Organitza’t amb les treballadores que lluiten: contra la violència masclista, la ultradreta i la barbàrie capitalista! Depuració de jutges i jutgesses masclistes i franquistes!
Assistim a una nova jornada del 8M preocupades per l’ascens de la ultradreta en el món que, capitanejada per les brutals mesures que està duent a terme Trump i el seu equip de govern, se sent fort per a llançar els seus atacs i el seu discurs d’odi sobre les dones i el conjunt dels col·lectius oprimits.
Una ultradreta que respon a les necessitats històriques del capital; que s’aprofita de l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida dels sectors més empobrits per a atacar les dones, migrants o el col·lectiu LGTBI, usant-los com a bocs expiatoris amb els quals desviar l’atenció dels veritables responsables de la crisi capitalista en la qual vivim, dividint de pas a la classe treballadora.
Però si la seva demagògia populista cala en un sector de la classe treballadora és perquè els governs burgesos que es van autoproclamar progressistes no dubten a retallar drets i imposar-nos atacs molt durs, per a preservar els beneficis i privilegis de la burgesia.
Enfront de la seva desmemòria, cal reivindicar d’on venim i treure’n les lliçons necessàries
En ocasió del 50 aniversari de la mort de Franco, el govern esmola la seva propaganda per a “posar en valor la democràcia davant les noves generacions”. Durant la transició, milers de dones, especialment treballadores i estudiants i del col·lectiu LGTBI, van estar a primera línia de lluita pels drets democràtics i econòmics que el franquisme va reprimir a sang i foc, sumant a aquest combat les seves reivindicacions específiques.
Anys després, després de la crisi capitalista del 2007, en la qual encara seguim i que es va encebar especialment en els sectors oprimits, la indignació davant els atacs i retallades de tots els governs i davant una violència masclista que no donava treva, va treure també al carrer milions de persones amb les dones al capdavant. Per a exigir més recursos contra la violència masclista, per a exigir els nostres drets sexuals i reproductius, per a denunciar la bretxa salarial o en pensions i la privatització dels sectors públics, que carrega en nosaltres les cures. Van ser anys d’un enorme ascens feminista, que va tenir també el seu reflex en altres llocs del món.
L’objectiu de tots els governs va ser llavors intentar desmuntar aquest ascens, ja fos criminalitzant-lo o desviant-lo a qualsevol preu. I és aquí quan l’estratègia dels governs anomenats progressistes, com els dos governs de coalició del PSOE, va ser cooptar als seus dirigents i intentar reconduir la lluita a la cleda institucional. D’aquesta manera, hem vist que els qui van entrar en política per a “assaltar els cels” van acabar sent còmplices dels atacs que sofrim, i fins i tot agents directes de la violència masclista que van prometre combatre.
Això no pot estranyar-nos si pensem que els qui integren l’actual govern de coalició són els successors polítics directes dels qui fa 50 anys van acabar maquillant les institucions del franquisme i traint les lluites, incloent-hi la feminista, per a aconseguir la seva integració en un règim que, en l’essencial, és continuista del franquisme.
Part de la seva estratègia per a desactivar el moviment feminista va ser buidar les nostres demandes de contingut de classe i tornar a convertir dates emblemàtiques com el 8M, que enguany tornarà a treure a milers de persones al carrer perquè sobren motius per a això, en un dia lúdic. Un dia festiu en el qual els governs responsables de la nostra situació es fan la foto i encapçalen les mobilitzacions a cop de batucada. És en aquest escenari, amb un moviment feminista desactivat, dividit, afeblit i pres de la lògica institucional, que la ultradreta es fa forta.
Un sistema judicial hereu de la judicatura franquista i al servei de la classe dominant
Aquest adoctrinament progressiu del moviment feminista va acabar fent-nos creure que n’hi havia prou amb canviar les lleis, oblidant als qui les apliquen: un sistema judicial que mai va ser depurat i on el masclisme, lluny de ser excepció, és la norma; que ni ens escolta ni ens creu, com li va ocórrer a Lina, la denúncia de qui no va ser suficient per a imposar una ordre d’allunyament al seu assassí. Un sistema judicial que revictimitza a qui ens atrevim a denunciar, com hem vist en l’infame interrogatori del jutge Carretero a Mouliáa.
Un sistema judicial que se sap intocable i castiga a qui s’atreveix a desafiar-lo com van fer i continuen fent amb Juana Rivas. I que aplica una vara de mesurar molt diferent segons la classe social de qui jutja, com il·lustra la sentència sobre Rubiales, condemnat a pagar una multa ridícula per a ell i absolt del delicte més que demostrat de coaccions cap a Hermoso. Tot per a salvar la imatge del club, de la federació de futbol i de la seva cúpula directiva.
Un sistema judicial que està al servei de reprimir la lluita social com deixa clara la condemna a tres anys i mig de presó a les treballadores de la pastisseria La Suiza a Xixón per la seva acció sindical.
La sortida per a acabar amb l’opressió de gènere i resta d’opressions no és demanar més mesures punitivistes a aquest sistema judicial burgès, perquè aquest no està per a protegir-nos, sinó per a protegir l’ordre social i assenyalar-nos amb el seu dit acusador quan ens atrevim a qüestionar-ho, i utilitza el seu omnímode poder per a esterilitzar les escasses conquestes democràtiques que aconseguim arrencar als governs, que encara que critiquin algunes decisions judicials, mai depuraran la Judicatura. No és la sortida perquè el sistema judicial és un dels engranatges d’aquest règim del qual també formen part.
Per un moviment feminista de classe i combatiu!
Enfront de la impunitat i la complicitat social amb el masclisme i altres ideologies opressives, aquest 8M continuarem exigint judici i càstig per als agressors. Sortirem a enfrontar a la ultradreta i a exigir mesures que ens protegeixin i més recursos per a poder aplicar-les, al mateix temps que denunciem les mesures antiobreres i l’actual emergència habitacional del govern, que ens condemnen a l’atur, la pobresa i la precarietat i a viure amb els nostres agressors.
Necessitem tornar a construir un moviment feminista combatiu que sigui part d’un moviment unitari mes ampli de la classe treballadora, la joventut i el conjunt de sectors oprimits.
Per a això, cal combatre de manera quotidiana en els nostres barris, centres de treball i estudi i en les pròpies organitzacions de classe el masclisme, el racisme, la LGTBI-fòbia i totes les ideologies que ens divideixen.
Només així serem capaços de posar-nos de nou dempeus, i organitzar-nos amb independència de classe en la tasca d’enfrontar i derrocar aquest règim i aquest sistema capitalista injust que, com a sistema d’explotació i opressió, genera, sosté i reprodueix totes les opressions.
I perquè això pugui ser una realitat, és central avui, la construcció d’un partit socialista i revolucionari, estatal i internacional.
Aquest 5A, tothom als carrers! La lluita per un habitatge digne també és la lluita contra el masclisme!
El problema de l’habitatge a l’Estat espanyol té un clar rostre de dona, i així ho demostren informes de la PAHC Barcelona, gairebé un 30% de les llars ateses per risc de pèrdua de casa seva són famílies monoparentals femenines. I és que no és casualitat, quan la majoria de contractes temporals i treballs precaritzats recauen sobre nosaltres i les nostres germanes migrants, o quan encapçalem l’atur.
Cal deixar clar als governs que s’omplen la boca amb molts discursos i pocs fets que la precarietat és la millor aliada del masclisme, que no hi ha igualtat ni justícia sense accés a un habitatge digne i accessible que ens permeti viure lliures dels nostres agressors.
Per això Corrent Roig fem una crida a omplir els carrers de tot l’Estat el pròxim 5 d’abril, per un parc públic d’habitatge, per la regularització del preu dels lloguers, per la prohibició dels desnonaments. Perquè l’habitatge ha de ser un dret, no un bé de mercat!