Tretze són les dones mortes a mans de les seves parelles aquest estiu. El pitjor juliol dels últims 17 anys, amb més feminicidis i agressions sexuals. De les 40 dones assassinades en allò que va de 2019, només 8 havien denunciat i la meitat tenia mesures de protecció vigents, que no van servir de res.Per Laura R.
Aquest any s’han registrat 42 agressions sexuals múltiples. Ja sigui que cada cop hi ha més “manades” o que són més visibles com a resultat d’una major conscienciació social i que els mitjans de comunicació han posat el seu focus en elles, el que està clar és que són part de la cultura de la violació d’una societat estructuralment masclista. Mentrestant, segueix sense existir una vertadera educació afectiva-sexual reglada a l’escola pública i hi ha un consum de la pornografia, cada cop a edats més joves, que acaba “substituint” perillosament aquesta.
Una pornografia (la que majoritàriament es produeix) cada cop més violenta, en el marc de la cosificació i la mercantilització del cos de les dones i la seva sexualitat, que s’ha convertit en un negocio milionari.
Un 51,9% de les dones assassinades a l’Estat espanyol entre 2003 i 2017 ho van ser per les seves parelles o ex parelles, així que tal com diu la pròpia ONU: en tot el món, “la llar segueix sent el lloc més perillós per a les dones.” A Europa, deu països no tenen dades mínimament fiables de violència masclista, i cinc (Irlanda, Bulgària, Polònia, Grècia i Bèlgica) els manca un recompte en qualsevol de les seves magnituds (familiar, sexual, domèstica o de gènere). A l’Estat Espanyol, tot i que les xifres oficials no reflecteixen ni de lluny tota la violència masclista, les dades són alarmants.
De nou: “Molt soroll per a res”
Mentre milers cridem i exigim recursos i mesures eficaces per a la prevenció i atenció, des de les institucions es segueix re-victimitzant les dones, o pitjor encara: negant, minimitzant o banalitzant, la lacra de la violència masclista. Un exemple és el discurs de la dreta, que vol maquillar-la com violència domèstica, encara que siguin coses ben diferents. O la vergonyosa campanya contra la violència de gènere que ha dut a terme aquest estiu el govern andalús.
El govern del PSOE en funcions, parla de la “urgència” de posar en marxa el Pacte d’Estat contra la violència masclista, que no acabarà amb aquesta violència, perquè aquesta enfonsa les seves arrels en causes materials més profundes. Com a exemple, un informe sobre “Assetjament sexual i dones migrades”, destaca que els principals factors que multipliquen el risc que les domèstiques pateixin, en la seva majoria, assetjament laboral sexual, és l’alta precarietat laboral del col·lectiu, i una situació legal irregular promoguda per la racista Llei d’Estrangeria.
“L’agenda feminista” del “Programa progressista”, presentat pel PSOE, més enllà dels 40 miserables milions als Ajuntaments per a atendre les dones que pateixen aquesta lacra, és un compendi d’inconcrecions que només parla “d’impulsar, promoure o fomentar” determinades mesures, algunes ja contingudes en plans i programes que fins ara són només paper mullat, perquè no es compleixen.
Es parla de reformar el Codi Penal perquè “Només Sí sigui Sí”. Però res de depurar el sistema judicial masclista, responsable d’aplicar aquestes lleis ni d’implantar una educació sexual i en valors d’igualtat en l’escola pública com a assignatura curricular, ja que això suposa enfrontar a l’església, cosa que no estan disposats a fer.
Les 370 propostes que recull aquest programa per intentar una improbable investidura, que diferents col·lectius socials ja han rebutjat per deixar fora moltes de les seves demandes, deixen clar que el PSOE no té CAP intenció de derogar les reformes laborals del 2010 i 2012, responsables de la nostra major taxa d’atur, precarietat o directament pobresa, ni de garantir unes pensions dignes per a totes.
Combatre el masclisme de forma permanent i unir la classe en la lluita pel socialisme!
En repudi als feminicidis, la cara més visible i dramàtica de la violència masclista, diverses organitzacions feministes criden a mobilitzar-se per la “emergència feminista” el proper 20 de Setembre. Una convocatòria que consistirà en manifestacions nocturnes i que ja ha rebut suports locals d’algunes organitzacions sindicals i polítiques i fins i tot d’alguns ajuntaments.
Des de Corrent Roig pensem que les més de 1.000 dones assassinades des de 2003 són motius més que suficients per sortir al carrer. Però les treballadores hem de tenir molt clar a l’hora de mobilitzar-nos quins són els nostres veritables enemics. No és un imaginari “sistema patriarcal” com diu el manifest que llança la convocatòria, sinó un sistema capitalista el masclisme del qual és estructural i que utilitza la sobreexplotació, l’opressió i la desigualtat de les dones, per sobreexplotar-les i fer negoci amb això, augmentant els seus beneficis i aconseguint de pas dividir-nos i debilitar-nos com a classe treballadora tal d’imposar millor els seus plans.
No hi ha sortida per a les dones i la resta de sectors oprimits, dins d’aquesta societat capitalista que ja ha mostrat tota la seva putrefacció i està portant la humanitat a la barbàrie. Encara que puguem aconseguir algunes conquestes, SEMPRE estaran amenaçades pels interessos de la burgesia. Per això hem de lluitar per les nostres reivindicacions immediates sense oblidar que el nostre objectiu últim és aixecar i construir el socialisme per tal de crear les condicions estructurals que posin fi al masclisme. Per lluitar per això cridem a les treballadores a construir amb nosaltres i nosaltres una organització revolucionària com és Corrent Roig.
Però la lluita contra les opressions és una tasca permanent. Encara que sabem que el masclisme no podrà ser eradicat fins a acabar amb el propi capitalisme, necessitem lluitar cada dia contra l’opressió que patim, per tal d’aconseguir una vida digna. Per això és necessària la unitat d’acció amb totes aquelles organitzacions disposades a donar la baralla pels drets de les dones.
No hi ha temps a perdre! Construir una força independent als carrers, governi qui governi!
Aquesta tardor s’acosta calenta i no només per l’escalfament global. Ja hi ha diverses convocatòries previstes, a més de la del 20-N, (27-S, Contra el canvi climàtic, 16-O, Per unes pensions dignes o 26-O, En defensa del que és públic). Perquè governi qui governi els drets es defensen i la joventut, pensionistes, dones i el conjunt de la classe treballadora, al contrari dels senyorets al Parlament, no tenim temps per perdre. Les dades econòmiques indiquen que no anem cap a cap recuperació econòmica sinó que caminem cap a una recessió, l’ajustament del qual recaurà en els de sempre.
És imprescindible unificar dins d’un pla comú totes aquestes lluites, i que les treballadores ens organitzem perquè les nostres reivindicacions estiguin també presents en totes elles, a més de per a combatre diàriament el masclisme i la seva violència, dins de les organitzacions de classe. Cal construir una força independent, obrera i democràtica davant la dreta franquista, el règim, la patronal i el govern que surti. Una força que imposi als carrers l’augment de la despesa social necessari per assegurar el nostre dret a la vida i a una vida lliure de violències masclistes de qualsevol tipus.