Evaristo Espigares
Quan el 24 de Maig de l’any passat la candidatura Barcelona en Comú encapçalada per Ada Colau va guanyar les eleccions municipals barcelonines, molts activistes socials, molts militants i simpatitzants de l’esquerra alternativa i radical i molta gent treballadora van creure que les seves aspiracions de transformació social començaven a fer-se realitat. No en va, es tractava del triomf d’una candidatura encapçalada per la portaveu d’un dels moviments més progressius que hem conegut durant els darrers anys: la PAH, que no va dubtar a enfrontar-se als bancs que expulsaven la gent treballadora de casa seva, posant el dret a l’habitatge per sobre de la propietat privada dels potentats.
Però la realitat d’aquests nou mesos de mandat és una altra de ben diferent. I és que, com a la pel·lícula d’Elia Kazan, Viva Zapata (1952), l’antiga rebel ha esdevingut institució. Segurament l’exemple més clar ha estat la vaga de metro i autobusos, on Ada Colau ha deixat de banda les promeses de transparència i de justícia social i s’ha convertit en patró, enfrontant-se als treballadors i treballadores i perpetuant l’estil de govern de les alcaldies del PSC i de CiU.
En aquest article, volem destacar alguns aspectes centrals que -més enllà dels gestos- han estat marcant l’orientació de la política de Barcelona en Comú en aquests mesos: la renovació del contracte entre l’Ajuntament de Barcelona i Telefònica; la desastrosa gestió del transport municipal (vaga de metro i autobusos, la T–Mobilitat i el tramvia); els desnonaments i la política d’habitatge; la no remunicipalització dels serveis privatitzats; la política repressiva envers els manters i el recent anunci de regulació de la prostitució a la ciutat.
Analitzarem, finalment, com totes aquestes polítiques es vinculen amb la recerca d’una aliança municipal de govern amb el PSC i amb el projecte polític de Catalunya en Comú, associat a Podemos.
On ha quedat el compromís de garantir treball digne a les contractes de l’Ajuntament?
Barcelona en Comú va assumir durant la campanya electoral el compromís de no renovar cap contracte municipal amb cap empresa que no garantís a la seva plantilla una jornada de 40 hores, dos dies de descans a la setmana i un salari digne. Aquest era el contingut del “Pacte de les Escales” que Ada Colau va subscriure en nom de la candidatura amb els companys i companyes de les contractes de Movistar en vaga. És de domini públic que Movistar segueix sense complir les condicions mínimes de dignitat laboral amb els treballadors de les seves contractes i subcontractes, que pateixen jornades laborals maratonianes i sous que en molts casos són de 700–800 euros al mes.
Tanmateix, passada la campanya electoral i ja investida alcaldessa, Ada Colau va renovar el contracte a Movistar per sis mesos sense incloure clàusules que garantissin un treball digne. El 28 de gener, malgrat les denúncies reiterades dels treballadors de Movistar sobre les seves condicions de treball, Ada Colau va tornar a renovar amb Movistar per sis mesos més i una xifra d’1,6 milions, plantejant-se la possibilitat de renovar un any més el proper mes de Juliol. La manca de clàusules laborals de garantia, per una altra banda, no només afecta als treballadors de Movistar sinó al conjunt de les contractes.
Les vagues del metro i busos, el tramvia per la Diagonal i l’escàndol de la T-Mobilitat
Un altre cavall de batalla és el transport, amb les vagues dels treballadors i treballadores de Metro i Bus, així com amb temes tan importants com el projecte d’unir el Tramvia per la Diagonal i la T-Mobilitat. En el cas de Metro i Busos, el govern Colau no ha fet cap neteja de l’abultada llista de directius col·locats pel PSC (i també ICV) sinó que s’ha limitat a afegir-hi els seus. També ha perpetuat l’opacitat dels seus honoraris (incrementats un 14,27% en aquests quatre anys, mentre el personal de conveni tenia els sous congelats). I ha justificat l’augment de la subcontractació i de la precarietat laboral dels nous empleats/es en nom dels “imperatius legals”. Durant la vaga del metro, Ada Colau va arribar a fer xantatge als treballadors posant-los com a condició prèvia per a negociar la desconvocatòria de la vaga i va intentar en tot moment confrontar els vaguistes amb la ciutadania.
En relació al tema del tramvia per la Diagonal, Barcelona en Comú planteja mantenir el model actual, basat en la concessió del servei a empreses privades com Globalvia o Moventis, que es lucren a partir de la inversió pública. És aquest model el que Ada Colau, ja alcaldessa, va pactar amb Mas i després amb Puigdemont. L’assumpte és particularment greu si tenim en compte que -tal com expliquen els companys de TMB- això pot comportar la supressió de 240 llocs de treball a busos. Representa, així mateix, una enorme despesa que podria anar destinada a despesa social (la diferència econòmica entre el projecte del tramvia per la Diagonal i el del bus elèctric és d’uns 170 milions!).
El govern d’Ada Colau també dóna suport al gran negoci privat del projecte T-Mobilitat, la base del qual és la cessió de la gestió del transport públic del país a un consorci (Soc Mobilitat) format per La Caixa, Indra, Moventis i Fujitsu. És un negoci enorme i rodó on, a canvi d’una inversió de 70 milions, tindran uns ingressos garantits de 17 milions anuals durant quinze anys.
Desnonaments i política d’habitatge
L’habitatge havia de ser la joia de la corona del govern municipal de Barcelona en Comú, però s’ha convertit potser en la major decepció. En una carta pública dirigida a la seva antiga portaveu, la PAH ha mostrat la seva decepció per la tebiesa de la política municipal davant els bancs, li ha recordat que es continuen produint desnonaments (8,1 diaris) i que el problema de l’habitatge està molt lluny de quedar resolt. I li ha fet exigències ben precises, reclamant el desplegament d’una vegada per totes de la Llei d’emergència habitacional i contra la pobresa energètica aprovada pel Parlament l’estiu passat (Llei 24/2015).
La PAH demana l’aplicació de les sancions previstes (90.000 €) als bancs i grans propietaris immobiliaris per desnonar famílies, com ho continuen fent, sense oferir una alternativa habitacional; ampliar l’oferta de lloguer social amb els pisos buits que els bancs estan obligats a cedir (com a mínim 2591 habitatges ja registrats); el reallotjament de famílies desnonades per impossibilitat de pagar el lloguer quan el propietari és un petit tenidor; ajudes al pagament del lloguer a les famílies amb risc de desnonament si el propietari és un petit tenidor; i controlar que no es tallin els subministraments bàsics a les famílies sense aplicar el principi de precaució.
La política social: els manters i la proposta de regulació de la prostitució
Per últim, des del vessant social, també la política de Barcelona en Comú ha fet aigües davant els col·lectius especialment sensibles i vulnerables com els manters (venedors ambulants immigrants) i ara davant el problema de la prostitució. Quant als manters, s’han organitzat sindicalment (Sindicat Popular de venedors ambulants) davant les successives promeses trencades del Govern Colau: plans ocupacionals, regularitzacions…etc, que no s’han dut a terme. En lloc d’anar a les arrels del problema, el consistori de Colau s’ha posat de perfil mirant de guanyar temps en un joc de pilota endavant que no resol la delicada situació dels manters. No només això, sinó que permet que aquest col·lectiu sigui reprimit per la Guàrdia Urbana o deixa la feina bruta als Mossos per no tacar la seva imatge.
Pel que fa a la prostitució, en lloc de guiar-se pel sistema suec (que penalitza la compra de serveis sexuals, despenalitza la venda i ajuda a aquestes dones amb plans de capacitació professional), el govern d’Ada Colau busca el suport dels grups municipals per regularitzar el que no és sinó una forma humiliant d’explotació de les dones, que les redueix a la condició d’objecte sexual i les desposseeix de la seva dignitat com a persones.
Buscant el pacte de govern amb el PSC i participant a les negociacions de Podemos amb el PSOE
Subordinades a la “necessitat de governar per a tothom”, al respecte a lleis injustes i a les jerarquies institucionals i al temor reverencial a enfrontar-se als poderosos, aquests nou mesos de govern municipal de Barcelona en Comú han mostrat com les grans promeses electorals de canvi s’han quedat en paper mullat. Fins i tot en un tema en el que l’Ajuntament apareixia com a capdavanter, el dels refugiats i refugiades, el Consistori s’ha limitat a protestes verbals contra Rajoy quan la dramàtica situació del centenar de milers de dones, nens i homes als campaments i la política criminal de la UE exigeixen accions concretes de solidaritat i denúncia ben contundents.
Amb aquesta política “institucional” de Barcelona en Comú és natural que una de les seves grans preocupacions des del dia de la investidura hagi estat la recerca d’una coalició de govern amb el PSC i amb ERC per donar “estabilitat” al govern municipal. Les successives conteses electorals han ajornat el procés però ara la premsa ja ens informa que estan a punt de tancar un pacte de govern amb el PSC. Això vol dir que “l’Ajuntament del canvi” ho serà encara menys, un cop assumeixin responsabilitats de govern dirigents d’un partit íntimament associat des de fa molts anys a sectors de la burgesia barcelonina.
Hem de tenir en compte també que tot això està vinculat a un projecte polític més ampli, el de Catalunya en Comú, associat estatalment a Podemos, amb qui ara mateix participen en les negociacions de govern amb Pedro Sánchez (PSOE). És un projecte que, com Podemos, assumeix les imposicions de la UE en nom d’una “refundació” impossible (no és estrany que s’hagin apuntat de seguida al “Pla B” de Varoufakis) i que subordina els canvis político-institucionals a la reforma de la Constitució, legalment impossible sense el vist-i-plau de la dreta espanyola. No és casual que la qüestió del referèndum català hagi estat recentment apartada de les negociacions entre Sánchez i Iglesias i s’hagi convertit en “un assumpte a resoldre entre Domènech (En Comú Podem) i Iceta (PSC)”.
El gran problema de Barcelona en Comú i d’En Comú Podem és que amb aquesta política esterilitzen els esforços de tanta gent lluitadora, canalitzant les reivindicacions populars per la via morta institucional. Just el contrari del que cal fer: utilitzar la institució al servei de les reivindicacions, per promoure la mobilització i l’autoorganització populars i, recolzats en un ampli moviment, enfrontar sense por les lleis injustes, les institucions superiors i els interessos dels poderosos.
