De Suècia a Grècia: les semblances amb Portugal i el món començant per París

París. Va ser aquí que al desembre de 2015 més de 180 delegacions de diversos països van signar un acord amb la pretensió de disminuir les emissions de diòxid de carboni, l’agreujament del qual augmenta l’efecte hivernacle, que implica l’augment de temperatura.

En aquesta cúpula, que va resultar en la signatura de l’Acord de París, els governs de diversos països es van comprometre a no augmentar la temperatura mitjana del planeta en més de 2 °C, tenint com a referència les dades de temperatura a partir de l’època preindustrial (1850). Actualment, amb l’augment de la temperatura mitjana que ja es va verificar, solament resta 1 °C sobre compromís, com podem verificar en el gràfic a continuació.

Segons el gràfic, podem constatar que l’augment de la temperatura mitjana va arrencar a finals de la dècada de el ’70 del segle XX. Hi va contribuir l’entrada de Xina en el mercat capitalista mundial i l’acceleració del neoliberalisme de Thatcher-Reagan. Va ser l’inici de la recuperació del capitalisme, que va cavalcar sobre feroços atacs als treballadors (miners i estibadors a Anglaterra, controladors aeris als Estats Units, etc.) i que van asfaltar el camí per als súper guanys de la dècada de el ’90, és a dir, l’inici de la globalització tal com la coneixem avui.

La solució serà l’Acord de París? Absolutament, no. Si un cop sobrepassat un grau tenim ja les temperatures i irregularitats que tenim, amb tifons, inundacions i incendis catastròfics pel món, l’augment d’un grau més ens reserva un futur poc prometedor. Especialistes afirmen que, encara que sigui possible viure en un clima més extrem, la salut i el benestar humans sofriran seriosos impactes.
Sectors de la burgesia neguen les alteracions climàtiques. Amén.
L’Acord de París va tornar a ser molt parlat al juny de 2017, quan *Trump va declarar que els Estats Units farien un Acord pel “bé de les empreses americanes”. També, fa uns dies, Bolsonaro –el Trump brasiler, candidat en les properes presidencials– va dir que està a favor de la sortida del Brasil d’aquest Acord; els propis governs burgesos disputen entre ells, en una visió proteccionista de l’economia.

Aquest any, Suècia va ser també notícia pels varis incendis, situació que ja havia ocorregut en anys anteriors. Més preocupant és que onze d’aquests focs es van donar dins de la regió delimitada com a Cercle Polar Àrtic, una regió d’equilibri vital per al planeta a causa del gel present.

Els científics que van estudiar l’augment en curs de la temperatura, afirmen que aquesta genera –particularment en aquesta regió– més tempestats amb fortes tempestes, sent que els rajos i llampecs resultants serveixen d’ignició per als focs en territoris  bastant secs per les altes temperatures que estan experimentant. Aquest fenomen ha augmentat any rere any en les últimes dècades i ja és la major causa d’incendis en aquesta regió de baixíssima densitat poblacional, la qual cosa disminueix altres causes per als incendis.

Més enllà de Suècia, Rússia, Alaska i Canadà, tota la Floresta Boreal Nord Americana [Selva Boreal Nord-americana] ha estat protagonista d’autèntics inferns que no solament destrueixen selves, sinó que emeten encara més diòxid de carboni a l’atmosfera, a través de la crema del propi sòl gelat (tundra) i obren camí a més vegetació i al conseqüent desequilibri de l’ecosistema.

A Grècia, els incendis novament tenen dimensions catastròfiques. Molts periodistes i columnistes parlen de la semblança amb els incendis a Portugal, l’any passat. Però la causa de tal devastació no pot ser solament el profund desordre climàtic pel qual el planeta està passant. Grècia i Portugal són països garrotejats pressupostàriament per la Unió Europea, més condicionats, així, en les inversions a diverses àrees i, en aquest cas en particular, en la preparació de la Protecció Civil per prevenir i combatre aquestes calamitats naturals i socials.
Invertir no és suficient
La política de desresponsabilització dels governs és ben visible: d’una banda, la subinversió, per un altre, la privatització de mitjans i infraestructures. Aquesta política va en el camí contrari a les necessitats d’auxiliar en aquestes catàstrofes cada vegada més freqüents.

Els incendis de l’any passat a Portugal van provocar més d’1.000 milions d’euros de perjudicis. Solament en els incendis de juny, segons informe del govern, van ser gairebé 497 milions d’euros. En el mateix mes, encara segons aquest informe, l’Autoritat Nacional de Protecció Civil va gastar 4,5 milions sol en la mobilització de mitjans, una ordre de grandiositat incomprensible.

Grans i perversos negocis continuen fent-se al voltant de la Protecció Civil. Els més divulgats –el SIRESP, sistema de comunicació o els avions de combat– són fora de la responsabilitat de l’Estat en benefici d’omplir les butxaques a fons privats. Per aquest motiu és fonamental revertir les concessions, privatitzacions i associacions privades com a forma de tornar les operacions més reeixides.

La regularització, en aquest mes, de 610 precaris en la Protecció Civil (entre bombers i equips de socors) o la notícia del rècord de plantació d’eucaliptus en 2017 són exemples demostratius de la falta de serietat amb què aquest govern continua abordant el tema.

Catàstrofes com els incendis han existir sempre, però el que diem aquí avui no és solament que hem de tenir més helicòpters, parlem d’alguna cosa molt més profunda, que és la destrucció que el capitalisme infligeix al nostre planeta. Si no parem el capitalisme continuarem en el camí de la barbàrie.

Tota la solidaritat i ajuda a Grècia i Suècia.
Fi de les concessions i associacions amb els privats.
Efectivització de tots els treballadors relacionats amb Protecció Civil, i contractació de més operadors.
Més inversions en mitjans i infraestructura.
Per un pla estatal d’ordenament dels sòls que inclogui neteja i aprofitament energètic, i conseqüent creació d’ocupació.