Antonio R.
La crisi del Coronavirus ha provocat l’angoixa en la Sanitat Pública. Una Sanitat Pública que ja tenia seriosos problemes per a enfrontar l’epidèmia de grip cada hivern. És ara, en casos extrems com els que la població està patint, quan la política de retallades i de privatitzacions dels successius governs es fan més visibles, i on la falta de mitjans i de personal s’ha fet evident. L’impacte que el Coronavirus està tenint sobre el sistema sanitari descansa sobre factors estructurals. Especialment, l’estancament que s’ha produït en l’última dècada en l’evolució de despesa sanitària.
Des de l’època de Thatcher i Reagan, la ideologia neoliberal part de la base que és necessari aprimar l’Estat i que siguin les persones les que individualment assumeixin tots els riscos de la seva vida, també de la seva salut. Conseqüentment amb aquesta ideologia, es va propugnar el desmantellament dels sistemes de benestar i la posada en funcionament d’un model de societat on el mercat és el que assumeix la totalitat de la provisió de béns i serveis i, lògicament, l’accés als mateixos està mediatitzat per la capacitat econòmica de cada persona. La privatització és avui un fenomen estès a escala mundial, i que pràcticament afecta a tots els països en major o menor grau.
Una de les característiques més notables de les polítiques privatitzadores és que es duu a terme mitjançant l’expressa negació d’aquesta, utilitzant tota classe d’eufemismes, dels quals el més utilitzat és el de l’ “externalització”. Segons el diccionari de la RAE, privatització es defineix com a acció i efecte de privatitzar, i privatitzar és transferir una empresa o activitat pública al sector privat, per la qual cosa no hi ha dubte que deixar l’assistència sanitària en mans privades és una privatització, encara que es mantingui el finançament públic.
L’actual model sanitari a Espanya prové de la Llei General de Sanitat (LGS) aprovada el 1986. Aquesta dissenyava un model sanitari basat en el qual es coneix com a “servei nacional de salut”, és a dir, la universalització del dret a l’atenció sanitària, un model basat en la prevenció i la promoció, que integra els serveis sanitaris i que té una provisió majoritària i hegemònicament pública.
A l’Estat Espanyol, encara que aviat van començar a produir-se modificacions en aquest model, el salt qualitatiu es va produir amb l’aprovació de la Llei 15/97 de “Noves Formes de Gestió en la Sanitat” (amb els vots de PSOE, PP, PNB, CiU i CC), que obria el camí legal que permetia transformar el sector públic sanitari en un mercat i, en conseqüència, en una oportunitat de negoci més. Per tant, és molt important recordar que la Sanitat Pública a l’Estat espanyol va començar a desmantellar-se fa molt de temps, i que aquestes nefastes polítiques van ser aplicades per partits polítics que avui s’esquincen les vestidures tractant d’ocultar les seves responsabilitats. Durant la crisi de 2008-2010, quan sobre els serveis públics es va carregar la factura del rescat bancari, tant els governs centrals com els de les seves diferents autonomies, van aprovar una sèrie de retallades sanitàries que van afeblir el sistema i el van deixar nu. Aquestes retallades són la principal raó de l’enorme dificultat que avui troba el personal sanitari a l’hora d’afrontar, entre altres coses, aquesta greu crisi sanitària causada per la pandèmia de la COVID-19.
On van fer un major efecte les retallades en la Sanitat Pública?
Les retallades en la Sanitat Pública es van centrar principalment en finançament i pressupostos, personal, taxes i copagaments, prestacions i privatitzacions.
Encara que no va ser homogènia, la disminució en els pressupostos va ser la tònica general en totes les CCAA. Aquesta decisió indica de manera clara la voluntat política de les administracions i contradiuen globalment les promeses de mantenir la garantia d’un servei sanitari públic de qualitat.
En relació amb el personal, en totes les CCAA es porta produint des de fa anys una tendència a disminuir les plantilles, retallant-les i restringint les suplències i la cobertura de vacants que es produeixen per motius naturals (trasllats, jubilacions, incapacitats, defuncions).
La introducció de taxes i/o copagaments suposa una altra greu reculada perquè significa una barrera en l’accés a les prestacions sanitàries d’aquella població considerada més vulnerable i amb menys ingressos.
També s’han anat produint en tot aquest temps el tancament de centres, plantes, quiròfans, disminució de guàrdies, especialment a Catalunya, on les mesures de retallades han estat generalitzades. En altres CCAA s’han reduït els quiròfans de tarda (Galícia, Canàries, València) i guàrdies (Galícia).
Hi ha hagut una disminució de l’atenció radiològica a Galícia mitjançant la posada en funcionament d’un anell radiològic, que suposa la supressió del radiòleg de presència física en les urgències dels hospitals comarcals. També a Galícia s’ha produït una disminució del servei d’ambulància. A Madrid, els nous hospitals també manquen de servei de radiologia, que s’ha concentrat en un únic centre.
La crisi va ser aprofitada per a fomentar la privatització dels serveis sanitaris públics. En algunes CCAA s’han incrementat els concerts i les externalitzacions al sector privat. Un cas notori és Canàries on el 40% dels llits són privats i atenen el 37,5% dels processos aguts finançats públicament.
Es van propiciar iniciatives de finançament privat per a la construcció de centres sanitaris, ja no sols d’hospitals sinó també de centres de salut.
L’augment de les privatitzacions, va seguir un patró irregular tant en les fórmules adoptades com en la intensitat del procés, depenent de les CCAA. Castella-la Manxa, València, Balears, Galícia i Madrid estan al capdavant, però existeixen molts altres exemples preocupants en les altres CCAA. Resulta incomprensible des del punt de vista argumental que s’incrementin les privatitzacions, que han demostrat uns costos molt superiors a la provisió pública, en un moment en què s’estan realitzant retallades dràstiques dels fons que es destinen al sistema sanitari públic. No obstant això, l’explicació és molt senzilla ja que van convertir la Sanitat Pública en una gran font de negoci i corrupció.
Les principals retallades van arribar en els àmbits de salut pública i en atenció primària. Però ha estat als hospitals on més s’ha retallat en professionals. En el cas de Madrid, el lloc on la pandèmia més s’ha encebat, el nombre d’hospitals públics és de 33 i 50 privats. Una de les polítiques més destacades del PP en el govern de la regió des del 2010 ha estat la privatització constant dels seus centres hospitalaris, la qual cosa han anat denominant com a “lliure elecció” dels pacients, i que no ha fet més que engreixar les butxaques de les companyies que els gestionen. D’aquesta forma, dels 33 hospitals públics, dels quals cinc tenen una gestió privada, els seus tractaments són fins a 6 vegades més cars per a les arques públiques.
ALGUNES XIFRES I DADES QUE DEMOSTREN L’ESTAT ACTUAL DE LA SANITAT PÚBLICA EN L’ESTAT ESPANYOL
DESPESA SANITÀRIA:
* França i Alemanya freguen el 12% del PIB destinat a polítiques sanitàries mentre que Espanya i Itàlia destinen un 8,8% del seu Producte Interior Brut a sanitat. És a dir, Espanya destina a Sanitat el mateix percentatge del Producte Interior Brut que fa una dècada.
* L’Estat Espanyol té el trist honor de tenir la despesa sanitària per habitant més baixa entre els països europeus amb major nombre de casos. El sistema espanyol destina 188 euros menys per any i per habitant que la sanitat italiana i 321 euros menys que l’alemanya.
*Les diferències més aclaparadores es plasmen en el nombre de llits per habitant, és a dir, en la capacitat d’atendre a tota mena de pacients en el sistema. Només sis països estan per sota d’Espanya en aquest rànquing, en el qual Espanya se situa amb 297 llits per cada cent mil habitants 244 places per sota de la Unió Europea. I el que és pitjor, a les Unitats de Cures Intensives per a tractament de pacients aguts, en els quals avui es tracten els casos més greus, l’Estat Espanyol compta amb 243 places d’aquest tipus per cada cent mil habitants. Menys, en termes absoluts, dels llits amb les quals comptava abans de les retallades econòmiques. Alemanya, que a data de 26 de març tenia 16.000 casos menys de COVID-19 que Espanya, compta amb la capacitat de disposar de 602 llits de vigilància intensiva i pacients aguts per cada cent mil habitants.
PERSONAL:
* Pel que fa a personal, les xifres publicades per l’OCDE mostren que Espanya està prop dels països del seu entorn quant a nombre de doctors i doctores per cada mil habitants, però molt lluny en personal d’infermeria. A Alemanya hi ha 12,63 infermeres per cada mil habitants, mentre que a Espanya hi ha només 5,74 treballadors d’infermeria.
Espanya, a més, està molt allunyada de la ràtio de personal d’infermeria respecte al nombre de metges i metgesses: en l’actualitat hi ha 1,5 infermers per doctor. La mitjana de l’OCDE és 2,7 i països com Alemanya i França superen la proporció de tres infermeres per cada doctora.
A mesura que van transcorrent els dies, comencem a assistir a una sèrie d’acusacions i desqualificacions dels partits de l’oposició sobre la gestió d’aquesta pandèmia per part de l’actual govern de coalició. No obstant això, cal recordar-los que després del succeït en aquests últims anys en una cosa tan sensible com és la salut pública, on el que va prevaler va ser el negoci enfront de les veritables necessitats, les responsabilitats les hi haurien de repartir fonamentalment els qui durant diverses legislatures van governar el país i van ser part de tot aquest entramat. Tant el PP com el PSOE, no sols de l’administració central sinó també els autonòmics, van apostar per una política de liberalització, a vegades encoberta sota l’argument fals que l’única cosa que s’estava privatitzant en els centres sanitaris espanyols era la seva gestió, no la titularitat que, segons ens deien, continuava pertanyent a l’Estat. En realitat després d’aquest argument s’amagava l’autèntic objectiu: trossejar la sanitat pública, vendre-la per parcel·les i fer negoci amb ella.
Amb els anys, la privatització no només ha arribat a la gestió d’alguns serveis mèdics mitjançant subcontractes amb empreses privades, sinó a totes les parcel·les i departaments, fins al punt que Espanya s’ha desprès de bona part del seu patrimoni sanitari, que ha acabat en mans d’empreses particulars. S’ha demostrat tristament que les retallades maten, tal com en el seu moment molta gent denunciava als carrers. Ja no valen promeses ni boniques paraules, fan falta fets. Per això, quan acabi aquest veritable “malson”, es torna més important i urgent que mai continuar sortint al carrer a defensar un dret universal com ho és la Sanitat Pública.
E Coronavirus ha omplert encara més de raons les mobilitzacions de les traballadores i usuaris de la sanitat dels últims anys, com la Marea Blanca. Unes lluites que és necessari reactivar per a poder conquistar una Sanitat Pública Universal i de qualitat, que recuperi els hospitals i serveis mèdics privatitzats, acabi amb les externalitzacions i subcontractacions i posi el sistema sanitari sota la gestió de les traballadores i usuaris. En definitiva, cal exigir que restitueixin tot el que se li va robar a la Sanitat Pública aquests anys enrere per al lucre d’uns altres. Cal posar fi al negoci dels mercaders de la salut, unificant tota la sanitat en un sol sistema 100% públic i universal.