç exterior va patir una forta contracció, del 8,8% respecte al mateix mes del passat any, amb una caiguda del 8,9% a les exportacions i del 8,6% de les importacions, revertint les bones xifres del mes anterior. (…) Els intercanvis entre la Xina i la UE a gener-juliol van caure un 7,6% interanual, fins a arribar als 319.000 milions de dòlars, mentre que amb el Japó es van reduir a un 11,1%, arribant als 143.000 milions de dòlars. Al costat positiu, el comerç amb els EUA, segon principal soci per Xina, va pujar un 2,7% (a 309.000 milions de dòlars) i el mantingut amb el bloc de nacions del sud-est asiàtic va ascendir a un 1,3% (a 261.000 milions de dòlars)”.
Sumat a aquest enduriment del mercat mundial, també hi ha una reducció de la demanda al mercat intern. Segons el New York Times, la fàbrica Caterpillar va reduir la seva producció en caure a la meitat la venda d’equip per la construcció als primers sis mesos de l’any. Les fàbriques de General Motors i Ford estan reduint l’enviament d’automòbils als concessionaris locals.
Com a resultat global, s’estima que l’economia xinesa creixerà menys del 7% el 2015 (el que, com hem dit, ja significa “crisi”). Altres analistes opinen que aquest creixement serà del 5%, i hi ha qui afirma que el creixement real serà d’entre el 2 i el 3% (com la revista britànica especialitzada The Economist). Una previsió que coincideix amb un article de Jason Kirby, de la consultora Macleans (10/06/2015): “Comptadors oficials del país sostenen que el PBI de Xina va pel camí de créixer un set per cent aquest any (…). El problema és que això no té cap semblança amb el que passa a les fàbriques, botigues i llars xineses. Consideri això: al primer trimestre del 2015, el creixement del consum d’electricitat a la Xina va ser només del 0,2 per cent comparat amb el mateix període de l’any anterior. Basat en aquesta mètrica, Christopher Balding, un professor adjunt de negocis de la Universidad de Pequín a Shenzhen va suggerir recentment que el vertader creixement del PBI xinès potser només és de l’1 al 3%”.
Aquí rau una anàlisi més profunda de les “taxes xineses” de creixement. En especial, després de l’esclat de la crisi internacional del 2007-2008, hem vist que aquestes taxes estaven, en part, disfressades per l’impuls de l’Estat a inversions no productives al sector immobiliari. En trobar compradors, aquestes inversions no recuperen el seu valor ni poden realitzar la plusvàlua extreta. Es transformen, llavors, en paraules de Marx, en un no-valor, sense que aquesta realitat econòmica profunda es reflecteixi comptablement en el càlcul del PIB del país. A partir d’això, si considerem altres indicadors (com el consum d’energia) les taxes de creixement poden ubicar-se a un nivell econòmic molt més realista.
La crisi de l’autonomia financera
A les seves relacions comercials amb l’exterior (tant en les exportacions com en les importacions), la Xina va utilitzar sempre el dòlar com a moneda i mai el yuan (que no era comercialitzat als mercats financers mundials). La paritat interna dòlar-yuan és fixada pel Banc Popular Xinès.
Al segle XXI, durant diversos anys, la política de la Reserva Federal estatunidenca va ser deixar devaluar gradualment el dòlar davant les altres monedes internacionals fortes (com l’euro i el yen) amb l’objectiu de “devaluar” (reduir) el deute públic estatunidenc contret a través de la venda de bons del Tresor. Per exemple, en llançar-se l’euro (gener del 1999), cada unitat de la moneda europea es cotitzava a 1,16 dòlars mentre al desembre del 2009, va arribar a estar a 1,51 (és a dir, cada dòlar havia perdut 23% del seu valor).
Durant tot aquest període, el yuan va seguir els moviments del dòlar com una ombra, i va anar devaluant-se juntament amb ell. Aquesta política monetària permetia mantenir la paritat de preus als EUA dels productes que s’exportaven a aquest país (i als països amb monedes lligades al dòlar). Al mateix temps, les abaratia cap a Europa i Japó. És cert que també generava una certa inflació interna, però aquest cost secundari era compensat pels beneficis.
Des del 2010-2011, la Reserva Federal va canviar la seva política i va començar a impulsar una gradual recuperació de la cotització internacional del dòlar (procés empès també per la crisi de l’euro i del yen): a l’agost de 2015, la paritat amb l’euro va baixar a 1,11. Durant aquests últims anys, la política monetària xinesa de “seguir al dòlar” va dur a revaluar el yuan. Aquesta dinàmica, si bé va mantenir la paritat de preus d’exportacions cap als EUA, va encarir els productes xinesos a la Unió Europea i Japó. El que es va expressar clarament en la caiguda de les exportacions cap a aquestes destinacions que hem analitzat.
En aquest marc, el Banc Popular Xinès es va veure obligat a “desacoblar” la seva moneda de la dinàmica del dòlar i devaluar el yuan (4,4% davant del dòlar i més del 5% davant de l’euro). De manera immediata, aquesta mesura hauria de tenir l’efecte de millorar el comerç exterior del país, abaratint les exportacions i encarint les importacions (cosa que, al mateix temps, generarà una major inflació interna).
A més d’aquest objectiu de curt termini, molts analistes consideren que la mesura és part del “objectiu estratègic de convertir el yuan en una moneda de reserva internacional (…) perquè s’incorpori als Drets Especials de Gir (SDR en anglès), els actius de reserva de divises de l’FMI”. Una categoria en què només estan inclosos el dòlar estatunidenc, l’euro, la lliura britànica i el yen. (http://www.expansion.com/opinion/2015/08/23/55da07adca4741c00f8b457e.html).
Com a part d’aquesta estratègia, el govern xinès ha anat tancant una sèrie d’acords amb països menors (dels quals importa matèries primeres i als quals exporta productes industrials i projectes d’infraestructura) que utilitzen el yuan i no el dòlar com a moneda.
Però aquests són, en última instància, acords marginals. La comercialització internacional del yuan i, més encara, la seva hipotètica incorporació a les “monedes de reserva” només serà possible i acceptada per l’imperialisme si el règim xinès accepta ensorrar la ciutadella de la seva autonomia monetari-financera i obrir aquest immens mercat a la intervenció directa (i ja no intercedida) dels capitals financers internacionals (dit sigui de pas, una vella aspiració d’aquests capitals).
Si el règim xinès avança en aquest camí (inclús en el cas que el yuan sigui elevat a “moneda forta”), aquest seria un salt en el procés de semicolonització del país, perquè perdria l’autonomia monetari-financera de la que gaudeix fins ara i aquest mercat passaria a ser controlat directament per l’imperialisme.
La burgesia xinesa
L’accelerat desenvolupament del capitalisme al país, va originar el sorgiment d’una burgesia nacional. Un estudi de l’Academia de Ciències Socials de la Xina de l’any 2007 estimava que al país hi havia 13 milions d’empresaris. Per descomptat que en aquest total s’incloïen els propietaris de petites empreses agràries, comercials, i de serveis i industrials. En un sentit més restringit, es calcula que hi ha uns 300.000 milionaris (en dòlars).
Aquesta burgesia va tenir tres fonts d’origen. En primer lloc, com hem vist, els sectors camperols enriquits, que a més de l’explotació agrària, van ampliar els seus negocis a altres àmbits, a les seves regions d’actuació. En segon lloc, els funcionaris del partit i de l’Estat enriquits (o membres de les seves famílies, com en el cas dels “fills”, que a les dècades de 1980 i 1990 intercedien les inversions estrangeres que després invertirien). En tercer lloc, burgesos xinesos provinents de Hong Kong, Macao i Taiwan (les dues primeres ara incorporades al territori unificat, amb “règims especials”) que actuaven tant com agents de les inversions estrangeres com realitzaven inversions pròpies.
Considerat en un sentit més ampli, formen part d’aquesta classe burgesa els funcionaris de molt alt nivell, estimats en 10.000 pel blogger xinès Pan Caifu i, d’una manera una mica més abastant, els que tenen poder de decisió i maneig financer de pes, en 160.000 (site www.zaichina.net). A aquesta xifra li hem de sumar els gerents i alts executius de les moltes empreses estrangeres radicades al país.
L’hem definit com una burgesia dependent i subordinada al capital financer internacional. Però, al mateix temps, pels importants salaris positius de la seva balança comercial, va aconseguir acumular un capital de reserva molt important, el que li dóna un marge de maniobra molt superior al d’altres burgesies dependents.
La compra de bons del Tresor dels EUA
Una part d’aquest marge de maniobra és la seva possibilitat de realitzar inversions a l’estranger (de manera directa o, essencialment, a través de l’Estat) tant en els països imperialistes com en els semicolonials que la proveeixen de matèries primeres.
Una primera destinació d’aquestes inversions són els bons del Tresor dels EUA (dels quals posseeix més d’un bilió de dòlars), que són utilitzats com a “fons de reserva” del Banc Popular Xinès i recolzament últim del yuan.
És necessari fer una anàlisi més profunda d’aquesta realitat. Tradicionalment, el deute extern és un factor de dependència del país deutor cap al creditor i de domini i control del creditor sobre el deutor. No obstant això, en aquest cas, els EUA aconsegueixen invertir aquesta relació i transformar aquest deute en un factor de dominació, pel seu caràcter de principal potència imperialista, posseïdora de la moneda mundial, el dòlar.
A més del finançament directe que el país rep amb la venda dels bons del Tresor durant diversos anys, com hem vist, les autoritats monetàries dels EUA van encoratjar la devaluació del dòlar davant les altres monedes fortes. Els països que, com la Xina, havien comprat aquests bons com a forma de tenir reserves en dòlars, no podien permetre que aquesta moneda es devalués massa, perquè d’aquesta s’enfonsaria el valor de les seves reserves. Per això, es veien obligats a seguir comprant bons per sostenir la seva cotització.
Ara que el dòlar s’ha revalorat, la Xina es veu afavorida perquè les seves reserves també es van revalorar. Però, al mateix temps, juntament amb la devaluació del yuan, també afavoreix la principal economia imperialista, ja que s’abarateixen els preus dels productes que importa de la Xina (és un dels factors que ha encoratjat el recent augment del consum als EUA) i s’enforteix la seva capacitat de compra d’actius i d’inversions a la Xina.
En tots dos casos, la principal potència imperialista ha “invertit la càrrega” del seu deute extern, transformant-la en una aspiradora de plusvàlua i capitals de la Xina i d’arreu del món que, com veurem en un capítol posterior, alimenten el seu circuit financer i la seva economia. Una nova volta de rosca, potser una mica extravagant, de l’especulació i el parasitisme.
L’exportació de capital financer
A més d’aquestes reserves, s’estima que una xifra similar està distribuïda en diversos fons d’inversió i inversions directes en altres països. La xifra ve augmentant en l’última dècada i, el 2013, va aconseguir a 140.000 milions de dòlars (dades extretes de l’article De quins negocis és propietària la Xina al món?, Richard Anderson, analista econòmic de la BBC). Dins d’aquest total, 24.000 milions van ser als EUA, una xifra similar al Regne Unit, 12.000 –per cadascun– a França i Austràlia.
Una altra part important de les inversions xineses a l’estranger estan destinades als països semicolonials d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica per assegurar-se la provisió de matèries primeres (combustibles i minerals) i aliments.
El diari International Business Times va estimar que la Xina ha destinat a Àfrica 150.000 milions de dòlars en els últims cinc anys entre inversions directes, crèdits i acords de cooperació (per a construcció d’infraestructura, escoles i hospitals). Si es considera que el comerç amb aquest continent va arribar a 210.000 milions el 2010, la Xina ha passat a ocupar una part de “l’espai buit” que van deixar les potències imperialistes.
A Nigèria, a canvi del dret preferencial en subhastes de petroli, s’acumulen inversions i projectes per 21.000 milions; a Etiòpia i Algèria per 15.000 milions cadascun, i a Angola i Sud-àfrica per 10.000. En alguns països més petits, com Zimbabwe, Guinea Equatorial, Mauritània i Zàmbia, les xifres són menors però molt significatives considerant el PIB d’aquests països (prop de 4.000 milions).
A Llatinoamèrica, l’objectiu també és el d’assegurar-se la provisió de matèries primeres i aliments. A Veneçuela, la CNCP (Petroxina) va realitzar un acord per 28.000 milions en el nou projecte de la Faixa [petrolífera] del l’Orinoco. Al Brasil, el 2010, va comprar el 40% de la Repsol al país (7.100 milions); el 2011, va adquirir un 30% de la portuguesa GALP (5.000 milions) i va realitzar altres inversions com la instal·lació de la planta muntadora de CKD (totes les parts són importades) de l’automotriu Chery. A Argentina, la CNCP ja és la segona petroliera del país, amb l’adquisició del 50% de Bridas (3.100 milions), del 60% de Pa American Energy (7.000 milions), el 100% de la Esso Argentina (800 milions) i la majoria d’Occidental Petroleum (2.450 milions). En aquest país, també ha realitzat inversions en mineria (Serra Gran), en el sector agroramader i en la indústria de l’alimentació, a més de transformar-se en el principal proveïdor de material ferroviari. Al Perú, després de la compra de la mina de coure de les Bambas, acumula inversions mineres per 19.000 milions, la qual cosa li permet controlar un terç d’aquesta activitat, la principal del país (dades extretes d’http://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/04/150419_economia_china_inversiones_internacionales_az).
També ha invertit en el sector dels transports, estimant-se en uns 8.000 milions a Veneçuela i 3.000 a l’Argentina. El projecte més gran en aquest sector és la construcció d’un nou canal interoceànic a Nicaragua per part d’una empresa constructora privada xinesa (HKND Group), que sumat a altres projectes de carreteres i ferroviaris associats, tenen un cost estimat d’entre 40.000 i 50.000 milions.
Al mateix temps, l’institut GEGI de la Universitat de Boston estima que, entre 2005 i 2013, la Xina va atorgar préstecs als països llatinoamericans per 102.000 milions (xifra que ha continuat ampliant-se). Com un reflex d’aquesta intensificació de les inversions i les relacions comercials i financeres, es va produir una gran expansió de la presència de l’HSBC (banc que associa capitals xinesos i britànics) i, més recentment, la instal·lació del ICBC (International Comerce Bank of China) a diversos països.
La Xina és un país imperialista?
Aquesta realitat que hem descrit porta a molts analistes a considerar la Xina com “la potència emergent del segle XXI”. O, en la visió de molts marxistes, com un nou país imperialista o subimperialista (imperialista però dependent d’un imperialisme més fort).
Aquesta última caracterització s’asseu en el següent raonament: atès que Lenin (en el seu famós llibre sobre aquest tema) va definir que el tret central de l’imperialisme és l’exportació de capital financer, aquells països que tenen empreses que ho fan (i així extreuen plusvàlua d’uns altres) adquireixen un caràcter imperialista. Aquest raonament s’aplica no solament a la Xina, sinó també a altres països com el Brasil.
Creiem que aquesta caracterització està equivocada, perquè parteix d’absolutitzar un element (existència d’empreses que exporten capitals) per definir mecànicament al conjunt del caràcter d’aquest país i la seva ubicació en la “jerarquia internacional”.
Però si observem amb major profunditat, trobem que, en l’actual estadi de desenvolupament del capitalisme, existeixen empreses d’aquest tipus fins i tot en països que ningú pot caracteritzar com a imperialistes. Al Perú, per exemple, el Grup Romero té inversions en més de 20 països. Empreses xilenes (a partir de l’acumulació dels fons privats de pensions) han fet fortes inversions en el sector energètic argentí, i l’empresa d’aviació LAN ha comprat la brasilera TAM. A Argentina, empreses d’alimentació (com Arcor i La Serenísma) o siderúrgiques (Techint) posseeixen inversions i plantes a diversos països llatinoamericans. Al Brasil (per la grandària del país i de l’economia) el nombre augmenta, i empreses com Petrobras i la frigorífica Friboi fins i tot han comprat plantes productores i negocien en països imperialistes.
És cert que aquestes empreses actuen com a multinacionals (de manera similar a les empreses imperialistes): extreuen plusvàlua de les seves inversions a l’exterior; en molts casos, també saquegen recursos naturals i envien gran part dels seus guanys a la casa matriu. Però és necessari situar aquesta realitat en el context de conjunt del país d’origen. Hem d’analitzar si aquesta plusvàlua obtinguda a l’exterior és l’eix principal al voltant del qual gira l’economia del país o, per contra, solament representa un element contradictori (i privilegiat) en un procés general, en el qual aquest país lliura la majoria de la plusvàlua obtinguda als països centrals (a través de la remesa de guanys de les empreses imperialistes, el pagament del deute extern, el saqueig de recursos naturals, etc.). Per a nosaltres, aquesta és clarament la situació del Perú, d’Argentina i també del Brasil.
El cas de la Xina és més complex, tant pel volum de capital de què disposen l’Estat i la burgesia xinesa (i la grandària de les inversions que realitza a l’exterior) com per l’autonomia financera relativa a la qual ens hem referit. Però el model econòmic xinès no funciona al voltant d’aquesta plusvàlua obtinguda a l’exterior sinó que, per contra, lliura la major part de la plusvàlua extreta al país al capital financer imperialista.
Si analitzem les inversions xineses realitzades, veiem que la major part són per mantenir les seves reserves monetàries o per garantir la provisió i el transport de les matèries primeres i els aliments que importa. De manera secundària, busquen donar algun alleujament a la superproducció d’acer, construcció i productes mecànics que té el país. Són subsidiàries i estan subordinades al model d’acumulació de conjunt, i estan al seu servei. És a dir, en última instància, serveixen per garantir plusvàlua a l’imperialisme.
El proletariat xinès
L’expansió capitalista de la Xina ha generat que aquest país posseeixi el proletariat més nombrós industrial del món i també la classe treballadora més nombrosa. Segons l’informe de Jiang Zemin al XVI Congrés del PC (2002), hi havia al país 160 milions d’obrers de la indústria i la construcció. Una quantitat que impacta encara més si considerem que aquest mateix any el conjunt dels països de l’OCDE tenia 131 milions i el Brasil (amb dades més recents), al voltant de 20 milions.
A aquest nombre hem d’afegir al voltant de 100 milions de treballadors a les empreses municipals, 70 milions a l’Estat i les empreses estatals, i diversos milions en el comerç i els serveis privats. Estem parlant, llavors, d’una classe treballadora de no menys de 350.000.000 (350 milions) de persones.
En aquest marc, tant el salari mínim (que cobren sectors importants dels treballadors del sector privat) com el salari mitjà han pujat en els últims anys per sobre de la inflació. La inflació va ser d’un 1 o un 2% anual, amb pics de 6% en 2008 i 2011. Però va anar molt més alta en els aliments, que representen 46% de les despeses de les famílies urbanes de baixos ingressos (amb pics del 10% el 2004, el 13% el 2007, el 14% el 2008 i el 12% el 2011).
Mentrestant, el salari mínim pràcticament s’ha duplicat en els últims 12 o 13 anys, amb augments de més del 10% en diversos anys. Això va ser resultat de nombrosos conflictes en els quals les empreses privades optaven per negociar donant concessions i, després, de la mateixa política de l’Estat per intentar evitar (o atenuar) aquests conflictes: el pla quinquennal 2011-2015 va planificar augments anuals del 13% sobre el salari mínim. Actualment, aquest mínim se situa entre 1.100 i 1.600 yuans (segons la regió i fins i tot amb diferències dins d’elles). És a dir, entre 167 i 243 dòlars.
És important comprendre que una part important de la classe obrera industrial ha canviat el seu caràcter. Ja no es tracta de la generació recentment vinguda del camp sinó dels seus fills, ja criats a les grans ciutats, amb millors nivells educatius i majors aspiracions socials.
Un altre factor que va pressionar la pujada dels salaris una mica més alts és la falta de personal per als llocs productius més qualificats. D’aquesta forma, el salari mitjà general se situa avui en 3.500 yuans (532 dòlars). Però és més alt en l’Estat, les finances i alguns sectors del comerç i els serveis, mentre que en la indústria la mitjana és de 264 dòlars (dades d’http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/chinasalar.pdf.)
Aquest augment dels salaris ha fet que la Xina perdés “competitivitat” enfront d’altres països d’Àsia, i que algunes indústries (com ara tèxtils o de confecció) traslladessin les seves inversions a països de salaris més baixos. En una anàlisi comparativa, avui el treball industrial xinès és més costós que el de Bangladesh (38 dòlars), Pakistan (98), Vietnam (112) i fins i tot Malàisia (234).
Els atacs i les primeres respostes
Aquesta situació, sumada a l’inici de la crisi econòmica, planteja a la burgesia i al règim xinès la necessitat de portar endavant forts atacs a la seva classe obrera. D’una banda, reprendre amb força la política d’expulsió de camperols per generar noves camades de l’exèrcit industrial de reserva. Per l’altre, atacar certes conquestes romanents de l’Estat obrer i el mateix salari.
En primer lloc, la restauració va liquidar l’anomenat “atuell de ferro” (ocupació segura, seguretat social i lloguer barat) per als treballadors privats (solament es manté pels de l’Estat), la qual cosa elimina un fort “amortidor” de tensions socials. La seguretat social és cada vegada més precària, el mateix que el sistema de salut: els immigrants interns que no compten amb el passaport necessari (part important dels treballadors industrials) no reben atenció mèdica ni tenen dret a jubilar-se, i han de pagar lloguers subjectes a les lleis de “l’oferta i la demanda”.
Moltes empreses no paguen dintre de termini els salaris (o directament no els paguen, i l’alta inflació en aliments minva el valor real dels ingressos, especialment dels treballadors pitjor pagats). A més, comença a haver-hi acomiadaments en empreses privades i en algunes de les estatals, que tanquen o són privatitzades.
I els treballadors responen: segons dades de Xina Labour Bulletin (amb seu a Hong Kong), el 2014 els obrers xinesos van protagonitzar 1.378 conflictes laborals, dues vegades més que el 2013 i 56 vegades més que el 2007. I el procés augmenta: durant els cinc primers mesos de 2015 va haver-hi el triple de vagues que en el mateix període de 2014. Aquestes dades no són oficials i han de ser presos amb cura, però indiquen una tendència.
Al mateix temps, és important considerar que una aclaparant majoria d’aquests conflictes es donen en el sector privat i no en l’estatal-municipal, els treballadors del qual guanyen més, encara conserven privilegis i, a més, estan sotmesos a una major pressió i control de l’aparell del partit. El promès i tantes vegades anunciat pla de privatitzacions i de “major eficiència” en el sector estatal i les seves empreses és postergat o solament aplicat amb “comptagotes” per la resistència del “baix clergat” d’una part de l’aparell del règim i el partit que no vol perdre els seus privilegis. Però en la mesura en què la crisi econòmica s’aprofundeixi, el règim i la burgesia xinesa es veuran obligats a aplicar un ajust molt major en el sector estatal de l’economia i, amb això pot obrir-se una nova font de conflictes.
La gegantina classe obrera xinesa i el seu proletariat industrial estan despertant i començant a actuar. Si aquest procés continués, pot adquirir proporcions mai vistes abans a cap país del món i xocar no solament amb el model econòmic del país sinó també amb el règim dictatorial controlat pel Partit Comunista.
Hem de considerar, a més, com un tema d’importància central, la qüestió dels reclams democràtics contra un règim molt repressiu i el seu projecte “d’obrir-se”. A l’octubre de l’any passat va haver-hi massives mobilitzacions a Hong Kong (amb pics de 200.000 manifestants) pel reclam d’eleccions lliures, que van ser reprimides però de manera molt menor que a Tiananmen, el 1989.
És cert que Hong Kong és un cas molt especial: va ser un enclavament de l’imperialisme britànic (amb un desenvolupament capitalista propi molt fort) fins que el 1997 va ser reincorporat a la Xina amb el criteri ”d’un país, dos sistemes”) i la promesa d’eleccions lliures el 2017 (que ara el règim no vol donar o [vol] fer-la amb dret de veto de candidats). Però aquests reclams impacten sobre el conjunt de la Xina, en la qual, com vam veure, sorgeixen nous sectors urbans joves, tant proletaris com mitjans, amb aspiracions democràtiques cada vegada majors, que xoquen amb una tancada dictadura.
El gran problema pel règim i la burgesia de la Xina és que no existeixen al país mecanismes de mediació que els permetin avui esmorteir o desviar aquests possibles xocs, o canalitzar aquestes aspiracions. L’única organització política és el PCX i no hi ha cap llibertat democràtica per a les masses o els sectors mitjans. Els sindicats oficials i els seus dirigents són, en realitat, organismes i funcionaris de l’Estat, que es mantenen sobre la base de la por i la repressió, odiats per la base. I la burgesia (i la nova petita burgesia en la qual pot recolzar-se) són febles en grandària enfront de la immensa classe treballadora i la pagesia pobra.
És a dir, seria un enfrontament que pot produir-se “en brut”. Alguna cosa que sembla anticipar-se en la violència que adquireixen alguns conflictes, amb agressions, i fins i tot assassinats, de gerents d’empreses privades o d’alts funcionaris de les empreses de l’Estat que anaven a ser privatitzades.
És cert que el règim i la burgesia xinesos s’han mostrat summament pragmàtics i podrien impulsar una “obertura”. Però fins ara no s’han mostrat disposats a fer-ho, i pot passar que, més endavant, sigui tard (o desbordada pel procés d’ascens).
Tenen, per descomptat, l’alternativa d’intentar l’esclafament repressiu com van fer amb el moviment de Tiananmen. Compten per fer això amb eines molt poderoses: forces armades amb 3.500.000 efectius i forces policials amb 1.600.000, i amb un poderós armament que es modernitza cada vegada més.
Però, a més del fet que el 80% dels efectius de les forces armades són soldats i reservistes (per tant, una base amb molts vasos comunicants amb les masses), la realitat social del país és avui molt diferent de la de l’època Tiananmen. Ja no es tractaria d’enfrontar solament als estudiants i els sectors mitjans, com el 1989, sinó a una classe obrera jove i de dimensions colossals.
Algunes consideracions finals
Volem acabar aquest material plantejant alguns interrogants que el futur proper podrà respondre. El primer d’ells és l’impacte que la situació de la Xina tindrà en el conjunt de l’economia mundial. Segons el Wall Street Journal (altaveu del capital financer nord-americà): “La Xina ha deixat de ser la salvació i s’ha transformat en amenaça per a l’economia mundial”.
El segon interrogant és si el règim i la burgesia xinesos avançaran en el procés d’obrir de manera directa el seu mercat financer als capitals imperialistes i, en cas de produir-se això, quin impacte tindrà en la dinàmica de les finances mundials, en obrir un nou i immens camp d’inversions directes i font de beneficis.
El tercer interrogant (en realitat, el central) és la dinàmica de la lluita de classes al país. Nosaltres considerem que la restauració del capitalisme a la Xina planteja la necessitat d’una nova revolució obrera i socialista, i és necessari preparar el programa d’aquesta revolució. Però és un procés que ja no es donarà, com al 1949, sobre una base camperola i en un país molt endarrerit, sinó tenint com a protagonista al major proletariat del món. Estem vivint els primers passos d’un ascens de la lluita de classes a la Xina? Podrà evolucionar aquest ascens cap a una situació revolucionària?
En qualsevol cas, una cosa està clara: si la Xina “tremola”, els seus tremolors sacsejaran el món i una part important del futur del món s’estarà jugant en aquest país.
[1] L’anomenada Gran Revolució Cultural Proletària es va desenvolupar a la Xina entre el 1966 i el 1976. Bàsicament va ser una gran mobilització (impulsada pel propi Mao) dels sectors joves del Partit Comunista i la fracció més a l’esquerra de la burocràcia contra vells dirigents i quadres de la fracció de la dreta (com Deng Xiao Ping), que van ser desplaçats dels seus càrrecs.
[2] Política econòmica proposada per l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946) per enfrontar i atenuar les crisis econòmiques del capitalisme. Bàsicament consisteix en injeccions monetàries i crediticies realitzades per l’Estat en els sectors “productius”, juntament amb un impuls de l’obra pública.