Núria Campanera, Marina Garcia Morante, Felipe Alegria (Corrent Roig)
La convocatòria electoral del 27-S ho accelera tot i fa que totes les grans qüestions surtin a l’escenari. És doncs, necessari veure més enllà de la batalla de la propaganda i cercar claredat sobre els interessos en pugna i sobre com hem de defensar els nostres: els de la classe treballadora i les classes populars. Ens hi juguem molt.
Ens congratulem profundament de la presència de la CUP-Crida Constituent
La primera cosa a dir és que ens congratulem profundament de la participació electoral de la candidatura CUP-Crida Constituent (CUP-CC), un cop descartada la proposta de “llista civil” sense partits. Renunciar a la candidatura pròpia hauria estat un error polític molt greu, amb un enorme efecte destructiu. Una candidatura com la de la CUP-CC és del tot necessària, perquè és l’única que està compromesa: 1/ amb el trencament explícit del marc jurídico-polític espanyol, mitjançant una DUI (declaració unilateral d’independència) o fórmula equivalent, l’endemà del 27S; 2/ amb l’obertura d’un procés constituent unilateral i de base popular que estableixi les bases de la República Catalana i 3/ amb el desplegament immediat d’un pla de xoc social que faci front de debò a l’empobriment generalitzat de les classes populars i reverteixi les retallades socials, laborals i les privatitzacions, garantint que no es pagarà ni un euro del deute abans que estiguin resoltes les necessitats socials bàsiques.
La llista de “Junts pel Sí”
Davant l’ofensiva propagandística dels mitjans vinculats a Mas i Convergència, és necessari caracteritzar bé la candidatura “Junts pel Sí”, formada per Convergència i Esquerra, amb el suport de l’ANC i d’Òmnium. El cap de llista, Romeva, diu que “no és una llista de noms sinó de voluntats“. Sobretot -afegim nosaltres- de la d’Artur Mas, que se’n ha sortit finalment amb la seva, sotmetent ERC (que li fa de camàlic, com deia en Tardà) i rebent la benedicció de les entitats sobiranistes i el suport de personalitats com el propi Romeva, que es presenta com una encarnació de l’esquerra. D’aquesta manera, Artur Mas s’assegura que continuarà controlant el procés i guanya alhora l’espai necessari per a reconstruir el partit de la burgesia catalana entorn de la seva figura.
“Junts pel Sí” és la candidatura compromesa a investir un govern presidit per Mas, aquesta vegada amb l’Oriol Junqueras com a vicepresident i amb presència de personalitats “civils”. És la candidatura que vol evitar a tot preu una ruptura clara i dràstica amb el règim espanyol, negant-se a declarar la DUI i propagant la falsa idea que, amb l’ajuda de la UE, serà possible “dialogar” i “negociar” amb l’Estat sense trencar amb la seva legislació i institucions.
“Junts pel Sí” és la candidatura compromesa a evitar ruptures amb l’actual sistema social. Com diu el Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN), tan reivindicat per Mas: “malgrat el canvi polític de sobirania, el funcionament ordinari de la vida social i econòmica estarà basat en el principi de continuïtat, sense canvis sobtats de tipus rupturista o revolucionari“. Volen que les actuals lleis econòmiques i socials es mantinguin en l’essencial.
I de la mateixa manera, tampoc volen un procés constituent de base popular. De fet, el CATN redueix el paper del poble en l’elaboració de la nova constitució a “fórmules de participació ciutadana a través de mitjans telemàtics, audiències parlamentàries (a organitzacions socials, professionals, econòmiques, culturals) i altres que es puguin dissenyar”, i a la seva posterior “ratificació mitjançant referèndum”. És a dir: el poble només legitima; qui decideix són els parlamentaris.
“Junts pel Sí” és també la candidatura que defensa mantenir-se a l’euro i a la UE per sobre de tot. Això exclou mesures tan elementals com tirar enrere lleis tan perjudicials com la reforma laboral o la de les pensions. I qüestiona també la possibilitat de millores socials dignes de tal nom, per molta propaganda que faci Romeva d’una difusa “llista de mesures des de l’àmbit social“. L’Eurozona i la UE ja han demostrat amb Grècia que són una maquinària de guerra contra la classe treballadora i els pobles. I amb Catalunya no faran cap excepció. La UE només admet la submissió. La candidatura “Junts pel Sí” vol una independència formal on, en comptes de dependre de Madrid, depenguem directament de Berlín i Brussel·les.
Una irresponsabilitat extrema davant les amenaces de l’estat espanyol
Hi ha un aspecte que ens preocupa greument: les amenaces del règim i la extrema lleugeresa i irresponsabilitat amb què s’estan prenent, com si ens enfrontéssim a un estat democràtic convencional i no a un estat amb una marcada trajectòria històrica reaccionària i d’enfrontament contra els anhels sobiranistes catalans. El règim actual, bastit a la transició, va heretar els aparells franquistes i va fer de la negació del dret a l’autodeterminació i la unitat forçada de l’estat un dels seus punts cabdals. Això forma part del seu codi genètic. No cediran sense una enorme resistència. Rajoy ja ha avisat de manera solemne: “No hi haurà independència de Catalunya. No n’hi haurà (…) L’estat està absolutament preparat per a fer complir la llei quan algú la violi.” No són paraules vanes. El que diu és un xantatge i una amenaça. La seva democràcia és la que va retallar l’Estatut i prohibir la consulta del 9N. És la que amenaça amb recursos jurídics i ofec financer, amb la Llei de Defensa Nacional a punt d’aprovar-se, amb la intervenció de la Generalitat (art. 155 de la Constitució) o amb la declaració de l’estat d’alarma, excepció o setge.
No es pot, per tant, alimentar dubtes sobre la reacció del règim monàrquic. Tanmateix, contra tota evidència, Artur Mas, Junqueras i la candidatura “Junts pel Sí” treuen qualsevol rellevància a les amenaces de l’estat: ben bé com si ens trobéssim a Escòcia i Madrid fos Londres. Ho fien tot a que una miraculosa combinació entre resultats electorals i una suposada pressió de la Unió Europea, forcin al diàleg i a una negociació “civilitzada”. Passen també per alt que la UE no és pas neutral sinó que ha pres partit a favor de l’estat espanyol. En realitat estem davant de la renúncia a enfrontar l’ofensiva de l’Estat, més enllà d’argúcies legals, protestes verbals, cerca de mediadors i algunes demostracions de masses controlades. Què farà un proper govern Mas quan l’Estat recorri una rere l’altre les seves decisions i les lleis del Parlament, quan intervinguin la Generalitat? En realitat, l’escenari que estan preparant és el d’una estafa política com la del referèndum de Tsipras a Grècia. Si la proclamació de la República catalana l’Octubre de 1934 va durar 10 hores, amb un govern Mas no durarà ni cinc minuts.
D’entre totes les candidatures, la CUP-CC és l’única que ha definit amb claredat el caràcter del règim. A ella li pertoca la gran responsabilitat de prendre la iniciativa i expressar davant la societat catalana la disjuntiva que enfrontem. Cal denunciar l’enorme irresponsabilitat de Mas i de Junqueras i preguntar-los públicament què faran quan el govern espanyol intervingui la Generalitat i decideixi posar els Mossos sota control d’un general de la Guàrdia Civil. I sobretot, cal preparar la resistència, organitzar-se, preparar la vaga general en defensa de la República catalana i de les reivindicacions populars, apel·lar a la solidaritat activa de la classe treballadora i els pobles de l’estat
La candidatura “Catalunya Sí que es pot”, al servei de qui?
La candidatura “Catalunya Sí que es pot” (Podemos més ICV-EUiA) parla d’impulsar un “procés constituent propi, no subordinat”, però resulta que la suprema autoritat de Podemos, Pablo Iglesias, quan li pregunten què faria si fos president del govern espanyol i el Parlament català aprovés una declaració unilateral d’independència, contesta: “Els hi dic que no és jurídicament viable. No perquè a mi em sembli malament, sinó perquè la Constitució no ho permet, i llavors els dic: el que cal fer és un procés constituent. ¿A nivell estatal? Doncs, clar que a nivell estatal” (Público 25/6/15). Es pot dir més alt però no més clar. Pablo Iglesias parla del dret a decidir dels catalans però només per a negar-lo en la pràctica. ICV-EUiA, amb pànic a enfonsar-se electoralment si van sols, s’apunta al carro de Podemos.
Fet i fet, “Catalunya Sí que es Pot” emergeix com a la candidatura “d’esquerres” contrària a l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. Objectivament complementa per l’esquerra als partits de la dreta espanyolista. I cobreix aquesta tasca amb l’esquer d’un programa social que en realitat tampoc és tal, ja que està sotmès a les imposicions i límits de l’Eurozona i la UE (no és casual que Pablo Iglesias hagués donat suport a Tsipras quan aquest va trair el referèndum grec i firmar la capitulació complerta, dient que ell hauria fet el mateix).
La CUP-Crida Constituent no pot donar suport a un proper govern Mas
A ningú se li escapa l’enorme responsabilitat que recaurà sobre els diputats i diputades de la CUP-CC l’endemà de les eleccions. Les pressions que rebran per afegir-se al “front patriòtic” de CDC i ERC i, en particular, per donar suport a un nou govern Mas, seran immenses. Però la CUP-CC les ha de resistir i no caure en aquest parany letal. Pel contrari, ha de mantenir-se ferma en el full de ruta debatut i ratificat per les bases a les assemblees obertes. Un full de ruta que es compromet a:
“Impulsar un govern de ruptura nacional, social i democràtica. La ruptura amb l’estat espanyol només serà possible sobre la base d’un programa que asseguri el suport d’amplis sectors de la classe treballadora i les classes populars. Això només serà possible amb un govern de ruptura nacional, social i democràtica basat en els següents punts:
(1) dur a terme la Declaració Unilateral d’Independència (DUI);
(2) impulsar un programa d’emergència social que prioritzi l’aturada dels desnonaments, dels acomiadaments i de les retallades i les privatitzacions per sobre del pagament del deute; així com la gestió pública de tot l’ensenyament, la sanitat, justícia, obra pública i que instauri la Renda Garantida Ciutadana;
(3) impulsar un procés de desconnexió nacional i popular amb l’estat espanyol i la Unió Europea sobre la base de la suspensió de l’aplicació de tota la legislació estatal i de la Unió Europea lesiva per les classes populars;
(4) i articular un programa per garantir que el procés tingui un caràcter autoorganitzat i popular.
(5) i cercar el reconeixement internacional.
Si el nou Govern de la Generalitat assumís aquestes mesures de desobediència, actuaria com un contrapoder a l’Estat espanyol i davant dels mercats, i per tant, es configuraria un escenari de dualitat de poders. En aquesta tessitura, la candidatura resultant del procés “Per la ruptura” hauria de tenir un paper protagonista. Aquests 5 punts seran irrenunciables a l’hora de negociar qualsevol pacte de governabilitat.” [www.perlaruptura.cat]
Aquest full de ruta rebutja, amb raó fundada, donar suport polític o participar en un govern de “concentració nacional” com el que vol presidir Artur Mas. I és només a partir d’aquesta base ferma que es poden considerar acords parlamentaris, sempre que siguin un pas real i no argúcies, en el camí de l’alliberament nacional i social.
La vida ha posat sobre la CUP-CC una gran responsabilitat. És a la CUP-CC que li correspon encapçalar el camí a la DUI i al canvi social. És la CUP-CC qui s’ha de posar en primera línia de la resistència a l’estat i de la batalla per la proclamació de la República catalana. Mas i Junqueras mai ho faran.
Catalunya, 23 de juliol de 2015