Per DANIEL AUREL NEAMTU I MAI MADHUN
La desinformació existent sobre les persones estrangeres.
Si escrius “els immigrants…” en google les primeres opcions de cerca que et surten, és a dir, les més buscades pels usuaris, són “… ens treuen el treball”, “… ens treuen les ajudes” i “… col·lapsen la sanitat”. Això és sol un reflex virtual del racisme que escoltem dia a dia en converses a casa, el treball o a classe. Hem volgut escriure aquest article per a demostrar que aquests mites són mentida i explicar el seu origen.
Hi ha una invasió migrant?
Les enquestes mostren que la població xifra la taxa d’immigració al voltant del 21% del total de la demografia espanyola. No és d’estranyar quan “polítics” com Pablo Casado fan constatacions categòriques com aquesta:
“No és sostenible un Estat de benestar que pugui absorbir als milions d’africans que volen venir a Europa”
Milions?
Segons (..) Europa Press han entrat en tota Europa uns 59.000 immigrants per la seva frontera sud, la majoria fugint de la guerra. Per a la població de la Unió Europea, tot un continent amb 508 milions de persones, és una xifra ridícula: només un immigrant per cada 10.000 europeus.
El nombre d’estrangers en 2017 segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística) és de 4.464.997, la qual cosa equival a el 9,59% sobre la població total, gairebé tres punts menys que en 2011; i, òbviament, no s’esmenta que 4 de cada 10 immigrants pertanyen a la Unió Europea.
Ens treuen el treball?
Una enquesta realitzada a més de 7000 entrevistats per l’Oficina d’Ocupació reflecteix que el 46,83% pensen que els estrangers estan “treient el treball´´ als nadius, un 41,89% es manté neutra a aquesta creença i només el 11,28% dels enquestats veuen positiu la immigració en l’àmbit laboral.
No és casualitat que el fals mite que els migrants ens treguin el treball aparegui quan la classe treballadora espanyola i migrant és copejada pels governs PPSOE (amb la col·laboració de CCOO i UGT) amb dues reformes laborals que van normalitzar l’acomiadament col·lectiu, la precarietat laboral i l’elevadíssim atur per a pagar el deute dels banquers i especuladors. És a dir, va ser el Govern, les empreses i la burocràcia sindical amb la seva política de “signar tot” els qui ens van treure el treball.
Prefereixen que culpem al nostre company de treball migrant per a així evitar una resposta de masses contra les retallades de drets i la precarietat laboral.
Perquè en èpoques on feia falta treballadors migrants al país per a generar més riquesa i en general “hi havia treball”, aquesta retòrica no estava tan difosa: segons dades de l’Oficina Econòmica de la Presidència del Govern per un informe de La Caixa, el 30% del creixement del PIB entre mitjans dels anys noranta i la primera dècada d’aquest segle va ser conseqüència de l’assentament d’immigrants. Un efecte positiu que es va elevar fins al 50% en el període 2000-2005.
I les reformes laborals i retallades, combinat amb el racisme que exerceixen les empreses per a estalviar en costos, també els ha copejat: els immigrants de mitjana cobren un 35% menys que els treballadors espanyols, dels més de 18,5 milions de persones actives al país sol 1 de cada 10 és estrangera, a la majoria no se’ls convalida els estudis superiors dels seus països de procedència pel que tenen menys accés a treballs amb millors condicions.
A més, en molts casos reprodueixen la força de treball o exerceixen labors de cura perquè uns altres puguin acudir als seus llocs, no compten amb una xarxa de suport i finalment, sofreixen racisme pel seu aspecte o nom en les entrevistes pel que tenen menys possibilitats per a accedir al mercat laboral. Els treballadors migrants no ens treuen el treball, són més explotats i precaritzats.
A més, curiosament a qui s’atribueix el desequilibri de l’ocupació és a les classes treballadores estrangeres, oblidant-se dels empresaris i les multinacionals estrangeres que han arribat a Espanya com Deutsche Bank, MCDonalds, Coca-Cola, UPS, Barclays i que han estat còmplices dels quals realment han creat els desequilibris laborals i salarials; han limitat els drets dels treballadors; participat en la creació d’ocupacions precàries; corrupteles institucionals i un llarg etc.
Es queden amb les ajudes socials i abusen de la sanitat pública?
Amb l’arribada d’estrangers es pensa que per la seva condició de vulnerabilitat necessitaran més ajudes o que com “vénen de països menys desenvolupats´´ necessitaran més atenció mèdica.
La crisi ha obligat moltes persones a demanar les ajudes econòmiques que poden oferir les comunitats autònomes, l’estat o organismes privats com les ONG. Però aquestes ajudes que són un dret i no es regeixen per la nacionalitat dels individus, són ajudes econòmiques accessibles per a qualsevol persona que estigui en una situació que les institucions emmarquin dins del llindar de pobresa establert.
Les dades que ofereix el Sistema Integrat d’Usuaris de Serveis Socials mostren que els estrangers que demanen aquests serveis d’ajudes econòmiques no passen del 12,5% i els que reben les pensions laborals de la Seguretat Social no aconsegueixen ni tan sols l’1% pel simple fet que la majoria dels estrangers solen ser joves i adults en edat de treballar. Per tant el 87,5% de les ajudes econòmiques d’emergència social i el 99% de les pensions les reben la població espanyola.
El mateix succeeix en l’àmbit de la sanitat, les Enquestes Nacionals de Salut confirmen que les persones que acudeixen als centres mèdics en la seva majoria solen ser espanyols ja que les persones procedents d’altres països que solen migrar sent joves amb millor estat de salut i amb menys necessitat d’atenció mèdica constant.
També cal assenyalar, que tant les persones natives com estrangeres tenen el mateix dret a la sanitat, perquè contribueixen per igual a la Hisenda i amb això es financen els serveis mèdics.
Combatre el racisme és defensar els nostres drets junts.
El racisme, com el masclisme, la transfòbia i l’homofòbia, que s’impulsa és degut a l’interès d’apartar les mirades de les polítiques d’austeritat que s’estan aplicant pels governs i així tapar la brutal guerra contra el conjunt dels treballadors a tot el món, culpabilitzant als més oprimits.
La resposta als atacs dels governs que proposen els partits socialdemòcrates que se suposen que han de representar “als de baix “com Podem són electorals, de negociació, pacte o subordinació amb els mateixos governs que ens exploten, oprimeixen i realitzen devolucions en calenta (com el PSOE) en comptes de cridar-nos a manifestar-nos, organitzar-nos i lluitar contra ells.
Aquesta ambigüitat electoralista és aprofitada per personatges com Trump o Bolsonaro per a promoure polítiques antimigratòries i així acontentar les empreses que saben que amb ells en el govern, la violència no serà exercida a través de vagues sinó en agressions racistes i així poder continuar retallant i precaritzant, i per un altre, mantenir a la classe obrera dividida en nadiua o estrangera i així impossibilitar una organització més forta i conscient.
Per això, avui més que mai cridem a combatre el racisme no només per principis sinó per necessitat. Si lluitem junts en els llocs de treball, als instituts i universitats podrem millorar les condicions del conjunt de la plantilla i estudiants amb més força i resistència.
Si sortim junts i juntes als carrers serà més difícil que puguin llevar-nos els nostres drets i oprimir-nos més, si cap.
Si combatem el racisme al costat del nostre company o companya racialitzada ja estem construint un moviment antiracista i de classe. Molts ja som activistes migrants i estem disposats a lluitar contra el Govern de l’explotació i les fronteres.