Aquest cap de setmana Pedro Sánchez anunciava el segon paquet de mesures restrictives per endurir les condicions del confinament, després de que el Congrés dels Diputats aprovés la pròrroga de quinze dies més de l’Estat d’Alarma.
Una de les principals mesures del Govern, que compten amb el recolzament de CCOO i UGT és la clausura de tota activitat no essencial, mesura que es venia exigint des de fa temps per organitzacions socials, polítiques i sindicals, així com sanitaris/es i científics/es (clica aquí per veure l’informe de 70 científics/es espanyols reclamant el confinament total per evitar el col·lapse de la sanitat pública). Mentre PP, VOX i companyia vociferen sense aportar ni una sola mesura, callen el desmuntatge de la sanitat pública que van portar a terme els seus governs els primers o aporten “solucions” tant racistes i xenòfobes com suïcides els segons, el Govern dona ales al soroll reaccionari quan han fet falta més de 5.500 morts perquè es decreti la clausura econòmica no essencial.
La mesura, tardana, ni tant sols acontenta a una burgesia insaciable. El President basc Urkullu, la CEOE-CEPYME i el cor mediàtic que els acompanya sempre, no concorden amb la mesura adoptada pel Govern. Al·leguen que això incidirà en la crisi econòmica i farà més difícil la recuperació. Són insaciables: el Govern els va facilitar via els ERTOS estalviar-se salaris i càrregues socials; l’empara del coronavirus porta més d’1 milió d’acomiadaments, el Govern els va obrir línies de crèdit i els va posar 200.000 milions en safata de plata i el Banc Central Europeu va tornar a fer servir la màquina de fer bitllets i els ha posat a disposició dels bancs europeus uns addicionals 750.000 milions d’euros. Què més volen!?
Per a nosaltres la denúnica i la crítica al govern són més necessàries que mai, però just des de l’angle oposat. Quants préstecs es van donar als treballadors/es i autònoms amb l’Estat com a aval? A quantes empreses el Govern va obligar a readmetre els treballadors/es acomiadats per aquesta crisi?
Si guanyen, reparteixen entre accionistes; si perden, socialitzen les seves pèrdues.
El caràcter pro-patronal de les mesures del Govern es mostren, de nou, en aquest últim decret. Amb el permís retribuït recuperable el treballador/a recuperarà les hores, i els “solidaris” empresaris què hi posen en tot això? Per què no es recuperen de les 2,6 milions d’hores extraordinàries setmanals no remunerades? Si es recuperen aquestes hores, quants treballadors/es temporals que són contractats a l’estiu es quedaran aquest any al carrer? Per més inri, en cas d’existir un acord entre empresa i treballadors/es per la forma de recuperar les hores, l’empresa podrà imposar la seva decisió.
Aquesta mesura, a més, portarà amb ell mateixa la pèrdua de vacanes, de dies de descans setmanal o que les jornades laborals s’allarguin i es converteixin en interminables. En definitiva, amb aquesta mesura se li posa en safata de plata als empresaris una major flexibilitat de la nostra jornada laboral de la que ja tenien fins ara.
Des de Corrent Roig reafirmem que la vara de mesurar del Govern de coalició és tant burgesa com la de la resta de govern del PSOE o PP. Si el Govern deia que “ningú quedarà enrere”, amb aquesta nova mesura i les altres ja aprovades, camina justament en la direcció contrària. I és aquesta la polític que acabarà donant ales als del PP i VOX.
Enfront de l’actitud còmplice de la burocràcia sindical de CCOO i UGT, les organitzacions obreres i els moviments socials hem d’exigir al Govern mesures per rescatar d’aquesta crisi als treballadors/es i el poble pobre. I per aconseguir-ho, és imprescindible que tota la classe treballadora ens organitzem des de JA mateix per manifestar el nostre rebuig a aquest permís retribuït recuperable amb el que pretene fer-nos pagar aquesta crisi amb més misèria i una precarietat laboral encara major.
Permisos retribuïts sí, però recuperables no. És una injustícia amb els/les que treballen i amb els aturats. Que ho pagui la patronal i els banquers, que ho paguin dels milions d’hores extres que obliguen a fer i no pagant; que ho paguin dels 65.000 milions d’euros que els bancs es van quedar del rescat, que ho paguin del dineral que s’estan estalviant amb els ERTOS.