Felipe Alegría

Les passades eleccions generals es van distingir a Euskal Herria per dos fets rellevants: el gran triomf de Podemos i l’enfonsament d’Euskal Herria Bildu (EHBildu), la coalició que integra l’Esquerra Abertzale, que va perdre un terç dels seus vots.

L’èxit de Podemos va ser sobretot un fenomen electoral: primera força en vots i representació, no disposa, tanmateix, ni de dirigents coneguts, ni d’estructura partidària, ni d’implantació en el teixit social basc. Podemos va combinar la carta del dret a decidir i el reagrupament dels presos amb retòrica social i es va presentar com l’agent del canvi de la política estatal.

Però més important encara és que el gruix dels vots de Podemos vinguessin de gents que abans havien votat a EHBildu i que ara li donaven l’esquena, igual que feien els joves que votaven per primera vegada.

 

Crisi profunda i dretanització, les dues cares de la moneda

Encara que el 20D ha estat l’expressió més aguda, la crisi de l’Esquerra Abertzale ve de lluny. El seu gir estratègic fa cinc anys va venir acompanyat d’una espectacular victòria electoral al caliu de la seva legalització, però des de llavors, les esperances que va suscitar han estat massivament defraudades.

Una mostra d’aquest procés va ser la seva forta reculada en les eleccions municipals i a Juntes de maig de 2015. La província en què el retrocés va tenir major impacte va ser Guipúscoa, on EHBildu presidia la Diputació i la majoria d’ajuntaments i on havia tingut quatre anys per mostrar l’abast i els efectes de la seva política. La reculada, a més, no ha estat solament electoral sinó global i s’ha expressat en la presència en les manifestacions, en l’activitat política al carrer i en l’extrema precarització de la seva vida interna.

L’Esquerra Abertzale va abandonar la lluita armada, cosa que era una necessitat peremptòria, però ho va fer per integrar-se profundament en les institucions del règim. No ha utilitzat la seva presència en elles per recolzar les lluites, impulsar la mobilització obrera i popular i desafiar les institucions i les lleis injustes. Per contra, totes les seves mesures es van ajustar a la legalitat, esterilitzant tota possibilitat de canvis substancials. Incapaç de liderar les ànsies i urgències de canvi social, l’Esquerra Abertzale ha aparegut com a part del establishment, més exactament com la seva versió d’esquerra. Amb aquests antecedents, no resulta estrany el suport incondicional dels seus dirigents a la recent capitulació de la CUP davant la burgesia catalana.

Una conseqüència de l’orientació ha estat el distanciament entre l’aparell directiu, institucional i partidari, i bona part de les bases, més gran com més combatives eren aquestes.

La integració en les institucions és part d’una estratègia de conjunt l’eix del qual és la cerca d’una aliança estratègica amb el PNB, el principal representant de les patronals basques. Les recents declaracions de Xabier Olano, el portaveu de l’Esquerra Abertzale en les Juntes Generals de Guipúscoa són escandalosament sinceres: “la població guipuscoana -diu- ens transmet que el govern hauria de conformar-se, almenys majoritàriament, entre PNB i EHBildu” (www.noticiasdegipuzkoa.com/2016/01/10). Es pot parlar més alt, però no més clar.

Aquest acostament al PNB es dóna, a més, quan els dirigents d’aquest partit manifesten sense emboço la seva satisfacció amb l’actual status quo, que només aspiren a “actualitzar”, sense presses i amb plena acceptació de la legalitat espanyola, renegant del dret a l’autodeterminació. El lehendakari Urkullu ha encunyat el concepte de “nació foral”, que defineix el seu projecte: un territori basco-espanyol acollit als “drets històrics” reconeguts en la Constitució monàrquica (llegeixi’s Concert Econòmic) i, en aquest marc, participant de ple dret en la Unió Europea (UE).

El procés de debat de l’Esquerra Abertzale, Abian!, va ser engegat quan la crisi ja no podia ser ocultada. El seu objectiu fonamental és contenir danys i detenir la sagnia, però no qüestionar l’estratègia que està a la base de la crisi. És possible que EHBildu recuperi una part del vot perdut, però no la salut d’una estructura malalta.

Reconstruir l’esquerra

Els resultats electorals mostren que s’ha obert una important bretxa per reconstruir una esquerra basca vinculada a la lluita del conjunt de l’Estat. Podemos és orgànicament incapaç de respondre a aquesta necessitat: 1/ perquè no és cap força militant sinó un aparell electoral; 2/ perquè és un aparell “regional” plenament depenent i subordinat a l’aparell central espanyol, fèrriament controlat pel grup d’Iglesias i poc amic de dissidències; 3/ perquè el seu “dret a decidir” (“referèndum vinculant” inclòs) és un frau ja que rebutja la unilateralitat i està condicionat a una reforma impossible de la Constitució espanyola, a la qual han promès acatament; i 4/ perquè el seu programa social és un altre frau, perquè està condicionat al respecte als dictats de la Unió Europea, màquina de guerra contra els treballadors i els pobles, que ja ha posat els deures al govern espanyol abans de constituir-se.

És hora de començar a reconstruir una esquerra classista que aixequi amb tota fermesa la bandera de la República basca i la de l’internacionalisme. Una esquerra conscient que la lluita per una República basca sobirana no pot triomfar sense unir forces amb els treballadors i pobles de la resta de l’Estat i sense enfrontar junts a la UE. Per això, la lluita per la República basca és també la lluita per una lliure confederació de Repúbliques lliures i per una Europa dels treballadors i els pobles, aixecada sobre les ruïnes de la UE. És en aquest marc que podran ser satisfetes les aspiracions sobiranistes basques i les reivindicacions populars.