Quan es critiquen les polítiques dels governs del PP, de la Unió Europea… és habitual fer una relació de quines són: deute, retallades als serveis, rescats bancaris i privatitzacions, reformes laborals i rebaixes de salaris, és a dir, empobriment general de la societat. Es dóna com un fet conegut la seva relació, establint com a prioritari el deute, les retallades i les privatitzacions.
Està clar que avui dia la resposta social més contundent a les polítiques dels governs vénen pel flanc de les lluites contra les privatitzacions, la sanitat al capdavant; és per això que davant la societat es visualitza la relació entre deute, retallades i rescats bancaris. Per altra banda, durant tots aquests anys, es va vendre la imatge que els problemes de dèficit i deute venien, també, dels salaris i les condicions de treball dels funcionaris, que van patir de primera mà els cops de les congelacions salarials i les retallades. Ara és l’ensenyament, amb les seves vagues contra la llei Wert, les que apareixen com el centre de les polítiques dels governs.
El deute i el seu pagament, el desmantellament de l’estat del benestar i els rescats bancaris no només estan íntimament lligats, sinó que apareixen nítids davant la societat –no és difícil fer les sumes i les restes-, per això aquesta centra les seves orelles en els bancs. Així, en les enquestes, els empresaris, sobretot els petits i mitjans, surten ben parats, se’ls veu com víctimes igual que a la classe treballadora, mentre que els bancs i les grans empreses -coneguda com ”l’oligarquia financera”- apareixen com els ogres, fet que sens dubte és sa i progressiu, ja que apunten al cor del sistema.
Però, quina relació té tot això amb els salaris dels 13 milions d’assalariats i assalariades que no són de la pública, i els 5 milions de parats? No és el deute públic el que va provocar aquesta situació; no van ser els bancs, ni els grans empresaris els que de manera directa van destruir tots aquests llocs de treball, no són ells els únics que van abaixar els salaris, augmentant les jornades laborals; és més, l’última reforma laboral la van fer a la mesura no només dels grans, sinó dels mitjans i petits empresaris en modificar la relació de forces dins de l’empresa, abaratir l’acomiadament, permetre ruptures de la negociació col·lectiva, etc., en el camí que tots ells volen: el desregulament total de les relacions laborals.
Burgesia o oligarquia financera
No fa falta ser molt audaç per adonar-se que aquesta diferenciació, com la que es fa entre “economia especulativa” i “economia real” és interessada. Prové de sectors de l’esquerra en un sentit més ampli que busquen un recanvi dins del sistema capitalista; que van renunciar a la revolució socialista i necessiten una falca burgesa per a la seva proposta de canvi. Per això teoritzen que els problemes de la societat estan a l’economia especulativa a la qual ens va abocar l’oligarquia financera, salvant d’aquesta manera la cara d’aquells capitalistes “productius”, que sí que volen crear llocs de treball i desenvolupar la societat, però que “pobres ells”, la falta de crèdit bancari els ho impedeix.
Lògicament, aquesta diferenciació interessada parteix de la caracterització que fan de la crisi; el problema actual no està a les estructures de l’economia capitalista sinó en la cobdícia d’alguns i en el neoliberalisme, que van voler fer-se rics per sobre de les mateixes lleis burgeses. Van ser els especuladors i els banquers, els aprofitats, els corruptes, ajudats pels polítics, els que ens han portat fins aquí. La resta, des d’empresaris fins a treballadors/es, la societat civil dirien alguns, van ser les seves víctimes, pel que s’imposa un acord, la majoria social, entre els empresaris sans i els treballadors/es (anomenats “classe mitjana”) per treure’ns del forat. Que aquesta aliança de classes es doni en l’àmbit nacional, estatal o europeu ja depèn del marc en el qual es mogui cadascun.
Des d’un punt de vista socialdemòcrata i progressista, aquesta és una perspectiva teòrica lògica, no tenen la menor intenció de portar endavant una política anticapitalista; el seu objectiu no és un altre que tornar als “bons vells temps” de l’estat del benestar.
Però la crisi econòmica té altres causes i, per tant, converteix aquest discurs en una fantasia.
La causa central de la crisi no està en un problema subjectiu –la cobdícia d’uns banquers i polítics corruptes-, aquesta és una de les seves manifestacions, sinó que és un problema objectiu: la rendibilitat dels capitals invertits cau fruit de la tendència decreixent de la taxa de guanys. És la burgesia en el seu conjunt, com a detentora d’aquests capitals, la que “pateix” la crisi aguditzant les contradiccions entre els seus diferents sectors.
Diu I.I. Rubin en els Assajos sobre la Teoria General del Valor que les crisis són la ruptura de l’equilibri entre producció i distribució. La ruptura d’aquesta proporcionalitat o de l’equilibri fruit de la caiguda de la taxa de guanys és la que provoca la situació actual, i afecta la burgesia com a classe; més enllà de què pertanyi a la “oligarquia” financera, al capital industrial o comercial. Tots ells estan units per una relació superior, les relacions socials de producció capitalistes, el treball assalariat i la propietat personal i gestió dels mitjans de producció i distribució, de la qual depenen els seus mitjans de vida.
La reforma laboral, el deute i el capital financer
És comú afirmar que el deute públic que tenalla desenes d’estats ve de la socialització de les pèrdues dels bancs, que des del 2008 fins avui han endossat als estats per les més diverses vies, rescats directes, avals, préstecs, compra d’actius tòxics, etc. Això va conduir a reformes constitucionals, a retallades brutals en les condicions de vida de la ciutadania i en els drets dels treballadors/es públics, en els seus salaris, etc.
El deute públic és la justificació que tots els governs utilitzen per retallar en els serveis, per procedir a la seva privatització: després de la marxa de l’estat entren els bancs i les asseguradores personals. Però que té a veure això amb el desregularització de les relacions laborals, la caiguda dels salaris dels 13 milions de treballadors de l’empresa privada? Que té a veure amb les reformes laborals? Com afirmen des de sectors progressistes de la societat, la política de retallades i austeritat és contraproduent perquè descendeix el poder de compra, es redueix la demanda, s’enfonsa el comerç i cauen els ingressos de l’estat, tot enfonsant-nos.
Tot i ser justa aquesta crítica, la seva concepció de la crisi fa que la seva denúncia al PP, Angela Merkel, la UE, la Troika -recordem que els que defensen aquestes tesis estan ben instal·lats a l’esquerra, l’oficial i l’alternativa, en les cúpules sindicals, en sectors de les ONG, etc.- es limita al fet que no es manté el poder de compra de la classe treballadora, i que són “suïcides”, governant al servei d’una ínfima minoria del capital, “l’oligarquia financera” . En el fons, la seva critica només porta a un capitalisme de “rostre humà”.
Com hem analitzat més amunt, és bastant difícil diferenciar “l’oligarquia financera” de la burgesia com a classe social propietària i gestora dels mitjans de producció i distribució; ara veurem com s’interrelaciona la crisi entre els diferents sectors de la burgesia.
Lenin, a l’Imperialisme: Fase Superior del Capitalisme, va exposar que fruit del desenvolupament del capitalisme els diferents sectors del capital es fonen en un, superior, que va anomenar “capital financer”, segons el qual els banquers, els industrials i els comerciants esdevenen propietaris directes o indirectes de grans trusts, que nosaltres anomenem multinacionals. Que sigui un fenomen específic dins del capitalisme, on conflueixen diversos sectors de l’economia, no exclou el que aquests segueixin existint i cada un subjecte a les lleis generals del capital; però, per la seva interrelació, fa que les crisis s’encomanin d’una manera més ràpida.
Marx parlava que de crisis dins el capitalisme hi havia de molts tipus: bancàries, comercials, industrials; i el contagi, encara que existia, es produïa d’una manera diferent de l’actual. Al segle XIX la caiguda de la taxa de guany afectava el capital bancari perquè els industrials -i per derivació dels comerciants- deixaven de pagar els préstecs o els interessos que devien. Amb el capital financer, els bancs són accionistes de les grans empreses industrials, i els industrials són accionistes dels bancs; la caiguda de la taxa de guany colpeja directament en els bancs no només a través de l’augment de la morositat, sinó també en els repartiments de dividends. És concret i directe.
Per recuperar la taxa de guany ha d’augmentar la taxa d’explotació de la classe treballadora, i això no té res a veure amb el deute, que és una manera de maquillar els comptes de resultats, sinó amb les reformes laborals que busquen l’augment de la productivitat del treball. Per tot això, el que per als socialdemòcrates sembla incomprensible, perquè el govern aparentment fica en un carreró sense sortida als capitalistes amb la seva política d’empobriment social, apareix nítid davant nostre. El govern actua com el que és, el comitè central de la burgesia que, més enllà dels interessos particulars d’un o altre sector capitalista, vol imposar les mesures que recuperin la taxa de guany, l’única manera que tenen per sortir de la crisi.
En aquesta línia apunta també l’augment del deute públic. El que el govern busca amb el desmantellament del sector públic no és reduir el deute, només pagar-li els interessos a la banca i creditors, i el dèficit, sinó resoldre la caiguda de la taxa de guany a través de l’ampliació dels sectors productius. Per això ha de convertir els serveis públics no generadors de plusvàlua perquè no treballen per al mercat, en generadors de plusvàlua introduint els criteris de competència i productivitat, que millori l’aportació de treball humà no pagat al sistema.
El deute i les relacions socials de producció
En general el deute no atempta contra les relacions socials de producció, ja que és el mètode de finançament de qualsevol sistema basat en la producció de mercaderies. Crisi de deute n’hi ha a l’Estat Espanyol des que es va llançar a l’aventura americana; l’expulsió dels jueus pels RR CC té molt a veure amb el deute d’aquests, és a dir, de l’estat amb els comerciants jueus. El drama del deute és la falta d’ingressos per sostenir el pagament de les quotes.
És en general, perquè en el cas de l’actual Unió Europea aquesta relació “deute/ingressos” no és tan clara. Quan anem al concret, a les relacions jurídiques europees en què es concreten les relacions socials de producció capitalistes, veiem com el Tractat de Maastricht imposa als estats el seu finançament indirecte, a través de l’emissió de deute en els mercats financers, on van els bancs i inversors… que compren els diners a baix preu al Banc Central Europeu. El negoci rodó.
Per això, quan portem a l’actualitat el deute sobirà, públic o com se li vulgui dir, dels estats europeus, ens trobem amb què està inflada artificialment per una decisió política que buscava tapar els forats de la caiguda de la taxa de guany del capital financer (deixem-nos de fer el joc als demagogs de la dreta, parlant de bancs i polítics corruptes només).
Tornem a la pedra clau de tot l’edifici, la taxa de guany i la seva tendència a la caiguda. El deute analitzat en el concret, serveix per evitar que les relacions socials de producció col·lapsin fruit d’aquesta caiguda. No és la causa de res, però és una bona falca per imposar un empobriment social que afecta fonamentalment a la classe obrera sobre el salari indirecte, és a dir, serveis públics i socials. El deute s’interrelaciona amb les formes polítiques i jurídiques que adopten les relacions socials de producció, convertint-la en una eina del capital per tapar la crisi que pateix i així evitar el seu col·lapse.
La taxa de guanys expressió de les relacions socials de producció
A part del seu plantejament matemàtic (G’=p/c+v), la caiguda tendencial de la taxa de guany expressa la relació inversament proporcional entre l’augment de la productivitat del treballador/a i els beneficis empresarials, que es veu matisada i mitigada per les forces contrarestants que Marx assenyala a El Capital, per això és una tendència, no una llei absoluta. De fet la tendència decreixent de la taxa de guany es dedueix a mig i llarg termini, i principalment, per les seves manifestacions, atur massiu, deute públic i especulació.
El capitalista com a individu busca permanentment revolucionar la competitivitat de la seva empresa davant dels altres, per tal d’augmentar la taxa de plusvàlua (el treball no pagat), introduint millores tècniques que augmenten la composició orgànica del capital -el treball mort de la maquinària, “c”- per reduir el temps de treball necessari per a la producció de la mercaderia i augmentar el no pagat (plusvàlua relativa, “p”).
Però el capitalista individual es mou en un col·lectiu, la classe burgesa i, en fer aquest moviment, el que provoca és una tendència a la deflació, és a dir, a la caiguda del valor real de les mercaderies, del temps de treball socialment necessari per a produir-lo, i amb això de la taxa mitjana de guanys (G ‘). El sistema, per contrarestar aquesta tendència, té diversos mecanismes: un, obrir el comerç, és a dir incrementar la venda de mercaderies; dos, ampliar l’aparell productiu, amb una aportació massiva de treball no pagat en sectors nous de la producció; tres, augmentar l’explotació dels treballadors/es que incrementi la plusvàlua absoluta generada. El quart mecanisme és la destrucció massiva de forces productives, especialment el treball humà, que permeti un nou procés d’acumulació de capital; alguna cosa així com un “reset” del sistema.
Aquesta contradicció entre la necessitat del sistema de revolucionar constantment l’aparell productiu en la recerca d’una major rendibilitat i la tendència a la caiguda del valor real de les mercaderies és la que està en el fons de la crisi actual, inclosa la del deute, que es va convertir en el maquillatge per tapar aquesta caiguda.
La relació entre deute i tendència decreixent de la taxa de guany és la que existeix entre la lluita social en defensa dels drets de tots i totes, la d’uns serveis públics i les conquestes socials amb la lluita de la classe treballadora per acabar amb el mecanisme fonamental que genera les crisis del capitalisme, les relacions socials de producció, que imposen que el criteri de riquesa social es basi en l’acumulació de capital i no en la resolució de les necessitats socials.
Galicia, 25 d’octubre del 2013
Publicat originalment el 5 de novembre del 2013 a http://econonuestra.org/analisis/item/479-deuda-relaciones-laborales-y-relaciones-sociales-de-producci%C3%B3n