Declaració Europea de la Lliga Internacional de Treballadors-Quarta Internacional

 
DAVANT LA GESTIÓ CAPITALISTA DE LA PANDÈMIA I LA NOVA OFENSIVA DEL CAPITAL
ORGANITZAR LA RESPOSTA ALS GOVERNS I A LA UE
 

La “cimera social” de Porto deixa al descobert el veritable rostre de la UE. L’ autodenominada “cimera social” de Porto (Portugal) el passat 7 de maig ha mostrat l’extrema hipocresia de la UE i ha posat en evidència la seva autèntica naturalesa.

La Cimera tenia por objectiu disfressar amb falses proclames socials la macrooperació dels Fons de Recuperació, destinats a rescatar a les grans corporacions europees i reforçar el domini dels oligopolis alemanys i francesos. També volien emmascarar la nova onada de “reformes estructurals” i retallades que acompanyen als Fons.

El comunicat oficial provoca nàusees por el seu desvergonyiment. Diuen que “Europa, més que mai, ha de ser el continent de la cohesió social i la prosperitat”. Però han transcorregut tres anys i mig des de l’anterior “cimera social” de Göteborg i no han pres ni una sola mesura contra l’extensió de la precarietat i la pobresa. Al contrari, les han promogut en tots els països, al mateix temps que augmentaven les diferències entre els estats membres i accentuaven la dependència de la perifèria cap als països centrals més rics.

No obstant això, la demagògia que havien programat s’ha esfondrat a causa del seu escandalós rebuig, liderada por Merkel, a l’alliberament de les patents de les vacunes contra la Covid 19. Biden, uns dies enrere, canviant la posició dels EUA, havia declarat que estava a favor d’alliberar temporalment les patents, davant la por que la gravíssima situació de la pandèmia a Llatinoamèrica, amb les seves noves variants, tirés por terra els esforços de vacunació als Estats Units.

La negativa a alliberar les vacunes és un crim de masses. La UE té una responsabilitat directa en la mort de milions de persones, sacrificades a l’altar dels beneficis de les grans farmacèutiques nord-americanes i europees, entra elles les alemanyes. Això no es més que un element de barbàrie, conseqüència de la continuïtat del capitalisme a Europa i al món.

 
Una gestió infame de la pandèmia pels governs i un silenci còmplice de la burocràcia sindical i l’esquerra oficial
El conjunt de governs europeus, amb la UE al complet, amb diferències relatives entre sí, han aplicat des d’un bon inici de la pandèmia una política dictada por les pressions de les grans empreses, posant el guany capitalista por damunt de les vides humanes, que ha tingut ja com a conseqüència 1,2 milions de persones mortes, segons xifres oficials.

Amb restriccions diverses, en un continu “stop and go”, mai van detenir l’activitat dels sectors productius no essencials, no han reforçat una Sanitat pública severament colpejada per dures retallades anteriors, els transports han continuat abarrotats, les famílies més pobres no han tingut condicions per a confinar-se, mentre els hotels estaven tancats i hi ha hagut un gran retard en la vacunació a causa del sotmetiment a les grans farmacèutiques i als arranjaments comercials secrets amb elles.

Han dedicat enormes sumes de diners públics a rescatar les grans empreses, mentre destinaven les engrunes per als treballadors, que veien els seus salaris substancialment reduïts amb suspensions temporals de feina i reduccions de jornada (lay-off). Sense comptar els sectors més explotats i precaritzats, que no han pogut accedir a les magres ajudes oficials i han quedat en total desemparament. És el cas dels treballadors i treballadores immigrants i de moltes dones i joves. Al costat dels lay-off, hi ha hagut un important augment de la desocupació i de la subocupació, que ha afectat massivament els serveis, però també a la indústria. Han seguit els desnonaments dels habitatges i s’han format “cues de la fam”. Al mateix temps, els governs han deixat a la intempèrie als petits empresaris, molts dels quals abocats a la ruïna, en particular als països més dependents del turisme i els serveis.

Durant la pandèmia, les lleis xenòfobes contra la població migrant i la política de tancaments de fronteres, violant de manera flagrant les pròpies lleis d’asil i protecció de la UE i els seus governs, més l’exclusió social de segments cada vegada més grans de població, estan alimentant el racisme i la islamofòbia, dels quals es beneficia directament l’extrema dreta.

Frontex (és a dir, la UE) i els països fronterers són responsables directes de l’assassinat el 2020 de 2000 persones llançades expressament en basses a la deriva a la mar Egea, en una modalitat criminal de “devolució en calent”, a més dels migrants ofegats a les rutes des del Nord d’Àfrica i cap a Canàries. Això s’acompanya de la subcontractació d’Erdogan, de la màfia oficial de Líbia o del govern marroquí per a interceptar i retenir en condiciones inhumanes a refugiades i migrants. La darrera “gesta” europea ha estat l’actuació criminal, hipòcrita i inhumana a l’enclavament colonial de Ceuta, amb la “devolució en calent” de milers de migrants. La UE i els governs, als migrants que no poden expulsar els tanquen en camps de refugiats i migrants a Lesbos, Lampedusa o Canàries, en condicions d’amuntegament i total desprotecció.

Els governs, sense pràcticament excepcions, han aprofitat també la pandèmia per a restringir drets i llibertats i intensificar la repressió i la impunitat policial. En nom de la salut pública han decretat estats d’emergència que han utilitzat per a prohibir el dret de vaga i manifestació, mentre donaven curs a una repressió arbitrària, particularment en els barris més pobres i perifèrics. En diversos països veiem un recurs cada vegada més freqüent als militars, noves retallades de drets democràtics i la concessió de més poders a la policia, com en la Llei de Seguretat Global a França, la Llei de Policia i Delinqüència al Regne Unit o la Llei Mordassa espanyola, que el govern de coalició PSOE-UP anava a derogar per a acabar emprant-la de manera generalitzada.

Però no podem oblidar que si els governs han pogut actuar així es perquè en tot moment s’han vist sostinguts por les burocràcies de les grans centrals sindicals que, en íntima aliança amb les patronals, han estat còmplices necessaris de les seves mesures. En el terreny pròpiament polític, l’esquerra oficial també ha donat suport a l’actuació dels governs, sense criticar-la ni presentar cap alternativa.

 
El frau de la “solidaritat europea” i els fons de recuperació de la UE
La UE es presenta actualment com una estructura” cohesionada”, amb la seva jerarquia i els llaços de dependència entre els països de moment *semiocults sota la fal·làcia de la “solidaritat europea”, les majors expressions de la qual són la compra conjunta de vacunes i els fons de recuperació.

La compra unificada de les vacunes, després de l’escàndol inicial en què Alemanya i França van prohibir exportar material sanitari a altres països de la UE, era una cosa obligada: no podien permetre, a risc de provocar una crisi d’enorme envergadura, que una part de la UE es quedés sense vacunes (o les comprés a Rússia o la Xina) mentre ells s’asseguraven el proveïment. Encara que la desastrosa gestió de la Comissió Europea, ocultant informació, sotmetent-se a les grans farmacèutiques i involucrant-se en les seves disputes comercials ha esquerdat ja aquesta unanimitat.

la UE i els seus governs estan ara en plena campanya de propaganda dels fons de recuperació (“Next Generation”), que presenten com a expressió de la solidaritat europea i com a panacea per a la creació d’ocupació i la prosperitat general.

Però aquests fons res tenen a veure amb la solidaritat entre els pobles europeus. No compensaran en absolut la pèrdua global d’ocupació i el que generaran serà, abans que res, ocupació precària. Els seus diners públics supeditats als plans del capitalisme alemany i francès, que reforçaran la dependència de la perifèria i el seu lloc subordinat a la divisió europea del treball, amb països degradats a un estatut semicolonial, com Grècia, i altres com els països de l’Est, que ja van ingressar a la UE com a semicolònies econòmiques d’Alemanya.

Per intentar no ser atropellat en l’enfrontament entre els EUA i la Xina, el capitalisme alemany i el francès necessiten de la UE. Els fons de recuperació han de servir també per tancar el pas al capital xinès de manera que no repeteixi la compra d’actius i infraestructures que va dur a terme en l’anterior crisi, com va succeir particularment a Portugal (l’empresa energètica EDP) o a Grècia (port del Pireu).

La UE justifica els fons com a necessaris per afrontar la “transició verda i digital”. Però el que menys els preocupa és l’escalfament global i l’emergència mediambiental, de la qual són grans corresponsables. La seva principal inquietud es com fer front a l’esgotament dels combustibles fòssils (i minerals) i continuar al mateix temps amb els seus negocis i els seus guanys oligopolístics. No hi ha cap pla per a canviar la lògica del sistema productiu capitalista i el brutal malbaratament que li acompanya, que ens porta de cap al desastre mediambiental i social. La seva reducció d’emissions de CO₂ es basa més en la seva “captura” que en la seva eliminació, en fórmules com l’anomenat “hidrogen verd” (energèticament ineficient, amb una producció associada a la destrucció d’ecosistemes naturals i agrícoles i afectació de la capa d’ozó) i finalment en una andanada d’impostos “verds” sobre l’esquena de la gran majoria treballadora de la població. La “transició verda” va també de la mà del saqueig, la superexplotació laboral i la destrucció ambiental als països semicolonials que concentren els recursos minerals.

El suport a la “mobilitat elèctrica” és, així mateix, un finançament públic massiu a la reestructuració de les grans multinacionals de l’automòbil alemanyes i franceses així com una transferència de fons cap als sectors socials més acomodats, als qui els hi subvenciona la compra de cotxes elèctrics de gamma alta, els únics amb una sortida real comercial. La “transició digital” o l’anomenada “indústria 4.0”, desenvolupada sota control dels grans capitalistes i els seus governs, en lloc de repercutir en la reducció de la jornada laboral i en una conseqüent millora de la vida dels treballadors, ve per a ocasionar grans pèrdues d’ocupació i una major precarització.

 
Com a la crisi de 2008-2015, volen imposar-nos una nova reculada social generalitzada
L’aprovació i aplicació dels fons de recuperació està expressament condicionada a l’acatament de les “recomanacions” de la Comissió Europea, que ha de donar-los el seu vist-i-plau. Això vol dir no tan sols que han de ser invertits en projectes alineats amb els interessos de la gran indústria i les finances alemanyes i franceses, sinó que els governs hauran de complir estrictament amb les “reformes estructurals” i les mesures d’austeritat que els dicti la Comissió Europea.

Es van coneixent a comptagotes algunes de les mesures concretes dels plans que els governs han pactat amb Brussel·les i que mantenen en secret. Figuren en primer pla atacs al sistema públic de pensions i als drets laborals (negociació col·lectiva, estabilitat en l’ocupació, acomiadaments, prestació de desocupació…) o ajustos en la fiscalitat a costa de la majoria treballadora. Els sistemes públics de Salut i Educació es veuran greument afectats. Les retallades en la despesa social s’acceleraran quan reactivin el Pacte d’Estabilitat i Creixement, cosa que preveuen fer durant el 2022.

Sense esperar al final de la pandèmia, estem patint ja l’inici de l’ofensiva de la UE i els seus governs, per a imposar-nos una nova reculada laboral i social generalitzada, un nou patró d’explotació, quan encara està calenta la brutal regressió que ens han imposat aquests anys passats. Només que ara gran part del matalàs social del qual disposaven les famílies treballadores està consumit i per a la nova reculada parteixen d’un graó social ja molt degradat.

Aquesta regressió, d’abast general, té un impacte especialment virulent en la perifèria de la UE, al igual que va succeir a la crisi de 2008-2014. L’enorme endeutament amb el que ja van entrar a la pandèmia països com Grècia, Portugal, l’Estat espanyol o també Itàlia, s’ha disparat l’any 2020, continua a l’alça el 2021 i deixa a aquests països a costa del BCE i la Comissió Europea. El govern grec, un veritable herald de la UE, ja ha presentat un projecte de llei per a flexibilitzar la jornada de treball, acabar amb les 8 hores i permetre als empresaris allargar la jornada laboral ordinària fins a les 10 hores. A Portugal s’ha fet públic, en plena pandèmia!, el compromís del govern Costa de retallar els serveis d’urgència hospitalaris.

L’altra cara de la precarietat, la pobresa i la desigualtat social és l’impuls de la concentració empresarial i la centralització de capitals, al voltant dels més poderosos i a costa dels capitals més febles. Aquest moviment es beneficia de l’impacte desigual de la pandèmia entre els diferents sectors econòmics i es nodreix d’una liquiditat mai vista, alimentada por la “barra lliure” del Banc Central Europeu (BCE), els suports financers dels governs a les grans empreses i els fons europeus de recuperació. Una mostra eloqüent és l’acord de fusió de Peugeot amb Fiat-Chrysler (Stellantis) o l’actuació carronyera dels fons d’inversió.

 
Una explosivitat latent, mentre els pobles de l’Est europeu mostren el camí
Fins ara hem esmentat bàsicament Europa occidental, però no podem parlar d’Europa sense tenir en compte Bielorússia, Rússia o Ucraïna. El que allà succeeix afecta directament als països de l’Est de la UE, a Alemanya i a l’equilibri europeu de conjunt.

És d’especial rellevància l’alçament revolucionari del poble de Bielorússia, iniciat el setembre de l’any passat, amb la classe obrera com a principal protagonista, amb l’objectiu de tombar Lukashenko i el seu règim burgès corrupte, basat en la policia política (KGB), els antidisturbis (OMON) i els braç militar. Si el règim de Lukashenko persisteix és, abans de res, pel suport de Putin, però també per la passivitat còmplice, tenyida de xerrameca, de la UE i por la pròpia impotència de la direcció política burgesa de la revolta. Però la revolució de Bielorússia no ha estat derrotada, continua viva i buscarà nous camins.

Així també les manifestacions pr la llibertat de Navalny i contra la corrupció del règim bonapartista de Putin. Desafiant una brutal repressió, desenes de milers de manifestants han sortit repetidament als carrers de Moscou i de 140 ciutats més del país, donant un gir a la situació política i apuntant, per primera vegada, a l’inici d’una crisi del règim de Putin, amic de l’extrema dreta europea i un dels puntals de la reacció en el continent i al mig Orient.

Dins ja de la UE, és necessari esmentar, a causa de la seva rellevància, les manifestacions de centenars de milers de persones, principalment dones, que amb un suport popular massiu van prendre les ciutats de Polònia a l’octubre de l’any passat en defensa del dret a l’avortament i contra el règim seudoparlamentari i clerical de Kaczyński. Aquestes manifestacions, la continuïtat de les quals van tenir lloc l’any 2016 i a la primavera de 2020, constitueixen la major mobilització social del país des del moviment de Solidarnosc (Solidaritat) a la dècada de 1980.

Amb la petjada encara viva del moviment popular de les Armilles Grogues i la lluita contra la reforma de les pensions, hem d’assenyalar les grans manifestacions de finals de 2020 a França contra la Llei de Seguretat Global de Macron i el cada vegada més accentuat bonapartisme del règim francès. Així mateix, cal referir-se al moviment de protesta desenvolupat a l’estat espanyol, amb un fort protagonisme juvenil, contra l’empresonament del raper Pablo Hasél al febrer d’aquest any 2021. Un moviment que ha deixat en evidència la pesada herència franquista del règim monàrquic i la complicitat del govern de coalició del PSOE- Unidas Podemos.

Actualment hi ha nombroses lluites obreres, socials i mediambientals. Hi ha moltes lluites contra acomiadaments i tancaments d’empreses. No obstant això, l’enorme fre de les burocràcies sindicals i la feblesa del sindicalisme combatiu, fan que es mantinguin aïllades i no s’unifiquin en una resposta general que permeti modificar la relació de forces i parar els peus als ataques patronals i governamentals.

En aquest context, es requereix destacar la mobilització dels i les treballadores d’Alitalia contra el seu desmantellament i en defensa d’una companyia pública, unida i sense acomiadaments. És el primer gran moviment de treballadors contra el nou i flamant govern Draghi. La seva lluita és probablement la més important actualment a Europa.  Ho és por la seva rellevància econòmica i política, por la massivitat i combativitat de la seva mobilització, por l’amplio desbordament de les burocràcies sindicals i la pugna dels treballadors i treballadores por prendre directament a les seves mans el control de la lluita, donant un exemple a la classe treballadora europea.

En els diferents països hi ha experiències parcials de ruptura amb la burocràcia de les grans centrals sindicals, existint sindicats alternatius en molts sectors i empreses. No obstant això, es freqüent la dispersió entre ells, una part dels quals pateix pressions corporativistes i en alguns altres es manifesten tendències burocràtiques contràries a donar protagonisme a la base i a avançar en la unitat d’acció. A vegades, sobretot en els sindicats alternatius de major implantació, es fan sentir pressions a favor de la conciliació amb les grans burocràcies. Ens queda encara molt camí per recórrer fins a aixecar alternatives sindicals capaces de desafiar i derrocar les grans burocràcies.

El retard en l’organització del moviment i en la construcció d’una direcció política revolucionaria que permetin dirigir les topades amb els governs, apunten a un escenari d’explosions socials amb una gran càrrega d’espontaneïtat i amb un fort protagonisme de la joventut precària.

 
Una estabilitat política aparent, amb moltes esquerdes i amb l’extrema dreta a l’alça
Tenim, en particular a la UE, una situació d’estabilitat política i institucional que, no obstant això, amaga grans fragilitats. Aquest és el cas d’Itàlia, amb un govern “tècnic-polític” d’”unitat nacional” al voltant del “salvador” Draghi, distingit representant del gran capital italià i del directori de la UE, al qual dóna suport un ventall que va des de l’extrema dreta de Salvini, al Movimento 5 Estelle, el Partito Democratico i sectors de la “esquerra” (LEU). És un govern format per a prevenir la inestabilitat a Itàlia i perquè aquesta no arribi al centre de la UE. Però paradoxalment, la seva constitució reflecteix una gran inestabilitat política i institucional de fons, que ressorgirà amb el desenvolupament de la crisi i el desplegament de les mesures antisocials.

Els recents resultats electorals de la comunitat autònoma de Madrid, a l’estat espanyol, han deixat al descobert l’enorme feblesa del govern de coalició PSOE-UP que, amb les seves promeses incomplides i el seu fals “escut social” davant la pandèmia, ha afavorit el vot a la dreta i el reforç de l’extrema dreta. Macron, por la seva part, amb una base social minvant, intenta recuperar terreny por la dreta promovent la islamofòbia, els atacs a les llibertats i rellançant la seva ofensiva antisocial, ara contra el subsidi de desocupació i aviat, de nou, amb la reforma de les pensions. Aquesta política, no obstant això, reforça a l’extrema dreta (RN), que aspira a la presidència, mentre encoratja a un nodrit grup de generals i oficials en la reserva que crida a una major intervenció militar, en una proclama rabiosament xovinista, racista i islamofòbica.

El cas més recent és Portugal, on per primera vegada des de la revolució d’Abril de 1974, un partit d’extrema dreta, “*Chega”, ha irromput en l’escena política obtenint el 12% dels vots a les eleccions presidencials del passat 24 de gener. En llocs com Bèlgica, en particular a la regió de Flandes, els partits d’extrema dreta han arribat a ser majoritaris i en una ciutat francòfona com Lieja, l’extrema dreta es va atrevir a llançar l’1 de Maig la provocació de cridar els seus seguidors a “netejar” la ciutat d’immigrants.

L’actuació dels governs, tant els de la dreta tradicional com els de la “esquerra”, provoca desencantament en els treballadors, desesperació en els sectors socials més precaritzats i sense cobertura social oficial, i l’empobriment i ruïna en amplis sectors de petits empresaris i professionals. L’esquerra oficial i la burocràcia sindical no només no ofereixen cap alternativa sinó que ofeguen la combativitat dels treballadors amb la seva política de conciliació amb els grans capitalistes. Amb això, obren espai a l’extrema dreta per a fingir que té alternatives, quan el seu projecte és augmentar l’explotació a nivells encara més bàrbars i llençar la culpa als sectors més explotats i oprimits.

 
L’esquerra reformista en fallida. Cal construir partits revolucionaris
Actualment ja no ens trobem en les mateixes condicions que quan va esclatar la crisi anterior, on partits com Syriza a Grècia, Podem a l’estat espanyol o el Bloco de Esquerda a Portugal, apareixien davant amplis sectors de l’activisme i de la població treballadora com una veritable alternativa d’esquerra enfront dels vells partits socialistes, convertits fa ja molts anys en gestors del capital, alternativa dels partits de la dreta.

Syriza va arribar al govern al gener de 2015 com la gran esperança i en només sis mesos va trair al poble grec (que havia votat massivament contra el memoràndum de la UE) per a convertir-se en el nou sicari de la troika a Grècia. Va ser Tsipras qui va aplicar els plans de saqueig del país i els atacs més brutals als drets i condicions de vida del poble grec. Al cap d’un temps, va acabar integrant-se oficiosament en la cúpula dels partits “socialistes” europeus.

L’espanyol Podemos, cavalcant el moviment dels indignats del 15M el va esterilitzar  conduint-lo cap als carrils del règim monàrquic. Va salvar al PSOE de la fallida i ha acabat convertit-se en una força subalterna del govern Sánchez, al qual ha legitimat i a qui acompanya en el seu descrèdit. Després de la traïció de Syriza, Podemos es va convertir en el gran referent internacional de la nova esquerra. No obstant això, en un temps rècord ha entrat en barrina. Les recents eleccions de Madrid simbolitzen el seu fracàs, que inclou l’abandonament del seu cabdill Pablo Iglesias, ara ja sense cueta. La successora que ha designat, la ministra Yolanda Díaz (PCE), no ha trigat a declarar que la missió de Podemos-UP és “generar assossec i tranquil·litat” i que del que es tracta és de dialogar i anar de la mà amb Biden, la UE, la OIT… “perquè ha canviat el sentit comú de l’època” (sic). Tampoc han obert la boca davant el drama humà de Ceuta.

El Bloco de Esquerda, que juntament amb el PCP va ser decisiu per a salvar al PS portuguès a través de la Geringonça, és ja un partit institucionalitzat i integrat en el règim portuguès, amb presència inclosa en el Consell d’Estat. Els corbynistes britànics, que no van poder ni van voler enfrontar-se a l’aparell burgès del Labour Party, han quedat reduïts a un inofensiu grup de pressió dins del Labour, amb el qual són incapaços de trencar.

L’NPA (Nou Partit Anticapitalista), encara que ja fa anys que va perdre la seva rellevància, va ser durant un temps una referència important de l’”extrema esquerra” francesa i europea. Actualment viu una aguda crisi de descomposició. Va ser fundat fa 12 anys per la LCR (secció francesa del Secretariat Unificat), que després es va dissoldre dins d’ell. Deien que havíem entrat en una “nova època” en la qual la revolució socialista havia desaparegut de l’horitzó; que tocava un “nou programa, en el qual la lluita per la presa del poder per la classe treballadora desapareixia en favor de “radicalitzar la democràcia”; on el partit leninista deixava de tenir sentit i havia de ser substituït per un partit de nou tipus, que agrupés els “anticapitalistes”, com l’NPA.

Però la barbàrie social, ecològica i sanitària a la qual el sistema imperialista ens aboca i l’exacerbació de la lluita de classes que li acompanya i que s’aguditzarà, posen de rellevància amb extrema urgència la necessitat d’avançar, en el curs de les lluites actuals i explosions per venir, en la construcció de partits revolucionaris i d’una internacional revolucionària. Uns partits i una internacional sustentats en la tradició marxista i recolzats en un programa que faci de pont entre les reivindicacions més urgents del moment i la lluita per a enderrocar el capitalisme i obrir la via revolucionària al socialisme. Aquesta és la tasca a la qual estem compromesos els partits de la Lliga Internacional de Treballadors (LIT-QI).

 
Per un programa de rescat dels treballadors i els pobles, preparar-nos per a les explosions que vénen
Els governs europeus s’apresten a anunciar la fi propera de la pandèmia. Ho fan quan la situació a Àsia i a Amèrica Llatina es troba ben lluny d’estar controlada i ningú pot assegurar que l’expansió de noves variants del virus en aquestes regions a les quals se’ls nega la vacuna vagin a provocar el retorn de la pandèmia. L’alliberament immediat de les patents de les vacunes, la seva comercialització a preu de cost i la vacunació massiva gratuïta de la població és una exigència elemental enfront del crim de masses de les grans farmacèutiques i els governs imperialistes. És igualment essencial el reforç de la sanitat pública, una cosa que xoca de front amb les normes constitutives de la UE, defensores de la privatització i el sotmetiment dels serveis públics a la lògica mercantil.

El període en el qual hem entrat està marcat per acomiadaments i tancaments d’empreses, atur estructural, baixada dels salaris, nous atacs a les pensions, la sanitat i l’educació públiques i nous rècords en la precarietat laboral, la pobresa, els desnonaments i la degradació mediambiental. Aquesta ofensiva s’acarnissa especialment amb la perifèria i en els sectors més explotats de la nostra classe: els immigrants, les dones i els joves i està íntimament lligada amb l’exacerbació de la xenofòbia, el racisme i el masclisme, així com amb els atacs a les llibertats.

Tot això posa en primer pla la lluita pel rebuig dels tractats de la UE, del Pacte d’Estabilitat i Creixement i les reformes i retallades associades als fons de recuperació. Torna a donar tota la seva importància a la batalla pel no pagament del deute públic dels països; contra la precarietat i la discriminació, els acomiadaments i els tancaments d’empreses; pel repartiment del treball sense reducció salarial i per una reestructuració general de la indústria i l’economia al servei de les necessitats populars, la plena ocupació i un programa real de sostenibilitat ambiental.

Un programa que res té a veure amb el frau del “capitalisme verd” de la UE i el seu Green New Deal. Això exigeix l’expropiació de les grans empreses energètiques, els bancs i els sectors i empreses estratègiques, elseu control democràtic pels treballadors i el poble. Exigeix expropiar els habitatges buits en mans de bancs, de fons d’inversió i grans propietaris i aixecar amb elles un gran parc d’habitatge públic de lloguer social. Res d’això serà possible sense trencar amb la UE, la gran màquina de guerra del capital europeu contra els serveis públics, els drets laborals i els drets socials.

L’ofensiva del capital inclou una nova ronda d’atacs a les llibertats democràtiques, el reforçament de la legislació repressiva i de la impunitat policial i, més en general, l’enfortiment de les tendències autoritàries dels Estats. Per això cal lluitar per a derogar les lleis repressives, castigar exemplarment els abusos policials, dissoldre els cossos especials de repressió i eliminar els exèrcits professionals. Enfront d’aquests hem d’oposar exèrcits basats en el principi democràtic del poble en armes, exèrcits de milícies voluntàries i instrucció militar universal.

Cal assegurar el respecte a drets democràtics bàsics com el de l’autodeterminació nacional dels pobles, una cosa bàsica en estats com l’espanyol. Cap unió a la força!

La batalla contra l’extrema dreta juga cada vegada més un paper fonamental. La recent resposta del barri obrer de Vallecas (Madrid) és un magnífic exemple a seguir. La ultradreta de Vox va voler iniciar la seva campanya electoral madrilenya convocant un acte en el principal barri obrer i d’esquerra de Madrid, una provocació en tota regla. L’esquerra governamental del PSOE i Podemos van cridar a “ignorar-los”, és a dir, a no fer res, deixar-los el camp lliure i permetre que la seva provocació quedés impune. Per a ells, la resposta es reduïa a demanar el vot per als seus candidats. No obstant això, centenars d’activistes i joves del barri, lluny de seguir els seus consells, resistint a la policia i enfrontant una forta repressió, van impedir la realització de l’acte. Al cap de poc es va celebrar l’1 de Maig i la manifestació unitària del sindicalisme alternatiu va organitzar a Madrid un dispositiu d’autodefensa en col·laboració amb els joves antifeixistes, per a prevenir i enfrontar qualsevol provocació de la ultradreta. Aquest és el camí a recórrer i aprofundir, el de l’organització de l’autodefensa obrera i popular.

La UE que tanca les seves portes als que vénen de fora és la mateixa que les multinacionals de la qual espolien els recursos dels seus països i sobreexploten a la seva gent; la mateixa la població de la qual, quan les grans guerres, va emigrar en massa al món sencer. Hem d’oposar-nos a les polítiques de la UE i els seus governs que, primer, condemnen a milions a la misèria i després aixequen fronteres i lleis condemnant-los, bé sigui a morir al Mediterrani quan intenten fugir de la fam, o bé a viure amuntegats en camps de refugiats que reprodueixen els guettos d’uns altres temps. És necessària la derogació de les lleis d’estrangeria i la legalització de les persones immigrants; el tancament dels campaments i dels Centres d’Internament; el reconeixement dels drets de nacionalitat als nascuts en sòl europeu i del dret al refugi als que fugen de les guerres i la mort i la dissolució de l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex). Nadiua o estrangera, la mateixa classe obrera!

La UE és un instrument de les grans potències europees per a defensar els seus interessos econòmics i geopolítics al món. Per això, exigim la retirada de tots els destacaments militars europeus d’Àfrica, Líban o Àsia, la dissolució de l’OTAN i el desmantellament de les bases americanes a Europa.

L’agudització de la crisi tornarà a col·locar en els propers temps, amb especial força a la perifèria, la necessitat de la ruptura amb la UE i l’euro. La batalla per derrotar els plans del capital és una lluita conjunta contra els governs propis i contra la UE perquè tots dos formen un pack inseparable, imperialista, antiobrer i antipopular.

La batalla per les reivindicacions, contra els governs i la UE, exigeix obrir la perspectiva estratègica de lluita per aixecar governs dels i les treballadores recolzats en organismes de base, democràtics i de lluita. Governs que seran el primer acte de la batalla per una Europa dels treballadors i els pobles, per una unió lliure i voluntària en uns Estats units socialistes d’Europa. Aquest continua sent l’eix estratègic de tot programa revolucionari en cadascun dels països de la UE i més enllà, de Bielorússia, Ucraïna i Rússia.

 
Organitzem-nos per lluitar per una sortida obrera i democràtica a la degeneració capitalista!
Per una Europa socialista dels i les treballadores i els pobles !
 

Maig de 2021

Organitzacions europees de la Lliga Internacional dels i les treballadores (LIT-QI)

Pd’AC (Partito di Alternativa Comunista), Itàlia

Corriente Roja, Estat espanyol

Em Luta, Portugal

ISL (International Socialist League), Regne Unit

LCT/CWB (Lliga Comunista de Treballadores i treballadores), Bèlgica

POI (Partit Obrer Internacionalista), Rússia