Els fons de la UE no són cap regal ni una taula de salvació per la classe treballadora i les classes populars. Són, per contra, una soga al coll per ofegar-les. Els grans beneficiaris seran, com fins ara, els bancs, les grans empreses privatitzades, les grans constructores i les energètiques. Aquest cop no seran necessaris els “homes de negre” per aplicar les “recomanacions” de la UE, per a això ja estan els/les Ministres del Govern de coalició.
Aquests dies hem viscut un autèntic bombardeig «informatiu» glorificant l’acord del Consell Europeu sobre el fons de reconstrucció («Fons Pròxima Generació de la UE» en el seu argot). Pedro Sánchez, rebut com un heroi pels seus ministres, ho ha presentat com un «acord històric (…), una de les pàgines més brillants de la història de la UE». Diu que és «un enorme pas», un veritable «Pla Marshall» que permetrà una recuperació ràpida de l’economia espanyola. Traient pit, ha declarat: «No hem aconseguit el 100% però sí el 95%»: 140.000 milions d’euros, dels quals 72.000 en transferències a retornar. Una veritable ganga.
El conjunt de partits de l’arc parlamentari ha donat suport a l’acord, inclòs Vox. La CEOE està encantada i ansiosa perquè entreguin els fons a les empreses. La burocràcia sindical comparteix l’alegria patronal. Els governs autonòmics reclamen la seva part, sense que hi hagi diferències entre els governs del PP o PSOE o la Generalitat catalana.
¿L’Europa del capital s’ha convertit en l’Europa social?
Entre els defensors de l’acord destaca Unidas Podemos (UP). No en va, la seva missió és convèncer als sectors d’esquerra escaldats del PSOE, de les excel·lències de l’acord i, aprofitant, del bo que és el Govern de coalició.
També en relació amb la UE el discurs de Podemos és justament el contrari del que predicava als seus inicis. Per al vicepresident segon i ministre de Drets Socials i Agenda 2030 la UE ja no és l’Europa del capital. Per contra, ha fet una «renuncia històrica» de les seves antigues posicions i ha «après la lliçó«. Ara «tots els demòcrates europeus som neokeynesians» i «el que fins ara només defensava l’esquerra és compartit per actors de famílies ideològiques molt diferents«. Segons Iglesias, l’acord del Consell Europeu té un «abast històric i sense precedents» i va «en una direcció diametralment oposada» a la que va donar la UE en la crisi de 2008/2010.
Dit clarament, Merkel, la que va condemnar a Grècia a la misèria i la va rebaixar a condició de semicolònia i va impulsar els plans d’ajustament de l’Estat espanyol, o Macron, el president dels rics, de la reforma laboral i de les pensions i de la repressió salvatge als armilles grogues són ara els campions de la «cohesió social i la solidaritat europees». Veure per creure.
El vicepresident Iglesias i el ministre Garzón (IU-PCE) van encara més lluny i declaren que l’acord «no només no impedirà que el Govern de coalició continuï aplicant el seu programa, sinó que significarà un enorme estímul per continuar les transformacions«. Ara ja «no hi haurà homes de negre ni retallades pressupostàries» sinó tot el contrari: els fons europeus estaran condicionats a «reformes que tenen a veure amb la transició ecològica, l’economia de ciutadans, la lluita contra la pobresa i la inclusió social«. Algú podria donar més?
És una llàstima que aquest discurs sigui un engany descomunal, que comença per amagar la profunditat de la crisi en la qual hem entrat i les penalitats i sofriments als qual els promesos fons europeus no posaran remei en absolut.
Un acord a l’alemanya per parar el cop i comprar temps
L’acord de Brussel·les ha vingut forçat per l’extrema gravetat de la crisi actual i per l’impacte tan desigual que està tenint entre els diferents països de la UE. El govern alemany ha estat, de lluny, el gran campió de les «ajudes d’Estat», comprometent el 38% del seu PIB per blindar les seves grans empreses i disminuir al màxim la caiguda de l’economia. En contrast, el paquet d’ajudes del govern italià i, més encara, el de l’espanyol semblen raquítics. El retrocés econòmic italià i espanyol, per contra, és molt superior i el fort augment del seu endeutament públic, que ja és enorme, amenaça amb deixar-los fora de control i portar a una suspensió de pagaments.
Però la diferència del que va ocórrer a Grècia, si són Itàlia i l’Estat espanyol qui es declararan en fallida, el resultat inevitable serà la desintegració de la UE i la voladura de l’euro. Merkel sap que és això el que succeirà si actuen com a l’anterior crisi. Però per al capitalisme alemany preservar la UE i l’euro és vital per mantenir i augmentar la seva hegemonia a Europa i intentar no quedar aixafats en el xoc entre EUA i Xina.
Per això, a més de l’actuació multimilionària del BCE, el Consell Europeu ha decidit que la UE s’endeuti i destini 390.000 milions a transferències als governs. Amb això aconsegueixen parar el cop inicial i, sobretot, compren temps. Alguns, com Pablo Iglesias, han volgut veure en l’acord de Brussel·les un canvi en la natura de la UE. És pura i interessada fantasia. No estem davant cap «federalisme solidari», sinó davant un nou dispositiu que servirà per accentuar l’hegemonia i el control de l’imperialisme alemany sobre la resta.
Quan Merkel i Macron van presentar el pla, el president francès va declarar que s’han d’evitar els errors de la crisi de 2008, quan països com Portugal o Grècia es van veure empesos a vendre actius i infraestructures estratègiques a la Xina, com les terminals del port de El Pireo. En endavant- proclamen- s’ha d’assegurar que aquests actius només podran ser comprats per les grans multinacionals europees, a poder ser alemanyes i franceses, les mateixes que ara estan sent generosament finançades i recapitalitzades amb diners públics.
Ens han venut la reunió del Consell Europeu com una pugna entre el Nord egoista, encapçalat per Holanda, i el Sud que reclama solidaritat, amb Merkel de per mig, donant suport al Sud. En realitat, tot ha girat entorn la proposta de Merkel (amb Macron d’ajudant). Les concessions aconseguides pels anomenats «frugals» (majoria qualificada per aprovar els plans d’inversió, el «fre d’emergència» o reajustament entre transferències i crèdits a tornar) encaixen perfectament amb els interessos del govern alemany, que és, juntament amb els «frugals», el gran beneficiari dels xecs-retorn. El «respecte de l’Estat de dret» esgrimit davant els Governs bonapartistes d’Hungria i Polònia com una condició per rebre fons, també ha quedat convertit, com volia Merkel, en paper mullat.
El fons de reconstrucció no va impedir que l’endeutament públic es disparés.
Si es tracta d’impedir que l’endeutament públic espanyol es dispari fins a nivell incontrolables, el Fons de Reconstrucció no va servir en absolut. Les transferències arribaran tant tard i en tant escassa quantia relativa que no evitaran la caiguda econòmica i, amb ella, un enorme dèficit públic que engreixarà un deute ja immens.
Les previsions de caiguda de l’economia espanyola per 2020 són d’entre l’11 i el 14% del PIB (entre 140.000 i 175.000 milions). No obstant això, les anhelades transferències començarien a arribar al segon semestre de 2021 i només fins a un import d’uns 18.000 milions, disperses en diferents partides. La resta dels fons (fins als 72.000 milions anunciats per Pedro Sánchez) es repartiran en quantitats i formes similars al llarg de quatre o més anys.
Les transferències, a més, no van poder utilitzar-se per rebaixar el deute ni per atendre els programes pressupostaris destinats a fer front a la crisi social o a reconstruir serveis públics com la Sanitat. Contràriament, sota el rètol de la «transició verda i digital», van ser entregades als empresaris, en particular als grans, pels seus negocis privats, i els seus efectes en l’ocupació i el benestar social van ser miserables.
El deute va seguir augmentant, l’FMI diu que fins al 124% del PIB. I amb ell ho van fer els interessos a pagar, que només l’any passat van pujar a 30.000 milions, molt més que les transferències esperades. És un deute colossal que dessagna l’economia, la deixa inerme davant l’especulació financera i a expenses de totes les «recomanacions» de la Comissió Europea i el BCE. Un deute que anuncia, en definitiva, una crisi de pagaments futura que el BCE no podrà impedir.
El poble treballador no es beneficiarà dels fons
Per descomptat, els treballadors i les classes populars no es veuran afavorits per aquest «mannà» europeu. Els grans beneficiaris seran, com fins ara, els bancs, les grans empreses privatitzades, les grans constructores i les energètiques, totes elles connectades al BOE i amb consells d’administració plagats d’exministres del PP i PSOE i, per descomptat, les multinacionals estrangeres instal·lades.
Els projectes d’inversió afavorits pel Fons de Reconstrucció s’ajustaran als plans dissenyats per grans grups capitalistes alemanys i francesos. L’economia espanyola seguirà condemnada al turisme, al maó, a una indústria minvant i dominada per les multinacionals i a una mà d’obra precària i mal pagada. Les empreses energètiques estan preparant amb el govern plans d’inversió que són un intercanvi sense un altre objectiu que augmentar els beneficis, mentre donen l’esquena a les necessitats imperioses de l’emergència climàtica.
La passivitat còmplice del Govern PSOE-UP (i de la Xunta i la Generalitat) davant els tancaments d’Alcoa i Nissan, despulla els seus discursos i deixa en evidència la política real. En el cas de Nissan, liquidació de la qual és fruit del repartiment de mercats en l’Aliança Renault-Nissan, el Govern consent un tancament que arrossega 23.000 acomiadaments i descarrega el teixit industrial català. I justament alhora, llença un pla de suport a l’automòbil directament dictaminat per unes multinacionals que, com Renault o Volkswagen, es reserven les activitats tecnològicament avançades i la fabricació del cotxe elèctric per als seus països d’origen, mentre condemnen a les plantes espanyoles a muntar cotxes de combustió, amb una producció i ocupació minvant i un deteriorament creixent dels salaris i les condicions laborals.
Les transferències van estar sotmeses a les «recomanacions» de la UE
Els socis del Govern de coalició diuen que aquesta vegada no hi haurà «homes de negre». Efectivament, formalment no hi ha, almenys per ara. De moment, el sistema establert per concedir les transferències i el fet que se les faci dependre del compliment de les «recomanacions» de la Comissió Europea, converteix als ministres de torn en un perfecte substitut dels «homes de negre». Nadia Calviño és un magnífic exemple.
Els socis del Govern neguen també que les transferències estiguin condicionades a aplicar retallades o reformes antisocials. Llàstima que el vicepresident de la Comissió Europea, Dombrovskis, els desmenteixi i recordi que hi haurà «un fort vincle entre inversions i reformes«. I, per descomptat, ningú pot enganyar-se sobre què entén aquesta gent per «reformes». A l’informe de «Semestre Europeu» del passat 27 de febrer, la Comissió Europea va tornar a expressar les seves «recomanacions». Va assenyalar la seva especial preocupació per la «sostenibilitat» de les pensions espanyoles, va repetir que són «massa elevades«, que no s’han de vincular a la inflació, que s’han de reduir a través d’un «factor de sostenibilitat» i que s’han d’obrir les portes als sistemes privats de pensions. Al mateix informe es pronunciava, un cop més, contra un possible desmuntatge de la reforma laboral de Rajoy, que ha donat «fruits tant positius» i l’elaboració de la qual va ser supervisada per ells mateixos.
Algú creu que el manteniment de la reforma laboral de Rajoy i un nou atac contra les pensions públiques no seran condició per les transferències? El Govern i la burocràcia de CCOO-UGT, de fet, ja han renunciat a la promesa de derogar-la en haver-la supeditat a l’acord amb la gran patronal en l’anomenat «diàleg social». Pel que fa a les pensions, l’informe preceptiu que cada any envia el Govern a la Comissió Europea ja parlava de «garantir la sostenibilitat de les pensions«, que és la tornada de tots ells per atacar el sistema públic de pensions. L’informe mencionava també, sense concretar massa, la necessitat d’implantar l’anomenada «motxilla austríaca», aquella antiga aspiració de la patronal per acabar amb les indemnitzacions per acomiadament i minvar les pensions públiques. D’altra banda, el Govern, tot i els posicionaments d’Iglesias, també ha renunciat a portar a terme cap reforma fiscal digne d’aquest nom, limitant-se a retocs d’aparador. La qual cosa és especialment greu quan les grans empreses de l’Ibex paguen pels seus beneficis la meitat d’impostos que pagaven el 2007. Això quan no els eludeixen per complet, com el BBVA l’any passat.
Amb homes de negre o sense ells, tornaran els vells temps de les retallades salvatges.
És totalment insensat pensar que la «clàusula d’escapament», mitjançant la qual la Comissió Europea permet als Governs eludir temporalment els límits del dèficit (3% pel PIB) i el deute públic (60%), continuarà vigent molt de temps. El mencionat Dombrovskis ja ho ha deixat clar: els límits tornaran tan d’hora com la situació excepcional provocada pel coronavirus remeti. L’exministre grec Varoufakis ho diu més clar: «en el moment en el qual el dèficit alemany es vagi acostant a zero«.
Llavors tornaran, amb homes de negre o sense ells, els vells temps de les retallades salvatges, les baixades de salaris als empleats públics i la pujada d’impostos que paguem tots com l’IVA i els impostos especials (pujades que, per cert, ja ve recomanant fa temps la Comissió Europea). La UE és experta en aquestes tasques, com recull el recent estudi d’Emma Clancy que registra les 300 ocasions, entre 2011 i 2018, en les quals la Comissió Europea ha exigit als Governs retallar despeses socials, elevar l’edat de jubilació i reduir la despesa en pensions, cura de gent gran, serveis sanitaris, seguretat laboral i prestacions per atur, a més d’oposar-se als augments salarials.
Mirar la realitat cara a cara: dins la Unió Europea i l’euro no hi ha solució
És necessari dissipar la fumarada creada entorn els acords del Consell Europeu i mirar la realitat de cara. Els fons de la UE no són cap regal ni cap taula de salvació per a la classe treballadora i les classes populars. Són, al contrari, una soga al coll per ofegar-les.
S’ha d’explicar i denunciar la naturalesa antiobrera i antipopular de l’acord. En lloc d’aquestes transferències i crèdits enverinats, s’ha de deixar de pagar el deute que el poble no ha generat però els asfixia i els enfonsa en la misèria social. S’han de nacionalitzar els bancs i els sectors i empreses estratègics per posar-los sota control obrer i popular i reestructurar tota l’economia al servei de les necessitats de la població i d’una reconversió ecològica general. S’ha de reduir la jornada laboral i repartir el treball entre tots i totes sense retallar els ja limitats salaris. Per descomptat, tot això és absolutament incompatible amb la permanència dins de la UE i de l’euro, per això hem de trencar amb ells per, juntament amb la classe treballadora i els pobles del continent, aixecar una Europa socialista dels treballadors i dels pobles.