Malgrat la situació d’emergència sanitària i social, un altre afer ha creuat la política parlamentària andalusa les últimes setmanes: la crisi que arrossega la coalició de Adelante Andalucía, després de l’intent d’expulsió dels diputats i diputades d’Anticapitalistes del grup parlamentari.
A l’espera que la Mesa del Parlament accepti o no els documents que acrediten la seva expulsió, Podemos Andalusia i Izquierda Unida (IU) han sol·licitat donar de baixa del grup parlamentari a vuit diputats/ades d’Anticapitalistes per estar en “una situació de transfuguisme”, ja que “no pertanyen” al partit pel qual van concórrer a les eleccions.

La sol·licitud, previ burofax als membres d’Anticapitalistes per a notificar-los la seva expulsió de Podemos i poder considerar-los “trànsfugues”, és certament una mala jugada en tota regla, més encara tenint en compte que han aprofitat el permís de maternitat de Teresa Rodríguez per a realitzar la maniobra.

Més enllà del renou mediàtic, es poden extreure algunes conclusions. En l’ull de l’huracà es troba un tema central en debat: la possibilitat de co-governar Andalusia de la mà del PSOE.

Ja abans de la pandèmia, sota el govern de Susana Díaz, creixia a Andalusia el nombre de persones en risc de pobresa i/o exclusió social, ascendint el 2018 a un 38,2% del total de la població (segons l’últim informe publicat per EAPN Andalusia). Mentrestant, el projecte de Podemos i IU (principals components d’Endavant Andalusia en el moment de les eleccions andaluses) no ha estat un altre que, agitant la por a la dreta, aprofundir el seu paper de força auxiliar al PSOE, com fa avui UP al govern. En conseqüència, la garrotada al PSOE després de més de 30 anys al servei de la UE, de les burgesies espanyola i andalusa i dels grans terratinents, es va arrasar també amb “Adelante Andalucía”, els resultats dels quals també van caure respecte a les eleccions de 2015.

El moviment actual d’IU i Podemos Andalusia respon a la necessitat d’articular la defensa del govern de Sánchez-Iglesias al Parlament andalús i al projecte de co-governar amb Susana Díaz; una cosa per a la qual el grup de Teresa Rodríguez estava molest.

Tant és així, que per tal de recuperar el control de l’organització andalusa com a suport del govern central, la portaveu de Adelante i membre d’IU, Inma Nieto, no ha tingut objeccions a oferir-se a aconseguir acords amb el govern del PP de cara al Pressupost de la Junta per a 2021, a canvi de l’expulsió dels seus companys i companyes de viatge a la Mesa del Parlament.
Quin és ara el projecte de Teresa Rodríguez?
El nou full de ruta que dibuixen Anticapitalistes i els seus socis de Primavera Andalusa i Esquerra Andalusista ha tingut com a eix impulsar, sota el paraigua de la marca de Adelante, una nova organització sobiranista andalusa, mantenint vincles amb Unidas Podemos a l’estil d’En ComúPodem. Fins i tot després de la seva expulsió, mantenen la porta oberta a la trobada electoral amb Podemos i IU. També és ressenyable l’èmfasi de la mateixa Teresa Rodríguez durant l’anterior campanya electoral a anunciar la seva postura de, en cas que donessin els números, investir a Susana Díaz i arribar a acords amb ella.

Després de 30 anys de govern del PSOE a Andalusia, després de l’experiència del passat co-govern PSOE-IU a Andalusia i l’actual govern central de coalició, tota ambigüitat o vel·leïtat respecte a la relació amb PSOE i Unidas Podemos suposa posar bastons a les rodes a la possibilitat de construir una alternativa a Andalusia. No sols és necessari separar-se rotundament d’ells, sinó confrontar-los políticament de manera frontal.

D’altra banda, “tenir una veu andalusa al Congrés” o en les institucions no ens ajudarà si no qüestionem els interessos fonamentals als quals aquestes es pleguen. La sobirania andalusa no pot ser màrqueting electoral. Defensar conseqüentment la sobirania andalusa exigeix enfrontar els límits del règim monàrquic i defensar el dret d’autodeterminació.

D’igual manera, no és possible donar sortida a la misèria del poble andalús sense qüestionar els plans de desindustrialització o sense acabar amb l’actual PAC i l’acaparament de la terra pels grans terratinents; i posar damunt de la taula qualsevol d’aquestes mesures exigeix, al seu torn, qüestionar a la seva principal valedora i beneficiària, la UE.

Tampoc és possible plantejar les reivindicacions del poble treballador andalús des d’un projecte fonamentalment electoral, l’estratègia del qual sigui “gestió social” de les institucions autonòmiques i la conformació d’un grup parlamentari andalús al Congrés dels Diputats.

L’alternativa que Andalusia necessita ha de ser lliure de lligams al PSOE, revolucionària i ancorada en les lluites de la joventut i la classe treballadora, no a les institucions burgeses. Aquest és el camí per a alliberar-nos del jou del règim monàrquic i del jou de la Unió Europea. Aquest és el camí per a impulsar el canvi que el poble treballador andalús necessitem.