Entre el 6 i el 9 de juny se celebren les eleccions al Parlament Europeu. Venen marcades per l’ascens de la ultradreta i el viratge generalitzat dels governs al rearmament i al militarisme; pel racisme i la xenofòbia institucional; pels atacs a les llibertats i pel rellançament de l’ofensiva contra els drets socials i laborals. Tenen lloc enmig del genocidi sionista a Gaza i del terrorisme de colons i soldats a Cisjordània, i davant l’avanç de l’ofensiva imperialista russa contra Ucraïna.
Per: LIT-QI Europa
Són eleccions a un parlament sense poders, perquè qui mana a Europa són organismes no electes, com la Comissió Europea, que responen davant els governs alemany i francès i davant les grans patronals europees. En molts països les condicions perquè forces polítiques minoritàries presentin candidatures són prohibitives. La UE és l’Europa del capital, instrument abans de res dels imperialismes alemany i francès per a dominar els països de l’Est i del Sud i influir a escala mundial. Les proclames de la UE sobre la democràcia i els drets humans, són una farsa que cada vegada es contradiu més obertament amb les seves polítiques.
Però també hi ha una altra cara de la realitat, en la qual podem recolzar-nos, formada per les mobilitzacions estudiantils en molts països d’Europa en solidaritat internacionalista amb la resistència palestina i contra el genocidi sionista. També tenim batalles com les de la classe treballadora alemanya pel salari, les de les dones en defensa del dret a l’avortament a Itàlia o les lluites en defensa del medi ambient, que també abandera la joventut.
LA DECADÈNCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (UE)
En el rerefons es troba la decadència de la Unió Europea (UE) i les seves principals potències que, enmig de la disputa inter-imperialista entre els EUA i la Xina, juguen un paper cada vegada més subaltern en l’economia i en l’ordre mundial.
Alemanya, la gran potència de la UE, es troba estancada des de la ruptura de l’accés al gas rus i la guerra d’agressió de Putin contra Ucraïna. La seva producció manufacturera està en retrocés i es veu amenaçada per les exportacions de la Xina, del mercat de les quals, al mateix temps, depèn. Actua com un nan polític en la sorra mundial, plenament sotmès als EUA, com s’expressa en el genocidi de Gaza.
L’arrogància de Macron no és capaç d’ocultar el declivi de França, expulsada de les seves antigues colònies africanes, amb uns serveis públics en caiguda lliure, una economia que no aixeca cap i un règim polític en crisi que, des de la lluita dels Armilles Grogues, és avantguarda en atacs a les llibertats i repressió de la dissidència. El parloteig de Macron sobre la “sobirania nacional francesa” no amaga el seu vassallatge davant els EUA en la massacre de Gaza i en els grans assumptes internacionals.
La UE ha acordat recentment que obrirà una nova i molt incerta ampliació cap a l’est, mentre s’accentuen les divisions internes entre les diferents burgesies i governs europeus. Unes divisions que fan impossible la creació d’un macroestat europeu que seria, de fet, l’única forma que el capitalisme europeu no quedi aixafat en el conflicte EUA-Xina.
VOLEN ACABAR AMB L’ESTAT DEL BENESTAR MENTRE AUGMENTA LA REPRESSIÓ
La decadència europea redueix a cada moment el marge de maniobra de la UE i els governs es llancen contra les conquestes històriques que encara queden del que coneixem com a estat del benestar. Si això passa a França o Alemanya, és encara més agut en la resta. La UE ja ha acordat retornar a les regles de l’anomenat “pacte d’estabilitat”, suspeses des de la pandèmia, amb les quals forçar les retallades socials i laborals.
Un dels casos més extrems d’agressió social és Grècia (convertida, a partir de la traïció de Tsipras en 2015, en una veritable semicolònia), on acaben d’aprovar una llei per la qual la jornada laboral pot estendre’s fins a les 78 hores a la setmana i que promou contractes de semiesclavitud laboral i mesures antivaga. Portugal ha estat condemnat a ser una destinació turística i àrea d’extracció de liti per a empreses estrangeres. Juntament amb els països de l’Est, forma part la perifèria europea semicolonizada. Països com l’estat espanyol, encara que compta amb un capital financer significatiu, són també, cada vegada més, països de cambrers i ocupacions precàries.
L’ofensiva contra les conquestes socials que encara perduren, va inevitablement acompanyada de mesures de repressió policial, judicial i de control social contra les diferents formes de resistència. Al costat de França, Itàlia o Hongria, campions europeus en matèria repressiva, els diferents governs de la UE han reprimit les mobilitzacions en solidaritat amb Palestina, acusant-les d’antisemites. Els jutges espanyols, hereus del franquisme, acusen de terrorisme a independentistes catalans per haver promogut accions de masses.
LA POLÍTICA DE LA UE SOBRE PALESTINA I UCRAÏNA
La política de la UE davant el genocidi de Gaza i el terrorisme israelià a Cisjordània és una autèntica indecència. La UE i els seus governs, submisos als EUA, donen cobertura política al genocidi, mentre que Alemanya i Itàlia armen de manera oberta a l’estat sionista. Al mateix temps, el repudi d’una clara majoria dels pobles europeus està creant unes certes esquerdes entre els socis de la UE. Governs com l’espanyol, formalment molt crític amb Israel, ha continuat autoritzant la venda d’armes, justificant-ho en què els contractes estaven signats amb anterioritat. Josep Borrell, Alt Representant de la UE, apareix com a crític de la massacre, però la UE no fa gens efectiu per a detenir-la. Per part seva, les burocràcies sindicals europees condemnen verbalment les atrocitats sionistes, però no prenen cap mesura conseqüent contra les empreses implicades en el genocidi ni contra el suport dels governs a Israel.
Respecte a Ucraïna, al mateix temps que Polònia i Lituània els lleven les ajudes als migrants, la UE i els seus governs continuen amb la verborrea del suport al poble ucraïnès. Però a l’hora de la veritat, no subministren les armes necessàries per a detenir i derrotar l’agressió russa i quan les subministren, ho fan de manera escassa, tard i malament. Els països de la UE continuen comprant gas natural liquat a Rússia en grans quantitats, mentre -mitjançant esquemes triangulars- li venen material d’ús militar.
Les forces d’ocupació de Putin estan augmentant fortament els seus atacs. Els soldats ucraïnesos moren en el front mancats de munició i de la infraestructura del país, que està sent devastada per falta de defensa aèria. En veritat, les potències europees, en línia amb els EUA, no volen que Ucraïna guanyi sinó forçar-la a un armistici amb Putin, en el qual Rússia es quedarà amb tota una part de la nació ucraïnesa, mentre ells colonitzen la resta. La submissió de Zelenski als EUA i la UE i la seva oberta política antiobrera, afebleixen la resistència, la columna vertebral de la qual és la classe treballadora ucraïnesa. De la mateixa manera, el seu suport miserable al genocidi israelià resta solidaritat internacional a la justa causa del poble ucraïnès.
L’ASCENS DE LA ULTRADRETA
Estem vivint un important ascens de la ultradreta. En les anteriors eleccions europees va obtenir un 18% dels vots i ara, segons enquestes, podria arribar al 25%. La ultradreta presideix el govern a Itàlia (Meloni) i Hongria (Orban) i participa en governs de coalició en països com Letònia i Finlàndia i en governs regionals en l’estat espanyol. Als Països Baixos va ser la força més votada, a Portugal va quadruplicar vots i va arribar al 18%. Macron (la política del qual és en molts punts la mateixa que la de l’extrema dreta) va, segons les enquestes, 10 punts per darrere en intenció de vot.
La dreta europea dona cada dia una carta de legitimitat a la ultradreta, que imposa, amb el seu suport, lleis en temes clau, com la política d’immigració i asil (que també va ser votada pels socialdemòcrates). També van del bracet en matèries com el rearmament i els atacs a les llibertats. La candidata de la dreta per a repetir com a presidenta de la Comissió Europea, Von der Leyen, ja ha anunciat la seva intenció de pactar amb l’extrema dreta que està a favor de l’OTAN i Israel i contra Putin, com és el cas de Meloni i Vox.
Aquest augment de la ultradreta es recolza socialment en capes mitjanes descontentes i entre sectors precaritzats de treballadors que absorbeixen la demagògia ultra contra els migrants i els “musulmans” com els causants de la seva desgràcia, absolent al veritable culpable: el gran capital i les seves institucions. El seu ascens reflecteix la crisi del capitalisme, que no surt del marasme des de 2008, i és proporcional a la profunditat de la crisi social, al fracàs dels règims polítics vigents i a l’absència d’una alternativa per l’esquerra que no sigui vesteixi com “més del mateix”.
Cridem també l’atenció sobre l’aparició de partits “rojipardos” com el BSW a Alemanya, dirigit per Sahra Wagenknecht. Aquest partit, una ruptura del partit Die Linke, defensa un programa xenòfob, islamòfob, prosionista i proPutin; reivindica el passat estalinista de la RDA; és partidari de l’energia fòssil i contrari a les mesures de política mediambiental; és, finalment, antieuropeista.
RACISME I XENOFÒBIA INSTITUCIONAL
El Pacte d’Immigració i Asil votat pel Parlament Europeu -complement de les lleis xenòfobes dels estats- és una mostra de barbàrie. Metges Sense Fronteres ho ha denunciat com “una abolició del dret a sol·licitar asil a la UE” que “tindrà conseqüències catastròfiques per a les vides de les persones que busquen seguretat i protecció a Europa” perquè “avala els rebutjos en frontera, obstaculitza l’accés a l’asil i criminalitza injustament a les persones migrants i refugiades”. Maria Sonnek, de l’ONG Seebrücke, ha manifestat que “el paquet legal institucionalitza les pràctiques més brutals i repressives a les fronteres exteriors de la UE».
La migració es deu a les catastròfiques condicions de vida causades per l’empobriment dels països semicolonials, conseqüència de la despulla al fet que són sotmesos els seus recursos naturals i de la seva corresponent degradació ambiental, de les guerres provocades per la cobdícia de les potències imperialistes i de la destrucció de les seves condicions de vida, tot agreujat ara pel canvi climàtic. La resposta europea és el cribratge de persones, inclòs el reconeixement facial de nens des dels 6 anys, devolucions en calent dels sol·licitants d’asil, gestió de l’asil en instal·lacions tancades, arrestos per sospita d’haver entrat de manera irregular i externalització de fronteres. Mentre els britànics volen enviar als peticionaris d’asil a Ruanda, els països de la UE externalitzen les seves fronteres al Nord d’Àfrica, a Kosovo i Sèrbia.
EL REARMAMENT I LA MILITARITZACIÓ
Els governs europeus, amb la UE al capdavant, han entrat en una política massiva de rearmament i militarització i han activat una enorme campanya propagandística (“Prepareu-vos per a una guerra”). Alguns països nord-europeus han decidit que restableixen el servei militar obligatori, alguna cosa que defensa el mateix ministre de Defensa alemany. El govern Scholz ha aprovat una despesa de 100.000 milions d’euros de rearmament. A França el govern prepara el terreny al servei militar obligatori allistant als joves de 15-17 anys en el SNU.
La política de rearmament agreuja l’ofensiva social del gran capital europeu. La primera ministra danesa, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, ja ha advertit, perquè ningú se senti enganyat, que la despesa armamentística va necessàriament en detriment de les despeses socials.
Els plans armamentístics de la UE busquen afavorir a la indústria armamentística europea, però durant molt de temps els grans beneficiaris continuaran sent els fabricants nord-americans d’armament.
Els plans de rearmament i militarització van acompanyats de l’enfortiment de la jerarquia militar i del sotmetiment dels pobles. Per això, no sols ens oposem al rearmament, sinó que defensem una instrucció militar universal basada en els barris i en els centres de treball i on els oficials hagin de comptar amb el vistiplau de la tropa.
RETROCÉS EN LES ESCASSES I INSUFICIENTS MESURES CLIMÀTIQUES APROVADES
L’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) ha publicat aquest 11 de març un informe on diu que “Europa s’ha escalfat a un ritme superior a la mitjana mundial. El canvi climàtic està produint-se ara i s’agreujarà en el futur”. Denúncia la incapacitat de les institucions de la UE i els governs per a combatre el ritme d’augment dels fenòmens meteorològics extrems, la qual cosa portarà conseqüències “catastròfiques”.
En veritat, el consum d’energia fòssil continua augmentant a Europa i en el món, de la mateixa manera que les prospeccions, realitzades en zones marítimes especialment sensibles. Els plans de transició ecològica europeus no serveixen per a atallar la catàstrofe ambiental, sinó que estan al servei d’una nova reestructuració productiva per a augmentar l’explotació dels treballadors a través de l’automatització. Aquest és el cas del cotxe elèctric. D’altra banda, aconseguir els materials necessaris per a la seva producció està provocant danys ambientals enormes als països de la perifèria semicolonial on s’obtenen, moltes vegades en condicions infrahumanes.
La UE i els seus governs, de la mà de l’agroindústria, estan forçant també un fort retrocés en les ja molt limitades mesures ambientals aprovades, prenent ara com a excusa les passades mobilitzacions agràries. La Llei de Restauració de la Naturalesa aprovada pel Parlament Europeu res diu sobre noves zones a protegir i deixa un ampli marge de maniobra als estats. No és estrany que compti amb el suport formal de multinacionals com Unilever, Coca-Cola i Nestlé.
CAL IMPULSAR LA MOBILITZACIÓ I L’ORGANITZACIÓ INDEPENDENT DE LA CLASSE TREBALLADORA I DE LA JOVENTUT!
En aquests anys hem viscut diverses grans mobilitzacions, com les de la classe treballadora francesa contra la reforma de les pensions. No obstant això, sota el pes de la burocràcia sindical (i el silenci de l’esquerra política oficial), no van aconseguir avançar en l’organització independent de les bases, ni van desafiar les regles antidemocràtiques de la Vª República. Per això, encara que comptaven amb un suport social àmpliament majoritari, van ser derrotades i el govern i la patronal van acabar imposant la seva odiada reforma.
Recentment, van ocórrer importants mobilitzacions salarials a Alemanya i tenim lluites aïllades en molts llocs. Amb la joventut al capdavant, hem viscut fortes mobilitzacions en favor del medi ambient, com la de Saint Soline a França, salvatgement reprimida per Macron. La lluita en solidaritat amb Palestina, mobilitza a franges cada vegada més àmplies de la joventut, donant lloc a importants manifestacions i altres accions, en repulsa contra la massacre israeliana, moltes vegades reprimides.
Per a fer front a aquesta ofensiva del capital i els diferents governs al seu servei, només hi ha un camí: avançar en la mobilització massiva, a unificar les lluites i fer passos en l’organització independent dels explotats i oprimits, en la seva autoorganització, vencent la fragmentació, la resignació i el descoratjament i superant a les burocràcies.
No hi ha sortida dins de l’Europa del capital, de la UE i de l’euro. Els partits socialdemòcrates i socialistes, fa temps que són part del sistema, del qual es presenten com el “mal menor”. És el cas també dels comptats partits comunistes residuals que encara persisteixen. Per part seva, els partits que en aquests anys passats van aparèixer a l’esquerra de la socialdemocràcia, que parlaven de “refundar la UE” i es presentaven com a alternativa, arrossegant després de si a amplis sectors populars, han mostrat que, al final, no eren sinó la cinquena roda del sistema. És el cas de Refundazione Comunista, Syriza i Podem que, després de formar part de governs burgesos de col·laboració de classes, es troben ara en un avançat procés de descomposició.
Necessitem avançar en la construcció d’una força revolucionària alternativa l’objectiu estratègic de la qual sigui organitzar a la classe treballadora per a prendre el poder i avançar cap a una Europa dels treballadors i els pobles. Necessitem fer passes en la construcció d’una Internacional revolucionària i dels seus partits en tota Europa. Aquesta és, la tasca central per la qual treballem les seccions europees de la LIT-QI.
Amb el poble palestí!
Alto al genocidi a Gaza! Alto immediat de la venda d’armes a Israel!
Per una Palestina lliure, laica, democràtica i no racista, del riu al mar!
Ruptura de relacions diplomàtiques i comercials amb l’estat sionista!
Suport a la campanya Boicot, Desinversions, Sancions (BDS)!
No al parany dels “dos estats”, que legitima l’ocupació colonial!
Amb la resistència ucraïnesa!
Suport a la resistència ucraïnesa enfront de l’agressió imperialista de Putin!
Suport militar efectiu a Ucraïna! Alto a la venda triangular a Rússia de material d’ús militar!
Cancel·lació del deute extern que esclavitza a Ucraïna!!
Confiscació dels béns russos a Europa per a atendre les necessitats del poble ucraïnès!
No a la submissió de Zelenski als EUA i la UE! No als seus plans antiobrers!
No al rearmament ni a la militarització!
Reducció de les despeses militars! Despeses socials, no militessis!
Fora l’OTAN i les bases americanes de sòl europeu!
Instrucció militar universal, basada en el lloc on es viu i es treballa i amb l’oficialitat sotmesa al vistiplau de la tropa!
Fora el pacte d’immigració i asil i totes les lleis xenòfobes d’estrangeria!
Regularització de les persones migrants! Desmantellament de l’agència Frontex!
Reconeixement del dret de nacionalitat als nascuts en sòl europeu i dret a refugi als qui fugen de guerres, les dictadures i la fam!
Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera!
Reorganitzar el conjunt de l’economia, combatre la catàstrofe mediambiental!
Reorganització general de l’economia sobre la base de les necessitats socials i la sostenibilitat ambiental!
Expropiació dels sectors estratègics, posant-los sota control dels treballadors!
La UE és l’Europa del capital! Per una Europa de la classe treballadora i dels pobles! Per uns Estats Units Socialistes d’Europa!
Per la construcció de la internacional revolucionària!
Aquest article va ser publicar originalment el 14 de maig a: www.litci.org
