El Govern Rajoy sembla un híbrid entre Don Tancredo (immòbil, fent-se el mort) i l’orquestra del Titanic, que seguia tocant, com si no passés res, mentre el vaixell s’anava a pic. L’últim episodi de la seva crisi és l’esdevingut aquestes últimes setmanes a Madrid quan una de les figures en alça del PP, Cristina Cifuentes, embarrada en el descrèdit, queia abatuda per foc amic.
S’aferren al discurs d’una “recuperació econòmica” i com més insisteixen en ella és més el cabreig que provoquen. I és que per a uns, els bancs i grans empreses de l’IBEX 35, aquesta “recuperació” representa engreixar les arques (van guanyar més de 40.000 milions el 2017) però per a uns altres, la classe treballadora, suposa més pobresa i desigualtat, salaris i pensions de misèria.
Amb aquest panorama augmenten les vagues i els moviments socials, en particular les dones i els/les pensionistes s’han convertit en l’aglutinant del descontentament social.
El Govern, amb el suport directe de C’s, respon amb una deriva autoritària que mostra a les clares a l’actual Monarquia com un règim hereu del franquisme. La deriva va des del Rei als partits del règim i al poder judicial, que mantenen el 155 a
Catalunya i tenen a dirigents independentistes a la presó preventiva de manera injustificada, encausats per rebel·lió i malversació, uns delictes fabricats que fins i tot els tribunals alemanys i belgues estan deixant en evidència.
L’onada repressiva inclou els casos d’Altsasu (on una baralla de bar és tipificada com a delicte de terrorisme) o el de Tamara Carrasco (la jove catalana dels CDR a la qual el fiscal acusa de terrorisme i rebel·lió per talls del tràfic).
L’última ha estat l’actuació de l’Audiència de Navarra. Davant d’un 8 de Març històric contra el masclisme i la desigualtat, la resposta institucional ha estat la sentència de “la Manada”. Sembla que estiguin obstinats a tirar gasolina al foc.
La creixent indignació social es viu en les manifestacions de les Marees i Coordinadores Pensionistes, en les mobilitzacions de Múrcia, en les vagues obreres disperses, en les manifestacions multitudinàries de Pamplona, pels joves d’Altsasu, i a Barcelona, per la llibertat dels presos polítics i contra la repressió. Ara s’ha tornat a veure en la resposta massiva a la infame sentència de l’Audiència de Navarra sobre “la Manada”.
Si la situació es manté i el govern no cau és pel col·laboracionisme descarat del PSOE, pilar del Règim al costat del PP i C´s, partit aquest que disputa al PP l’hegemonia al capdavant de la dreta. El PNB també col·labora donant via lliure als Pressupostos de Rajoy. Quant a Units Podemos, es mostra impotent, preocupat abans de res per la seva sort electoral i per les seves guerrilles internes, mentre que en el terreny de la lluita obrera i pensionista, tanca files amb la burocràcia sindical de CCOO-UGT en el seu intent de reconduir el conflicte de les pensions al si del Pacte de Toledo i de la reforma de Zapatero que ells mateixos van signar.
La burocràcia de CCOO-UGT -ben abrigallada pels mitjans de comunicació- s’afanya per recuperar el terreny perdut, mentre signa convenis de misèria i pactes deshonrosos amb el Govern, com el del Salari Mínim o el d’empleats públics. Ara corren a contraprogramar les accions de les Marees i Coordinadores Pensionistes. La pròpia burgesia, preocupada amb la situació, recorda que “CCOO i UGT necessiten recuperar el control del lideratge social que corren el risc de perdre davant l’auge dels nous moviments reivindicatius” (editorial de La Vanguardia, 2 de maig 2018).
Persegueixen un objectiu comú: aguantar la situació fins a les properes eleccions i procurar que, qualsevol que sigui el curs polític del país, no se surti del marc de la seva llei i la seva ordre, de la seva fraudulenta Llei electoral, del seu antidemocràtic i centralista règim monàrquic, del seu miserable sistema capitalista.
Enfront d’ells, es tracta d’ajudar a aquests moviments socials, donar-los perspectives de continuïtat i unificar-los amb les lluites obreres; de treballar per un veritable canvi social, econòmic i polític, que faci fora aquest govern sense trobar-nos abocats a veure-ho substituït per C´s o qualsevol altre partit titella de la Unió Europea i de la Monarquia.
Per això, la tasca del període és construir des del carrer, les empreses i els centres d’estudi una sortida de classe, obrera i democràtica, entorn d’un programa: que imposi la derogació de les reformes laborals i de pensions del PP i del PSOE; un salari i pensions mínimes d’1.084 € i la seva revaloració automàtica amb l’IPC. Que les pensions públiques es garanteixin pels Pressupostos Generals de l’Estat. Que asseguri mesures reals contra la violència masclista i la desigualtat, anul·li les lleis masclistes i depuri el cos judicial. Que posi al carrer als presos polítics, posi fi al 155 i atorgui a Catalunya el dret a decidir. Que alliberi als joves d’Altsasu, a l’Alfon i a tots els presos per lluitar. Que derogui la Llei Mordassa.
La resta, esperar a les “properes eleccions”, és apostar per més del mateix.