De l’atur al desnonament i al suïcidi

En les persones més vulnerables a la frustració, la desocupació pot ser un dels factors de major risc que empenyi al suïcidi.

Des de l’esclat de la bombolla financera internacional, el 2008, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el suïcidi és la primera causa de mort no natural a Espanya per davant dels accidents de trànsit. La relació entre l’increment dels suïcidis i la crisi econòmica és claríssima, a la revista mèdica britànica The Lancet, pot llegir-se: “Una persona a l’atur experimenta sentiments negatius, així com una situació d’estrès que afecta a la salut mental i, per tant, al suïcidi”. “A Europa, de 2000 al 2010, el consum d’antidepressius va créixer per sobre del 80% de mitjana, i a Espanya el creixement ha estat superior al 120%”, apuntava la psicòloga Maria Reneses, especialitzada en antropologia mèdica. És el que es coneix com “medicalització del patiment”, una tendència que ha augmentat a mesura que s’han anat produïnt acomiadaments i desnonaments.

DE L’ATUR AL DESNONAMENT

Atur i desnonaments estan estretament relacionats, encara que ho neguin les autoritats; és la tragèdia derivada de l’estafa socioeconòmica vigent, popularment anomenada “crisi”. Tot comença amb la pèrdua del treball, quan aquest és l’única forma de subsistència. La pèrdua d’ocupació la viuen pitjor els homes que les dones. Joseba Achotegui apunta que: “En temps de crisi, certs patrons socials, com el del pare de família, fan que l’home visqui la situació amb especial dolor; a més, l’home sol ser més impulsiu. D’altra banda, la dona està més implicada en l’economia submergida, per la qual cosa l’home es veu desplaçat com a font dels ingressos domèstics”.

A partir d’aquest moment les víctimes han d’enfrontar una nova situació plena de dificultats, on l’impagament de l’hipoteca apareix sobre l’horitzó, com un ocell portador de mala sort. Notificació bancària, jutjat i desnonament. Desposseïdes de la seva llar, i probablement incloses en una llista de morositat que els queda al marge de qualsevol tipus de finançament que els permeti superar el sot, les persones queden en una situació molt vulnerable.

Encara que depèn, en part, de les circumstàncies familiars i individuals de cada persona, les conseqüències dels desnonaments són devastadores, creant casi sempre sentiments de solitud i culpabilitat. Pels qui pateixen un desnonament, a més de ser l’última etapa d’un procés legal i administratiu, és l’entrada a un món on les dificultats socials i emocionals són molt difícils de superar. Les persones afectades es veuen embolicades en una espiral diabòlica, on les malalties en són els seus acompanyants. La indefensió genera un problema d’ansietat continuada, amb tots els seus derivats: insomni, afeccions psicològiques i alteracions de la conducta alimentària, aquesta última agreujada per la penúria econòmica. I què dir si es pateix alguna dolència que requereixi medicines i cures especials: les afeccions cardíaques s’agreugen i les defuncions per infart augmenten.

L’ésser humà és bàsicament social i la nova situació el condemna a una forçada exclusió, ja que la culpabilitat pot formar part de les diverses patologies que pateixen les víctimes. El que es perd en un desnonament és quelcom més que un lloc on aixoplugar-se; la paraula “habitatge” ve de viure’ i si es perd la llar es perd, alhora, l’espai de convivència i intimitat i, amb això, el seu projecte de vida.

DEL DESNONAMENT AL SUÏCIDI

A Espanya es produeixen suïcidis diàriament. La crisi arruïna i pot arribar a matar, però l’increment de suïcidis a Espanya motivats per la crisi amb prou feines s’esmenta; cap responsable polític sol parlar de l’augment de suïcidis a Espanya. Es tracta de no provocar alarma social i d’atenuar la tragèdia, però el silenci no impedeix una realitat que es dóna amb massa freqüència i incideix en tots els membres de la família. També els suïcidis d’adolescents han augmentat en els últims anys; l’augment pot tenir relació amb les adversitats socioeconòmiques del grup familiar, sumat a la falta d’expectatives laborals de la pròpia joventut.

En les persones més vulnerables a la frustració, la desocupació pot ser un dels factors de major risc que empenyi al suïcidi. Es dóna la xifra oficial d’11 suïcidis diaris i s’estima que la meitat es deuen als desnonaments, però el psiquiatre, Joseba Achotegui adverteix que a Espanya molts suïcidis no es comptabilitzen com a tals a causa de la seva mala imatge social . Una mort per infart sembla molt digna; un suïcidi, un pecat”.

L’Associació Espanyola de Psiquiatria Privada (Asepp) també observa un repunt de la taxa de suïcidis a Espanya, des dels 10 casos per 100.000 habitants que es registraven fa tres dècades fins als 15 casos actuals, un augment del 50% que s’ha produït de forma progressiva, que s’ha agreujat com a conseqüència dels efectes de la crisi econòmica. Fins i tot el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) precisa en un informe, que des de l’inici de la crisi econòmica s’han efectuat 350.000 execucions hipotecàries a Espanya, i les estadístiques indiquen que 34% dels suïcidis que es produeixen són pels desnonaments.

Des de 2007, 17.000 persones s’han suïcidat. Luis Chamarro, coordinador de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Madrid, explica que segons fonts dels professionals involucrats en els processos administratius, s’estima que la meitat dels suïcidis oficials tenen causes econòmiques i entre elles, els desnonaments. L’activista li va posar un nom:“Terrorisme financer”. El 14 de juny de 2018, un home de 45 anys es llevava la vida a Cornellà de Llobregat (Barcelona). La víctima del desnonament es va tirar per la finestra quan la Comissió Judicial i els Mossos d’Esquadra practicaven el desallotjament. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ve reclamant que es visibilitzi el component social del problema de l’accés a l’habitatge i les tràgiques conseqüències que comporta la seva pèrdua.

És per això que és de vital importància que els poders públics intervinguin per posar fi a la tragèdia que suposa els desnonaments. Solament falta que els habitatges socials donessin cobertura als qui, per motius d’índole econòmica, les necessiten. Al cap i a l’últim l’article 47 de la Constitució estableix que: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”.