La resposta de Rajoy davant els escàndols de corrupció que han convertit el seu partit en una banda d’atracadors de fons públics ha estat, un altre cop, burlar-se del poble. Declarar que aquest és el “Nadal de la recuperació” és una burla per als milions d’aturats i per a les famílies que no arriben a final de mes, per als milions de joves precaris, per a les 400.000 famílies desnonades i encara endeutades pels bancs.
La majoria de la gent treballadora i de la joventut ha mostrat tedi cap a uns partits i institucions que han saquejat els pressupostos públics per rescatar als banquers, i no han dubtat en fer-se còmplices de la falsificació dels comptes de Bankia per estafar en massa a pensionistes i a petits estalviadors mentre ells tiraven de targetes black.
Tot plegat, ha arribat a un punt en què la continuïtat del duo PP-PSOE està obertament amenaçada en el proper cicle electoral. L’amenaça porta el nom de Podemos, a qui cada vegada més gent té la intenció de votar per treure’s de sobre el duo PP – PSOE. L’ascens de Podemos és sobretot el reflex i el producte de l’agonia del règim monàrquic sorgit de la transició, rovellat per la corrupció i malferit pel moviment independentista català.
Des de la victòria electoral a les eleccions europees del maig, Podem ha viscut un ascens fulgurant que encara no ha tocat sostre. Enquestes recents el situen com la primera formació política espanyola en intenció de vot, amb gairebé el 30%, a costa d’empassar-se Izquierda Unida, de fer-li una queixalada al PSOE i, inclús, “robar-li” electorat al PP. Aquest ascens electoral ha anat acompanyat de la proliferació de cercles i d’adhesions individuals a través d’Internet. També d’una agressiva campanya mediàtica en contra seva instigada pels partits del règim, temerosos de perdre la seva cadira.
Un debat necessari
Podem carrega a sobre una immensa responsabilitat política degut a la possibilitat d’enderrocar, en el proper cicle electoral, als partits del règim en el seu propi camp i accedir al govern. Les possibilitats de Syriza d’accedir al govern grec a les eleccions de finals de gener donen màxima actualitat a aquesta qüestió.
A finals de novembre, Pablo Iglesias va fer públic, juntament amb els professors Navarro i Torres, el programa-base econòmic de Podem («Un projecte econòmic per a la gent»). Ho van presentar com un «punt de partida per a la discussió i l’elaboració d’un programa econòmic de govern» i van fer una crida al seu debat públic. Entrant més en detall, els articles que segueixen s’endinsen en aquest debat, que volem compartir amb la gent de Podem i amb aquells activistes i lluitadors que ja tenen clar que li donaran el vot. És un debat necessari ja que en paral·lel amb l’ascens electoral de Podem hi ha, també, un gir cap a «la centralitat en el tauler polític» que de fet és un clar viratge cap a la dreta respecte a les posicions del manifest fundacional i del programa presentat a les eleccions europees.
Juntament amb el programa econòmic, també tractem uns altres afers rellevants: l’actitud respecte a la qüestió catalana, la democràcia a l’interior de l’organització i el projecte sindical “Somos”, impulsat per un sector de Podemos i un article a fons sobre la corrupció.
EL PROGRAMA ECONÒMIC DE PODEM: EL DIAGNÒSTIC I LES MESURES
Felipe Alegría i Ricardo Ayala
Abans d’entrar a debatre les mesures que proposa el document de bases de Podem (“Un projecte econòmic per a la gent”) volem dir, d’entrada, que compartim àmpliament el seu diagnòstic de la situació
Coincidint en el diagnòstic
La primera coincidència és amb l’afirmació que «no és cert que s’estigui produint la millora econòmica que les autoritats afirmen [sinó que] la nostra situació és d’emergència i estem davant del risc de patir 15 o 20 anys de desocupació massiva, de deute impagable i de retallades de despesa que ens portarien una extraordinària precarietat». Una afirmació que es completa amb la següent: «la situació empitjora per a milions de persones tot i que, això sí, les grans empreses i bancs tornen a obtenir elevats beneficis».
La segona coincidència és sobre la insultant desigualtat social, accentuada durant aquests anys de crisi: “L’1% de les persones més riques tenen tant com el 70% de tota la població; les 20 majors fortunes posseeixen tanta riquesa com el 30% més pobre de la població espanyola”. I Segueix més endavant: “quan començava la crisi, només 1400 persones controlaven recursos que equivalen al 80,5% del PIB, una situació que avui en dia possiblement s’hagi aguditzat”.
Tercera coincidència: «El problema del deute públic i privat és el més important que té l’economia espanyola» fins al punt que «inclús en el millor dels casos, és a dir, funcionant a la perfecció els estímuls que hem proposat, pot ser que (…) l’economia entrés en una depressió permanent i que el deute continués augmentant per moltes retallades que es continuessin fent (…) Aquesta és la nostra principal amenaça».
La quarta coincidència és la camisa de força que representa la UE i l’euro: “és materialment impossible –diu el document- que es puguin dur a terme polítiques que satisfacin l’interès nacional, el de la immensa majoria de la població, en el marc de l’euro tal i com està dissenyat.” I afegeixen que “si l’euro va ser dissenyat així de malament i funciona d’aquesta manera tan imperfecte no va ser per la mera casualitat o per un error de fàbrica, sinó perquè així és justament com es satisfà l’interès de les grans corporacions i bancs i d’una gran potència com seria Alemanya que, gràcies a això, ve aprofitant-se de la resta de les economies”.
Un diagnòstic que no casa amb les mesures
La nostra coincidència en el diagnòstic, en canvi, no s’estén a les mesures que proposa. Creiem pel contrari que hi ha un enorme desfasament entre el diagnòstic i les mesures. Tot i que després ho desplegarem a fons, no volem seguir endavant sense dir que, segons la nostra opinió, les propostes de Podem no qüestionen cap dels elements centrals de l’actual model econòmic (la cadena del deute, el poder de la banca i dels grans oligopolis, les normes i límits de la UE i de l’euro…). No ho diem per mostrar puresa ideològica sinó per pur “pragmatisme”, perquè estem convençuts que, si no s’obre un procés conscient per qüestionar aquestes bases, no és realista pensar que es poden portar endavant amb èxit mesures per crear treball digne, pujar els salaris i les pensions, millorar els serveis públics o donar casa als sense sostre.
Pensar que una victòria electoral de Podem, inclús amb majoria absoluta, serà per si mateixa un remei miraculós que resoldrà l’emergència social és una il·lusió. Una victòria electoral té una gran importància en si mateixa, però sobretot com a trampolí per ampliar i profunditzar la mobilització popular i elevar-la a una nova dimensió, també a escala europea. Sense això no es podrà mantenir i ampliar l’Estat del benestar, una tasca impossible sense trencar la cadena del deute i produir una ruptura amb l’ordre vigent.
DEUTE PÚBLIC: MORATÒRIA I AUDITORIA O “FER EL DEUTE SOSTENIBLE”
Tal com hem assenyalat abans, els professors Torres i Navarro tenen tota la raó quan plantegen que l’endeutament, i particularment el deute “públic”, és “el principal problema de l’economia espanyola”. Ens atrevim a afegir que és també l’element central de l’actual model econòmic espanyol, depenent i parasitari.
La burgesia espanyola, amb l’oligarquia financera al davant, ha passat d’un model parasitari basat en l’endeutament privat, prenent com a eix l’enorme bombolla immobiliària, a un altre model parasitari, ara basat en l’endeutament públic. En aquest nou model de govern, tot empobrint la gran majoria, expropia el pressupost públic per convertir-lo en beneficis privats dels mateixos banquers i grans empresaris que es van enriquir amb el boom de la construcció.
Trobem a faltar en el document que, donada la transcendència del problema, els autors no han tractat la qüestió de com ha estat generat i de qui es el deute. I es que cal contestar aquestes preguntes per poder definir bé les mesures necessàries per trencar un model que se sotmet, que enfonsa el país i que porta a la ruïna al poble treballador.
El govern culpa del creixement del deute al dèficit públic, però això no és veritat, perquè aquest dèficit públic aparent no és sinó el resultat de l’atracament al qual se sotmeten els pressupostos. La crisi del deute públic és conseqüència de:
- L’endeutament públic contret per rescatar els bancs fallits,
- L’evasió fiscal i el sistema impositiu en què els més rics, les grans empreses i els bancs amb prou feines paguen impostos,
- La corrupció generalitzada dels partits del règim que han atracat el pressupost en connivència amb constructors i banquers.
El deute públic: el nou gran negoci dels bancs
El primer que cal preguntar-se és quin va ser el principal motiu de l’acceleració del deute públic. I la resposta és inequívoca: l’endeutament massiu de l’Estat per “rescatar” als banquers que van enfonsar les entitats que dirigien, mentre ells es lucraven juntament amb els constructors i especuladors immobiliaris amb qui compartien negoci. No convé oblidar que, tot i això, a qui realment es va rescatar va ser als bancs alemanys i francesos que feien quantiosos beneficis prestant en massa als bancs i caixes espanyoles els milers de milions d’euros que van finançar el boom.
El rescat bancari va generar una muntanya de deute al qual s’anirà sumant, any rere any, el dèficit públic provocat pel saqueig del pressupost per pagar aquest mateix deute. Es calcula (atès que les autoritats oculten sistemàticament les xifres reals) que els diners regalats als banquers superen els 200.000 milions d’euros, el 20% del PIB! L’endeutament púbic ha passat del 39,80% del PIB al 2008 al 100% al 2014. Amb els diners enterrats en el rescat s’hauria pogut comprar al 2012, sense cap problema, la totalitat de les accions del Banco Santander, el BBVA i la resta d’entitats financeres espanyoles.
El deute és un malson que es mossega la cua. Per finançar el deute creixent, el govern llança títols de deute públic al mercat per recaptar diners. Però, qui compra aquests títols? Doncs, per increïble que sembli, són els mateixos bancs rescatats amb el pressupost. És l’estafa del segle: primer “salven” els bancs amb diners públics que mai es recuperaran. Això genera un gran deute, retallades als serveis públics i un dèficit en el finançament de l’Estat. Després, per acabar-ho d’adobar, l’Estat demana prestats als bancs els diners que abans els va regalar. Ara bé, els bancs no regalen diners, sinó que fan amb ell un magnífic negoci: reben diners del Banc Central Europeu (BCE), a cost gairebé zero, i amb ell compren deute a l’Estat a un interès del 4%, el 6%, o més. És un robatori legal a cara descoberta!
El resultat d’aquest robatori és que només en els interessos del deute públic, l’Administració central pagarà 36.590 milions d’euros al 2014, l’11% del pressupost anual. A tot això s’han d’afegir els 9.000 milions que pertanyen al deute autonòmic: és a dir, el 4,6% del PIB.
Un reduït grup de bancs i fons d’inversió acaparen el deute públic
El negoci del deute se’l reparteixen a mitges entre els bancs i fons europeus i espanyols. Entre aquests últims, juntament amb el Santander, BBVA i La Caixa, el cas més escandalós és el de Bankia que, després d’haver estat “salvat” enterrant més de 23.000 milions, és actualment un dels principals posseïdors del “deute públic”. Els desnonaments de 400.000 famílies i les retallades socials han servit perquè Rodrigo Rato, Blesa i els seus companys a CajaMadrid i Bankia, els directius de les altres Caixes i la cúpula dels grans bancs s’apropiïn d’autèntiques fortunes.
Els bancs han estat els principals beneficiaris de la bombolla immobiliària, van guanyar milers de milions generant una riquesa fictícia que estava destinada a esclatar. Quan va esclatar, van convertir el deute públic, on l’Estat els ha pagat la festa, en una de les seves principals fonts d’acumulació de riquesa.
Una segona raó pel creixement del deute públic: la corrupció generalitzada.
El mateix “model” d’expropiació del pressupost estatal s’ha aplicat també en les comunitats autònomes i municipis. La relació entre el deute i la corrupció és cristal·lina en les obres irracionals de l’AVE en les quals s’han compromès 50.000 milions, amb contractes falsejats que han multiplicat el seu cost; en els aeroports innecessaris i buits; en els tramvies que mai es posaran en marxa; en els edificis mastodòntics inservibles…
Els casos Gürtel i Bàrcenas, els de Matas, Camps o Fabra, els ERE i els fons de formació d’Andalusia, el cas Pujol o l’”Operació Púnica” ens mostren una banda connectada de partits del règim dedicada a saquejar impunement els pressupostos… i a “crear” deute.
Una tercera raó: una fiscalitat en què els rics paguen poc i els més rics no res
Un tercer element que empitjora el problema del deute és l’estructura fiscal espanyola, en la qual la base consisteix en: impostos pels treballadors i per les classes mitjanes i extensions pels banquers, les grans empreses i els rics. Un informe recent d’Intermon Oxfam ho ha definit així: “Espanya recapta poc [i] la recaptació prové del treball i del consum dels ciutadans i no de les rendes del capital ni dels beneficiaris de les empreses. Les famílies aporten al voltant del 90% de la recaptació i les empreses el 10% restant. Les grans empreses, menys del 2%. És a dir, les famílies aporten gairebé 50 vegades més que les grans empreses”. També assenyala l’informe que el 10% més pobre de la població paga més impostos que el 10% més ric!
Aquesta fiscalitat és obra dels governs del PP i del PSOE. Va ser Zapatero qui va eliminar l’impost de patrimoni i va rebaixar l’impost de societats als empresaris, tot deixant de recaptar 30.000 milions d’euros. I després Rajoy, per acabar – ho d’adobar, va augmentar l’IVA i ha baixat una altra vegada l’impost sobre beneficis.
Trencar el “model” i obrir el camí a les reivindicacions socials o “fer sostenible el deute”?
És tan greu el problema del deute que és natural que el document de bases el defineixi com “el més important de l’economia espanyola”, digui que “fa impossible la recuperació de l’economia” i l’empeny a “una depressió permanent i a què el deute segueixi augmentant per moltes que fossin les retallades que es continuessin fent”.
Però les mesures que proposa el document de Podem no es corresponen amb el diagnòstic. En realitat, el programa dóna un gran pas enrere en relació amb el manifest fundacional de Podem (“Moure fitxa”), que defensava “una moratòria per dur a terme una auditoria ciutadana del deute que determinés quines parts de la mateixa no són legítimes; els deutes il·legítims no es paguen”. Més tard, el programa electoral de les eleccions europees va eliminar la moratòria però va mantenir l’auditoria i el no pagament del deute il·legítim. Ara bé, també el no pagament del deute il·legítim ha estat suprimit i la nova política és: “la reestructuració més ordenada possible del deute” (negociant tipus d’interès, terminis de venciment, sostraccions parcials…).
El document de Podem argumenta que el deute és impagable i que “és materialment inevitable que abans o després es dugui a terme [una reestructuració], a no ser que es vulgui provocar una convulsió de conseqüències inimaginables a tot el continent”. Per això -diu- allò més beneficiós per a ambdues parts és negociar un acord “cooperatiu” amb els banquers.
Certament, un deute equivalent al 100% del PIB, com l’espanyol, no és un deute “pagable”. Però pels bancs i fons que disposen dels títols de deute, allò important és perllongar el saqueig. Aquest any es van embutxacar en interessos el 4,6% del PIB espanyol, un pagament que la Constitució fixa com a “prioritat absoluta”.
El problema de la nova política és que significa assumir la legitimitat del deute, al mateix temps que elimina la raó de ser de l’Auditoria ciutadana, l’objectiu del qual és desemmascarar l’estafa i els estafadors, i mobilitzar el poble per no pagar. La decisió política de reestructurar el deute per seguir pagant manté l’actual model depenent que enriqueix els paràsits però, a més, impedeix donar una sortida real a la situació d’emergència social del poble treballador.
La defensa i l’ampliació dels drets socials que coneixem com a Estat del Benestar exigeixen la suspensió immediata del pagament del deute públic o, com deia el manifest “Moure fitxa”, la moratòria. La raó és simple: no es pot pagar un euro als bancs mentre les necessitats bàsiques de la població no estiguin ateses i mentre no sapiguem de qui és el deute i com i per què va ser contret. De la mateixa manera, tal com reclamava Podem fins fa ben poc, és necessària una Auditoria ciutadana: que doni el protagonisme a la gent, desemmascari el robatori del segle i els lladres i permeti al poble decidir sobre la legitimitat del deute i sobre el seu pagament. Aquest és el significat de la consigna “No devem, no paguem”, cridada una i altra vegada en manifestacions massives com les de les Marxes de la Dignitat.
PROFUNDS RETROCESSOS EN EL PROGRAMA
El debat sobre el deute públic ens remet de ple a la seva gran beneficiària: la banca. Què fer amb un sistema bancari que viu de parasitar el deute públic i que encega el finançament de l’economia? Què fer amb uns bancs que després de rebre el “regal” de 200.000 milions viuen en base als préstecs sense interès del Banc Central Europeu i de les ajudes i avals de l’Estat?
Una banca ètica?
El document de Podem afirma amb tota justícia que “una de les causes que ha provocat la crisi i que aquesta tingui a Espanya un impacte tan greu i negatiu és l’extraordinari poder polític que històricament ha tingut i té la banca sobre el conjunt de l’economia”. Després afegeix que “en el marc d’una economia de mercat és pràcticament impossible aconseguir que el crèdit que mobilitza una entitat bancària privada es canalitzi en funció dels interessos socials, del conjunt de les empreses i consumidors i no de la rendibilitat dels bancs”. I també assenyala “el procés constant de concentració” al qual està sotmès el sistema financer (en el nostre cas al voltant del Santander, el BBVA i La Caixa).
Tanmateix, tot i aquest diagnòstic, el programa presentat per Podem ignora les arrels del problema i es limita en essència a l’ “establiment d’un règim de bones pràctiques i d’ètica bancària”. Ja no queda res de la justa reclamació de “Moure fitxa”, que nosaltres seguim reivindicant: “el control sobre el moviment de capitals, així com la nacionalització de la banca privada”.
Amb tota seguretat, més d’un ens dirà que aquestes reivindicacions (i les referides al deute) no són “realistes” perquè porten al xoc directe amb els grans poders financers i ens portarien molt probablement fora de la UE i de l’euro. Aquesta és una discussió central sobre la que després tornarem, tot i que sembla que està fora de dubte que mentre els bancs no siguin nacionalitzats i sotmesos al control dels seus treballadors i del poble, seran els banquers els qui segueixin tenint a les seves mans les palanques de l’economia, per moltes normes d’ètica bancària que aprovem.
És cert és que el programa-base de Podem també renuncia a mesures tan realistes i tan pròpies de la socialdemocràcia com la creació d’una banca pública a partir de les caixes d’estalvi rescatades, tal i com reclamava el programa de les eleccions europees. Després de tot, a l’Estat l’operació li sortiria pràcticament gratuïta; només hauria de quedar-se Bankia, reapropiant-se de les caixes rescatades que ha entregat gairebé gratuïtament als grans bancs; unificar les entitats i posar-les sota control social.
El conjunt del programa gira a la dreta
Però l’endarreriment en el programa no es limita al Deute i a la banca. La premsa ha donat publicitat a la desaparició de dues reivindicacions rellevants plantejades en el programa electoral de les europees: la renda bàsica universal, que ha estat substituïda per una imprecisa “renda mínima garantida” i la jubilació als 60 anys, que ha estat reemplaçada per la jubilació als 65.
Però hi ha altres canvis de gran abast que no han estat assenyalats pels mitjans. És el cas de les mesures envers els oligopolis energètics i, més en general, cap a les empreses estratègiques. El manifest “Moure fitxa” propugnava directament “la nacionalització i socialització de les empreses energètiques” i una “reconversió ecològica de l’economia”. El programa de les europees ja no parlava de la nacionalització però defensava “la recuperació del control públic sobre els sectors estratègics (…) mitjançant l’adquisició pública d’una part dels mateixos, que garantís una participació pública majoritària en els consells d’administració”. El nou programa-base ha eliminat tot això i ho ha reduït a “l’eliminació de sobrecàrregues de preus del monopoli” i a l’“establiment de condicions que assegurin el subministrament efectiu i sigui quina sigui la seva situació econòmica a totes les famílies espanyoles”.
És el mateix enfocament que abans hem vist en relació amb la banca i que el programa també planteja per a la gran empresa en general. La propietat del nucli dur del capital financer (banca, elèctriques, Repsol, Telefónica, grans constructores…) no es toca i la resolució dels problemes queda a expenses de negociar amb aquesta oligarquia i apel·lar a la seva bona voluntat.
És també visible el canvi en el tema dels concerts educatius i sanitaris amb empreses privades. Podem ja no es pronuncia contra les subvencions a l’educació privada ni reclama que tot allò privatitzat retorni al sector públic sota la gestió democràtica. Ara el nou programa defensa “que la provisió privada de serveis de l’Estat del benestar (educació, sanitat…) que estigui finançada amb fons públics ha d’ estar regulada per garantir que es dugui a terme en funció de criteris d’interès públic, equitat, transparència i qualitat i la seva existència ha d’estar subordinada i ser complementària del sistema públic”.
Així mateix, és significatiu que el nou programa deixi de banda reivindicacions bàsiques del programa de les europees com “la prohibició dels acomiadaments a les empreses que tinguin beneficis” o l’ “eliminació de les ETT”.
I per acabar aquest resum, assenyalar que el nou programa de Podem sobre l’habitatge ja no és el de les reivindicacions de la PAH, recollides en el programa per a les eleccions europees: paralització dels desnonaments, dació en pagament retroactiva, parc d’habitatge públic, lloguer social segur i digne. Ara ja hi ha una nova preocupació: que les mesures davant la insuportable càrrega hipotecària de les famílies proporcionin al mateix temps “la major estabilitat possible al sistema”.
UN PROGRAMA QUE CÀPIGA DINS DE L’EUROZONA
Els retrocessos en el programa són tan importants que han de ser degudament justificats. Els professors Torres i Navarro s’esforcen en fer-ho en el document. Adverteixen que serà “molt difícil sortir amb èxit de la situació” i que s’ha “d’actuar amb una gran dosi de pragmatisme”. Insisteixen en el greu deteriorament de les condicions de partida (desocupació massiva, un deute enorme, pobresa i exclusió social) i destaquen “l’enorme influència política dels grans grups de poder econòmic i financer que han dominat Espanya des de fa dècades i que sempre tracten de debilitar o acabar amb la democràcia per aconseguir que els governs només actuïn segons els seus interessos”. I assenyalen finalment que “en el marc de l’euro tal i com està dissenyat (…) és materialment impossible que es puguin dur a terme polítiques que satisfacin l’interès nacional, el de la immensa majoria de la població”. Pertànyer a l’euro -segueixen- significa que “no disposem d’instruments essencials de la política econòmica, com el control sobre la quantitat de diners o sobre la cotització exterior de la moneda. Però no només això. També implica que altres instruments que en principi podrien estar a la nostra disposició, com la política fiscal o les polítiques sectorials, només es poden utilitzar amb grans limitacions i inclús en alguns casos (pels pactes d’estabilitat, per exemple) amb les mans gairebé completament lligades”.
“Sota cap concepte un programa que suposi la sortida de l’euro”
Aquests tres aspectes que s’entrellacen i determinen la realitat són indiscutibles. Però una altra cosa ben diferent són les conclusions que es deriven d’ells. Ja abans de fer-se públic el nou programa-base de Podem, el també professor Alberto Montoro (membre del Consell Ciutadà i de l’equip econòmic de Pablo Iglesias) declarava a eldiario.es que a Podem “sota cap concepte elaboraran un programa que suposi la sortida de l’euro”. El nou programa-base parteix d’aquesta premissa. Reconeix que es “imprescindible tenir en compte aquest tipus de restricció” i conclou que aquesta només deixa una via d’acció pràctica: la “recerca constant de les escletxes i oportunitats” en el marc de les imposicions de la UE i l’Eurozona. A qui reclama la “flexibilització del pacte d’estabilitat”.
I mentrestant s’han d’anar buscant aliats i establint “acords estratègics amb els [governs] d’altres països europeus perquè es puguin canviar les condicions de governança actuals de l’euro”. El document afegeix que “hi ha suficients indicadors de malestar a tot Europa per considerar amb realisme que això és possible”. Sobre el malestar que recorre el continent ningú té cap dubte però, de debò pensen els autors del programa de Podem que estem davant d’una perspectiva d’acords entre aquests governs per transformar la UE i posar-la al servei dels pobles europeus? És això “realisme” o és un somni voluntarista? On estan aquests governs per canviar Europa? Potser són els d’Hollande o Renzi, obertament enfrontats a la classe treballadora i a la classe mitjana empobrida de França i Itàlia? No estem veient aquests dies el tancament de files de la UE i dels seus governs amb el ministre alemany de Finances advertint Syriza que Grècia no té més opció que acceptar la política de saqueig si vol seguir dins l’euro?
Són compatibles unes millores reals amb les imposicions de l’Eurozona?
El problema d’assumir les limitacions de la UE i l’Eurozona ja no és que impedeixi prendre mesures radicals que vagin al fons dels problemes i qüestionin el domini del capital financer. És que tampoc permet tirar endavant mesures parcials que millorin realment la situació de la majoria treballadora: Com fer-ho si s’ha de seguir assegurant el pagament del deute, que és la gran prioritat de la UE i la “prioritat absoluta de l’Estat” segons la Constitució? Com fer-ho si la UE té la capacitat de veto sobre els pressupostos? I què passa amb les pressions i amenaces davant d’una derogació de reformes que la pròpia UE va imposar, com la reforma laboral o la de les pensions o davant l’adopció de mesures audaces de política social o davant una llei de 35 hores (suposem que sense retallades salarials) o davant decisions que aturin els abusos dels oligopolis? La pròpia reforma fiscal s’enfrontarà a una oligarquia que no paga impostos i s’aprofita de la completa llibertat de moviment de capitals i dels paradisos fiscals que la UE no està disposada a prohibir. No estem vivint les amenaces de la UE davant la possibilitat d’un govern de Syriza a Grècia?
Per suposat, no cal anar anunciant a crits ruptures revolucionàries. Podem podria formular les mesures bàsiques que la gran majoria de gent considera de pura justícia i que són imprescindibles per sortir de la situació d’emergència social. I plantejar que si no hi ha manera humana d’aplicar-les en el marc de l’Eurozona (que des del nostre punt de vista això no té cap mena de dubte) s’hauria de procedir a la ruptura i prendre mesures radicals per arrabassar el control econòmic a l’oligarquia financera. Per això, s’ha de cridar al vot i, mes enllà del vot, a la més àmplia mobilització popular i preparar aquest complicat escenari treballant a fons aliances a Europa, començant pel Sud i per Grècia, i obrint via a una altra Europa: la dels treballadors i els pobles.
Tot i així, això que hem sentit és el compromís que “sota cap concepte elaboraran un programa que suposi la sortida de l’euro”. El programa-base parla inclús, en el apartat que es refereix al deute, que “una de les prevencions més importants que ha de tenir Podem és la de garantir la major estabilitat política generant la màxima certesa i confiança en la gestió que es duria a terme”. Però, com podem encaixar això amb la crida a la mobilització i amb el qüestionament del domini del capital financer?
LA CORRELACIÓ DE FORCES
El document afirma que l’objectiu immediat d’un govern Podem serà “optar pell mal menor” que ve imposat per “una correlació de forces tan desfavorable com la que ens ha portat a on érem”. Està parlant, doncs, d’un govern Podem, recolzat per tant en una clara victòria electoral. Però si això és així, com poden parlar de “correlació de forces” com si fos quelcom invariable i aliè a les circumstàncies de la vida? És que estem en la mateixa correlació de forces ara que després d’un desastre electoral del PP-PSOE i la victòria de Podem? Un resultat així no seria el reflex que la correlació de forces entre les classes ha canviat?
Efectivament, una derrota del PP-PSOE i una victòria de Podem significaria que el règim monàrquic i els seus partits han quedat profundament colpejats, que l’àmplia majoria treballadora ja no està disposada a suportar allò vell i busca un canvi profund, que no vol perdre la nova oportunitat que se li obre i que està disposada a lluitar per aconseguir-ho. Certament, s’han de calcular els passos a donar amb el màxim realisme, però per donar profunditat al moviment, internacionalitzar-lo i anar més enllà en la correlació de forces. Ara bé, si la política d’un futur govern Podem és refredar el moviment i “garantir la major estabilitat política” abocarà la gent al desengany, convertirà Podem en un PSOE bis i permetrà la recomposició de la dreta i de l’extrema dreta, tot destruint la correlació de forces que s’havia conquerit.
Pablo Iglesias apel·la a guanyar la centralitat del tauler polític. Però la centralitat no és un punt fixe sinó que es desplaça contínuament en els moments de crisi. Guanyar la centralitat hauria de ser guanyar – se la majoria per un programa de canvi profund i no cedir a consideracions electorals. No és ara que ens hem de fer les preguntes que es feia Primo Levi?: Si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?
PODEM: ON QUEDA EL DRET A DECIDIR DEL POBLE CATALÀ?
Núria Campanera i Felipe Alegría
Podem, amb menys d’un any de vida s’ha situat segons enquestes recents com a primera força electoral a Espanya i segona/tercera a Catalunya, amb possibilitats reals d’accedir al govern espanyol en les properes eleccions generals. Carrega, doncs, amb una gran responsabilitat davant el conflicte català: un conflicte marcat pel xoc entre el poble de Catalunya que vol decidir lliurement el seu futur i el règim que li nega aquest dret apel·lant a la legalitat i la “democràcia”. El PSOE -faltaria més!- fa pinya amb Rajoy contra el dret a decidir dels catalans encara que, això sí, discurseja amb una reforma constitucional (a pactar amb el PP).
Què diu Podem de tot això? Pablo Iglesias sempre havia defensat, des que es va constituir Podem, el dret a decidir dels pobles de l’Estat Espanyol, encara que ell fos contrari a la independència. El 19 de gener deia: “Tant de bo poguéssim continuar junts, però si els catalans no volen, no hi ha res a discutir.” I el 5 de juny continuava declarant: “Podem defensa el dret a decidir dels bascos, catalans i els espanyols, i per això defenso el referèndum.”
No obstant això, les últimes declaracions de Pablo Iglesias i el seu recent míting el 21 de desembre a Barcelona mostren una important transformació del pensament de l’equip dirigent de Podem.
Només cinc dies després del seu nomenament com a secretari general, Pablo Iglesias va declarar a la Cadena SER que “la Generalitat no té competències per dur a terme una declaració unilateral d’independència” i ha afegit: “els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia” .El problema d’aquestes paraules és que contrasten cruament amb una realitat on la intransigència del règim tanca tota possibilitat d’un procés “legal i democràtic” i obliga a escollir entre legalitat contra democràcia o democràcia contra legalitat. No hi ha més escenaris. El poble català ha escollit el bàndol democràtic i el 9-N va anar a votar massívament, desafiant la legalitat del règim.
Una marcada evolució en 11 mesos
Les posicions de Podem sobre el conflicte català han anat evolucionant en els seus escassos mesos de vida. Ja hem vist les primeres declaracions dels seus dirigents, en què, tot i ser molt generals, no oferien dubtes sobre la defensa del dret a decidir del poble de Catalunya.
Però després, coincidint amb la fase final de la seva Assemblea Ciutatana, la proximitat del 9-N i les grans expectatives que els començaven a donar les enquestes electorals, dirigents com Errejón o Monedero van anar introduint importants matisos. L’èmfasi ja no era la defensa incondicional del dret a decidir dels catalans sinó advertir-los que hauran d’esperar a que “canviï la correlació de forces dins de l’Estat Espanyol” ja que “si no, el dret a decidir no es pot fer efectiu”. Calia esperar la victòria electoral de Podem i una vegada aconseguida, llavors sí: un govern de Pablo Iglesias solucionaria la “crisi territorial” posant en marxa “un procés constituent”.
Però només des d’una mentalitat centralista i escassament sensible a la voluntat i al sentiment dels pobles se’ls hi pot dir als catalans, després del que han viscut i s’han mobilitzat aquests anys, que han d’esperar a la victòria de Podem i als resultats del procés constituent estatal que posaran en marxa. Els dirigents de Podem semblen oblidar, a més, que la lluita dels catalans per autodeterminar – se és una peça clau per canviar la correlació de forces a la qual apel·len per demanar-los paciència.
Legalitat contra legitimitat
Però les coses han anat més lluny. Ara, un cop acabada l’Assemblea Ciutadana i amb Pablo Iglesias com a secretari general, Podem ha donat nous passos. En les declaracions a la Cadena Ser que hem esmentat, Iglesias traspassa una important línia vermella. Quan nega a les institucions catalanes la competència per declarar unilateralment la independència, es posa del costat de la legalitat del règim davant de la legitimitat democràtica d’un poble que té tot el dret a proclamar unilateralment la independència si aquesta és la seva voluntat i el règim li tanca les portes. Establir que “el dret a decidir no s’ha d’exercir unilateralment, sense acord amb l’Estat” és negar en la pràctica el dret a l’autodeterminació.
Aquestes declaracions de Pablo Iglesias, tan escrupoloses amb la legalitat constitucional vigent també provoquen interrogants sobre com entén Podem el procés constituent que ha de posar fi al règim del 78: haurem d’esperar que Podem i hipotètics aliats tinguin els 2/3 dels escons del Congrés i del Senat com estableixen els procediments de reforma de la Constitució? Si és així, podem dir, com el Quixot: Que llarg m’ho fieu, amic Sancho.
L’acte de Pablo Iglesias a Barcelona
Hi havia molta expectació davant la visita de Pablo Iglesias a Barcelona aquest 21 de desembre. Molta gent estava pendent d’escoltar la posició de Podem per boca del seu màxim líder. L’acte estava precedit, a més, d’una carta pública de la CUP que li donava la benvinguda i li demanava una resposta clara a una pregunta molt concreta: en el cas que Podem guanyi les eleccions espanyoles “es compromet, ara, a fer un referèndum d’independència a Catalunya?“
Però Pablo Iglesias no va respondre i la seva no resposta era, en realitat, tota una resposta. Se li va preguntar sobre el dret de Catalunya a decidir els seus vincles amb Espanya i ell va contestar que havia de decidir “sobre totes les coses“. Per a Pablo Iglesias gairebé l’únic important és que, “sense importar les etiquetes“, Podem guanyi les eleccions generals i posi en peu un procés constituent espanyol i allà ja es veurà el destí nacional de Catalunya.
Pablo Iglesias va carregar amb tota la raó contra Rajoy i contra Mas, les seves polítiques i la seva corrupció, però es va oblidar d’una cosa important: que la Fiscalia, a les ordres de Rajoy, s’ha querellat contra Mas per la votació del 9-N. Una querella que és, en realitat, contra els 2,3 milions de catalans que van sortir a votar aquell dia. No era obligació de Pablo Iglesias exigir amb la major contundència la retirada de la querella? No s’havia d’haver posat, en aquest terreny particular, del costat de Mas davant Rajoy i la Fiscalia? Amb la seva actitud, Pablo Iglesias compleix un paper molt negatiu perquè, per una banda dóna oxigen al règim, i per l’altra li fa un gran favor a Mas, dificultant el treball per descavalcar-lo.
Proclamar la República catalana per construir una unió lliure de pobles lliures
Per la nostra banda, volem acabar dient que, segons el nostre parer, la realitat mostra amb cruesa, i en particular després del 9-N, que no hi ha manera material de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació si no és trencant amb el règim monàrquic del 78, proclamant unilateralment la República Catalana. Entenem que aquesta és la millor contribució que pot fer el poble de Catalunya a la lluita dels treballadors/es i pobles de tot l’Estat espanyol per donar la puntada de peu final al règim, alliberar-se de les seves cadenes i obrir un procés constituent popular. I, més important encara, només el respecte i reconeixement d’una República Catalana lliure ofereix la base democràtica per construir la unió lliure de pobles lliures que necessitem.
UNA DEMOCRÀCIA INTERNA QUE DEIXA MOLT A DESITJAR
J. M.
El passat novembre finalitzava l’Assemblea Ciutadana de Podem i, tot i que es van aprovar resolucions de gran abast com la del Deute, el debat central va ser el model organitzatiu. No va ser un debat menor si tenim en compte que la democràcia és el gran reclam de Podem.
Ara bé, la democràcia interna va quedar greument ferida. L’Assemblea Ciutadana va consagrar una estructura en què els membres actius de Podem, les persones organitzades en els cercles de base, no són les propietàries de l’organització: no són elles qui escullen o destitueixen als òrgans de direcció ni qui decideix la línia política o acorda les grans decisions. Tampoc escullen delegats que les representin a les assemblees o congressos on no és possible la participació de tots els membres. Aparentment tot és molt més democràtic, ja que, en comptes dels cercles, qui decideix via Internet són tots els ciutadans inscrits a la web de Podem (per inscriure’t només fa falta acceptar el codi ètic).
L’Assemblea Ciutadana, en canvi, va deixar en evidència que en aquest model la participació i el debat real són impracticables i que, al final, en mig d’una allau inabastable de propostes, només queda espai per a votacions referendàries sobre unes poques propostes sorgides del grup dirigent. A tot això s’ha d’afegir el canvi reglamentari a última hora (per votar en bloc els documents) i l’amenaça de Pablo Iglesias, la gran figura mediàtica de Podem, “d’apartar-se” si la seva proposta no guanyava. És cert que no hi va haver espai per la incertesa davant els resultats. L’assemblearisme del 15-M quedava molt lluny.
L’equip de l’eurodiputat Echenique, “Sumant Podem”, que proposava un sistema de direcció més plural, va ser esclafat. Forçat, de fet. a retirar la seva candidatura, va criticar l’equip dirigent “no haver deixat espais per una major pluralitat d’opinions [i falta] d’igualtat d’oportunitats”. Va manifestar també la preocupació per la neutralitat de la Comissió de Garanties. El Cercle d’Infermeres, més crític, va denunciar “el segrest d’una il·lusió, de l’esperança de la gent”.
El mateix sistema d’elecció ha estat aplicat en la recent elecció de les direccions locals, amb les conseqüents protestes.
El final del procès ha deixat un aparell dirigent monocolor, supercentralitzat i totpoderós, amb uns cercles sense gairebé poder i uns territoris amb escassa autonomia. També ha estat prohibida la “doble militància” en altres organitzacions, de manera que Izquierda Anticapitalista (sense els seus militants no s’hauria pogut construir Podem) s’ha de disoldre.
“Som sindicalistes”, el sindicat promogut per un sector de Podem
QUÈ HI HA DE NOU I PROGRESSIU?
Ángel Luís Parras
El passat novembre, el Cercle Podem sindicalistes presentava Som Sindicalistes, que segons la seva declaració de principis, pretén ser “un sindicat innovador i modern en crear-se sense cap condicionant estructural ni ideològic. És la línia directa dels ciutadans/es”. Pel que fa a la base ideològica: “és tan oberta i múltiple com ho és la societat. Entenem que la ideologia ha de quedar-se en l’àmbit personal per no condicionar l’objectiu social”.
Un sindicalisme vell que comparteix la ideologia del Vertical
La primera afirmació “no ideològica” de Som és que el sindicalisme no és de classe, sinó interclassista, “ciutadà”. Tan és així que pretén ampliar la definició de treballador per incorporar als “emprenedors”.
Però aquesta concepció ni és innovadora ni és moderna, sinó que se sustenta en una vella concepció contrària a l’organització independent de la classe obrera. La ideologia del Sindicat Vertical franquista tenia una base semblant en negar “la ideologia marxista de les classes socials” i fomentar un nacional-sindicalisme “que englobi tots els agents de la producció, treballadors i patrons per igual, en una única estructura sindical”. Va ser juntament contra aquest Sindicat Vertical que es va forjar el moviment sindical, organitzant els treballadors de forma independent, com a sindicat de classe.
Un sindicalisme… de pacte social
Si alguna cosa ha marcat l’actuació dels dirigents de CCOO i UGT, i ha generat el seu descrèdit, és la política de “consens i diàleg social”. En ella s’han recolzat la patronal i els governs per fer-nos retrocedir en drets mentre la burocràcia garantia la pau social.
No obstant això, els promotors de Som utilitzen la mateixa terminologia de la burocràcia i escriuen que la seva “essència” com a sindicat és “l’aposta per al debat, la negociació o el consens [i que les] nostres portes sempre estaran obertes al diàleg constructiu amb l’Estat i la Patronal”. No hi ha, en canvi, ni una sola menció en la Declaració de Principis a la derogació de la reforma laboral o al Pensionazo, a la lluita contra els EREs i ERTEs o a un salari mínim i pensions equiparables a altres de la UE.
Un sindicalisme virtual
És curiós que, sense celebrar un congrés constituent comptin ja amb estatuts detallats i amb un nombre precís de Federacions. Els Estatuts els fixen l’Assemblea General com a òrgan sobirà i diuen que hi podran participar “tots els afiliats i afiliades al corrent de pagament”. Però això no apareix com a mecanisme democràtic, és en realitat la seva negació, perquè llevat que es tracti d’un sindicat amb un ínfim nombre de persones, no hi ha congrés democràtic possible sense assemblees prèvies i delegats electes en aquestes, com ho testifica tota la història del moviment obrer.
Passa el mateix quan plantegen la convocatòria de l’Assemblea General amb una antelació de 40 dies. És impossible que en aquest temps es puguin discutir documents, fer esmenes i promoure el debat i les propostes entre els afiliats… Tret que els promotors de Som estiguin pensant en Congressos virtuals i vots per Internet.
Allò que ni la burocràcia sindical es va atrevir a imposar
Crida especialment l’atenció que Som fixi com un dels seus recursos “els provinents de les adhesions als convenis per a treballadors que no pertanyin al sindicat”.
Es tracta de l’anomenat “canon obligatori de negociació”, un tema enormement polèmic que en el seu moment va ser rebutjat pels treballadors i, a més, declarat inconstitucional. Especialment la UGT el va intentar imposar per “compensar la gestió del sindicat a favor dels treballadors no afiliats” en la negociació de convenis. Però aquest cànon suposava trencar la llibertat d’afiliació o deixar fora del conveni als treballadors que no ho abonessin, fomentant la divisió a les plantilles. Allò que no es guanyava per respecte i voluntàriament es prentenia imposar per Llei, afavorint indirectament els acords d’eficàcia limitada entre un sindicat i l’empresa, excloent de les millores qui no fos afiliat o no pagués el cànon.
Ni unitari, ni nou, ni modern
Si haguessin tingut el menor interès en ajudar a escombrar del panorama sindical a la vella burocràcia, allò correcte hauria estat sumar forces per unir al sindicalisme de classe i combatiu, que porta anys denunciant i enfrontant-se als Méndez y Toxo. Si es tractava de rebutjar subvencions i alliberats, n’hi havia suficient observant que organitzacions sindicals com COBAS ho abanderen des del seu naixement.
Esperem que els membres de Podem compromesos amb el sindicalisme rebutgin rotundament aquest projecte i passin a formar part de la batalla per fer fora la burocràcia sindical sumant forces amb el sindicalisme de classe i combatiu.
LA CORRUPCIÓ ÉS ESTRUCTURAL AL RÈGIMEN MONÀRQUIC DEL 78
Juan Parodi
El 1978 es va estrenar la pel·lícula “La escopeta nacional” de Luis García Berlanga. En ella, un empresari convidava a anar de cacera a un ministre per aconseguir un suculent favor de l’administració a canvi d’una gran comissió. Aquell mateix any es va aprovar l’actual Constitució i, també, va quedar instaurat l’actual règim monàrquic.
La Transició va consagrar la impunitat no només dels crims del franquisme, sinó també va blindar les fortunes i negocis que els banquers i els grans empresaris havien pactat associats a la dictadura. Va consagrar la continuïtat del domini d’aquesta mateixa oligarquia, la mateixa que es va beneficiar de les privatitzacions d’empreses públiques, la mateixa que ha finançat amb comissions als partits del règim a canvi de contractes amb les administracions i altres favors al BOE.
El moment àlgid d’aquest sistema de funcionament va ser durant “el boom de la construcció” en què es va cimentar l’aliança de ministres, consellers autonòmics, alcaldes, constructors i la banca. Mentre aquests es lucraven requalificant terrenys i especulant amb l’habitatge, preparaven la gran enganyifa de l’economia.
El capitalisme espanyol té els pilars enfonsats en la corrupció. Els números són aclaparadors: 1.900 imputats, inclòs el gendre i la germana del rei; “l’Operació Púnica” amb l’extensa trama d’alcaldes del PP i del PSOE, que a canvi de comissions repartia contractes amb l’administració, incloent a Francisco Granados, ex-número dos d’Esperanza Aguirre; el finançament il·legal del PP (Gürtel i Bárcenas) amb generoses “donacions” en negre de grans empresaris; els Fabra i Matas, Camps; els EREs i els cursos fraudulents de formació a Andalusia; els Pujol a Catalunya…
Els aparells dels partits del règim, associats a empresaris i banquers, han estat funcionant com a associacions de delinqüents per saquejar i parasitar els pressupostos, les Caixes i les empreses públiques.
El capitalisme espanyol, amb l’entrada a la UE i l’Euro va acceptar un paper subordinat i perifèric en què la destrucció de l’aparell industrial es “compensava” amb el parasitisme i la corrupció, convertida en una palanca fonamental d’acumulació capitalista.
Corrupció a Bankia: tots enfangats
Bankia potser és el cas més emblemàtic de corrupció en els últims anys. Aquesta entitat ha rebut una injecció de més de 23.000 milions de diners públics per rescatar-la de la fallida. Mentrestant, els seus directius disposaven de “targetes black” amb què van saquejar 15,5 milions d’€ en viatges, hotels i altres luxes, sense comptar tot allò que es troba en altres ingressos irregulars. Al capdamunt estava Blesa, l’amic d’Aznar, i Rato, l’ex-vicepresident i ex-director de l’FMI. Però no només hi havia directius del PP. També ficaven la mà a la caixa directius del PSOE i d’IU-Madrid, a més de buròcrates de CCOO, UGT i representants de la patronal madrilenya.
En l’altre extrem, més de 500.000 persones van comprar preferents de Cajamadrid i després accions de Bankia, enganyades per uns compte manipulats, com han provat perits del Banc d’Espanya. Moltes d’aquestes persones estafades eren treballadors pensionistes que van posar els seus estalvis per intentar extreure’n alguna rendibilitat. Aquesta megaestafa va comptar amb el vist – i – plau dels auditors, del govern de Zapatero, del Banc d’Espanya i la CNMV. Les grans empreses espanyoles també van ser còmplices necessaris ja que van comprar grans paquets d’accions els primers dies per mantenir el preu inflat i facilitar l’engany als petits estalviadors. Una vegada van aconseguir això, van desfer-se, en qüestió de dies, de les accions, que se’n van anar a la borsa juntament amb els diners dels petits estalviadors. Les autoritats europees, per suposat, van passar-ho per alt.
Acabar amb la corrupció, canviar l’economia, posar fi al règim
Fins ara, la “lluita contra la corrupció” s’ha limitat a mesures cosmètiques. I a vegades ni això. Fa 21 mesos, Rajoy va anunciar una sèrie de mesures d’aquest tipus i cap està avui en dia en funcionament. Mentrestant, la ministra de Sanitat ha dimitit implicada en la trama Gürtel.
Les institucions en què s’ha incubat la corrupció han demostrat àmpliament que no es regeneraran. S’ha de girar la truita i escombrar el règim monàrquic. És necessari que tot el pes de la llei recaigui sobre els polítics corruptes i els empresaris corruptors. El seu lloc és la presó. De la mateixa manera, s’ha d’assegurar que retornin fins l’últim centau que han robat o bé que responguin amb les seves propietats.
Les empreses implicades en la corrupció han de passar a mans públiques i ser controlades pels treballadors, això permetria tallar en sec la corrupció. D’entrada, s’ha d’exigir l’obertura dels llibres de comptes de les empreses com el Metro o la EMT madrilenys, que amenacen la feina i els drets laborals mentre els directius han estat vinculats amb els polítics corruptes. Els sectors estratègics han d’estar en mans públiques, al servei del treball, dels drets socials i de la sostenibilitat ambiental.
S’ha d’establir com a delicte mentre els partits polítics rebin “donacions” d’empreses i bancs com a “porta giratòria” entre càrrecs públics i consells d’administració. Els diputats i càrrecs electes no haurien de cobrar més que el salari mitjà i accedir a la jubilació en les mateixes condicions que la resta.
El nou any 2015 ve amb l’esperança de canvi entre molts i moltes, especialment per les eleccions generals de finals d’any. Però cada dia que passa amb Rajoy en el govern es fa més palès el patiment social i els atacs als drets democràtics. Per això cal exigir al govern la seva sortida immediata. El descrèdit que arrosseguen és tan alt que permet que una mobilització social decidida, cridada per Podem, IU, i les forces d’esquerra de les nacionalitats i dels grans sindicats els forci a dimitir i a convocar de manera immediata eleccions anticipades. La manifestació que està sent convocada des de Podem pel 31 de gener, ha de prendre com a seves aquestes reivindicacions i transformar-se en un primer pas de la lluita al carrer en contra de la corrupció i del pla del govern i per l’exigència de les eleccions anticipades ja.
