Com continuar la lluita pel dret a decidir

ERC i JxCAT han trencat la forçada imatge d’unitat que mantenien i s’han enfrontat obertament al Parlament. Com a resultat tenim la pèrdua de la majoria parlamentària independentista i un Govern dividit i agònic, que no sap si arribarà viu al judici de l’1-O.

L’aniversari de l’1-O ha deixat en evidència el divorci d’un ampli sector de la base independentista amb uns dirigents que fan servir la retòrica de “fer república” i “respecte a l’1-O” per fer tot el contrari. S’han convertit en els gestors autonòmics dels presos polítics, ara a presons catalanes. Envien els Mossos a reprimir els manifestants independentistes. Són els que apliquen les sentències de Llarena.

Malgrat l’enorme resistència de les bases, l’aniversari del referèndum ha deixat clar, després de molt temps negant l’evidència, que el moviment independentista va patir fa un any una enorme derrota política a mans de la seva direcció, quan aquesta el va abandonar, va renunciar a proclamar i defensar la República catalana, va entregar les institucions sense resistència i va acceptar les eleccions del 155.

Ara, després d’un any, s’ha obert la fase del desengany. Un ampli sector independentista és ja conscient que l’únic que impedeix la plena “normalització” autonòmica per part de ERC i JxCAT són els presos i que la seva batalla fratricida no respon a res més que a pugnes per l’espai electoral. Mentrestant, Sánchez es frega les mans i PP-C’s clamen pel retorn del 155 en versió dura i indefinida.

 
RECUPERAR LA LLUITA PER UN REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ, CONSCIENTS QUE L’ESTAT NO L’ACCEPTARÀ MAI
En aquesta situació, l’intent d’ocupació del Parlament, protagonitzat pel sector més radicalitzat dels CDR, és un acte de desesperació, d’aquells que et condueixen a estavellar-te, ser criminalitzat, aïllat i derrotat.

La possibilitat real de proclamar la república catalana va ser factible just durant els primers dies d’octubre de l’any passat, quan dos milions de persones estaven organitzades i mobilitzades i comptaven amb la simpatia o neutralitat de sectors populars no independentistes. Però aquesta oportunitat es va perdre, traïda per la direcció independentista, i no es pot reproduir a voluntat. Avui dia, “fer república” i “implementar el mandat de l’1 d’octubre” només són una “salutació a la bandera”.

De la mateixa manera, el referèndum pactat que defensen els Comuns -i ERC i JxC-, és tan utòpic com el “fer república” de la CUP. Si no hi ha condicions per “implementar ja el mandat de l’1 d’octubre”,menys encara per pactar un referèndum amb l’Estat, per molts “ultimàtums” buits que faci Torra.

No obstant això, hi ha una àmplia majoria catalana, independentista i no, que segueix defensant el dret a decidir. L’exercici d’aquest dret, però, mai serà possible si se subordina a la voluntat del règim monàrquic, que ja ha demostrat amb escreix que no ho permetrà. En realitat, només un nou aixecament popular i rupturista el pot garantir.

La batalla avui, que no serà d’un dia per l’altre, passa per recuperar la reivindicació del dret a decidir, d’un referèndum democràtic, que permeti reconstruir un moviment majoritari i neutralitzar l’onada espanyolista reaccionària aquí i fora. Conscients que sense una batalla comuna amb la classe treballadora i els pobles de l’Estat per acabar amb la Monarquia, no hi haurà dret a l’autodeterminació, ni república catalana, ni unió lliure de repúbliques lliures.
PROCÉS CONSTITUENT SENSE RUPTURA?
Fa uns dies Torra anunciava que posaria en marxa un Fòrum Cívic, Social i Constituent, el principal projecte -deia- a llarg termini del Govern. El Fòrum serà independent de les institucions i en mans de la “societat civil”, és a dir un nou artilugi d’aparador sense cap repercussió jurídica.

Però no hi ha cap procés constituent dins del règim monàrquic. Sense ruptura mai tindrem un veritable procés constituent que qüestioni les bases actuals: monarquia, unitat forçada, precarietat, amenaça a les pensions, domini de la banca i les grans empreses, permanència a la UE, corrupció o venta d’armes a Àrabia Saudí.
QUÈ ENS JUGUEM LA CLASSE TREBALLADORA EN AQUESTA BATALLA?
Hi ha un sector de treballadors/res que simpatitza amb la idea independentista i un altre, majoritari a l’àrea metropolitana, que està en contra. Totes dues idees són igualment legítimes. Però, més enllà d’aquesta diferència, com a treballadors tenim una obligació comuna: lluitar plegats contra tota mena d’unió forçada. No tenim res a guanyar i sí molt a perdre, donant suport a unió forçada.

Donar suport al règim contra el dret a decidir significa estimular els atacs a les llibertats democràtiques i reforçar les forces més reaccionàries i més anti-obreres. Significa revitalitzar un règim hereu del franquisme i dòcil instrument dels grans empresaris i el capital europeu.

En comptes d’enfrontar-nos entre nosaltres, hem d’assegurar la unitat. Una unitat que és possible si defensem plegats el dret a decidir, assumint tots els resultat democràtic de la consulta. Es també així que podrem lluitar per la unitat amb la classe treballadora de la resta de l’Estat. Si volem una unió lliure, hem de ser els primers a defensar el dret a decidir.

Davant la indiferència que s’ha instal·lat entre molts treballadors/res, el sector més conscient ens hem de posar al capdavant d’aquesta batalla, que és decisiva per guanyar a la nostra causa a amplis sectors del moviment independentista, acabar amb la Monarquia i posar bases per una unió lliure de repúbliques. Per aixecar les comportes a les reivindicacions obreres i populars i obrir finalment camí a una revolució socialista que canviï d’arrel les bases de la societat.
LES RESPONSABILITATS DEL MOVIMENT OBRER ORGANITZAT
Arran de la repressió del referèndum, els sectors més combatius del sindicalisme català es van unir per convocar la vaga general del 3 d’Octubre (que la burocràcia de CCOO-UGT i la Generalitat van voler neutralitzar amb una “aturada de país”). Des de llavors, s’han distingit pel seu silenci.

No ajuda gens ni mica l’abstencionisme anarcosindicalista, que considera el conflicte com un enfrontament entre la burgesia espanyola i la catalana, on als treballadors no se’ns hi ha perdut res. Alimenten així la indiferència de la classe treballadora, que és l’única que, amb una postura independent, podria donar una sortida democràtica i revolucionària al conflicte. Alimenten la mateixa indiferència aquells que, al·legant diferència de postures entre l’afiliació, es neguen a prendre posició.

És hora que els sectors més conscient del moviment obrer i sindical ens posem al capdavant de la lluita pel dret a l’autodeterminació, davant l’Estat i els seus valedors, començant per Sánchez, que és qui està ara al Govern, i per suposat front Casado i Ribera, cada cop més semblants a la ultradreta europea. I també que exigim al Parlament que en comptes de retòrica, actuï de manera sobirana al servei del poble treballador català, prohibint els desnonaments, aplicant un salari mínim de 1200 € o derogant les reformes laborals.

BUCH DIMISSIÓ!
El 29 de setembre, just abans de l’aniversari de l’1-O, el conseller d’Interior Buch (amb el vist-i-plau de Torra) va autoritzar (a la mateixa plaça de St. Jaume!) la manifestació de Jusapol en homenatge a la repressió de l’1-O. Un important nombre de joves independentistes i antifeixistes van sortir al carrer a derrotar la provocació. La resposta de Buch: enviar els Mossos a reprimir els antifeixistes. Dimissió del conseller Buch!