Per Corrent Roig
Segons s’apropa l’Onze de Setembre, la tensió política no para de créixer. C’s, amb Rivera al capdavant, en una competició desbocada amb el PP, mobilitza bandes de gent amb la cara tapada i pals per treure llaços grocs i convoca una manifestació on agredeixen un periodista i s’exhibeix simbologia nazi, mentre criden visca el rei, la Guàrdia Civil i la unitat forçada d’Espanya. PP i Ciutadans exigeixen a Sánchez mà dura contra la Generalitat i que torni a aplicar l’article 155.
En aquesta situació, el Govern Sánchez mostra covardia i impotència. No planta cara a C’s i PP. Parla de diàleg amb la Generalitat però no s’atreveix ni tan sols a exigir als fiscals que retirin les acusacions de rebel·lió contra els exconsellers empresonats, quan tothom sap que no s’aguanten per enlloc. Incapaç de fer front a les pressions de l’aparell judicial, finança amb diners públics els litigis particulars de Llarena a Bèlgica. Es ratifica en què mai negociarà un referèndum d’autodeterminació i no amaga que tornaria a aplicar l’article 155 si la Generalitat emprèn la via unilateral. En la qüestió catalana, com en l’econòmica i la qüestió social, el Govern Sánchez no va més enllà de canvis cosmètics.
Per la seva banda, el president Torra, d’acord amb Puigdemont, escalfa el discurs, anuncia que no acceptarà la sentència del Suprem contra els exconsellers i que, si Sánchez no pacta un referèndum d’autodeterminació, quedarà oberta la via unilateral. Però no podem oblidar que la direcció independentista, després de l’1 d’Octubre, quan tenia les millors condicions per fer-ho, no va proclamar la república catalana ni va cridar a aixecar-se per defensar-la. L’exconsellera Ponsatí va ser molt clara quan va reconèixer que “jugàvem al pòker i anàvem de farol“. A l’hora de la veritat, van entregar les institucions sense resistència i van acceptar les eleccions de l’article 155.
Amb aquests antecedents, ningú sap l’abast de la iniciativa del president Torra i no són pocs els que hi veuen una maniobra de pressió al govern Sánchez cara als propers judicis. Tampoc sabem què vol dir quan declara que no acceptarà les sentencies del Tribunal Suprem: està disposat a alliberar els presos polítics, ara que estan en presons catalanes i sota tutela de la Generalitat? Tothom sap, per una altra banda, que en tots aquests moviments hi ha una pugna soterrada amb ERC per l’hegemonia del moviment independentista.
Des del punt de vista de la classe treballadora, no tenim res a guanyar i sí molt a perdre donant suport a la unitat forçada espanyola i a les forces reaccionàries que la defensen, cada cop més alineades amb l’ultradreta europea.
Cridem als sectors més conscients de la classe treballadora i de la joventut a continuar pel camí que vam obrir el 1-O i el 3 d’Octubre amb la vaga general: enfrontant-nos a la repressió de l’Estat contra l’independentisme i defensant com els primers el dret sobirà de Catalunya a decidir. Ho hem de fer perquè volem una unió lliure i no forçosa, una unió de repúbliques lliures construïda amb la resta de pobles de l’Estat, alliberada de la monarquia hereva del franquisme. Alguns diran que reprendre la lluita pel referèndum i pel dret a decidir és tornar enrere i que ja vam tenir l’1-O. Però més enllà dels desitjos i davant la traïció de la direcció independentista de Puigdemont i Junqueras, que van invalidar els resultats del referèndum de l’1-0 legitimant les eleccions del 21 de desembre, ara toca reconstruir una majoria pel dret a l’autodeterminació. Correspon als sectors més conscients de la classe treballadora encapçalar aquesta lluita necessària que trobarà l’oposició de la burocràcia sindical de CCOO i UGT.
Al mateix temps, hem d’exigir al Parlament de Catalunya que apliqui de manera sobirana i sense demora les lleis socials recorregudes per Rajoy i suspeses pel Constitucional. I que aprovi les reivindicacions bàsiques del poble treballador, com ara la derogació de les reformes laborals del PP i de Zapatero, un salari mínim interprofessional obligatori de 1100 €, una pensió mínima de 1080 € com reclama la Marea Pensionista, o la prohibició de desnonaments per raons socials. En aquesta batalla ens trobarem enfront el PP i C’s, també el govern Sánchez i el de Torra.