Com combatre la ultradreta?

Sovint es caracteritzen els partits i moviments de ultradreta com “feixistes”. No compartim aquesta generalització, ja que, segons qui tinguem davant es deriva una política o una altra. Per això, és necessari que caracteritzem ambdós moviments:

El sorgiment i enfortiment dels moviments de la ultradreta europea – com es Salvini a Itàlia, Le Pen a França… – són fruit d’una forta crisi interburgesa. Sorgeixen amb un discurs, els eixos del qual són l’homofòbia, el masclisme, la xenofòbia i un fort nacionalisme. Apel·len una sortida de la crisi política mitjançant una deriva més autoritària i repressiva del règim democràtic burgès, però sense sortir-se encara del parlamentarisme, d’aquí que els anomenem “ultradreta institucional”.

Aquí es tradueix en Abascal (VOX) demanant a crits que intervingui més el Rei, “més 155”; que es deroguin les lleis de violència de gènere… i, de rebot, la radicalització dels discursos de Casado (PP) i Rivera (C’s), per a no perdre terreny.

El feixisme és un moviment al qual recorre la burgesia com a últim recurs quan veu perillar seriosament els seus privilegis. Davant el feixisme, no només ens juguem la nostra activitat política, sinó la nostra integritat física. Aquest moviment es caracteritza, sobretot, per l’ús de mètodes de “guerra civil” contra activistes, organitzacions i partits obrers. El seu últim objectiu és derrotar i aixafar el moviment obrer a sang i foc.

Encara que el feixisme creix a l’ombra de la “ultradreta institucional” (com passa a les manifestacions de SCC, JUSAPOL…), la burgesia encara no precisa d’aquests, ja que encara no sent l’amenaça d’un moviment revolucionari en alça.

Ser curosos amb la caracterització no significa subestimar els moviments feixistes que avui apareixen, ni a la “ultradreta institucional”. Al contrari, analitzar-los amb rigor és una necessitat per a traçar una estratègia efectiva per a combatre’ls.

A la ultradreta se la combat des dels carrers

Davant l’entrada de VOX al Parlament Andalús, Pablo Iglesias no ha trigat ni 5 minuts a apel·lar al PSOE per a conformar un “front antifeixista”, que sigui “dic de contenció”, apuntalant de pas el pacte al govern estatal. Aquesta política va a la contra d’allò que es precisa per a combatre a la ultradreta.

La ultradreta s’aprofita de l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida dels sectors més empobrits per a fer més fort el seu enfrontament amb els immigrants. Per a presentar-se com a alternativa a “l’esquerra”, a qui acusen de no solucionar els problemes (aprofitant les traïcions reals de l’esquerra reformista).

Els líders de l’esquerra institucional demanen recolzar un Govern sotmès a la UE i l’Euro que no qüestiona el pagament del deute, que avala els Pactes de Toledo condemnant els pensionistes a la misèria, que no qüestiona la Monarquia i nega el dret a decidir a Catalunya i que, ni tan sols es planteja en derogar la Reforma Laboral de Rajoy (per no parlar de la de ZP).

S’apel·la al mateix partit que va reformar l’art. 135 de la Constitució que sacralitzava el pagament del deute per sobre de la Sanitat i l’Educació, que està esquitxat per una infinitat de casos de corrupció com és el dels ERE a Andalusia i que, precisament allà, en 40 anys de govern ni va impulsar cap tipus de reforma agrària al camp andalús.

Lligar-se a aquest govern, renunciant a la lluita per apostar tot al joc parlamentari, és ser part dels “gestors de la misèria”, porta a la desmobilització i al desànim a la nostra gent. I és, precisament d’aquesta manera, en què la ultradreta avança, facilitant-los el discurs. Així s’obre la porta a que la demagògia populista d’extrema dreta pugui calar al poble treballador.

L’alternativa només pot construir-se des dels carrers, apel·lant a l’organització de la joventut i els treballadors, a la mobilització als centres de treball, a les aules o als barris. Sense cap confiança en aquest govern. Aquesta és l’única vacuna possible davant el creixement de la ultradreta.