Reproduïm, a continuació, la declaració publicada pel nostre partit internacional, la Lliga Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional, sobre les últimes novetats en el conflicte entre Ucraïna i Rússia:
Una vegada més, Ucraïna està en el centre d’un conflicte internacional que pot obrir un enfrontament militar de grans proporcions pel proletariat de l’Est europeu i tota Europa. Una vegada més, la sobirania d’Ucraïna és manipulada en funció dels interessos de dos bàndols contrarevolucionaris: la Rússia de Putin i l’imperialisme nord-americà, la seva OTAN i els seus socis europeus.
Fa poc temps, quan les tropes de Putin entraven a Kazakhstan per sufocar amb sang la rebel·lió del poble kazakh, Rússia era aplaudida per EUA i la Unió Europea revelant el gran acord entre Putin, els EUA i la UE quan es tracta d’impedir la sobirania d’un poble contra els interessos del capitalisme rus i mundial.
Defensem una Ucraïna unificada i lliure de l’opressió russa – la devolució de Crimea i la retirada de les tropes russes de la frontera oriental i de les organitzacions paramilitars russes i ucraïneses en el Donbás-. La reactivació de conflicte no té, de part de l’imperialisme, gens d’interès a defensar la sobirania ucraïnesa, sinó el contrari: és una operació per convertir el país en una base militar de l’OTAN en les fronteres de Rússia, és a dir, en una colònia militar.
La lluita per la sobirania ucraïnesa està fermament vinculada a la lluita de classes mundial i a la crisi en l’ordre mundial imperialista. La guerra que s’està incubant no interessa als i les treballadores ucraïneses i russes, tampoc als i les treballadores europees, nord-americanes i de tot el món.
Fora les tropes de Putin i de l’OTAN!
Putin concentra tropes en les fronteres ucraïneses per evitar l’adhesió del govern de Kiev a l’OTAN. La debilitat de la Rússia capitalista per controlar a les exrepúbliques soviètiques, porta a Putin a despertar el secular nacionalisme gran rus dels zars i de l’estalinisme, ara contra Ucraïna.
Però, com explica Trotsky, Ucraïna va ser, en l’època de Lenin, un exemple de la política bolxevic: unir lliurement les diverses nacionalitats en una federació amb objectius comuns, pel convenciment i no per la imposició, generant una gran força d’atracció a les nacionalitats i un “estímul a la lluita dels obrers, dels pagesos, i de la intel·lectualitat revolucionària de la Ucraïna Occidental esclavitzada per Polònia”.
El 2014, les masses ucraïneses es van aixecar contra Yanukovich, que aplicava un ajust estructural exigit per l’FMI i la Unió Europea, al mateix temps que estava subordinat políticament a Putin i era contrari a l’entrada de l’OTAN.
Però el poble ucraïnès va patir l’absència d’una direcció proletària capaç de liderar la lluita en un sentit socialista i combatre les il·lusions “europeistes” pels partits burgesos compromesos amb la semicolonització del país.
Així, la camarilla burgesa pro Kremlin de Yanukovich va ser rellevada per la camarilla proimperialista de Yatseniuk, que el 2014 va dur a terme un atac brutal als i les treballadores. Al mateix temps que augmentava un 50% el preu del gas i es rebaixaven els salaris de tot el proletariat ucraïnès, valent-se de l’odi al nacionalisme rus com una arma per a dividir a la classe obrera, prohibia la llengua russa a la regió del Donbás.
Aquestes mesures van ser respostes per la classe obrera més concentrada del país, com un poderós moviment de vagues amb ocupació de mines i fàbriques en la regió de Donetsk i Lugank. Però, desgraciadament, aquella gran lluita va ser capitalitzada i desmuntada per les organitzacions separatistes prorusses, impedint la unificació dels i les treballadores i el poble ucraïnès contra la política de l’imperialisme i el seu govern titella.
El reaccionari acord de Minsk (2015), que va detenir l’escalada militar, en mantenir l’statu quo (la incorporació de Crimea per Putin i l’autonomia regional en el Donbás), va néixer mort.
A mesura que l’antagonisme profunditza la crisi en l’ordre imperialista mundial, replantejaria la qüestió ucraïnesa, ara com a semicolònia armada per l’OTAN, davant a les dificultats de Putin per a reprendre el moviment separatista en l’Est d’Ucraïna.
El capitalisme rus, dependent del capital financer europeu i abastidor de gas i petroli a la indústria alemanya, és incapaç d’oferir negocis lucratius a la dèbil burgesia de les exrepúbliques soviètiques. Només pot mantenir la seva influència regional amb dictadures submises al Kremlin i sota amenaça militar.
Les seves agressions, sigui a Ucraïna, Kazakhstan, Síria, Bielorússia, no són, com pinten els partits postestalinistes i castristes, part del suposat bloc “antiimperialista”. Són accions contrarevolucionàries d’un país dependent i, al mateix temps potència militar heretada de l’ex-URSS, per a aixafar el moviment de masses en suport a les oligarquies submises.
El 2021, esclaten les mobilitzacions en més d’una centena de ciutats russes contra el govern, després de l’enverinament de l’opositor Navalniy, durament reprimides, amb més de 10.000 presoners. En un país en el qual les morts per Covid i el malestar social, l’agitació prebèl·lica de Putin apel·la al nacionalisme gran rus, callant tota l’oposició interna.
Putin perd la capacitat d’expressar les seves exigències contra la incorporació d’Ucraïna a l’OTAN presentant-les com part d’una guerra civil entre ucraïnesos/es. Per tant, aproxima les tropes a la frontera Est, en una posició d’enfrontament amb tot l’imperialisme, amenaçant amb una guerra que es prolongaria, amb milers de morts dels dos costats del conflicte.
En aquest marc, s’insereix la política de l’imperialisme nord-americà i el seu braç armat a Europa – l’OTAN -, que no tenen un altre objectiu que convertir tot un país en una base militar al servei dels seus interessos: profunditzar la pressió militar sobre Rússia, i a la vegada que guanya temps per resoldre la seva profunda crisi política interna, s’aprofita de la divisió europea per disciplinar a Alemanya.
Les contradiccions del camp imperialista
Les declaracions d’Alemanya i França, i també d’Itàlia, es contraposen al to bel·licista de Biden i de l’OTAN, inclús estant sota la disciplina dels militars nord-americans. Els principals imperialismes europeus, relegats a la condició d’espectadors en les negociacions pels Estats Units, tenen els seus propis interessos amenaçats pels Estats Units, que utilitza el conflicte per disciplinar-los, en especial a l’imperi alemany.
Rússia exporta el 35% de gas utilitzat a Europa, a més de la xarxa Nord Stream1, que abasteix directament a Alemanya, passant per Ucraïna; ara es construeix una altra xarxa, la Nord Stream2, que li portaria el gas rus sense passar per Ucraïna. Els Estats Units sempre s’han oposat, però per superar la deteriorada relació amb Alemanya de l’era Trump, l’acord Biden-Merkel d’inicis del 2021, renunciava a les sancions nord-americanes a les empreses que construeixen el Nord Stream2.
Però, al novembre de l’any passat, els Estats Units van reprendre les sancions, paralitzant novament el gasoducte, amb el suport exprés del ministre de Relacions Exteriors ucraïnès.
En concentrar els seus esforços en la contenció xinesa, ja àmpliament declarats per Biden, els Estats Units exigeixen total disciplina de l’imperialisme alemany inclús al cost de les seves relacions amb Rússia. En el mateix sentit, les relacions d’ambdós països amb la Xina atempten contra la propietat nord-americana.
Una guerra que no interessa a la classe treballadora
Si els termes de l’equació bèl·lica no pateixen grans modificacions, Putin no vol una guerra a gran escala amb Ucraïna. Prefereix mantenir la situació actual, de guerra congelada, en el seu joc de pressions contra Ucraïna, que li impedeix l’ingrés a la OTAN. És conscient que una guerra seria imprevisible.
Zelenski, president ucraïnès, pateix una crisi econòmica i la caiguda de la seva popularitat, i utilitza la fragilitat russa i la reorganització de les seves forces armades pels EUA, tensant la situació per vendre més car a Ucraïna.
Els Estats Units tampoc desitgen una guerra en gran escala en el continent europeu, aposten per la tensió per forçar un retrocés de Putin, presentant una victòria contra Putin i Trump, que segueix en els seus talons, i de pas alliçonar a l’Alemanya.
El que distingeix la situació actual de la de 2014 és que no estem davant d’un aixecament o una insurrecció de masses a Ucraïna contra l’opressió russa. Tampoc l’ofensiva russa en l’Est (Donbás) té com a estratègia recuperar el terreny perdut per Kiev.
Aquesta possible guerra no interessa als i a les treballadores ucraïneses i russes, tampoc a les europees, nord-americanes i del món.
Reafirmem que Rússia no té cap dret sobre Ucraïna. Per defensar-se de les tropes de l’OTAN en les seves fronteres, hauria d’apel·lar a una gran mobilització del poble ucraïnès, europeu i nord-americà… i rus, contra l’avanç de les tropes de l’OTAN, però les seves oligarques, amb el suport d’un Estat autoritari, temen més a les masses en moviment que a l’imperialisme.
- Defensem el final de l’OTAN. Fora les seves tropes i les bases americanes en els països d’Europa occidental i en l’Est europeu.
- Pel final de l’aliança militar CSTO (Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva) de l’Estat rus amb les ex repúbliques soviètiques, utilitzat per l’enviament de tropes, com en l’aixecament de Kazakhstan.
- Per una Ucraïna unificada i lliure de l’opressió russa, de la Unió Europea, dels Estats Units i de l’OTAN.