Del Sàhara a Palestina
Aquests dies el règim marroquí va reactivar la vella reivindicació sobre Ceuta i Melilla, obrint les portes de les fronteres per a utilitzar als migrants com a arma de pressió sobre la UE, per a ocultar la realitat d’una crisi interna i que en la seva frontera sud hi ha una guerra contra el poble sahrauí al qual tots, des de l’imperialisme espanyol i europeu, fins al ianqui volen veure sota domini marroquí.
No és que el Marroc sigui una potència expansionista, com ens diuen des de l’extrema dreta espanyola, que té aspiracions sobre Ceuta, Melilla o les Illes Canàries. Això és una triple mentida, ni el Marroc és imperialista, ni Ceuta i Melilla són espanyoles, i les Canàries són una nació amb el dret a decidir el seu futur. El Marroc és una semicolònia europea, i especialment espanyola perquè és el seu primer soci comercial, sent França el segon.
L’herència de Trump: el reconeixement de la marroquinidad del Sàhara
No és la primera, ni serà l’última vegada, que el règim alauita utilitza a la seva població per a pressionar als seus exmetròpolis (França i Espanya) per a aconseguir una millor situació en les negociacions amb el seu “amic” del nord, la UE, com es va veure en els 70 va utilitzar la “Marcha verde” per a pressionar en les seves aspiracions sobre el Sàhara.
Com vam veure fa uns dies, el caràcter semicolonial i de carceller de milers d’immigrants que volen arribar a Europa li dóna al règim marroquí una eina de pressió sobre aquest “amic” colonial, la d’obrir i tancar les portes de les fronteres. Aquesta crisi es va fomentar per la política de Trump, que Biden no trencarà, una, el reconeixement exprés que el Sàhara és marroquí, dos, l’acord milionari de venda d’armes al Marroc signat a l’octubre del passat any, a canvi del reconeixement de l’Estat d’Israel.
Aquesta és la clau d’unió entre la lluita del poble sahrauí contra el règim marroquí, i la del poble palestí contra l’estat d’Israel: davant la divisió interna de la Unió Europea a l’hora de donar-li suport en les seves reivindicacions sobre el Sàhara entre França, pro marroquí sense reserves, i els altres, s’ha buscat un “cosí de Zumosol”, que no és un altre que els EUA
Als EUA al Marroc no se’ls hi ha perdut gran cosa, de fet, és un problema essencialment europeu, és el seu “pati de darrere” com Mèxic i Centreamèrica ho és d’ells, però sí que els serveix per a pressionar al món àrab en el suport a un règim, el sionista, cada vegada més aïllat fins i tot dins dels mateixos EUA Perquè aquest sí que és un problema estratègic per al capital nord-americà.
La descolonització del Sàhara
L’esquerra del règim espanyol és molt procliu a aixecar com a consigna de suport al poble sahrauí que “Espanya compleixi els seus compromisos en la descolonització, com a potència colonial que va ser”. Això no és més que demanar-li a la “guineu que guardi el galliner”.
A diferència de França, Itàlia o Gran Bretanya, quan van ser expulsats de les seves colònies, i ja no diguem el cas portuguès que va ser expulsat per la via revolucionària, Espanya com a potència colonial va complir a la perfecció aquest paper; va aconseguir una transmissió de poders de llibre. Es va alliberar de la dominació militar directa sense que se li obrís una situació revolucionària interna com el cas portuguès, o es generessin règims independents de l’imperialisme com Líbia, Algèria o Egipte amb Nasser.
El capital espanyol, quan va percebre que la dominació sobre el Sàhara era costosa econòmica i políticament parlant ( l’any 1975 moria el dictador i la Transició estava arribant al seu apogeu), va decidir que era millor que aquesta dominació es fes a través d’un intermediari, els règims marroquí i maurità. Van ser els acords Tripartits de Madrid, dels quals Mauritània cauria poc després.
En aquests acords es lliurava l’administració política i militar del Sàhara al Marroc i Mauritània, mentre el capital espanyol es garantia el control de la majoria de Fos Bucraa, les mines de fosfats més grans del món i joia de la corona del Sàhara, i a través d’acords pesquers, l’accés al banc de pesca sahrauí. La reassegurança d’aquests acords per part del règim espanyol era el manteniment dels enclavaments colonials de Ceuta i Melilla.
Sàhara, Ceuta i Melilla… Palestina
De la mateixa manera que el poble sahrauí té tot el dret del món a lluitar per qualsevol via contra la dominació marroquina, el poble marroquí té dret a la seva integritat territorial, al fet que Ceuta, Melilla, les Chafarinas, s’incorporin al seu territori.
La incomprensió interessada de la unitat antiimperialista que suposa la lluita per la independència del Sàhara i la marroquinidad d’aquestes ciutats és la raó de fons per la qual l’esquerra espanyola no sigui capaç de desenvolupar unes campanyes de solidaritat amb el poble sahrauí, com fa amb límits (admet la reaccionària i fracassada política dels “dos estats veïns”) amb el palestí. Per a aquesta esquerra instal·lada en el règim, denunciar a un altre imperialisme i el seu enclavament -el ianqui i l’Estat d’Israel- és relativament fàcil, però no al règim espanyol ni a la Unió Europea. Però, no va ser Lenin el que va dir que l’obligació de tot revolucionari és denunciar al seu propi imperialisme?
Quan el Sàhara va ser lliurat al Marroc no és que el capitalisme espanyol deixés de tenir el control sobre la situació, sinó que va passar d’una situació colonial oberta, amb desplegament militar i altre, a una situació semicolonial. A través de “mil fils diplomàtics i econòmics”, el capital espanyol no sols va continuar traient beneficis de les dues riqueses fonamentals del Sàhara, sinó que se li van obrir les portes de la deslocalització de fàbriques. Són centenars les empreses espanyoles que van traslladar els seus centres productius al Marroc, començant pel mascaró de proa d’aquestes deslocalitzacions, Inditex.
L’esquerra espanyola està imbuïda per una versió tronada de la teoria del superimperialisme, segons la qual el món està dominat per una sola potència, els EUA; tots els altres són els seus fidels servidors. Aquesta és la lògica que els porta a fer costat a règims “antiimperialistes” com el de Maduro, Al Assad o Gadaffi fins a la seva desaparició. I és el que els porta a poder cridar “visca Palestina Lliure”, però són incapaces de moure un dit pel Sàhara més enllà de l’humanitarisme, i, menys, a defensar que Ceuta i Melilla són marroquins, perquè aquí toquem os; el de l’imperialisme espanyol i europeu i els seus règims, del qual són part.
