Reproduïm a continuació un article del nostre partit internacional, la Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta internacional (LIT-QI), sobre la convocatòria de mobilització del passat 15 de novembre a Cuba:
L’anomenada Marcha Cívica por el Cambio, convocada per la plataforma Archipiélago, no es va concretar. L’Havana va començar el dia completament militaritzada. Els principals organitzadors de la protesta van ser detinguts, desapareguts, o van ser impedits de sortir de les seves cases per cèrcols policials acompanyats d’uns detestables actes de repudi de torbes fidels al règim. Al vespre, l’edifici on viu Yunior García, el dirigent d’Archipiélago que havia anunciat una “marxa en solitari”, va ser envoltat per desenes de policies i un grup de joves oficialista.
El règim va intentar en tot moment passar una imatge de normalitat, malgrat els centenars de policies i camions militars que recorrien els principals punts de la capital. El govern va promoure actes amb motiu del reinici de l’any escolar, els 502 anys de la fundació de l’Havana i, abans de res, festejos per la reobertura del turisme després de la pandèmia, el principal negoci entre l’alta jerarquia de les forces armades i l’imperialisme europeu. Mentre Miguel Díaz-Canel somreia davant els fotògrafs del Granma, desenes d’opositors eren assetjats a les seves cases, molts d’ells detinguts i fins desapareguts. El recompte preliminar indica que des del 3 de novembre fins avui va haver-hi 56 detencions, 27 d’elles ocorregudes el dia la marxa. D’aquesta llista, vuit persones segueixen desaparegudes i 21 persones romanen tancades. Aquests activistes se sumen als més de 650 presos polítics que romanen reclosos després de les històriques protestes de l’11 de juliol.
El règim va aconseguir impedir el 15N, encara que està lluny d’haver sufocat el descontentament popular i evitar possibles explosions socials similars a l’11 de juliol.
El seu únic recurs per a desactivar el 15N va ser la imposició d’un autèntic clima de terror. Des que Arxipèlag va sol·licitar autorització oficial, els manaies cubans no sols van il·legalitzar la protesta, sinó que van advertir que sobre els seus organitzadors cauria tot el pes de la llei. Van intensificar la sinistra campanya de calúmnies i amenaces. Van estrènyer amb més força la rosca de la repressió. Poques setmanes abans del 15N, el règim cubà va dictar condemnes sumàries de fins a 25 anys de presó als manifestants de l’11 de juliol. La intenció consistia a mostrar “càstigs exemplars”, sembrar por. Va haver-hi acomiadaments laborals i totes les formes d’intimidació. En el tram final, els operatius tipus gàngster enfront de les cases dels opositors i la militarització de la capital van acabar per dissuadir la marxa.
No obstant això, com plantegem, res està perdut. L’11 de juliol marca un abans i un després en la vida política cubana. Les penúries materials i l’opressió de la bota dictatorial es fan cada dia més insuportables. Ningú pot descartar nous esclats, noves protestes, espontànies o no, perquè la situació objectiva continua sent desesperant i perquè el poble cubà, valent, va saber i sabrà obrir-se pas cap al seu alliberament.
La plataforma Archipiélago, que té el mèrit d’intentar donar continuïtat als carrers a l’explosió popular de l’11 de juliol, va evidenciar haver acusat el cop de la intimidació i el terrible cèrcol imposat per la dictadura. En els dies previs va ser notable, sobretot en els principals portaveus del grup, un èmfasi en el discurs pacifista. L’anunci de la “marxa en solitari” de Yunior García subjectant una rosa blanca, una acció individual que hagués tingut un efecte merament simbòlic, va causar confusió. Va ser interpretat com un “canvi d’estratègia”, que probablement va donar marge per a una sensació de reculada i desmobilització. El debat sobre com enfrontar una dictadura feroç, disposada a tota mena de violències contra qualsevol oposició, ha de ser reforçat entre els activistes cubans a la llum del balanç del 15N.
La LIT-QI va donar suport al 15N i continuarà solidaritzant-se amb iniciatives que enfrontin la dictadura capitalista cubana, que promoguin l’organització independent i la mobilització popular per conquistar llibertats democràtiques i millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Ho fem i farem amb la perspectiva d’imprimir a aquests combats un perfil no sols antidictatorial sinó obertament socialista i antiimperialista. Per aquest motiu, reiterem el nostre rebuig a qualsevol ingerència imperialista en el procés i alertem als nostres germans de classe a Cuba sobre els nefastos interessos de Washington i Miami. Cap confiança en l’imperialisme i els seus agents. La nostra perspectiva de lluita antidictatorial és part de l’estratègia d’una nova revolució socialista a l’illa, que recuperi totes les conquestes de 1959.
La tasca immediata, a més d’un balanç polític dels molts factors que van incidir en el 15N, és redoblar esforços, dins i fora de Cuba, per l’alliberament de tots els presos polítics; la plena garantia de la llibertat d’expressió, reunió, organització i manifestació; el cessament de tots els actes de repudi contra opositors al règim. La lluita recentment comença. Cada experiència, democràticament debatuda, ha d’enfortir el moviment que va despertar l’11 de juliol.
