Emir Sader, a un blog del diari Público, va escriure el passat 5 d’octubre un article que es titulava: “El trotskisme s’ha tornat un ‘cambalache’?” (Cambalache és un terme intraduïble al català, però es refereix despectivament a un intercanvi de coses materials o immaterials fet amb malícia o amb intenció de guany). En aquest article formulava una sèrie de preguntes, a més de fer unes caracteritzacions: “On són les experiències victorioses basades en les tesis trotskistes per a que puguin evidenciar que la pràctica els dóna la raó? Quins governs han seguit les seves orientacions i han transformat revolucionàriament la realitat? On, quan, de quina manera, amb qui?”
És obvi que la trampa intel·lectual per a discutir és un bon recurs… El trotskisme és el leninisme actual, i no existiria si la Revolució d’Octubre no s’hagués produït. Així que la Revolució d’Octubre és un exemple d’un govern dirigit per marxistes revolucionaris, Trotsky i els bolxevics, que va comptar amb el suport d’altres marxistes revolucionaris, des de Rosa Luxemburg fins a Andreu Nin.
És cert que el trotskisme actual té una mania de fer balanços en condicional: “si hi hagués hagut…”, “si el partit…”. Aquests condicionals fan a la política ficció, no es pot saber el que hagués passat, donat que les forces en conflicte implicades en una revolució (i l’òbvia contrarevolució) no determinen de manera mecànica que, encara que es donessin totes les condicions per al triomf, aquest es donaria inexcusablement. A més, no existeix la perfecció, i segur que alguna variable faltaria, pel que el resultat de la lluita és… resultat de la lluita de classes i, per tant, aleatori, depenent de les correlacions de forces concretes.
Però el que Sader obvia és que sí que es pot fer balanç, i això sí que no és política ficció, dels governs “revolucionaris” de Castro, Mao… o els progressistes (diferenciem: Chavez és un militar burgès, Castro va dirigir l’expropiació de la burgesia, no barregem els ous amb els cargols). O són ara, després d’haver expropiat la burgesia uns, o d’haver construït governs “antiimperialistes”. Estem més a prop del socialisme o, pel contrari, amb les seves polítiques han arrossegat pel fang el marxisme i el mateix socialisme, desprestigiant-lo davant de milions d’éssers humans que han quedat sense alternativa?
Seria recomanable que Sader, en comptes d’obsessionar-se amb el trotskisme –els apologistes dels governs burgesos progressistes d’AL semblen un film mut, aquells en què el policia pega a un que està a la filera i aquest es gira i pega al del costat; els del costat són els trotskistes-, hauria de seguir el consell del vicepresident d’un d’aquests governs, el bolivià.
Me refiero a Garcia Linera cuando dice: “En política y, en general, en todas las lucha de las clases sociales, las acciones del adversario no son las únicas que explican los resultados finales, a saber, alguna victoria, sino que son nuestras propias acciones o inacciones, las acciones de las clases y los sectores laboriosos, las que convierten las agresivas acciones del adversario en condición eficiente, produciendo un tipo de resultado favorable a unos y contrario a otros.”
Em refereixo a Garcia Linera quan diu: “En política i, en general, en totes les lluites de classes socials, les accions de l’adversari no són les úniques que expliquen els resultats finals, a saber, d’alguna victòria, sinó que són les nostres pròpies accions o inaccions, les accions de les classes i els sectors laboriosos, les que converteixen les agressives accions de l’adversari en condició eficient, produint un tipus de resultat favorable a uns i contrari a uns altres.”
No serà que són aquestes “accions i omissions” dels governs progressistes i les seves apologistes les que han obert les portes a Bolsonaro, Macri, Trump, a l’extrema dreta a Europa… Més mirar-se la biga en l’ull propi que la palla en ulls dels altres, no fos cas que els autors del “cambalache” siguin uns altres.
Per últim l’article de Sader demostra on pot arribar a perdre de vista el caràcter de classe de l’estat. Des d’un punt de vista de CLASSE, és a dir, de la classe obrera, Kirsnher és igual que Macri, Lula a Bolsonario, Salvini i Sánchez… Són govern burgesos i ambdós defensaran l’explotació capitalista i el saqueig imperialista dels pobles oprimits. El que varia és la manera, l’aparença en algunes de les seves conseqüències polítiques, les concessions a la classe treballadora i els pobles, que per cert ningú regala: utilitzant un símil molt gastat, uns són el “policia dolent” i altres el “policia bo”, però ambdós tenen el mateix objectiu.
Però clar, Sader i el marxisme van per camins diferents, perquè si l’aparença d’un fenomen (els governs progressistes i les seves mesures conciliadores) coincidís amb la seva essència (governs burgesos), aquesta discussió no seria necessària. Però ho és, perquè molts confonen l’aparença del reformisme amb una essència revolucionària… i això és enganyar la població.
Quan aquesta se sent enganyada en les seves aspiracions d’acabar amb l’explotació i el saqueig, i es troba amb el curt termini electoral de les molles de pa en forma de polítiques “progressistes” (les “accions i omissions de Garcia Linera?), ens trobem amb el pitjor enemic de la lluita de classes revolucionària, la decepció i l’escepticisme… Per aquest forat entren els Bolsonaros, Macris i altres elements de l’extrema dreta.
El “cambalache” l’han format els governs que parlaven de socialisme (del segle XXI o del que sigui), de la classe treballadora i les seves necessitats, i es van quedar en molles que com a molt pal·liaven les desigualtats socials, però no les abolien. Aquells, que amb les seves “accions i omissions”, els únics responsables del que està passant, així que deixin en pau el trotskisme, que ja està bé de buscar culpables en altres.
