La crisis del coronavirus ha trastocat el transcurs de la quotidianitat en tots els sentits, col·lapsant el funcionament de països sencers. La declaració de pandèmia que acaba de realitzar l’OMS afegeix una nova dimensió a aquesta catàstrofe social.
El coronavirus continua enmig dels balbotejos dels governs, inclòs el del PSOE-UP, l’amenaça de col·lapse del sistema sanitari i la desesperació de les famílies obreres, desbordades per la suspensió de les classes, els acomiadaments, EREs o ERTEs… i aquesta sensació de pànic que es va creant i s’expressa en compres desesperades en els supermercats.
Els grans mitjans de comunicació contribueixen, per enèsima vegada, a crear aquest clima apocalíptic que és la base perquè els governs i la Unió Europea pretenguin justificar totes les mesures servils a aquest sistema capitalista que expressa cada vegada més les formes de la barbàrie.
Ni expliquen com hem arribat fins aquí, ni aquests pèssims cuiners tenen més recepta que la de sempre: carregar el fardell de la crisi a l’esquena dels treballadors/es i el poble.
La primera exigència al Govern: confiscació immediata de tots els recursos sanitaris en mans privades
Parlen que les mesures que es van adoptant pretenen “evitar el col·lapse sanitari” però l’amenaça de col·lapse és cada dia més real i està indissolublement unida a les retallades en la sanitat pública i la privatització de la mateixa que han dut a terme tots els governs (PSOE-PP).
En l’Estat Espanyol el percentatge de despesa pública segueix per sota de la mitjana de la Unió Europea. Segons diferents fonts, la sanitat pública espanyola ha perdut entre 15.000 i 21.000 milions d’euros des de 2009 (Cim social 2018). Aquestes retallades s’han traduït en menys personal sanitari i menys llits disponibles. Aquesta falta de recursos públics “s’ha compensat” amb el creixement dels hospitals i assegurances privades així com el copagament dels medicaments. “S’han incrementat els pagaments directes de les llars en sanitat que passen del 19,5% en 2009 al 24,2% en 2015, per sobre de la mitjana de l’OCDE (20,3%)” (Nuevatribuna.es).
L’exemple de Madrid, on avui es concentra la crisi, si bé no és únic, si és emblemàtic. Dels 83 hospitals que hi ha en la Comunitat, 33 són públics (encara que 5 d’ells amb gestió privada) i 50 privats (Catàleg Nacional d’Hospitals 2019).
Ara, en plena crisi, els centres sanitaris privats prefereixen manar als seus pacients als hospitals públics. I en alguns casos es cobra als pacients les proves ja que les assegurances privades es neguen a pagar-les, acollint-se a la declaració de Pandèmia.
Són ja moltes les veus des dels sindicats i associacions de consumidors que clamen pel que cau pel seu propi pes: que el govern confisqui tots els recursos sanitaris en mans privades i els posi a la disposició del pla general d’emergència per a combatre l’epidèmia.
Si els capitalistes diuen que les crisis són també moments de grans oportunitats, que aquesta mesura de confiscació sigui la gran oportunitat per a restituir tot el que se li va robar a la sanitat pública, posant fi al negoci dels mercaders de la salut, unificant tota la sanitat en un sol sistema 100% públic i universal.
Exigim al govern un decret d’emergència que pari els acomiadaments, EREs i ERTEs
Per què no apliquen als treballadors/es el mateix criteri que als diputats/des?
L’Índex Sintètic de Salut del Baròmetre Social d’Espanya, que elabora el Col·lectiu IOÉ, assenyala que “tant l’autopercepció negativa de la salut com la freqüència de malalties cròniques augmenten depenent de la classe social (…). La percepció negativa de la pròpia salut és tres vegades major en les llars d’obrers no qualificats que en els de directius d’empresa… i totes les malalties ressenyades, excepte l’al·lèrgia, són més freqüents en les famílies obreres” .
El drama és que el coronavirus plou sobre mullat. Les decisions del Govern fins avui i el discurs buit del President Sánchez del passat dia 10 març només fa que afegir més dramatisme a la situació de les famílies obreres. El cinisme polític i patronal creix a més velocitat que el coronavirus: tanquen el Parlament i manen a tots els Diputats/des a la seva casa cobrant els seus sous, però els treballadors/es es queden abandonats a la seva sort. Les empreses, amb la reforma laboral en una mà i el consentiment del govern a l’altra, resolen els problemes a cop d’acomiadaments, EREs, ERTEs i vacances avançades que es paguen els treballadors/es i que ja veurem com fan a l’estiu quan tampoc hi hagin classes.
El Govern està tolerant o encoratjant mesures descaradament propatronals. Si els treballadors/es d’una empresa són enviats a un ERTE, passen a cobrar del SEPE, és a dir consumeixen el seu atur (si tenen dret a ell, sinó ni això) i perden el 30% del seu salari. I la patronal què posa? Ni que dir ja dels que són directament acomiadats la precarietat del qual en molts casos no els fa tenir ni dret a la desocupació.
El recent vergonyós acord de la patronal amb CCOO i UGT camina en el sentit de facilitar a la patronal acomiadaments, ERTEs, modificacions substancials de condicions de treball… el de sempre.
La primera obligació de totes les organitzacions sindicals, estudiantils i socials és exigir a aquest Govern que demostri quina és la diferència per als treballadors/es i el poble entre el que ell fa i el que farien en el govern el PP o Vox. Això exigeix menys paraules i un veritable pla de xoc que inclogui d’entrada:
-
Confiscació immediata de tots els recursos sanitaris en mans privades i l’establiment d’un Pla d’Emergència obligatori per a tota la xarxa sanitària (hospitals, laboratoris, farmacèutiques…)
-
La contractació de tot el personal sanitari necessari.
-
Ni acomiadaments ni pèrdues de drets. Donar suport a les propostes que s’han assenyalat des de diverses organitzacions sindicals (entre elles Co.bas i CGT) facilitant als treballadors/es amb fills/es el permís retribuït per guarda i custòdia de menor. Estendre aquest dret a les persones amb dependents al seu càrrec.
-
On no sigui possible el teletreball, no hi hagi acord en altres mecanismes o calgui tancar totalment o parcialment l’empresa, que s’apliquin baixes mèdiques assimilades a accident laboral amb el 100% del salari.
-
Congelació dels preus i control de les grans superfícies comercials i mercats de proveïments per a garantir el proveïment i evitar qualsevol brot especulatiu dels preus.
-
Adoptar mesures econòmiques d’emergència perquè les grans multinacionals, empreses de l’IBEX 35 i la banca obrin la butxaca i deixin de ficar la mà en la butxaca dels de sempre.
No es combat l’epidèmia amb el resignavirus
El clima de pànic que s’ha creat sembla obligar-nos a la resignació, l’obediència cega i l’autocensura. Cal “estar junts” diuen des de Pedro Sánchez a Merkel, en això “tots som víctimes”. Així doncs les dones i homes que es deixen la vida i la salut cuidant als malalts i els mercaders de la salut que fan negoci abans, durant i després de les crisis, tots junts! Tots víctimes! Els treballadors/es, acomiadats, amb EREs i ERTEs, amb drets i salaris retallats i els banquers, patrons de l’IBEX 35 i fons d’inversió tots junts! Tots víctimes! La crisi amenaça amb propagar un altre virus més mortal una espècie de resignavirus que ens deixa absolutament indefensos.
No podem deixar de denunciar les misèries d’aquest sistema capitalista ni als quals van tenir sempre per cor una caixa registradora; que amb una mà prohibeixen qualsevol aglomeració pública i per una altra obliga a anar a treballar a fàbriques, restaurants, oficines, etc… Posen en risc la salut de tota la població per a continuar facturant costi el que costi. No podem quedar paralitzats donant carta blanca als mercaders de la salut.
Cal exigir del govern que passi de les paraules vàcues a un veritable pla de xoc que defensi la vida i els drets dels més humils, de la classe obrera i els sectors populars.