Escoltar als tertulians, opinadors, i demés fauna dels mitjans de comunicació al voltant de les intervencions dels acusats del “procés” és un insult a la intel·ligència.
Des de Pepa Bueno fins a Risto Mejide, sigui la cadena que sigui, tots incideixen en el mateix: “no hi ha penediment”, “no hi ha propòsit d’esmena”, “han de xocar amb la realitat” (quina realitat? la del vot de milions de catalans l’1 O o la dels “piolins”?), i el més descerebrat d’ells, Jimenez Losantos, “la presó modela els pensaments”, com si fos un Torquemada rediviu.
Tots i totes donen per fet, primer, que seran condemnats, enviant la presumpció d’innocència a les escombraries. A més, se suposa que els gairebé dos anys de presó que porten castigats (“la lletra amb sang entra”, perquè això i no una altra cosa és la presó preventiva) ja els hauria d’haver estovat, com perquè fossin ara a “demanar perdó”; fessin un acte de contrició, s’agenollessin davant la sacrosanta Constitució, i cridessin com un convers: “crec en Déu”.
Perquè en el fons les intervencions de tertulians, opinadors i altres el que transmeten és un pensament absolutament religiós. Fins i tot els termes són els que utilitza l’Església quan un es confessa i el capellà li imposa la penitència; penediment, propòsit d’esmena, acte de contrició… Són termes religiosos, no polítics!
Una persona que defensa unes idees polítiques, correctes o incorrectes, no es penedeix d’elles, no demana perdó per elles, no fa propòsit d’esmena. Les pot corregir, les pot modificar, les pot canviar, perquè la realitat o el que sigui li diu que les canviï, però no fa actes de contrició com si d’un “pecador” es tractés.
Aquests conceptes religiosos en política no són més que l’expressió de la mentalitat inquisitorial del Tribunal Suprem en els mitjans, que mentre “absol” al dictador Franco del seu Cop d’estat (allò sí que va ser un cop d’estat), no s’atreveix ni tan sols a pensar que el succeït a Catalunya no ho va ser.
La realitat, senyors i senyores tertulians, és que la mentalitat inquisitorial espanyola segueix molt viva, encara que no ho sembli (el TS i l’Audiència Nacional) la Inquisició va desaparèixer fa segles, i l’anomenat “problema” català no només no ha desaparegut, sinó que es manté, i molt, viu.
El problema no és que Catalunya tingui o no encaix a l’“Espanya” del 78, sinó que l’ “Espanya del 78” és un vestit que li ve petit no només a Catalunya, sinó també a Euskadi, a Galiza… al conjunt dels pobles que fan part d’ella. És un vestit en el qual només caben els que habitualment se sentin en el veritable niu del poder, el poder central i centralista del capital espanyol, situat simbòlicament a la llotja del Bernabeu.
És aquesta “Espanya” que nega el gallec com a idioma vehicular a Galiza -que ja té nassos, i després els nostres espanyolistes es queixen que als EUA es persegueixi el castellà-, aquesta “Espanya” que no exigeix al bancs que retornin els diners que els prestem, i amenacen amb noves retallades, etc… Aquesta “Espanya” és la que té un problema seriós, i no Catalunya, Euskadi, Galiza… o els treballadors / es de l’estat.
El problema d’aquests és l’existència d’aquesta “Espanya”, que és clerical fins i tot a molts dels mitjans de comunicació suposadament laics, i que només saben pensar en termes religiosos davant d’unes decisions polítiques.