Escrit per G.M. (PST Colombia)  22 de juny del 2016

Les declaracions dels negociadors del govern i de les FARC a l’Havana indiquen que, de no succeir cap imprevist, es troben molt a prop de signar un acord definitiu per finalitzar un enfrontament militar amb cinquanta anys de patiments i centenars de milers de morts.

La guerra de guerrilles sorgida com a resposta a la violència terratinent i burgesa contra la pagesia pobra a mitjans del segle XX es va generalitzar a la dècada del 60 i, de manera lenta, va degenerar en una guerra d’aparells militars que va deixar, al bell mig, a milions de colombians pobres sotmesos a les pitjors conseqüències.

Pobresa, manca de modernització i milers de morts i desapareguts és el preu pagat pels pagesos i els treballadors que van romandre enmig d’un enfrontament que no els pertanyia però que els va desgastar fins al cansament; i que, com a conseqüència, va enfortir el poder dels terratinents i la burgesia nacional i estrangera.

 Milers d’innocents assassinats per l’Exèrcit

Aquesta guerra va esgotar la capacitat de resistència dels pobres, i l’onada de refús a la violència es va estendre per tota la geografia nacional pressionant per la seva fi. Una legítima aspiració a viure sense por a ser assassinat o desplaçat es va apoderar dels milions de colombians que no tenen res a guanyar amb aquesta guerra, i va exercir la pressió que va obligar el règim i la direcció de la guerrilla a cercar la manera de posar-li punt final.

Amb aquesta legítima aspiració es fa impossible no coincidir. Els treballadors i els revolucionaris estem d’acord en finalitzar amb aquesta guerra que, entre altres coses, introdueix desorganització i desmoralització a les nostres files.

Pau o fi de la guerra entre aparells armats?

Tot i així, moltes preguntes ronden pels caps dels treballadors colombians: la signatura de l’acord entre les FARC i el govern de Santos portarà realment pau a la vida dels pobres? És correcte el camí escollit per la direcció guerrillera per renunciar a mig segle d’enfrontament armat amb el règim? És una política revolucionària signar un acord amb els enemics de classe per tal de posar fi a un conflicte armat?

Des del terreny de la classe obrera i dels qui estem per fer una revolució socialista per acabar amb l’explotació capitalista hem de respondre negativament a les dues primeres preguntes i posar un “depèn” a la tercera.

La signatura de l’acord entre les FARC i el govern difícilment portarà la pau i la millora de les condicions de vida dels treballadors i els camperols. No portarà la pau al camp ni entregarà la terra als seus amos legítims: els camperols pobres, els indígenes i les comunitats negres. Ni el govern de Santos ni els que el succeeixin exterminaran les bandes d’assassins paramilitars. Desenes de dirigents i activistes camperols i indígenes han estat assassinats pels sicaris dels terratinents en el temps que portem de negociació a l’Havana. Qualsevol intent de fer efectiva la llei de restitució de terres als camperols desplaçats ha estat resposta amb repressió i maniobres jurídiques per garantir-ne la possessió als terratinents. Les marxes camperoles i la Minga indígena ja compten diversos morts per compte de l’ESMAD, que els han disparat i gasejat indiscriminadament. Aquest ha estat el comportament ordinari de la burgesia i dels terratinents durant seixanta anys i no ho canviaranperquè Timochenko estampi la seva signatura sobre un paper, que, com tots els papers legals d’aquest país, només són això, papers, començant per la Constitució Nacional del 91, a la qual rendeixen tant de culte els reformistes i els estalinistes.

 Paramilitars aterroritzant  la població

Cap compromís signat a l’Havana portarà, per tant, a una reducció de la misèria o del retard, ni significarà una millora real de les condicions de vida dels treballadors i dels pobres. La reiteració del govern que el capitalisme i la propietat privada no són objecte de negociació és una lliçó permanent a les il·lusions que sembren els reformistes i els pacifistes entre els treballadors. L’augment miserable del salari mínim – i en general de tots els salaris -, la crisi de la sanitat i l’educació i la sanya amb la qual persegueixen els treballadors que intenten organitzar-se sindicalment per defensar els drets més elementals són la prova que de l’Havana no arribarà “pau amb justícia social”.

Ni tan sols els dirigents guerrillers podran fer política obertament després de deixar les armes. El destí més probable que espera als excaps de les FARC és el de ser assassinats per una burgesia violenta i amb ganes de venjança, tal com va ocórrer amb Guadalupe Salcedo o amb Carlos Pizarro als anys 80. A no ser que es converteixin en agents actius del règim, com han fet Antonio Navarro o Rosemberg Pabón.

Cal reprendre el rumb de la mobilització massiva

Si les FARC, després de cinquanta anys s’han convençut de l’esterilitat de la lluita armada d’aparells dissociada de les masses treballadores, en comptes de “negociar” amb el règim traint el seu programa i la seva tradició, haurien de haver decretat un cessament unilateral del foc i, recolzant-se en la força col·lectiva dels camperols i dels treballadors, exigir garanties per a l’acció legal en els marcs de la democràcia burgesa, sense renunciar a les banderes de la lluita per la terra ni al dret a conservar les armes com una mesura defensiva a utilitzar només en els casos en què la violència oficial o paramilitar els amenacés. La seva política conciliadora els ha fet caure en una trampa, de manera que ja no poden sortir a cercar el suport obrer i popular per al seu projecte, que ha quedat completament desdibuixat per la imatge del fracàs i l’auto-traïció.

 Delegació de les FARC a l’Havana

I no és que sigui necessàriament il·legítim per als revolucionaris “negociar” amb els enemics de classe un cessament d’hostilitats militars. Les FARC, tal com reconeixen els mateixos analistes burgesos, no són una guerrilla derrotada ni acorralada per l’exèrcit burgès. L’error de la seva actual estratègia política radica en què tracten de presentar la renúncia i la traïció al seu propi programa com si fos una conquesta política i no com allò que realment és: una capitulació a la democràcia burgesa.

Si les FARC fossin una organització realment revolucionària, haurien de reconèixer honestament davant dels treballadors colombians la veritable causa de la seva decisió, si és que aspiren a aconseguir la seva acceptació i suport quan s’enfrontin a la lluita política legal. Aquesta causa no és una altra que el fracàs del moviment guerriller com a estratègia política que, allunyada de l’acció de les masses, només afegeix motius perquè la burgesia i el seu règim justifiquin la repressió indiscriminada i l’antidemocràcia.

El fracàs de l’estratègia de las FARC com aparell armat ens ha de fer entendre que els processos socials, en especial els de tipus revolucionari, només poden ser producte de l’acció col·lectiva de les masses i dels seus partits de classe. La desmobilització de la guerrilla torna a plantejar la possibilitat que la lluita de classes reprengui el rumb de la mobilització massiva i ens ratifica en la confiança de què la classe obrera es col·locarà a l’avantguarda.