Escrit per Ricardo Ayala i Felipe Alegría

 

Davant l’ultimàtum de la Unió Europea (UE), el govern de Tsipras tenia dues opcions: mantenir el seu compromís amb el poble grec i anul·lar el Memoràndum, o capitular l’imperialisme europeu que li exigia una rendició en tota regla. Infeliçment, Tsipras va capitular.

Abans d’iniciar les reunions, Varoufakis va declarar que ja no hi hauria més negociacions amb la Troika i que “no firmarien una pròrroga del Memoràndum ni amb una pistola al cap”. Tsipras, per la seva part, va dir que Grècia ja no era una colònia i que el govern no acceptaria ultimàtums ni xantatges. No obstant això, ho apostava tot per la “negociació entre socis”. Res més il·lusori.

Al començar les negociacions, tota Grècia va seguir els informatius per la tele, com si fos una final del Mundial de futbol. I és que en aquell partit es disputava molt més que gols: estava en joc l’ocupació, la sanitat, l’educació i l’habitatge; en fi, una vida digna per al poble grec. Justament és la raó per la qual tanta gent va dipositar la confiança en Syriza, que li va prometre la ruptura amb el Memoràndum i la fi de l’austeritat. Milers de persones es van manifestar en suport al govern, i les enquestes li donaven un recolzament del 85%.

Però també hi havia un segon partit que es jugava al mateix temps i al mateix camp: el de la UE contra els treballadors/res de tota Europa. Per a l’imperialisme europeu, el contingut més profund de la “negociació” anava més enllà de la renovació del segon rescat grec. La “negociació” afectava també de ple als treballadors/res de l’Estat espanyol, als/les irlandesos/eses i als dels països bàltics, als/les francesos/ses i als/les italians/nes: als treballadors/res i pobles de tota Europa. Si els/les grecs/gregues vencien, vencíem tots i totes. Per això el govern grec va ser rendit i humiliat i això havia de quedar en evidència davant de tothom.

En les discussions de l’Eurogrup (l’òrgan que reuneix als ministres de Finances de l’Euro), la “negociació” era netament política: que el poble grec s’hagués declarat sobirà i artífex del seu propi destí era una enorme espina en la gola dels jerarques de la UE i havien de treure-se-la com més aviat millor. Era un molt mal exemple que havia d’extirpar sense demora.

Tot i així, les expectatives que va despertar Syriza al entrar en la “negociació” sense posar la quitança del deute i la fi del Memoràndum com a condició per a discutir, va entregar el partit abans de començar a jugar-lo: un cop retirada de la taula l’essència del problema que tenallava el poble grec, només restava discutir les condicions de pagament, fer correccions semàntiques i tractar d’evitar una humiliació completa.

A partir d’aquest punt, per al capital financer europeu es tractava de convertir Grècia en un exemple sagnant, no només per als països deutors, sinó també per als/les treballadors/res italians/nes i belgues, que a finals de l’any passat havien fet vaga general contra les polítiques d’ajustament.

Per als jerarques de la UE es tractava de reafirmar que la política d’ajustament és irrebatible, de deixar clar que sobre aquest assumpte tots tanquen fileres sota la direcció del capitalisme alemany. Tots estan junts en això, inclosos els imperialismes de tercera com l’espanyol o la burgesia dels països dominats com Portugal o l’Est. Tots comparteixen un objectiu suprem: canviar el patró de l’explotació de la classe treballadora europea, més encara en la perifèria.

Per això havien d’imposar a Tsipras i, per extensió, al poble grec una derrota humiliant. Al darrere de Grècia estava el manteniment de l’ajustament estructural, les contrareformes que recorren tota Europa.

No es pot servir a dos amos alhora

Des de la nostra modèstia, quan va arribar l’ultimàtum alemany a Grècia escrivíem: “Syriza és presonera d’una contradicció insalvable: desitja compaginar l’oposició a les condicions del rescat i, alhora, mantenir-se a tota costa en l’Euro i respectar els tractats de la UE, així com els acords amb la burgesia grega… Però no és possible detenir la catàstrofe social grega si la condició és mantenir-se a l’euro. Si no hi havia claredat, Berlín i París ja s’han encarregat d’aclarir-ho: Syriza ha d’escollir entre una cosa o l’altra.”

La posada en escena de la “negociació” s’ha convertit en un teatre en què s’han barrejat la farsa i la tragèdia, ja que el govern Syriza ha acceptat la pedra angular sobre la qual es recolzen les mesures d’austeritat: que el primer és salvar els bancs i que s’ha de romandre a tota costa dins l’euro.

El problema és que això és incompatible amb les mesures necessàries per detenir la ruïna social. No es pot pretendre a la vegada salvar els bancs i anul·lar el Memoràndum. Tsipras va optar per la primera.

La direcció de Syriza, que ha qualificat els governs imperialistes europeus com a “socis”, creia que pujant el to de les declaracions guanyaria ni que fossin engrunes. Segons Tsipras, els “socis” no podrien restar indiferents davant la crisi humanitària que recau sobre el poble grec.

Però Tsipras no va entendre que no només estava negociant un canvi de les mesures d’emergència que va prendre en arribar al govern (i que no podrà aplicar amb l’acord firmat). No va entendre que allò que realment es discutia en l’Eurogrup era si Grècia (i, per extensió, tots els països “rescatats” i sotmesos) era sobirana i si tots els/les treballadors/res d’Europa podien plantar cara i revocar els dictats dels seus governs.

“Reanomenar la Troika com a ‘institucions’, al Memoràndum com a ‘acord’, i als prestadors com a ‘socis’, de la mateixa manera que anomenes peix a la carn, no canvia la situació” ha dit sobre l’acord Manolis Glezos, eurodiputat de Syriza i heroi de la Resistència a la ocupació nazi. Ni tampoc canvia el sentit del vot del poble grec a les eleccions del 25 de gener. Tsipras va ser escollit per anul·lar el Memoràndum del segon rescat, forçar una quitança del deute posar fi al règim d’austeritat. Però ha firmat tot el contrari. Com en un simulacre del teatre grec clàssic, els autors s’han tret les màscares, només que aquest cop no hi han fet al final de la funció, sinó al inici.

El govern ha optat pel rescat dels bancs

Mentre s’ultimava “l’acord”, l’economista britànic Michael Roberts escrivia en el seu blog: “una de les cruels ironies de l’acord d’última hora entre l’Eurogrup i el govern grec per prorrogar l’actual programa ‘d’ajuda’ supervisat per la Troika, és que no constitueix en absolut una ajuda”. Té tota la raó: el “rescat” que ara es prorroga va ser, en el seu moment, el rescat dels bancs alemanys, francesos i nord-americans, així van poder transferir els títols del deute grec als Estat de la UE, el BCE i al FMI (veure article sobre el deute).

L’acord firmat pel govern Syriza-Anel manté la mateixa lògica dels anteriors rescats,tot i que ara per sostenir en primer lloc els bancs grecs. L’acord prolonga per quatre mesos el segon rescat, que s’extingeix el 28 de febrer. Prolongar-lo significa fer-ho amb totes les draconianes condicions imposades pels prestadors. A això es referia Tsipras en dir que “les dificultats, les dificultats de debò… estan per venir”.

A canvi dels trams finals els préstecs de la Troika, el govern de Tsipras entrega la sobirana nacional, renuncia a aplicar el “programa mínim de Tessalònica” i es carrega les mesures d’emergència que ell mateix va aprovar després de la victòria electoral.

Però a on anirà aquesta “ajuda”de la Troika?

El drama de tot aquest assumpte és que el govern grec ni tan sols va olorar els diners de “l’ajuda” de la Troika a Grècia. Tsipras no va disposar ni d’un euro addicional per a gastar. Són uns diners d’anada i de tornada que torna de nou als creditors i que serveix per mantenir en moviment l’engranatge infernal d’un deute cada dia més gran i més impagable. Un dels elements del xantatge de la Troika és l’amenaça de deixar sense liquiditat a la banca grega, que ha de re-finançar 11.000 milions que ha prestat el BCE a canvi del deute a curt plaç que el govern Tsipras no pot recomprar.

Tal i com denuncia l’economista i diputat per Syriza Costas Lapavistas: “els fons s’utilitzaran exclusivament per a les necessitats dels bancs i estaran fora del control grec”. I agrega: “al comprometre’s a garantir superàvits primaris ‘apropiats’ [el “superàvit primari” és la diferència entre els ingressos i despeses del govern abans del pagament d’interessos], el govern de Syriza manté les mateixes bases del rescat de novembre del 2012”. La Troika mantindrà un estret control sobre totes les decisions importants del govern.

L’agonia no ha acabat amb l’extensió del rescat

Al juny, el govern grec ha d’abonar 6.700 milions al BCE i 5.300 al FMI. I a finals d’abril, la Troika ha de “revisar” l’acord aconseguit per assegurar que les reformes i mesures a les que s’ha compromès Tsipras estan realment en marxa. Sense això no seguiran re-finançant ni al govern ni als bancs grecs.

Per alliberar els fons (que mai arribaran a les arques gregues), Tsipras s’ha compromès a donar continuïtat a les mesures del Memoràndum, tal com l’exigeixen Berlín i Brussel·les amb el suport de la burgesia grega.

El programa de Syriza de la Conferència de Tessalònica va ser votat en base a la més que probable possibilitat d’avançament electoral davant el esquerdament del govern Samarás. El “programa mínim de Tessalònica” va ser un clar retrocés respecte al programa votat en el congrés anterior, que defensava expressament l’anulació unilateral del Memoràndum per mitjà d’una votació del parlament grec. En el seu lloc, plantejava que els grecs estaven davant la disjuntiva d’una “negociació europea per un govern de Syriza o l’acceptació dels termes dels creditors de Grècia pel govern de Samarás”. En aquesta tessitura, el govern Syriza es definiria pels següents punts:

► Cancel·lar la major part del valor nominal del deute públic perquè sigui sostenible (…) Incloure una ‘clàusula de creixement’ en el pagament de la part restant del deute, de manera que sigui finançada en base al creixement i no al pressupost.

► Incloure un període significatiu de gràcia (‘moratòria’) en el servei del deute per dedicar fons al creixement.

► Excloure la inversió pública de les restriccions del Pacte d’Estabilitat i Creixement.

La qüestió del préstec forçat per l’ocupació nazi del Banc de Grècia (…) es convertirà en la posició oficial del país tan bon punt arribem al poder.

Estem compromesos amb el poble grec per un Pla Nacional de Reconstrucció que substituirà al Memoràndum ja en els nostres primer dies en el poder, abans i amb la independència del resultat de la negociació.

Els/les treballadors/res grecs/gregues van votar expressament per aquestes propostes, però cap d’elles, ni tan sols va arribar a entrar en negociació. Quan el ministre alemany de Finances, Wolfang Schäuble, va dir: “la quitança del deute no forma part de l’agenda”, Tsipras es va negar a portar els compromisos que havia assumit i ha acabat firmant un acord: manté el pagament integral del deute, que el compromet a no prendre cap mesura que impliqui augmentar les despeses públiques sense que la Troika doni el vistiplau, que posa en qüestió tot el pla d’emergència aprovat, que accepta mantenir els objectius de superàvit primari per fer front als pagaments del deute. En definitiva, utilitzant les mateixes paraules del programa de Syriza, el resultat de la negociació ha estat “l’acceptació dels termes dels creditors de Grècia”, igual que ho hauria fet el govern de Samarás.

Fora les urpes de la UE de Grècia! Per la suspensió immediata del pagament del deute!

Des de Corrent Roig no hem dubtat en plantejar que, encara que consideràvem les mesures d’emergència enunciades pel govern de Tsipras insuficients, s’havien de defensar aferrissadament davant les escomeses de la UE i les potències imperialistes europees.

Davant l’ultimàtum alemany, Syriza ha d’aplicar el programa de la quitança el deute i moratòria. I encara que Syriza no ha plantejat en cap moment la possibilitat de la sortida de l’euro, hauria d’assumir aquesta opció com l’única forma possible d’aplicar el seu programa d’emergència davant la catàstrofe social.

Si l’imperialisme europeu contestés amb el bloqueig del finançament dels bancs grecs, la resposta immediata hauria de ser la seva nacionalització i el control dels moviments de capitals per evitar-ne la fuga.

Però l’opció de la direcció de Tsipras és preservar la propietat d’aquests bancs fallits, que sobreviuen com a paràsits dels grans taurons que saquegen el país. Per trencar amb els dictats de l’imperialisme europeu representat per la UE i el BCE, el govern ha de trencar els compromisos amb la burgesia grega, amb el partit Grecs Independents (ANEL) en el govern i amb Nova Democràcia, alçada per Tsipras a la presidència de la República com a símbol del seu compromís amb l’ordre vigent.

Com diu Manolis Glezos: l’esquerra grega ha de mobilitzar-se per revocar els acords

Fem nostres les paraules de Manolis Glezos en la seva proclama “Abans que sigui massa tard”. L’esquerra, començant per l’esquerra de Syriza, ha de mobilitzar-se i mobilitzar els treballadors i el poble grecs per prendre els carrers i exigir al govern de Tsipras la suspensió immediata del pagament del deute i l’aplicació immediata i sense demora de totes les mesures d’emergència que va aprovar el govern.

O això, o “comportar-se com si Grècia fos un país colonial i els grecs els pàries d’Europa”. Com deia Tsipras a la campanya electoral.