AUTOR: CÉSAR NETO
En les últimes tres setmanes Nigèria està vivint un procés revolucionari. Va començar amb la lluita contra un sector de la policia, la SARS, i es va transformar en una semi-insurrecció.
Les protestes nigerianes són molt més que contra la violència policial
La profunda crisi econòmica que va guanyar un impuls l’any 2019, ha amoïnat des de llavors a la burgesia i els seus governs. Els treballadors i les masses van sortir als carrers a Hong Kong, Equador, Xile, entre d’altres països, per defensar-se dels atacs que estaven patint. Amb la pandèmia, la situació que ja era dolenta, només va fer que empitjorar. Així, vam veure noves onades d’importants mobilitzacions al continent africà, com a Zimbabwe, Mali, Sudan, Kenya, Tanzània, Angola, etc. En realitat, és més fàcil comptar els països que no estan passant per processos de lluites i convulsions socials a l’Àfrica que aquells que sí ho estan.
La novetat, en aquest procés de mobilitzacions, és l’entrada a escena de Nigèria, el país amb major concentració obrera, oriünda de la indústria petroliera, que anteriorment venia acumulant forces a partir de diverses mobilitzacions.
Ja des de març de 2019 podem identificar les primeres manifestacions després que un oleoducte es calés foc i almenys 50 persones morissin carbonitzades. Al març d’aquest any, els treballadors de la salut van fer vaga exigint millors condicions de treball en el combat al Covid-19 i causa dels salaris endarrerits des del final de 2019. Al juny, hi va haver massives manifestacions enfrontant la violència contra a la dona que exigien mesures als governs nacional i estatals; al començament d’agost, els petroliers van iniciar una vaga com a conseqüència de l’impagament dels seus salaris.
Una de les lluites més impressionants dels nigerians, encara en aquest període anterior a la pandèmia, va ocórrer el setembre de 2019, després d’una onada d’atacs xenòfobs contra estrangers, incloent a nigerians, a l’Àfrica del Sud; de cop i volta va explotar un moviment de masses contra empreses sud-africanes instal·lades a Nigèria, i les empreses sud-africanes van patir saquejos i incendis en supermercats, botigues de robes i empreses de telefonia i durant un llarg període no van aconseguir operar en territori nigerià; això va ser una resposta directa als actes xenòfobs contra els nigerians que viuen a l’Àfrica del Sud.
Nigèria està governada per Muhammadu Buhari, que va ser elegit president el 2015. Muhammadu Buhari és un militar de la reserva de l’Exèrcit, que va donar un cop d’Estat contra Shehu Shagari i va instaurar una dictadura que va governar el país des de desembre de 1983 fins a agost de 1985. Buhari, que s’autodenomina “renovat” en referència al el seu passat de dictador, el 2015 va conquerir el poder a través de vot directe. El terme “renovat”, utilitzat per Buhari, és extremadament relatiu, doncs mai va abdicar de les seves posicions pro-imperialistes i de la repressió als treballadors i a la joventut pobre del país.
Quan Buhari va ser electe, el 2015, hi havia molta expectativa de canvis, però ràpidament l’expectativa va ser sent substituïda per la desil·lusió. I els anys 2019 i 2020 van estar marcats per grans mobilitzacions que van plantejar com a tasca immediata la caiguda de Buhari.
La rabia explota amb les manifestacions #ENDSARS
La primera setmana de mobilitzacions a Nigèria va provocar mobilitzacions als Estats Units, Canadà, Anglaterra, Àfrica de Sud, Brasil, i van obligar al dictador Buhari a decretar la dissolució – només formalment – de l’Esquadró Especial Anti-Robatori (Special Anti-Robbery Squad – SARS). Per a molts analistes, amb aquesta mesura el govern aconseguiria controlar el moviment que va prendre els carrers del país. No obstant això, les coses no es van donar com el govern esperava.
Les mobilitzacions van exposar totes les contradiccions d’un país capitalista endarrerit, extremadament explotat i dependent de l’imperialisme mundial. No obstant això, Nigèria posseeix el major producte interior brut (PIB) de l’Àfrica Subsahariana a causa de la producció petroliera, que és responsable del 95% dels ingressos de divises al país, i manté el 80% de les despeses pressupostàries. El petroli fa de Nigèria la 26ª major economia del món; però, a la vegada la pobresa és alarmant, doncs al comparar l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) mesurat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), dels 189 països avaluats Nigèria està a la 158ª posició.
Les multitudinàries mobilitzacions compten amb alta participació de la joventut. Això és expressió també de la pròpia composició poblacional, doncs d’acord amb l’ONU, el 60% de la població resident al país té menys de 24 anys. I fins i tot, els actes i manifestacions compten amb la participació de diversos gremis professionals, estudiants, treballadors independents, artesans i treballadors que són membres de petits sindicats. No obstant això, la intervenció del moviment sindical ha estat força limitada. I les úniques declaracions explícites de suport en els últims dies van ser de dos sindicats de treballadors del petroli, NUPENG i PENGASSAN. Les dues centrals sindicals, NLC i TUC, i altres importants sindicats van donar declaracions de suport però no es van comprometre tant quan s’esperava.
La tradició repressiva al país es remunta als anys 1970 amb l’històric de successives massacres, des de l’anomenada Guerra de Biafra. Altres massacres van ocórrer durant la dictadura militar de Buhari entre els anys 1983 i 1985; i fins i tot la massacre ocorreguda el 2015 contra la població musulmana xiïta, quan les forces policials van matar a centenars de manifestants desarmats.
Actualment, està en vigència al país el Decret Anti-Sabotatge de 1975, que va imposar la pena de mort o la presó de fins a 21 anys per a activitats que obstrueixin la producció i distribució de petroli brut. Per tant, les massacres d’aquestes setmanes, que poden comptar amb al voltant de 100 morts, són una seqüència més de la pràctica comuna de violència contra els treballadors i el poble pobre de Nigèria.
El govern va haver de desarticular el SARS però la repressió no va cessar
El moviment que va prendre els carrers del país i va guanyar repercussió internacional, #EndSARS, a l’obligar el govern de Buhari a desarticular la SARS, va garantir una important victòria parcial. És una victòria de les primeres setmanes de mobilitzacions, però el govern en realitat va transferir els efectius de la SARS cap a una unitat especial de la policia, el SWAT (Special Weapon Tactical); les masses no van acceptar aquesta maniobra i la lluita segueix el seu flux.
Toc de queda, paramilitars i militars als carrers per a reprimir
A la segona setmana de mobilitzacions, els presidis per a presos correccionals a Benín i Oko van ser envaïts, i els presos alliberats. Aquests ex-presos van ser reclutats per l’Estat nigerià governat per Buhari, per atacar les mobilitzacions amb una força paramilitar.
De seguida, el dilluns, el govern va decretar una altra mesura, amb l’objectiu de treure als manifestants dels carrers, el que es va donar amb la imposició del toc de queda que, per la seva banda, va ser àmpliament rebutjat pels manifestants que segueixen ocupant els espais públics i realitzant les manifestacions.
A el mateix temps, l’exèrcit va anunciar exercicis militars a tot el país, a l’anomenada Operació “Somriure de Cocodril”, que es va iniciar el 20 d’octubre i es va estendre fins al 31 de desembre.
D’aquesta manera, no és difícil entendre la repressió brutal que pateixen els nigerians, ja que estan sotmesos a una repressió ostensiva que se suma a les mesures esmentades anteriorment i fins i tot es combina amb les forces paramilitars, les organitzacions com el SWAT i diverses organitzacions de vigilància civil i militar. Aquestes, són responsables de les successives massacres juntament amb la SARS, i són àmpliament denunciades en aquest actual cicle de lluites.
La massacre de Lekki Toll Gate
Milers de persones es manifestaven davant del peatge de l’aeroport, àrea de nom “Lekki Toll Gate”. I el Govern, amb l’objectiu d’acabar amb l’ocupació del lloc, va realitzar una operació entre els diferents organismes de l’Estat, durant la qual van tallar el subministrament d’energia elèctrica. Així, els llums va ser completament apagats, les càmeres de vídeo van ser desactivades, i en la foscor es va obrir foc contra els manifestants. Una acció coordinada que exposa clarament el paper dels governs estatal i federal en l’assassinat de desenes de manifestants i ferits en aquesta acció.
Paramilitars s’infiltren a les manifestacions
Diverses manifestacions van ser dissoltes per grups paramilitars, en realitat, ex-presos correccionals trets de les presons, que portant armes blanques i revòlvers van atacar els manifestants.
Durant la manifestació davant del Banc Central a la capital Abuja, els paramilitars van atacar els manifestants sota la mirada complaent de 30 a 40 policies. D’aquesta manera, els sequaços del govern Buhari van incendiar el camió on hi havia el sistema de so i van incendiar el campament. Alguns manifestants van arribar a ser colpejats, entre ells una dona que va necessitar ser hospitalitzada.
La nit dels atacs als manifestants va prosseguir amb accions coordinades pels sequaços de Buhari, que van incendiar els vehicles dels manifestants i, al mateix temps, la policia va dispersar els manifestants amb bombes de gas lacrimogen i armes de foc. Aquestes mateixes accions es van repetir en altres regions del país i es van realitzar de forma coordinada, practicades per paramilitars, milícies i l’aparell de la policia estatal.
Les masses no es rendeixen I avancen
Malgrat l’enorme repressió als joves treballadors que lluiten, el moviment es radicalitza i continua sumant més activistes. El canal de televisió TV News, sempre disposat per presentar notícies favorables al govern i contra la classe treballadora, va ser envaït i incendiat. També van ser incendiats la residència de la mare de governador, la terminal d’òmnibus de Oyingbo, l’oficina de l’Autoritat Portuària d’Apapa, entre d’altres. Apapa és el principal port marítim del país i posseeix una terminal de contenidors que va ser venuda, el 2005, a l’empresa danesa Moller-Maersk, generant un enorme creixement de l’atur a la regió.
L’acció d’ocupació i bloqueig de l’aeroport de Lagos va obligar a les empreses aèries a cancel·lar els vols nacionals i internacionals, i ha afectat directament la circulació de productes de l’empresa petroliera Chevron, que està instal·lada a l’aeroport.
La xarxa de supermercats del Grup Shoprite, de capital sud-africà, també va veure les seves instal·lacions destruïdes per la població durant els diversos saquejos ocorreguts al llarg d’aquesta setmana, en diverses parts de país.
Preservar les vides i organitzar l’autodefensa
L’Estat nigerià, a tots els nivells, és responsable directe de la massacre als treballadors i al poble pobre que està en lluita. L’acció de l’Estat nigerià es dóna a través de les diverses policies juntament amb els paramilitars que reprimeixen i maten joves i treballadors. I encara hi ha les forces armades, que organitzen l’Operació “Somriure de Cocodril” amb la mateixa finalitat. D’aquesta manera, al mateix temps que el dictador Buhari demana calma als manifestants, organitza la repressió, les massacres i les carnisseries contra el moviment.
Els treballadors, els joves i el poble pobre només poden comptar amb les seves pròpies forces. En aquest sentit, cal organitzar sistemes d’autodefensa i resistència per protegir-se dels paramilitars, de les policies i de les forces armades.
Els sindicats i les organitzacions populars necessiten convocar assemblees i junts discutir, aprovar i aplicar plans d’autodefensa.
Organitzar la vaga general de 48 hores
Fins ara, les centrals sindicals han donat suport formal al procés revolucionari del poble nigerià. Però cal molt més: cal organitzar una vaga general que posi a la classe treballadora de la indústria petroliera, de la mineria, dels bancs, el transport i el comerç en moviment de lluita contra el govern i els grans empresaris que donen suport al govern, l’explotació desmesurada i la repressió.
Una vaga general que tingui com el seu centre el “Fora Buhari” i per un pla econòmic que garanteixi ocupació, salari digne, i les necessitats bàsiques de la població.
Incentivar campanyes internacionals de solidaritat amb el poble nigerià
És imprescindible construir una àmplia solidaritat amb el procés revolucionari que es viu a Nigèria. Un país amb llarga tradició de governs totalment servents de l’imperialisme i extremadament repressius contra el seu poble, que es torna més difícil de derrotar si no es té el suport internacional.
Saludem les iniciatives dels manifestants en diferents parts de món. Cal ampliar les formes de solidaritat i estendre-les cap a diversos països. La classe treballadora és internacional.
Fora Buhari i els seus ministres.
Investigació de tots els crims de les SARS i el SWAT.
Càstig als criminals.
Preparar la vaga general de 48 hores.
Organitzar els Comitès d’Autodefensa
Per un govern dels i les treballadores!