Les organitzacions i moviments socials que combatem dia a dia als carrers pel dret a l’habitatge, com ara, les PAHs, els Sindicats de Llogateres, entitats veïnals com “Somos barrio” a Terrassa i d’altres venim treballant perquè la convocatòria d’aquest 23N per la baixada dels lloguers sigui un èxit d’iguals proporcions o més que la manifestació convocada a Madrid el mes d’octubre passat. Aquesta primera convocatòria marca el camí a seguir per massificar la lluita per un habitatge per a tothom. Per aprofundir i donar continuïtat a aquesta reivindicació és necessari debatre quina és la sortida de la classe treballadora davant aquesta problemàtica que afecta profundament les nostres vides.
Per: Corrent Roig
L’habitatge a Catalunya: tot un luxe al servei de l’especulació
El problema de l’accés a un habitatge digne a Catalunya ha passat per diverses etapes i enfonsa les seves arrels en les polítiques d’habitatge de l’Espanya franquista en que les dues idees clau eren la cultura de la propietat i la pràctica del “pelotazo” urbanístic[1]
La cultura de la propietat va ser una idea forta del règim franquista per donar resposta a l’èxode rural de la classe treballadora als anys 50, mantenir l’ordre social i enriquir les butxaques de les grans empreses partidàries del règim[2]. Com a mostra d’aquesta herència veiem com el nombre de propietats en lloguer a l’Estat Espanyol es va reduir del 50% a l’11% de 1950 al 2001. A dia d’avui, la distribució a Catalunya és la següent: 69,1% d’habitatges en règim de propietat, 23,2% en règim de lloguer i 7,7% en altres règims.
La cultura del “pelotazo” urbanístic ha sorgit amb l’aliança entre les grans empreses i els partits del règim i la burgesia catalana (principalment PP, PSOE, Junts i ERC), que amb la pràctica especulativa per part de bancs, fons voltor i entitats immobiliàries, ha generat una pujada en la mitjana del preu dels lloguers del 78% en els darrers 10 anys[3]. També s’ha materialitzat en plans urbanístics i especulatius al servei del benefici d’uns pocs, però que ignoren les necessitats reals de la classe treballadora i les condicions mediambientals del nostre territori, com la sobre-urbanització a la costa i el Pirineu o l’ampliació de l’aeroport del Prat i la construcció del Quart Cinturó. A més, durant l’etapa de la bombolla immobiliària, a Espanya es va construir més habitatge que a Alemanya, França i el Regne Unit junts. Així, actualment som el país de la UE amb més habitatges buits, amb 3,4 milions, mentre que tenim un parc d’habitatge públic realment irrisori (2,5% dels habitatges).
Després de l’esclat de la bombolla immobiliària (2008 – 2009), el mercat de l’habitatge es va enfonsar. Però lluny de donar lloc a polítiques redistributives i de potenciació del règim de lloguer, el sector s’ha reinventat i ha apostat de nou per l’especulació i la cultura de la propietat. La nova aposta de la criminal burgesia immobiliària la conformen, per una banda els habitatges buits, amb els que generen beneficis a través de la compravenda especulativa d’un bé de primera necessitat com és el sostre. I d’altra banda els habitatges de temporada ja siguin destinats al lloguer turístic o bé a persones d’aquí que ens veiem obligades a acceptar aquest frau.
Totes aquestes pràctiques abusives tensen el mercat immobiliari fent pujar el preu dels lloguers de forma desorbitada i redueix el nombre d’habitatges al mercat generant també un augment del preu del parc d’habitatge en règim de propietat. La ciutat de Barcelona és el gran exemple d’aquesta situació, amb un pis turístic per cada 1.700 habitants, sent la província de Barcelona la que té el preu de lloguer més alt de tot l’Estat (es destina de mitja el 65% del sou brut a pagar un habitatge de 80 metres quadrats).
Per si tot això fos poc, un informe realitzat per les organitzacions NOVACT, Suds i ODHE recull que rere les empreses del sector immobiliari i turístic que operen i es beneficien dels sectors més castigats per la gentrificació de Catalunya, hi ha fons d’inversió israelians que es lucren, no només de la misèria de la classe treballadora catalana, sinó de l’ocupació i el genocidi a Palestina.
Aquesta situació està generant un panorama desesperant per a la classe treballadora, especialment per a la joventut i el col·lectiu migrant. Així, trobem que un milió i mig de les llars destinen més del 40% dels seus sous al lloguer, arribant a comptabilitzar un 50% de persones en risc de pobresa d’entre les que viuen en règim de lloguer. De fet, unes 33.000 persones viuen sense llar a l’Estat espanyol i el nombre de desnonaments a Catalunya l’any passat va ser d’un total de 7148[4].
El Govern PSOE-SUMAR no dona solucions reals per a la classe treballadora!
El Govern PSOE-Sumar amb el suport d’ERC i Junts van aprovar la Llei Estatal d’Habitatge (Llei 12/2023 de 24 de maig), que havia de ser la solució màgica als problemes de l’habitatge a l’Estat Espanyol, però s’ha demostrat un frau. Aquesta llei no prohibeix els desnonaments, ni obliga els propietaris a oferir un lloguer social a les persones desnonades abans del llançament. A més, el control als preus del lloguer que s’hi estableix pot ser eludit pels propietaris al·legant reformes mínimes o mitjançant falsos lloguers de temporada, entre d’altres. Per últim, està mancada d’un règim sancionador i no contempla la creació d’un veritable Parc d’Habitatge Públic de lloguer protegit.
El Govern estatal continua amb aquestes mesures estètiques que serveixen per mantenir la pau social, però que no donen solució als nostres problemes com a classe treballadora. Mostra d’això és que, just després de la manifestació massiva a Madrid per la baixada dels lloguers, es va aprovar la transferència en el Consell de Ministres de 200 milions d’euros pel conegut Bo de Lloguer Jove (250 euros mensuals pels menor de 35 anys que viuen de lloguer). Aquesta ajuda no és només insuficient, sinó que agreuja el problema de l’habitatge a l’Estat Espanyol. Milions d’euros públics aniran a les butxaques dels grans tenidors, en comptes d’invertir aquests diners en els serveis públics cada cop més retallats.
No ens serveixen lleis que queden en paper mullat o les promeses del Govern Illa de construcció de 50.000 habitatges públics fins el 2030 o la del Govern Sánchez que va prometre construir-ne 250.000 l’any 2019, de les quals només existeixen 30.000. Aquestes propostes es queden en res, per una banda perquè no donen la resposta immediata que es necessita enfront la crisi d’habitatge; per altra perquè la construcció d’habitatge és un traspàs directe de diners públics a mans de les grans constructores que a la vegada que precaritzen la feina i especulen amb l’habitatge. No té cap sentit construir pisos nous tenint els milions de pisos buits inutilitzats a tot l’estat.
Un programa d’habitatge al servei de la lluita de la classe treballadora
Davant d’aquesta situació, des de Corrent Roig sabem que no podem confiar en cap Llei d’Habitatge que parteixi de la voluntat de governs al servei de la burgesia i que decreten mesures antiobreres, complaents amb els grans poders especulatius que representen immobiliàries, bancs i fons voltor. Cal apostar per una verdadera política d’habitatge que passi per:
- Prohibir els desnonaments. No es pot tolerar que cap persona es quedi sense un lloc digne on viure. S’ha d’exigir alternatives residencials d’urgència per a totes aquelles persones que hagin patit un desnonament i no tinguin un lloc on viure.
- Baixar de manera real i efectiva els lloguers. No ens valen mitges tintes. Necessitem preus de lloguers assequibles, obligatoris per a tots els propietaris i que s’imposin sancions als que no ho compleixin.
- Pujar els salaris. Per un SMI de 1700 euros bruts al mes, amb revisió automàtica d’acord amb les variacions de l’IPC.
- Expropiació dels habitatges buits dels bancs, grans empreses i fons voltor per posar-los a disposició de la creació d’un autèntic Parc d’Habitatge Públic de Lloguer protegit.
Per garantir el dret a un habitatge digne per a tota la classe treballadora és indispensable la creació d’un parc d’habitatge públic. Aquest habitatge públic estatal s’ha de conformar no en base a la construcció i a l’enriquiment de les grans constructores amb diners públics, sinó amb els pisos buits que ja existeixen i que s’utilitzen per especular en mans dels grans propietaris, bancs i fons voltors. S’ha de confiscar sense cap tipus de indemnització l’habitatge buit de bancs i fons d’inversió, inclosos els pisos de la SAREB. El Govern ha de forçar la devolució de tots els diners que es van donar pel rescat bancari, ja sigui en forma de propietats o econòmicament. Aquestes mesures, juntament a la pujada dels impostos als grans especuladors, dotaran a l’Estat dels recursos suficients per posar a disposició de la classe treballadora un habitatge públic i digne per a tothom. A la vegada, l’augment de l’oferta d’habitatge públic serà una mesura de pressió per reduir encara més el lloguer de les propietats privades.
Construïm un bloc de classe i combatiu que arranqui aquestes mesures als governs!
Des de Corrent Roig, tenim clar que no podem deixar la sort de la classe treballadora en matèria d’habitatge en mans de governs burgesos ni a l’atzar o caprici dels fons voltor, immobiliàries i bancs de torn. No podem seguir depenent dels partits de torn que s’autoproclamen com a progressistes, però que ens menteixen a la cara mentre governen pels més rics i poderosos.
Els i les treballadores no podem seguir confiant en el “mar menor” sinó que hem de construir el nostre propi bloc com a classe, per defensar els nostres drets. Cal organitzar-se de als barris, als llocs de treball i sindicats alternatius, als centres d’estudi i als col·lectius de defensa per un habitatge públic per sortir al carrer i aconseguir totes les mesures encaminades a garantir el dret a un habitatge digne, de qualitat i en condicions assequibles per a tothom. Hem d’unificar aquesta lluita des de tots els àmbits.
Només l’autoorganització i la mobilització social continuada de la nostra classe podrà garantir que l’habitatge no sigui un luxe, sinó un dret indiscutible dels i les treballadores, i les classes populars!
BAIXEM ELS LLOGUERS, PUJEM ELS SALARIS!
PROHIBICIÓ DELS DESNONAMENTS!
EXPROPIACIÓ DELS ESPECULADORS, PER UN PARC D’HABITATGE PÚBLIC!
FORA EMPRESES SIONISTES DE BARCELONA QUE DESNONEN I MASSACREN!
[1] NAREDO, José Manuel i MONTIEL, Antonio. “El modelo inmobiliario español y su culminación en el caso valenciano”. Editorial Icaria (2010).
[2] REBELIÓN. “El urbanismo español y sus raíces franquistas”. Article d’Enric Llopis publicat el 9/3/2011
[3] Pàgina Roja. Octubre de 2024.
[4] Social.cat. “Catalunya lidera l’estadística estatal pel que fa desnonaments, amb 7148 el 2023”. Article publicat el 14/03/2024.