Després de les informacions publicades en mitjans internacionals i la investigació als tribunals suïssos, els escàndols de corrupció de Juan Carlos I han assolit tals proporcions que ja no tenen forma de silenciar-los. Fins i tot el PSOE i el PP, els partits que l’han protegit incondicionalment durant quatre dècades, es veuen ara obligats a desmarcar-se de les seves malifetes per intentar així protegir a l’hereu i a la Monarquia. Fins i tot han activat la Fiscalia del Suprem per treure la investigació de la Justícia suïssa i evitar-se sorpreses.
No es només la corrupció d’un monarca, és la corrupció d’un sistema
Els excessos de Juan Carlos I no són, com se’ns vol presentar, quelcom aliè a la Monarquia que ell ha personificat durant 40 anys, d’ençà que va ser coronat en les Corts franquistes després de jurar els «Principis Fonamentals del Moviment», fins a la seva deshonrosa abdicació el juny de l’any 2014.
Si Juan Carlos I ha pogut comportar-se com un delinqüent d’alts vols des del mateix inici del seu regnat és per bones raons. Una és la descarada impunitat que li concedeix la Constitució, l’article 56.3 de la qual diu textualment: «la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad». L’altra la indecent complicitat de la qual ha gaudit, tant dels successius governs del PSOE i del PP com de la resta de la cúpula de l’Estat i dels grans mitjans de comunicació.
L’ara degradat rei emèrit és el mateix que abans-d’ahir era presentat com «el millor ambaixador d’Espanya». El mateix que s’ha embutxacat des dels anys 80 fabuloses comissions per la compra de cada barril de petroli saudita, per la venda d’armes espanyoles o per fer d’intermediari «regi» de les grans firmes de l’IBEX 35 amb les quals comparteix impunitat. El mateix que estava al darrere del «cas Noos». I és també el mateix que estava darrere del general Armada el 23-F, però va ser després santificat com el gran «defensor de la democràcia espanyola».
La comissió de 100 milions de dòlars cobrada pel contracte de l’AVE de Medina a La Meca és només la punta de l’iceberg d’una fabulosa carrera de corrupció amb la qual ha pogut acumular una de les majors fortunes d’Europa: 1.800 milions d’euros segons publicava el New York Times l’any 2012. Una fortuna manejada per testaferros a Suïssa i a paradisos fiscals que li ha permès portar una vida marcada pel luxe, la dissipació i el malbaratament més extrems, mentre que cada un dels seus discursos apel·lava a l’exemplaritat moral.
La clau de la volta del pacte de la Transició fou la permanència en la prefectura de l’Estat de Juan Carlos I, el rei establert per Franco. La seva «inviolabilitat» o, millor dir, la seva patent de cors per robar a mans plenes, formà part del tracte.
Un tracte en el qual el PSOE, el PCE i els partits nacionalistes, a canvi d’oficialitzar llibertats i drets ja conquerits al carrer, van acceptar la continuïtat dels aparells d’Estat franquistes (exèrcit, cossos policials, jutges i alts funcionaris), l’amnistia dels crims, la renúncia al dret d’autodeterminació i la permanència dels grans negocis amassats sota el franquisme.
La corrupció del rei emèrit ha derivat en una crisi d’Estat que enfanga a Felip VI i a la pròpia institució monàrquica, amenaçant obertament l’arquitectura de la transició.
Operació Rescat: Salvar a la Monarquia!
El govern tracta ansiosament d’aixecar un cordó sanitari al voltant de Felip VI, del que remarquen la seva «conducta exemplar». Llàstima que els fets no s’apiaden del relat oficial. Felip VI coneixia, com a mínim des de març de 2019, l’existència d’una fundació «offshore» amb seu a Panamà i opaca al fisc espanyol, de la qual el rei emèrit era titular i ell mateix primer beneficiari. Però no fou fins un any després, quan la premsa internacional ho havia fet públic i ja no podia amagar-se, que va emetre un comunicat expressant la seva «intenció» de renunciar a l’herència que en un futur li pogués correspondre de fons il·legals. Per descomptat, no va denunciar els fets ni va exigir una investigació judicial.
Felip VI ha seguit cultivant lucratives amistats del seu pare, amb les seves visites a l’Aràbia Saudita, Emirats, Qatar o Kazakhstan. Va gastar-se 467.000 euros en la seva lluna de mel, sufragats pel seu pare i un dels seus testaferros. I són conegudes les seves amistats íntimes amb López Madrid, gendre de Villar Mir, condemnat per les targetes Black de Bankia i «compi yogui» de la parella reial.
La seva principal actuació política com a Rei ha sigut el seu discurs del 3 d’octubre. Tota una declaració de guerra contra el poble de Catalunya per voler defensar el seu dret a decidir davant a una Espanya unida a la força. No és estrany que el 75% dels catalans rebutgin la Monarquia. Ni tampoc que ho faci més del 50% en la resta de l’Estat, raó per la qual el CIS fa cinc anys que no fa preguntes al respecte en les seves enquestes.
El Govern i la resta d’alts poders de l’Estat, busquen angoixats una sortida negociada amb la Casa Reial, en la qual no descartes “sacrificar algun dit” si és necessari per “salvar la mà”. Entre altres opcions, sospesen treure a l’emèrit de la Zarzuela, buscant-li un exili daurat o fins i tot excloure’l de la Família Reial, opcions totes elles problemàtiques, que requereixen a més la conformitat de Juan Carlos.
Sánchez, en una maniobra de distracció, ha llançat la «reflexió» d’estudiar un canvi constitucional per tal que la inviolabilitat del rei sigui «només en les funcions pròpies del seu càrrec». Però això no només és confús jurídicament, sinó que ell sap que les condicions extremes que la Constitució exigeix per aquesta reforma la fan inviable.
PP i Vox per la seva part, fan propaganda contra Sánchez perquè no defensa al Rei «amb la fermesa necessària». Però la veritat és justament la contrària, ja que Sánchez està embarcat, juntament amb la Casa Reial, en plena operació de salvament de Felip VI i la Monarquia.
Clamen també contra Podem perquè segons ells, ataca la Monarquia. Però s’ha de llegir amb atenció el pronunciament d’Iglesias, que comença alabant el que ell anomena «la valentia de Sánchez i el seny de Felip VI». Després de passar-los-hi la mà pel llom i dir algunes veritats de sentit comú com que no es poden «desvincular els presumptes delictes comesos per Juan Carlos I de la seva condició de rei» o que «resulta complicat ignorar que la monarquia és una institució hereditària en la qual la legitimitat descansa precisament en la filiació», conclou dient que «no hi ha correlació de forces» i que «un debat d’aquesta naturalesa difícilment pot traduir-se en canvis a curta durada en el nostre sistema polític». I que Unides Podem, encara que no els hi agradi «està compromès amb la llei». És a dir, que se sotmeten gustosament a una llei corrupta per a seguir formant part del govern i exercint d’ala esquerra del règim.
Per lluitar per un veritable pla de rescat a la classe treballadora: tirem avall aquest règim monàrquic corrupte!
Quan l’atur i la pobresa s’estenen pels barris populars, la violència masclista i el racisme augmenten i els rebrots del coronavirus es multipliquen, obligant moltes a triar entre contagiar-se o la fam. Mentre que ens criden a unir-nos amb la gran patronal i a confiar en l’Europa de capital per «lluitar junts contra la crisi», ens intenten convèncer que no val la pena preocupar-se pels negocis bruts del rei emèrit o per la lluita per la República.
Però de la mateixa manera que unir-nos amb la gran patronal és la ruïna de la classe treballadora i que les «ajudes» de la UE són una soga al nostre coll, hem de rebutjar als que diuen que la sort de la Monarquia no és un assumpte que ens hagi d’inquietar. Si acabem amb aquesta Monarquia corrupta, dinamitarem un règim fet a mesura dels grans empresaris de l’IBEX 35, en el qual les velles elits franquistes han perviscut i segueixen prosperant.
Cridem a unir forces per mobilitzar-nos contra la monarquia corrupta, per exigir que retornin fins a l’últim euro robat, siguin jutjats i paguin amb la presó pels seus delictes. Cridem a unir forces per lluitar per un referèndum vinculant sobre la Monarquia. Cridem a unir forces per acabar amb el règim i tota la seva herència franquista, per convocar a les Corts Constituents lliures, sense els lligams de la Constitució del 78 i respectuoses del dret a l’autodeterminació dels pobles.
Fora la Monarquia corrupta!
Referèndum ja sobre la Monarquia!
Fora el règim monàrquic del 78 i tota la seva herència franquista!
Eleccions lliures a les Corts Constituents!