Des del passat 18 de desembre el poble xilè està sortint al carrer en forma massiva. Són ja gairebé dos mesos de mobilitzacions i enfrontaments amb “els pacos” i militars que han causat oficialment 23 morts, 2.800 ferides i més de 17.000 detingudes, al que s’uneix les denúncies fetes per l’Institut Nacional de Drets Humans que a finals de novembre havia portat ja als tribunals 346 casos, dels quals 246 van ser per tortures i tractes cruels i 58 per violència sexual.
El que va començar com una protesta per la pujada de preus del metro s’ha convertit en un aixecament popular. Ni els militars ni l’estat d’emergència han aconseguit aturar les manifestacions. Darrere de tota aquesta indignació i ràbia el que està en qüestió és el capitalisme semicolonial xilè i el conjunt de les institucions del règim. La pujada de la tarifa del metro va ser només la “punta de l’iceberg” dels greus problemes que avui sofreixen els/les chilens/es, perquè com bé expressa un dels seus lemes de lluita: No són 30 pesos, són 30 anys.
Xile és un país relativament petit però molt gran en la seva tradició de lluita. La classe obrera xilena i els estudiants, especialment els de secundària, els anomenats afectuosament “pingüins”, han escrit pàgines de lluita i d’heroïcitat.
Als anys 70, l’arribada al govern de la Unitat Popular i la presidència de Salvador Allende, va ser una referència mundial per a milions de traballadors/es i joves lluitadors/es. La possibilitat d’una “via pacífica al socialisme” era l’al·legat del moment que acompanyava al discurs de l’eurocomunisme a Europa.
El cop militar l’11 de setembre de 1973 encapçalat per un general designat pel propi Allende, Augusto Pinochet, posava fi a un somni reformista que va ofegar un procés revolucionari.
Revista d’Amèrica, premsa del nostre corrent internacional d’aquella època, precursora de la LIT-CI, publicava al novembre de 1973 un article, “La fi de la via pacífica”, en el qual es reproduïen les confessions d’un militant de l’ala esquerra del Partit Socialista xilè:
«A Xile vam tenir gèrmens de Soviets -els Cordons Industrials- i també gèrmens de Guàrdia Vermella -els Comitès de Vigilància, etc.- Però el PC, la dreta del meu partit [el Partit Socialista], la direcció de la CUT [la central sindical]- i també el MIR- es van oposar fermament a unificar els Cordons en una sola Coordinadora. Això era, per a ells, fer ‘paral·lelisme a la CUT’. Encara estaven més encontra de que aquest poder obrer i popular (que haguessin estat els Cordons unificats i que també incloguessin delegats de les poblacions, pagesos i militars anticolpistes) organitzés un Comando Únic dels Comitès de Vigilància. » «La UP feia això perquè sempre va confiar en els generals ‘professionals’ i en un acord negociat amb la Democràcia Cristiana. El MIR, perquè mantenia en el fons de la seva política la seva vella concepció guerrillera, avantguardista i despenjada del moviment de masses.» «Molt ens va faltar a Xile. La carta ha estat llarga, però totes les coses que ens van faltar, les hi puc resumir ara en una frase: ens va faltar una política revolucionària i un partit revolucionari obrer que l’apliqués amb audàcia i a temps, com ho va fer en la Revolució Russa el Partit Bolxevic. Un partit i una política completament diferents del reformisme de la UP i del seu complement ‘guerriller’, el MIR».
Els plans neoliberals imposats a sang i foc
El triomf del cop militar encapçalat per Pinochet posava fi a un procés revolucionari i obria el camí de l’espoli a la classe treballadora i el poble imposat a sang i foc.
Pinochet i els seus generals no van vacil·lar. Van suprimir els partits polítics, el Congrés Nacional, tota la premsa no adscrita; es van envoltar d’un Poder Judicial obedient, van crear un poderós i brutal aparell de repressió política amb la sinistra DINA (Direcció d’Intel·ligència Nacional) al capdavant i encarregada de l’assassinat de milers de persones sense judici, desaparegudes, camps de tortura i extermini, perseguides i exiliades que van omplir les ambaixades estrangeres de Santiago.
Han estat diverses les comissions de recerca que van anar presentant dades de les brutalitats de la dictadura xilena, si bé no han faltat ni falten les denúncies de casos no investigats. Amb tot i amb això, sense comptar els exiliats, s’estima que el nombre de víctimes de la dictadura de Pinochet supera les 40.000 persones, d’elles 3.065 mortes o desaparegudes entre setembre de 1973 i març de 1990.
La supèrbia dels “milicos” la reflectia així el primer Ministre de l’Interior del règim, el general Oscar Bonilla, que va replicar a un sindicalista que el va visitar en la seva oficina: “Deixi d’utilitzar la paraula exigència, no s’oblidi que aquesta és una dictadura”
El triomf de la Junta Militar va convertir a Xile en el “model” de les polítiques neoliberals. El Maó, el primer pla econòmic imposat per la dictadura no en va estava escrit mesos abans del cop pels economistes criats a l’empara de l’imperialisme ianqui en l’anomenada Escola de Chicago.
La dictadura va aplicar “la doctrina de xoc”, l’atur va augmentar de cop fins al 20%, els salaris es van reduir en un 60%, les taxes d’interès es van triplicar, es va accelerar la privatització de més de 400 empreses pertanyents a l’Estat si bé les grans empreses estratègiques van romandre en el sector públic, això sí, dirigides per militars. S’aprovava una legislació molt liberal per a la inversió estrangera, es va imposar l’IVA i es va reformar la moneda passant de l’escut al peso. En el camp es va desmantellar la reforma agrària i les terres restituïdes al seu “antics amos” al mateix temps que milers de funcionaris/es del Ministeri d’Agricultura eren acomiadats/des.
Amb les receptes neoliberals a la punta del fusell, Xile va anar sortint de la inflació i recuperant el pols econòmic, això sí a costa que els salaris al 1978 eren un 76% dels de 1970 mentre que l’índex d’inflació superava el 37%. Pobresa, desigualtat, privatització de la salut, l’educació… va ser part d’un llegat que encara avui perdura.
La transició xilena… a la continuïtat
Pinochet, va ser l’únic Cap de govern que va assistir a l’enterrament de Franco, “En aquests moments Franco ha passat a la història, és un cabdill que ens ha mostrat el camí a seguir en la lluita contra el comunisme”, declarava el sanguinari dictador xilè a Madrid després de ser rebut i abraçat per Joan Carles I en l’aeroport de Barajas.
La transició espanyola, és a dir el canvi “pacífic” a un “nou règim polític”, preservant les institucions centrals del vell règim, va inspirar no pocs “canvis” en el món i de ben segur que el de Xile va ser un d’ells.
En 1980, amb la força de les armes, Pinochet va imposar la seva Constitució Política, una Constitució que en data d’avui continua vigent. És difícil trobar un resum millor d’aquesta constitució que el fet pel seu ideòleg principal, Jaime Guzmán, fidel col·laborador de Pinochet i Senador de la República. Per a aquest sinistre personatge, la finalitat de les regles constitucionals era que “si arriben a governar els adversaris, es vegin constrets a seguir una acció no tan diferent a la que un mateix anhelaria, perquè –valgui la metàfora– el marge d’alternatives possibles que la pista imposi de fet als qui juguen en ella sigui prou reduït per a fer extremadament difícil el contrari”.
Transcorreguts 46 anys des del cop militar i 39 des que es va aprovar la Constitució pinochetista, aquesta continua imposant avui aquesta pista d’espai reduït.
Cap govern, ni els anomenats governs de la concertació, han modificat ni un pèl aquestes regles de joc, igual que han preservat l’essència de les polítiques neoliberals que van saquejar l’educació, la sanitat, les pensions i el transport públics, que van fer de la brutal desigualtat social un signe distintiu de Xile (i del món) i han aprofundit la semicolonització del país. Segons va revelar l’última edició de l’informe Panorama Social d’Amèrica Llatina elaborat per la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (Cepal), l’1% més adinerat del país es va quedar amb el 26,5% de la riquesa el 2017, mentre que el 50% de les llars de menors ingressos va accedir només al 2,1% de la riquesa neta del país. D’altra banda, el sou mínim a Xile és de 301.000 pesos (340 €) mentre que, segons l’Institut Nacional d’Estadístiques de Xile, la meitat dels treballadors/as en aquest país rep un sou igual o inferior a 400.000 pesos al mes (451 €).
Els pobles no exploten perquè sí, ni els esdeveniments s’expliquen per teories conspiranoides, la desigualtat social, els salaris i pensions de misèria, la mort per les malalties catastròfiques que imposa una sanitat privada inassolible per a milions de xilens/es, la mordassa de Constitució del 80 i la impunitat dels militars, policies, jutges hereus del règim pinochetista inflen els ànims de la classe treballadora i el poble xilè.