Un règim cada cop més repressiu. Els treballadors carreguem amb el pes de la crisi. Després que el 20 de maig de 2018 Nicolás Maduro es fes re-escollir president de Veneçuela en un procés electoral totalment fraudulent, el passat dijous 10 de gener de 2019, es va realitzar l’acte de presa de possessió per tal que Maduro iniciï un nou període de govern que s’estendria fins el 2025.
El govern de Maduro, iniciat el 2013, s’ha caracteritzat per enfonsar el país en la pitjor crisi econòmica i social que es conegui en la història recent del país. Durant el mateix, s’han cancel·lat més de 80 mil milions de dòlars en concepte de deute extern, mentre s’han retallat a més de la meitat (prenent com a referència els nivells del 2012) de les importacions dels aliments, medicaments i béns necessaris per al consum dels veneçolans.
Això ha vingut acompanyat d’un increment en les característiques bonapartistes del règim que s’ha constituït en una dictadura anti-obrera i repressiva, on no funciona el parlament ni existeixen eleccions lliures, les dues institucions fonamentals dels règims democràtics burgesos (el primer es troba arbitràriament inhabilitat pel govern i, pel que fa les eleccions, es realitzen de manera totalment controlada pel mateix, sense cap possibilitat real que una opció política diferent al govern pugui guanyar-les).
La dictadura madurista, recolzada principalment en les forces armades i els serveix d’intel·ligència (SEBIN, DGCIM, entre d’altres), deté i empresona dirigents polítics opositors tant dels partits d’oposició burgesa com de l’esquerra independent; empresona dirigents sindicals i treballadors activistes que participen de les protestes, com és el recent cas de la nova detenció del dirigent sindical de l’empresa estatal Ferrominera, Rubén González (sotmès a judici militar), i un altres nou treballadors d’aquesta mateixa empresa (presos per protestar per a exigir un augment salarial i compliment del conveni col·lectiu); també treballadors d’Alcasa i l’emblemàtic cas del treballador Rodney Álvarez (set anys pres per un crim que no va cometre i sense haver-li realitzat el judici pertinent).
Els serveis d’intel·ligència i els cossos repressius practiquen segrestos contra dirigents sindicals que protesten, els agredeixen i sotmeten a tot un procés d’intimidació, alliberant-los després amb l’advertència de no “ficar-se en més problemes”.
Tot això ho fan per tal de desmoralitzar i intimidar, per a derrotar l’ascens de lluites que s’està gestant i garantir l’aplicació d’un brutal ajust que descarrega la crisi sobre les espatlles dels treballadors i el poble pobre.
Aquests últims, per part seva, pateixen fam i misèria als carrers, amb salaris que són els més baixos del continent (actualment, 2 dòlars mensuals, prenent com a referència el dòlar paral·lel, que és el que regeix realment l’economia), una creixent hiperinflació que els empobreix cada cop més, els preus dels productes bàsics augmenten un 100 i fins i tot un 200% diari (inclús augmenta diversos cops al dia), una escassetat d’aliments i medicines que no es soluciona, els serveis de salut pública i educació totalment destrossats, patint la falta de diners en efectiu i una brutal crisi de transport.
Rebutgem la ingerència imperialista i de la dreta continental
Dies previs a l’acte d’investidura (exactament, el 4 de gener), a la ciutat de Lima (Perú), els cancellers de tretze països llatinoamericans (amb l’excepció del canceller de Mèxic) dels catorze que constitueixen el denominat Grupo de Lima, seguint les instruccions del govern estatunidenc i fent gala del més complet intervencionisme, van subscriure una declaració qüestionant la legitimitat del govern veneçolà i van instar a Maduro a respectar les atribucions de l’Assemblea Nacional i a transferir, de manera provisional, el poder executiu fins que es realitzin noves eleccions presidencials.
Posteriorment, el 10 de gener, els governs de dinou països, seguint la línia intervencionista del govern nord-americà, van aprovar a l’Organització d’Estats Americans (OEA) una altra resolució declarant il·legítim el nou període governamental de Maduro.
Acte seguit, l’Assemblea Nacional (AN), conformada per la majoria dels partits de l’oposició burgesa, va procedir a declarar il·legítim el govern de Nicolás Maduro, exigint la seva renúncia al càrrec de president de la República, per a iniciar d’aquesta manera un període de transició governamental. Per a això, inclús van nombrar com a “legítim president” de la República el diputat Juan Guaidó (president de l’Assemblea Nacional), qui seria l’encarregat de liderar tal transició.
Igualment van sol·licitar a les forces armades el seu recolzament al “nou i legítim govern” per tal de resoldre el conflicte institucional, i al seu judici “donar compliment a l’ordenança constitucional i legal del país”. Quelcom semblant ja havia ocorregut en anys anteriors quan l’AN va nombrar un Tribunal Suprem de Justícia paral·lel al qual havia designat arbitràriament el govern, mesura política que, en el seu moment, no va generar major efecte.
Des de la Unidad Socialista de los Trabajadores (UST) afirmem que aquestes accions d’ingerència empreses per l’imperialisme nord-americà i els governs de la pro-imperialista dreta del continent, així com les de l’oposició burgesa del país des de l’AN, no són altra cosa sinó mesures de pressió per a una sortida negociada amb el govern de Maduro. Tenen com a objectiu col·locar-se en una posició política avantatjosa per a negociar una sortida ordenada del govern i un canvi de règim, tractant d’evitar a tota costa que siguin els treballadors i les masses populars qui, mitjançant la seva organització i mobilització, expulsin Maduro del poder i engeguin a rodar el seu règim dictatorial.
El que pretenen evitar és un escenari de mobilització obrera i popular que tanqui les portes o, en tot cas, dificulti les seves intencions de legitimar políticament, i constituir un govern on la burgesia tradicional, juntament amb les transnacionals, la boliburgesia, les restes de la dissidència chavista i els partits de l’oposició burgesa, preservin les garanties dels seus negocis i els seus guanys, provinents de l’explotació capitalista i de la més abjecta corrupció de buròcrates estatals, civils i militars.
Per a això necessiten atacar llibertats democràtiques, garantir la impunitat dels delictes duts a terme per les màfies d’empresaris especuladors, militars, banquers, chavistes i opositors burgesos, i aplicar a fons l’ajust anti-obrer que manté els treballadors i el poble humil sotmesos en la misèria.
Aquestes són les seves pretensions reals que emmascaren amb discursos de democràcia però, quina autoritat política pot tenir Donald Trump per a donar lliçons de democràcia? Sent president d’EE.UU que recolza política i militarment el règim nazi-sionista d’Israel, els governs dels quals durant dècades han comès un vertader genocidi contra els palestins; així com també recolza repressiu de Salmán bin Abdulaziz a Aràbia Saudita, responsable de l’assassinat a Estambul del periodista Jamal Khashoggi, i que des del 2015 ha perpetrat una vertadera massacre al poble de Yemen; o el president Jair Bolsonaro, racista, masclista i xenòfob, qui té pretensions bonapartistes similars a les de Maduro, com evidencien les seves intencions de constituir un Suprem Tribunal Federal (STF), afecte al poder executiu.
La Unidad Socialista de los Trabajadores rebutja de manera categòrica, tant la dictadura anti-obrera i repressiva de Nicolas Maduro, com la política intervencionista i d’ingerència de l’imperialisme nord-americà i els seus aliats continentals. Igualment denunciem l’oposició burgesa veneçolana, les accions de la qual des del parlament són només un nou capítol de la seva política d’acord amb el govern de Maduro, busquen a tota costa frenar la mobilització independent dels treballadors i les masses populars, i pretenen crear-se millors escenaris per a la seva negociació amb la dictadura madurista.
És necessari construir una alternativa política dels treballadors
Els altíssims índexs d’abstenció observats en les eleccions presidencials del 20 de maig de l’any passat, així com la brega creixent dels treballadors i els sectors humils de la població per la pèssima situació feia preveure l’inici d’un procés de mobilitzacions obreres i populars.
La implementació per part del govern de Maduro de l’anomenat “Pla de Recuperació Econòmica”, el qual constitueix tot un paquet de mesures econòmiques que inclou atacs al salari; el desconeixement dels convenis col·lectius, atacs a la llibertat sindical, la implementació de taules salarials de gana entre els treballadors del sector públic van provocar l’inici d’un procés de mobilitzacions obreres en defensa de les seves reivindicacions i la conformació de la Intersectorial de Trabajadores de Venezuela (ITV), per a coordinar les lluites.
Des de la UST creiem que aquest és el camí a recórrer, només amb les lluites unitàries i independents de la classe treballadora podem derrotar el règim dictatorial de Nicolás Maduro, és per això que necessitem construir una alternativa política dels treballadors per a enfrontar el fraudulent i dictatorial govern de Maduro, el seu paquet anti-obrer que arrossega a la misèria a milions de treballadors, mentre la burgesia i les transnacionals obtenen sucosos guanys, i per a enfrontar l’intervencionisme imperialista i a l’oposició burgesa, de qui el seu programa polític i econòmic no té res favorable per als treballadors veneçolans.
La Intersectorial de Trabajadores de Venezuela (ITV) podria ser un embrió d’aquesta alternativa, però és necessari fer una disputa al seu interior per la independència de classe i contra les tendències capituladores cap a sectors polítics pro-patronals.
Hem de continuar mobilitzats i fer massives les mobilitzacions al voltant d’un programa que parteixi d’exigir salaris equivalents a la cistella bàsica, indexats mensualment; per la defensa dels contractes col·lectius i contra les taules salarials de fam que el govern va imposar al sector públic. Però que, a més, plantegi la necessitat de deixar de pagar el deute extern, d’utilitzar aquests recursos per a importar els aliments i medicines necessaris per a que el poble pugui menjar i curar-se; per a invertir en les empreses bàsiques i recuperar la seva producció, pel 100% de la nacionalització de la indústria petrolera, sense transnacionals ni empreses mixtes. S’ha de plantejar que un programa com aquest només pot ser dut a terme per un govern dels treballadors.
Rebuig total a la ingerència d’EEUU i els seus aliats de la dreta continental
Mobilització obrera i popular per a derrotar la dictadura de Maduro
Derrotem l’ajust anti-obrer del govern
Unidad Socialista de los Trabajadores (UST)
Secció Veneçolana de la Lliga Internacional dels Treballadors (LIT-CI)