Som a les portes d’un nou 25-N, dia Internacional contra la violència de gènere, i els sectors més oprimits de la societat segueixen sent protagonistes de les lluites que estan sorgint a nivell mundial, contra la corrupció dels governs i en defensa dels seus drets.
Per Xulia Mirón
En els últims anys, dates tan significatives com el 8 de març i el 25 de novembre, omplen els carrers per denunciar la situació de desigualtat i la violència que pateixen les dones cada dia; la presa de consciència entre el conjunt de la població fa que es convoquin minuts de silenci davant de les institucions cada cop que es produeix un assassinat, on surten tots els partits, des del PSOE, que es diu feminista, fins al més allunyat de les teories del feminisme, com és el PP.
Però tot això queda enterrat al fang quan els partits que governen apliquen retallades i privatitzen tots els serveis públics. On queden les polítiques d’igualtat reals, per tal que aquesta xacra social, que és la violència contra les dones i les persones LGTBI, sigui eradicada? Aquesta hipocresia “políticament correcta” està donant ales a un sector de la societat, que s’està agrupant al voltant del discurs tall feixista i durament reaccionari de Vox.
La violència contra les persones oprimides no cessa
El món, a hores d’ara, està convuls, grans mobilitzacions a tot el món donen peu a dimissions de ministres, fins i tot cauen governs, perquè la crisi colpeja als sectors més empobrits. Mentrestant, les persones més oprimides surten a denunciar l’homofòbia, el racisme, les violacions, agressions, assassinats, i a denunciar aquesta violència estructural que els governs burgesos mantenen des de les institucions i les oprimeixen amb les seves polítiques neoliberals, per a seguir mantenint una societat patriarcal i el sistema capitalista.
A Amèrica Llatina s’estan donant una successió d’aixecaments populars on, igual que al recent cop d’Estat a Bolívia, les forces de repressió utilitzen vexacions, abusos sexuals, assassinats, etc., per defensar “l’ordre social” establert.
Si ens anem a Orient Mitjà, el govern de Turquia, amic i col·laborador de la Unió Europea reté en condicions inhumanes a les seves fronteres persones sirianes a canvi d’unes monedes; aquest govern tan “democràtic”, va prohibir les manifestacions del 8 de març, i la del moviment LGTBI “per a protegir la salut pública i la moral”, el que va provocar grans enfrontaments amb la policia, i ara, amb el permís dels EUA, està atacant a la població kurda de Síria, que havia aconseguit importants cotes d’igualtat de gènere.
No deixem d’esmentar als països europeus, on un informe d’Amnistia Internacional denuncia la situació real dels països nòrdics, que es posen com a exemple d’igualtat. L’informe parla de que, tot i tenir algunes de les lleis més progressistes en igualtat, persisteixen estereotips de gènere, i en molts casos les víctimes no denuncien perquè el procés és llarg i en ocasions els violadors i agressors queden impunes; la justícia, com en tants altres llocs, moltes vegades ignora, i nega els fets tolerant aquestes actuacions, demostrant que no és un problema exclusivament legal, sinó estructural a el propi sistema.
Lleis d’igualtat reals o paper mullat
A l’estat espanyol res de nou sota l’horitzó. Tot i que el govern Zapatero va ser un dels primers a aprovar lleis d’igualtat, a dia d’avui estem com fa anys, o bé pitjor. Les sentències de “La Manada” i altres de l’estil demostren, una cop més, que no serveix que s’aprovin lleis si les polítiques que s’apliquen són neoliberals.
Els fets ho demostren; cada 25-N els partits polítics de l’arc parlamentari surten a les tertúlies televisives donant dades de morts, agressions, atacs homòfobs, etc., demostrant que manegen bé les dades però a el dia segueixen aplicant les mateixes polítiques, i no es talla de veritat amb el que produeix aquesta xacra social, la violència contra les persones oprimides, la desigualtat social intrínseca a el sistema capitalista i la societat patriarcal.
En quaranta anys de democràcia es van conquistar molts drets després d’una dura lluita, com les llibertats públiques, el divorci, dret a la sindicalització, “despenalització” de l’avortament, sanitat i educació pública, drets de el moviment LGTBI… No obstant això, estan sent aniquilats pels governs, obrint la porta a un retorn al passat i a l’haver d’escoltar coses com que les dones hem de tornar a “aprendre a cosir”.
Retallades i privatització dels serveis públics
De què serveixen els minuts de silenci quan tenim una justícia manca de recursos, on més de 30 capitals de província no compten amb jutjats especialitzats en violència, quan hi ha embús en els processos per falta de personal? I, sobretot, on és la imparcialitat de la justícia amb jutges i jutgesses que dicten sentències on les víctimes han de demostrar els fets, amb clars trets sexistes, masclistes i homòfobs?
De què serveix l’Observatori d’Igualtat amb un govern “progressista”, si realment un sector tan important com és l’Atenció Primària en sanitat, que és el primer escalafó per a la detecció de possibles maltractaments, està sota mínims, desmantellant sobretot en l’àmbit rural?. Augmenten els suïcidis però es retalla en salut mental. De què serveixen aquests minuts de silenci? Les víctimes i els seus familiars volen fets, no promeses electorals.
En l’època de Zapatero es va parlar d’impulsar el quart pilar, atenció a la gent gran i dependents On quedo allò? En foc d’encenalls. Aquesta llei va quedar en punt mort, les persones es moren abans de rebre res de l’Estat, i són les famílies, sobretot les dones, les que segueixen cuidant-les. Aquesta llei només va servir per a que les empreses privades del sector augmentessin els seus beneficis a costa d’un mal servei i la precarietat de les seves treballadores.
De fet, tots els partits que governen van actuar de la mateixa manera davant l’última crisi: retallades i privatitzacions per rescatar la banca, empreses i asseguradores. Van aprovar reformes laborals retallant salaris perquè les empreses segueixin guanyant, aquí a l’Estat Espanyol van reformar la Constitució en el seu article 135 per pagar el seu deute, que no és el nostre.
Parlar als parlaments, ajuntaments, de minuts de silenci a les portes de les institucions sobre la violència és hipòcrita quan la teva política és fer tot el que fomenta la desigualtat social i la violència.
La violència del sistema
Analitzar les arrels d’aquesta violència com una qüestió moral, no deixa lloc a l’anàlisi de la història i les seves contradiccions, perquè la història demostra dia a dia amb fets que aquesta violència no només es pateix a l’entorn familiar; es pateix a les nostres relacions socials, ja sigui al treball assalariat (per raça, per sexe), al carrer, quan se’ns tracta com a objectes sexuals, o se’ns estigmatitza amb estereotips, en tots els àmbits de la vida; per això no podem separar una de les altres.
Però aquesta violència estructural, econòmica, no és exercida de manera abstracta per un ens que està per sobre del bé i del mal, com si d’un déu es tractés; aquesta violència és exercida a través de l’Estat, que té el monopoli del poder polític a través de les seves lleis, i l’administració de la justícia al servei de la defensa de la propietat privada, i per tant, de l’explotació i opressió. Qualsevol desafiament a aquest monopoli de la violència és considerada com a delinqüència, i atempta contra les lleis i l’ordre capitalista i per tant és perseguida, castigada i aniquilada.
Les lleis aprovades pels governs tenen un clar objectiu: gestionar els interessos de la burgesia. Confiar en la legislació com a garantia de «protecció» o «llibertat», és creure en “fades madrines”. L’Estat, que legisla segons els interessos en aquest moment, pot fer-ho ocasionalment, i sempre sota pressió social, a favor dels drets de les persones oprimides, però, per això mateix, fa que les lleis que s’aproven siguin formals; perquè governen pels empresaris/es i els opressors.
A l’Estat Espanyol aquest “estat” té nom i cognoms, el règim del 78, que ha heretat a les seves institucions, començant per l’aparell judicial, les xacres del “nacionalcatolicisme” franquista, del qual Vox s’ha convertit en el seu portaveu, amb referències més o menys explícites a les paraules de les feixistes espanyoles. «No cal ser una nena empatxada de llibres que no sap parlar d’una altra cosa… no cal ser una intel·lectual», aconsellava Pilar Primo de Rivera, fundadora de la Secció Femenina de la Falange; i la diputada de Vox al parlament de Madrid li ha pres la paraula quan va dir que “aprendre costura dóna poder a la dona”.
Acabar amb aquesta xacra social, governar com fins ara?
L’acord de PSOE amb Unides Podem fa una declaració de principis de “polítiques feministes”. Tal com s’ha vist, si no s’ataquen les seves veritables arrels, d’aquí a quatre anys, o quan siguin les eleccions, tornaran a prometre altres més; això és el que significa governar com fins ara.
Si de veritat es vol acabar amb aquesta xacra social, no es poden fer polítiques econòmiques i socials que fomenten les retallades i la desigualtat, subvencionant les escoles que segreguen per sexes, privatitzant la sanitat, mantenen sense contingut la dependència, etc.
La lluita per la diversitat, per la igualtat, pel respecte a les minories, etc., és part de la lluita contra la violència general d’aquest sistema i la societat patriarcal; per això diem que és necessari un programa que trenqui barreres i mogui consciències lluitant per una societat més humana, com deia Marx. Amb la fi de la propietat privada es posaran els pilars per a començar a construir una veritable societat on les opressions comencin a fer passos en el seu alliberament total per una societat socialista.
El triomf de la revolució proletària ha de crear les bases materials per a la socialització de la feina domèstica i posar els fonaments de la completa igualtat econòmica i social de la dona; aquesta reconstrucció socialista de la societat, que col·loca sobre noves bases totes les relacions humanes, no es podrà realitzar de forma immediata i automàtica. Durant el període de la transició al socialisme continuarà la lluita per eradicar totes les formes d’opressió heretades de la societat de classes. Per exemple, la divisió social de la feina entre tasques femenines i masculines ha d’eliminar de totes les esferes de l’activitat, des de la vida diària fins als centres de treball. Caldrà prendre decisions respecte a la distribució dels recursos, desenvolupar un pla econòmic que reflecteixi les necessitats socials de les dones i permeti la socialització el més ràpida possible de les tasques domèstiques.
La nostra estratègia classista, la nostra lluita contra l’opressió de les dones, la nostra resposta de com mobilitzar-les al costat de la classe obrera, té tres facetes; les nostres reivindicacions polítiques, els nostres mètodes de lluita i la nostra independència de classe.