Escrit per Paola García i Felipe Alegría

Mentre la lluita social es recupera, la política catalana, empantanada des de les eleccions del 155, fa olor d’aigua estancada. Portem tres mesos presenciant les pugnes intestines entre ERC, JxCAT i el PDECAT entorn la investidura: un espectacle on, sota frases enganyoses como “fer república”o “govern efectiu”, no hi ha res més que l’acatament de l’ordre monàrquic espanyol.

La maquinària repressiva del règim, mentrestant, no atura la “causa general” contra l’independentisme, la llengua catalana i el dret a decidir, i amplia la persecució a tot allò que critiqui el rei, l’exèrcit, la guàrdia civil o l’església catòlica.

Un espectacle gens edificant

La base independentista més compromesa ha comprovat aquests mesos una amarga veritat: que la seva direcció mai va tenir intenció real d’aixecar la República catalana i que va preferir entregar-se sense lluitar a desfermar una mobilització massiva que se li anés de les mans.  Els dirigents s’ho van jugar tot a pressionar la Unió Europea, la qual, al seu torn, havia de pressionar Rajoy i facilitar així una negociació que, encara que no conduís a la república catalana, portés a un nou “encaix” dins la Monarquia, al voltant dels 46 punts presentats per Puigdemont. La direcció independentista mai han estat disposada a anar més enllà.

Han justificat les seves actuacions com a “jugades d’estratègia”, fins que ha quedat clar que l’única estratègia era justificar la capitulació. Les declaracions dels dirigents davant el jutge s’han justificat en nom d’eludir o sortir de la presó, però no eren cap subterfugi.

Mentre la majoria treballadora observa l’espectacle com quelcom aliè a les seves preocupacions, el govern Rajoy es frega les mans i la dreta (i extrema dreta) espanyolista fa escarni de l’independentisme, amb el suport de personatges como Iceta, Villarejo o Frutos.

A la CUP li volem dir que ja n’ha ha prou d’exigir la “materialització” d’una República fictícia o de parlar de “processos constituents” sense base. Que hauria de reconèixer la crua veritat: admetre la derrota política autoinfligida de l’independentisme, denunciar la direcció independentista oficial (sense ometre una severa autocrítica) i declarar que amb ERC-PDCAT-JxCAT-ANC al capdavant mai hi haurà República catalana.

L’experiència d’aquests mesos ha mostrat que sense fer caure la Monarquia espanyola no hi haurà llibertat catalana, que la lluita per la República espanyola i per la República catalana van juntes. La República catalana no ha de ser una consigna “separatista” sinó base per a una unió lliure de repúbliques, que és el que necessitem com a classe treballadora; que satisfaci les reivindicacions socials i lluiti per una Europa dels treballadors i dels pobles.

Recuperar la lluita obrera i social

La històrica jornada del 8 de Març, les grans mobilitzacions en defensa de les pensions públiques i la reanimació de la lluita obrera (expressada en vagues com la de Titanlux, la del lot 22 de l’aeroport, els escombriaires del Penedès-Garraf o la lluita de les companyes del Servei d’Atenció Domiciliària) mostren que la classe treballadora catalana torna aixecar el cap.

Ho fa en sintonia amb la resta de l’Estat i superant els obstacles de la burocràcia de CCOO-UGT (que no han dubtat a sortir en auxili de Rajoy amb el recent acord de la Funció Pública o tractant de reconduir la lluita de les pensions a una reedició del Pacte de Toledo).

Ara es tracta d’impulsar aquest moviment, d’enfortir la lluita de la Marea Pensionista, de rodejar de solidaritat les vagues obreres i d’unificar les lluites, aprofitant la convocatòria del 24 de març de la Marxa de la Dignitat i mirant ja a l’1r. de maig. Sense deixar de banda la lluita contra la repressió i per les llibertats.