Cada vegada que a Cuba es mou una papallona, el món es posa de cap per amunt. Surten tots els cucs dels seus caus a cridar com energúmens, “cubalibre” (per a les Ayusos i Abascales ha de ser el súmmum de la llibertat, que els bars madrilenys puguin vendre lliurement “cubalibres” al Malecón de l’Havana), a baix la dictadura dels Castro, etc.
Des de totes les cancelleries de l’imperialisme euro nord-americà, amb matisos entre els dos costats de l’Atlàntic, perquè els “euros” han fet molt bons negocis a l’illa gràcies al bloqueig nord-americà, se li “demana” o “exigeix” que el règim s’obri a la “democràcia” capitalista … Perquè després d’ella entri el capitalisme.
Li “demanen” i “exigeixen” al règim cubà el que no fan ni de lluny a l’Aràbia Saudita, Israel amb els palestins, a Colòmbia i els seus “falsos positius”, al Marroc, etc. És obvi, com dirien els mateixos ianquis, “aquests són els nostres hdp” mentre que Cuba, d’aquella manera, manté certa independència. Pel que és obvi el que pretenen, que Cuba passi a ser part d’aquest “nostres HPD”.
Però això no és mitologia, és política imperialista clara i sense embuts. Per a la classe obrera mundial el problema no està només en saber el que fa l’imperialisme ianqui, atacar els pobles per saquejar i afeblir als seus competidors, perquè deixaria de ser-ho si no ho fes; per aquest ordre els principals socis comercials de Cuba són: Veneçuela, Xina, Espanya, Canadà, Holanda, Brasil, Mèxic, Estats Units, Itàlia i França.
Per a la classe obrera mundial i la causa del socialisme el problema està en el fet que un estat capitalista com el cubà, obert de bat a bat a la inversió estrangera, actualment a l’illa hi ha operant 280 companyies estrangeres d’uns 40 països, i, a l’explotació capitalista -recordem que des de fa diversos anys és legal el treball assalariat privat a l’illa-, parla en nom de la revolució i el socialisme. Aquest i no un altre és el motiu de la importància de Cuba al món, és l’oportunitat de l’imperialisme capitalista d’acabar amb la mitologia de la “revolució” i el “socialisme”.
Per defensar-se en aquesta contradicció, els defensors de la Cuba castrista no es basen en el mètode leninista d’”anàlisi concreta de la realitat concreta”; sinó en la mitologia i els símbols. Com la cúpula cubana parla en termes d'”independència nacional”, de “defensar la revolució”, d’”antiimperialisme”, de “construcció del socialisme”, aquests sectors fan pinya en l’”amb mi o contra mi”, es queden en les paraules i no aprofundeixen en el que avui succeeix en realitat amb Cuba.
És cert que la revolució cubana va ser tota una fita llatinoamericana i mundial -va ser la primera revolució que va expropiar el capitalisme a Amèrica Llatina, a 100 km dels EUA-. És cert que els EUA van fer amb Cuba el que els imperialistes van fer amb totes les revolucions triomfants des de la Russa del 17 fins a la vietnamita el 1975, atacar-les i aïllar-les per intentar ofegar militar i econòmicament. És cert que l’expropiació del capitalisme a Cuba -aquesta és una diferència qualitativa amb la Veneçuela de Chávez, on això no es va fer- va suposar una conquesta històrica la inèrcia encara es manté en educació i sanitat.
Tot això és cert, però també ho és que fins i tot aquests dos rubros, educació i sanitat, també estan tocats per la restauració del capitalisme i, aprofundint, per la forma en què aquesta revolució es va desenvolupar, que no es defensen amb paraules altisonants, ni recorrent a la “mitologia” revolucionària de Sierra Maestra, Fidel Castro i el Che, sinó amb polítiques revolucionàries.
A Cuba hi va haver una cruïlla clau que la marcarà, i tal com es van desenvolupar els esdeveniments, va afavorir el camí de la restauració del capitalisme i la situació actual, quan es produeix un debat intern que conduirà a una major dependència de Cuba de l’URSS i al manteniment del monocultiu industrial al voltant del sucre.
El 26 de març de 1965, poc abans de la seva sortida de Cuba, el Che va dirigir a Fidel una carta de balanç de la revolució cubana, on exposava quatre punts: Errors en la Política Econòmica, El Sistema de Finançament Pressupostari, La Funció del Partit, i Recomanacions Generals.
Per les conseqüències polítiques actuals, el punt central és dels “errors en la política econòmica”, ja que van determinar un tipus de desenvolupament i industrialització de país que el bloqueig nord-americà i l’enfonsament de l’URSS han posat en evidència.
Diu el Che a l’esmentada carta:
Al començar tots nosaltres l’aprenentatge d’aquesta marxa cap al comunisme, vam establir, amb l’ajuda dels txecs, la Junta Central de Planificació [Juceplan]. Crec que està clar per a tots que la planificació és una categoria implícita al socialisme i també a aquest període de transició que estem vivint. El problema és que, fins ara, no hem pogut organitzar una planificació que sigui realment un canal conductor i no una vàlvula boja que de vegades deixa passar lliurement els gasos i altres es tanca hermèticament posant en perill d’explotar la caldera
Després d’un repàs als projectes industrials que el govern aixeca, conclou:
Insisteixo que encara que es faci una divisió de tots aquests errors en més o menys greus, més o menys fatals, el fonamental està donat per la política de batzegades i la política de batzegades està donada pel tractament superficial d’una banda i subjectiu de l’altra, de tots els problemes de l’economia. No obstant això, l’economia ha demostrat que té una sèrie de lleis i que violentar-les costa molt car.
A tot això cal afegir els errors de la Junta Central de Planificació. Com ja vam dir, l’error primer ha consistit a copiar dels txecs el seu sistema organitzatiu (ells avui ho han rebutjat, però a nosaltres això no ens ha de preocupar, perquè ho han rebutjat per un molt pitjor i clarament capitalista, però sí el fet que es considerava la possibilitat de control extrem de tot un seguit d’índexs que l’organització cubana no estava en possibilitats de fer).
Disculpar l’extensió de les cites, però la carta no té desperdici per als que defensen la “mitologia” oficial de l’esquerra al voltant de la revolució cubana. El Che, ja en 1965, veia que el camí adoptat per la burocràcia txecoslovaca era “clarament capitalista”. Per això, el millor és llegir la carta al complet AQUI, on el Che posa al nu molts dels debats claus en la lluita pel socialisme.