Per Juan P
La crisi econòmica que va esclatar el 2008 va sacsejar com un moviment tectònic l’antiga estabilitat social a l’Estat Espanyol. La bombolla especulativa immobiliària va punxar, i l’economia espanyola que es recolzava en ella (enormement endeutada amb els bancs europeus), va col·lapsar, combinant-se amb la recessió econòmica mundial. Més de dos milions de llocs de treball es van destruir entre 2011 i 2013, la pobresa es va disparar i les famílies van haver d’ajustar les seves despeses fortament. Hi ha hagut 400.000 desnonaments des d’aquella data.
La població treballadora sentia la fuetada de la crisi, mentre els qui n’eren responsables s’havien fet d’or. Alguns casos han quedat gravats en la memòria col·lectiva: 86 directius de Bankia es van embutxacar 15´5 milions d’euros de l’entitat com un ingrés «extra» (opac a Hisenda) afegit als seus ja inflats sous (la retribució “normal” de Miguel Blesa, el president de Bankia, havia estat de 20 milions d’euros en 8 anys). Mentre la població patia, el Rei Joan Carles anava a Àfrica de safari per a caçar elefants, una cosa que es va conèixer casualment perquè el monarca es va trencar la cadera. O, arribant al súmmum del contrasentit, els governs autonòmics i locals havien impulsat grans infraestructures absolutament inútils per a benefici dels seus amics de les grans empreses constructores; com el cèlebre aeroport sense avions de Castelló.
Els governs que es van succeir, del PSOE amb el “socialdemòcrata” Zapatero i del PP amb Rajoy, van aplicar les mateixes receptes neoliberals per a “sortir de la crisi”. 100.000 milions d’euros es van dedicar a rescatar als bancs que havien causat el “crack”, alhora que retallaven 20.000 milions a sanitat i educació públiques. Tant l’un com l’altre van realitzar reformes laborals que han portat avui a una precarietat laboral abans desconeguda. Tots dos van atacar les pensions públiques. I van reformar per “via express” la Constitució, intocable des de 1978, per a establir la primacia absoluta del pagament del deute als creditors (principalment els grans bancs espanyols, francesos i alemanys) sobre qualsevol dret social. De nou, el capital financer guanyava.
L’impacte de la crisi econòmica en la confiança popular cap a les institucions
Aquesta situació que descrivim va portar a un profund qüestionament de les institucions polítiques que ens governaven i amb les quals els rics s’havien fet més rics a costa de la classe treballadora i de l’empobriment de les classes mitjanes. Especialment van ser qüestionats els partits polítics i el sistema electoral.
D’una banda, el sistema electoral establert el 1978 havia deixat tot “lligat i ben lligat”, sense, si més no, respectar el vell principi democràtic-burgès d’ “una persona un vot”. Per contra, privilegia les circumscripcions rurals (més conservadores), sobre les urbanes (de major concentració obrera). I dins de cada circumscripció es privilegia als partits grans sobre els més petits. D’aquesta manera, per exemple, a les eleccions generals de 2015, a la candidatura d’Unitat popular–Esquerra Unida cada diputat li va costar 461.553 vots, mentre que al PP de Rajoy li van costar només 58.663 vots.
Sobretot, el descrèdit va venir per la sortida a la llum de nombrosíssims casos de corrupció. Des de l’any 2.000, hi ha hagut més de 2.000 casos de corrupció de llarg a llarg de l’Estat. El PP s’ha vist especialment involucrat, arribant a ser condemnat judicialment com a tal partit pel seu finançament il·legal. Des de l’època de l’exministre franquista Manuel Fraga fins a Rajoy, tots els tresorers del partit han estat imputats. Quatre presidents/es de la Comunitat de Madrid també estan embolicats en casos de corrupció.
Els casos de corrupció, en general, han estat relacionats amb negocis immobiliaris o bancaris… justament els sectors que més es van beneficiar econòmicament i van contribuir especialment a la crisi.
A més de la corrupció il·legal, hi ha una altra legal, que es dóna a plena llum, que mostra la relació entre els governs i els grans capitalistes de la banca o el maó. Són les anomenades “portes giratòries”, per les quals els polítics, com a premi als seus bons serveis, acaben sistemàticament col·locats en els consells d’administració de grans empreses. Per a no fer una llista eterna, esmentarem únicament que l’ex-President Felipe González (PSOE) va acabar com a conseller de Gas Natural i l’ex-President Aznar (PP) en Endesa.
Coneixent tot això no és d’estranyar, que segons les enquestes, “els polítics” fossin (també actualment) la segona major preocupació de la població, només per darrere de la desocupació. En les nombroses mobilitzacions, els càntics més corejats eren sistemàticament “no ens representen”, “PSOE, PP, la mateixa merda és” o tractar als governants de “xoriços” (lladres).
Capítol a part necessiten altres dues grans expressions de la crisi institucional. La primera seria la Monarquia. A més de la cèlebre cacera africana, la família reial es va veure embolicada en casos de corrupció, estant el gendre del Rei actualment a la presó. El descrèdit va ser tan gran que de manera inèdita, el Rei Joan Carles es va veure obligat a abdicar en el seu fill per a intentar rentar la imatge de la institució.
Però la gran crisi institucional la trobem al voltant de Catalunya. Espanya, històricament s’ha construït al voltant de la nacionalitat castellana, però mai va aconseguir integrar a altres pobles com Catalunya, Euskal Herria o Galícia. D’una forma diferent, altres territoris també tenen consideració de “nacionalitats” com Andalusia o el País Valencià.
El franquisme va intentar solucionar aquest “problema” negant a sang i foc la diversitat nacional. Espanya era «una, gran i lliure». A més de les organitzacions obreres, els partits i sindicats nacionalistes van ser literalment exterminats, qualsevol expressió cultural pròpia dels territoris era perseguida durament, inclòs l’ús dels idiomes propis. Fins i tot es va obligar a espanyolitzar els noms.
La decadència de la dictadura franquista va venir marcada per un fort ascens del moviment obrer, però també per l’explosió social de les nacionalitats oprimides. La transició va intentar un nou encaix, permetent un cert grau d’autonomia en el marc legal de les “Comunitats Autònomes”, això sí, diluint a les nacionalitats entre altres territoris sense cap realitat nacional pròpia.
Durant desenes d’anys, amb major o menor tensió segons el moment i el lloc, aquest encaix es va mantenir. Però la crisi va volar l’estabilitat a Catalunya. Al llarg dels anys, especialment des de 2012, la situació s’ha anat escalfant, mobilitzant de manera continuada a milions de catalans. Com a colofó del procés sobiranista, l’1 d’octubre de 2017 es va realitzar un referèndum d’autodeterminació, en el qual malgrat que milers de policies portats de tot l’Estat van apallissar als votants, va haver-hi més de dos milions de vots per la independència, amb major participació que en d’altres molts referèndums legals.
Arran d’això, i tot i que el govern català va trair la voluntat popular proclamant la independència per a suspendre-la exactament 8 segons després, l’Estat va empresonar al Govern i de manera inèdita des de la Transició va intervenir l’autonomia catalana. La repressió és des de llavors una cosa quotidiana, amb episodis com el recent empresonament de diversos activistes socials sota l’acusació de “terrorisme”.
Auge i caiguda de Podemos
Del PSOE, ja hem explicat que és una part estructural central del Règim monàrquic. En els primers anys de la crisi, a la seva esquerra trobàvem a la coalició Esquerra Unida (basada en el vell PCE), al seu torn perfectament integrada. El famós grup promotor de Podemos, en estudiar la incapacitat d’Esquerra Unida d’acollir l’ona d’indignació , es van decidir a llançar el nou partit morat. Per al seu llançament es van valer de la vital assistència d’Esquerra Anticapitalista, el partit “mandelista” de l’Estat Espanyol.
Podemos va saber connectar amb l’onada d’indignació social que recorria el país en aquells moments i que tenia com a origen el 15M (el moviment dels indignats) i les Marees en defensa dels serveis públics que li van seguir. Amb un discurs que impugnava això que “li diuen democràcia i no ho és”, titllava a tots els partits burgesos de ser part de la “casta” i aixecava una llista de propostes radicals. No obstant això, era una aposta obertament electoralista limitada a l’institucional.
La febre va trigar a passar el que van trigar a arribar als límits que els marcava el Règim. Van passar de denunciar a la «casta», a marcar com el seu objectiu polític principal entrar com a ministres en un govern del PSOE. Iglesias va passar de fer gala de “viure com la gent” en barris obrers, a mudar-se a un exclusiu xalet de 600.000€. Van passar de ser republicans a demanar al Rei que intercedeixi per ells. Van passar de defensar un referèndum per a Catalunya a cridar a acatar l’empresonament dels dirigents independentistes.
Pel camí el partit es va esqueixar, encara que sempre cap a la dreta. El caràcter altiu i arrogant dels intel·lectuals del nucli de direcció ha convertit la història de Podemos en una constant convulsió interna, una constant sagnia de dimissions i baralles resoltes a cop de decret. Baralles internes rares vegades marcades per debats polítics de fons, sinó més aviat el que popularment es coneix com a “lluita de butaques”. Pràcticament cap tendència progressiva va sortir del procés, a no ser petits grups. Els “Anticapitalistes”, el grup mandelista que va dissoldre el seu partit per a convertir-se en una tendència interna, malgrat el brutal viratge de Podemos, segueix plàcidament establert en el seu si, jugant el seu paper de “tap per l’esquerra” a les ruptures, a canvi d’encaixar-se en l’aparell del partit. A poc a poc, la formació habitada ha anat perdent suports electorals, alhora que els recuperava el PSOE, a qui li han fet campanya sistemàtica tractant-lo com el “germà major” necessari per a conformar un “govern progressista”.
A la seva dreta, i com a colofó de la crisi interna de Podemos, ha aparegut “Més País”, el partit d’Íñigo Errejón, antic número dos de Pablo Iglesias. “Més País” apareix amb el leitmotiv d’ajudar a pujar al PSOE al govern gratis, presentant-se com l’esquerra «responsable», contraposada a la «intransigència» d’Iglesias. És a dir, escombrant les últimes objeccions que Podem encara aixeca enfront del Partit Socialista. L’aposta de Errejón és un míssil directe a Podemos, tractant de liquidar-lo i reintegrar-lo en el PSOE, i amb això, en la “respectabilitat completa” del Règim.
Sigui aquest o no el seu últim capítol, Podemos, que va néixer proclamant-se hereu polític del 15M, va ser el seu enterramorts. El seu balanç fonamental ha estat ajudar en la canalització de la indignació social de tornada a les institucions. Aquestes institucions que patien una greu crisi de legitimitat, i que Podem va aconseguir reverdir. Es va passar de la mobilització a la papereta de vot. D’ «Envoltar el Congrés» a aplaudir-lo. Com de manera perspicaç va escriure el seu portaveu parlamentari llavors, estranyat per la visceral reacció de sectors de la dreta davant la seva entrada al Congrés dels Diputats: el que feia mal a la institució no era que ells haguessin entrat, sinó que “hi hagués tanta gent desil·lusionada fora”.
L’«esquerra radical»
El que podríem qualificar com a «esquerra radical» a l’Estat Espanyol ha estat composta des de la Transició per petits grups. Podríem pensar que després d’11 anys de crisi econòmica i inestabilitat institucional, s’hauria fet un salt en la seva extensió. Però la veritat és la contrària, en el que s’ha avançat, en general, ha estat en la integració institucional.
L’esquerra abertzale basca i catalana, si bé no les podríem qualificar com a extrema esquerra, almenys sí que eren organitzacions anti-Règim. No obstant això, en els moments de major dificultat, han respost alineant-se després d’ell. Al País Basc (Euskal Herria), després de tancar-se definitivament el conflicte armat que va marcar la realitat durant 40 anys, Bildu s’ha convertit en un eficient gestor de les institucions locals o autonòmiques i ha redefinit la seva estratègia al voltant de la cerca de l’aliança amb el Partit Nacionalista Basc, el submís representant de la burgesia basca. A Catalunya, la CUP amb diferents corrents en el seu si i, a diferència de Bildu, sense responsabilitats de govern més enllà d’alguns ajuntaments menors, ha estat incapaç de trencar políticament amb la direcció independentista oficial, de la qual apareix com la seva ala esquerra. No han denunciat que JxCAT i ERC, els partits en el govern de la Generalitat, van trair el referèndum perquè el seu objectiu no era un altre que forçar una negociació amb el règim. I mai han deixat clar que serà impossible l’autodeterminació mentre l’actual direcció independentista estigui al capdavant, ja que aquesta no vol una insurrecció popular ni res que li allunyi dels governs de la UE.
Com ja hem esmentat, Esquerra Anticapitalista, els membres espanyols del «Secretariat Unificat-Quarta Internacional», hereus de la històrica LCR, són part estructural de Podemos, en forma de tendència interna anomenada “Anticapitalistes”. Van dissoldre el seu partit per a això, i amb això, van liquidar definitivament el seu projecte revolucionari. Governen la ciutat andalusa de Cadis, on en res se’ls distingeix de la gestió duta a terme per altres ajuntaments lligats a Podemos. Alguns altres grups menors es van dissoldre en Anticapitalistes o la CUP, o es van supeditar estratègicament a ells.
Corrent Roig vam aconseguir superar amb èxit el tsunami que va representar el fenomen Podemos, però continuem sent una organització de grandària molt modesta, encara que haguem fet passos endavant en la nostra inserció en la classe treballadora. En les eleccions europees de 2019 vam obtenir 9.812 vots. Hem avançat, però a la nostra capacitat d’influir políticament en la classe treballadora i la joventut continua sent encara molt petita.
El «sindicalisme alternatiu»
Els anys àlgids de mobilització d’aquest període van ser coneguts internacionalment per l’explosió del 15M, però també va haver-hi una altra sèrie de mobilitzacions de gran rellevància. Parlem de les vagues generals, on la pressió de la base i el sindicalisme alternatiu van jugar un paper fonamental. De la vaga minera i de la Marxa Negra, que va rebre una intensa solidaritat mentre els miners es defensaven contundentment de la violència repressiva de les unitats antidisturbis. De les Marxes de la Dignitat, que amb un programa encapçalat pel no pagament del deute i la derogació de les reformes laborals van reunir desenes de milers de persones a Madrid. Del “Envolta el Congrés”, que apuntava al cor del sistema parlamentari del Règim. De les marees blanques i verds, en defensa de la sanitat o l’educació.
Al calor d’aquestes mobilitzacions, i de les milers de lluites contra acomiadaments, privatitzacions, etc. el paper de CCOO i UGT va quedar al descobert. Com a part del Règim que són avui els seus aparells, es van veure arrossegats pel descrèdit, perdent milers de delegats sindicals. Així, avui dia no tenen majoria sindical ni a Galícia ni a Euskal Herria, zones on sindicats de tall nacionalista els superen en implantació. Tampoc en sectors importants com el transport. El sindicat CGT, de ja remota matriu anarquista, també es va veure beneficiat del descrèdit de CCOO-UGT.
Va tenir lloc una àmplia dispersió sindical composta per sindicats territorials, de sector o fins i tot d’empresa. En general, aquestes ruptures van ser cap a l’esquerra, buscant posicions més compromeses amb la lluita. En aquest context, a partir d’una ruptura antiburocràtica de CCOO, es va desenvolupar el sindicat de Comissions de Base (Co.bas) que, a diferència dels altres sindicats menors, no es va autoproclamar sinó que va aixecar una orientació estratègica de reagrupament sindical cap a una Central Única de Treballadors combativa i amb democràcia obrera.
A Corrent Roig ens impliquem activament en l’impuls de Co.bas, des del respecte a la seva autonomia i pluralitat, justament pel paper que pot jugar en la reorganització de la classe treballadora i en la seva mobilització. Co.bas és també un sindicat humil que, a força d’una proposta sindical combativa i democràtica, ha aconseguit una implantació significativa en sectors laborals de Madrid, Catalunya, Canàries o Andalusia i ara a Aragó, després de la seva recent fusió amb la Intersindical, un sindicat implantat en importants empreses metal·lúrgiques de la regió.
Sabem que allò polític i sindical estan intercomunicats, però no són – ni molt menys- el mateix. També sabem que la mobilització i l’organització de la classe treballadora és l’ingredient principal de la Revolució. A l’Estat Espanyol hi ha un ric procés en marxa, encara molecular, de reorganització de la classe obrera. Ajudar a reconstruir un sindicalisme combatiu, democràtic i unitari, en condicions de plantar cara a la burocràcia sindical pot jugar un paper decisiu. Màximament, en un context en el qual núvols grisos d’una nova recessió econòmica preanuncien noves convulsions, amb el Règim sacsejat pel conflicte català i augmentant les seves esquerdes, mentre Podemos, per la seva decadència, no podrà ja exercir el paper de fre que va jugar en l’immediat passat.