El deute grec: “El poble de Grècia no deu res ni als banquers ni als governs d’Europa”

Winston Smith, el protagonista de la novel·la “1984” de George Orwell, treballa per al govern reescrivint la història, una adaptació de l’idioma per guiar el pensament de les persones a través del significat de les paraules.

En un ús del llenguatge propi d’aquesta neollengua, el poble grec va ser “rescatat” i ara deu un gegantí deute als seus creditors internacionals, pel qual ha de pagar un enorme sacrifici en forma de retallades. Primerament, crida l’atenció que un poble “rescatat” es trobi en una situació de tal pobresa i desocupació com la grega. No serà que el rescat no va ser dels grecs i sí dels bancs internacionals? Respondre a aquesta qüestió és probablement el nus gordià de la situació grega.

La gran estafa del “rescat”

Fins el 2008 Grècia semblava viure en el millor dels mons. Des de la implementació de l’euro, el país portava vuit anys creixent fortament. No obstant això, era un creixement artificial, amb peus de fang, que es recolzava en un enorme endeutament privat i públic. Era una espècie de “miracle espanyol” però a la grega. Els grans beneficiaris eren les grans multinacionals alemanyes i franceses que, amb la seva major productivitat i amb l’euro per bandera, es van apropiar del mercat grec a costa de crear un enorme dèficit comercial, que superava el 10% del PIB. Per suposat, els bancs alemanys i francesos anaven de la mà amb les multinacionals, ja que eren ells els qui convertien el gran superàvit comercial dels seus països en préstecs fàcils i abundants per a Grècia, en una espiral en què tots ells es forraven mentre l’economia grega es desindustrialitzava i es desnacionalitzava.

Van ser les empreses alemanyes i franceses les que es van fer amb el desenvolupament de la xarxa telefònica i energètica del país, i van monopolitzar la renovació de les flotes de taxis i tramvies, recurrent a més a suborns generalitzats, com l’alemanya Siemens. Les empreses d’armament també es van forrar ja que els governs alemanys i francès obligaven al grec a grans compres. I què dir de la banca i dels grans empresaris que, com aquí, es van sumar amb entusiasme a la festa dels seus germans grans. Fins que el 2008, amb Lehman Brothers, va esclatar la crisi financera mundial i tot es va enderrocar, deixant Grècia inerme i endeutada fins al capdamunt, mentre els pilars de l’economia grega, el turisme la indústria naviliera i la construcció entraven en una profunda caiguda i els bancs grecs en la fallida.

El 2008, un terç del deute grec (d’un total de 183.200 milions) era posseït pels bancs alemanys i francesos, i un altre 22% per bancs de la pròpia Grècia. Aquell mateix any, amb la crisi ja desplegada, el nou govern del PASOK feia públic quelcom que la cúpula de la UE no podia desconèixer: que el govern anterior de Nova Democràcia (equivalent al PP grec) havia falsejat els comptes públics amb l’ajuda de Goldman Sachs (un altre megabanc nord-americà del qual Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu, era el responsable per Europa) i que el dèficit públic no era del 3,7%, sinó del 12,5% del PIB.

Això va disparar l’alarma sobre el risc d’impagament dels préstecs per part de l’Estat grec. Els bancs internacionals que havien estat fent abundants negocis amb el deute grec, necessitaven ara desprendre’s d’ella. En aquest punt es va formar la Troika, integrada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea (òrgan executiu de la UE, supeditat al govern alemany) i el Fons Monetari Internacional (disciplinat per EEUU). Aquesta Troika va llançar un primer préstec a Grècia el 2010 (el primer “rescat”) i va negociar un Memoràndum amb el govern d’aquell moment del PASOK (equivalent al PSOE grec) per assegurar el pagament als creditors. El 2011, davant l’impagament imminent, va venir el segon rescat, que és el que venç aquest febrer i ha estat prorrogat.

Per atacar el rescat, la UE va crear el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF), pel qual els governs europeus avalaven als bancs i fons prestadors en cas que el govern grec no pagués. El BCE també va comprar deute als bancs privats i, en menor mesura, el FMI.

A canvi, el govern grec va aplicar doloroses mesures d’ajustament com acomiadaments massius de treballadors/res públics, baixades dràstiques del salari dels restants, reducció d’una quarta part del salari mínim, anulació dels convenis col·lectius, fortes pujades d’impostos al poble, augment de l’edat de jubilació, rebaixes dràstiques de les pensions, desmantellament de la sanitat i l’educació, privatització del patrimoni públic. Amb aquestes mesures de saqueig, els creditors internacionals es van assegurar de què les riqueses de Grècia anaven a les seves butxaques i no a les necessitats socials i al desenvolupament del país. Les conseqüències són conegudes per tots: enfonsament de l’economia, creixement massiu de la pobresa i una enorme desigualtat.

Però… a qui van rescatar realment?

Luis de Guindos, Ministre d’Economia, ha declarat que gràcies als “rescats” europeus de Grècia, aquell país “ha mantingut els serveis públics i ha pogut pagar als seus deutors, policies i a jubilats”. Però aquest antic responsable de Lehman Brothers per a Espanya menteix. Només l’11% dels diners del rescat han estat utilitzats per les despeses de l’Estat grec. La resta, el 89%, s’ha utilitzat per pagar el deute, interessos de la mateixa, rescats a la banca o pagaments al FMI. Aquesta és la gràfica desglossada:

Mitjançant aquestes polítiques de préstecs, compres i avals, el deute grec ha passat de mans dels bancs privats als Estats de la UE. El “rescat” de Grècia ha estat en realitat un rescat de la banca internacionals costa dels/les treballadors/res i del poble grec i de la esta d’Europa! Un negoci rodó: els beneficis se’ls queden els banquers i els riscos (i un hipotètic impagament) els Estats, a costa dels pobles. El gràfic adjunt resumeix aquesta enorme i fraudulenta transferència:

Un deute cada cop major i més impagable

S’ha d’afegir, a més, que els brutals plans d’ajustament no han servit en absolut per a reduir el deute. En realitat, mai ho han pretés. Pel contrari, aquest s’ha disparat fins als 340.000 milions actuals, una xifra equivalent al 185% del PIB (el valor anual de l’economia grega), una quantitat que és absolutament impossible de retornar. Però mentre no arribi el moment inevitable en què decideixin acceptar la suspensió de pagament, el país haurà de seguir sent dessagnat, venut, empobrit i sotmès.

El 2008, abans del primer rescat, el deute era gairebé la meitat (183.000 milions). Gairebé abans del segon rescat (juliol 2011) Grècia pagava el 29% dels ingressos públics en interessos; i si se li sumava la devolució dels préstecs, ja era més del 50%. El país segueix arruïnat i els/les treballadors/res i el poble en nivells desconeguts internacionals han seguit i segueixen guanyant diners a costa del patiment grec.

Alemanya no ha pagat reparacions per la ocupació nazi

Alemanya és avui en dia la major potència econòmica d’Europa. Paradoxalment, encara que el govern alemany sigui la part més bel·ligerant contra qualsevol opció de reestructurar i condonar el deute grec, el seu creixement econòmic ha esta possible degut a què es va beneficiar el 1953 d’una quitança del 63% del seu propi deute.

El 1941, l’Alemanya nazi va envair Grècia i va instal·lar allà un govern titella que va produir la subscripció d’un crèdit equivalent a 3.000 milions d’euros per part del Banc de Grècia per sostenir l’ocupació militar. Aquests diners mai han estat retornats. L’ocupació a més, va ser brutal, va destruir infraestructures i va arruïnar a Grècia. Una única dada ens fa una idea de la tragèdia: 300.000 grecs van morir de gana el 1941-42. Una estimació feta per Jacques Depla, antic assessor de Sarkozy, xifra els costos de l’ocupació alemanya en 575.000 milions. Un informe encarregat pel govern grec calcula en 162.000 milions els costos de reparació del país. No obstant això, l’única compensació alemanya a Grècia són 60 milions pagats el 1960.

Tot i el temps transcorregut, aquella època té rellevància econòmica i política per entendre la situació actual. Molts alemanys pensen que la situació a Grècia és deguda a què els treballadors grecs són mandrosos. Però la veritat és que com a mitjana, treballen 600 hores anuals més que ells i cobren molt menys. Tanmateix, Alemanya és una economia industrial avançada, amb un alt nivell tecnològic, que domina l’Espai econòmic europeu i a la qual li van perdonar el deute de la guerra. Grècia va ser ocupada per l’Alemanya nazi i quan aquesta va ser enderrocada -per la “democràtica” Gran Bretanya- no va rebre reparacions, té una economia endarrerida i un baix nivell tecnològic; a més, mai ha sortit de l’estat de dependència respecte les grans potències continentals.