Si algú representa la tradició del marxisme revolucionari davant el problema de les nacionalitats és, sens dubte, Lenin, el principal dirigent de la revolució russa. L’imperi rus era una enorme presó de pobles i una de les raons del triomf bolxevic va ser precisament la política leninista cap a les nacionalitats. L’escola de Lenin, que és continuadora de la de Marx i patrimoni de la III Internacional fins a la degeneració stalinista, segueix sent la gran font d’inspiració per als revolucionaris. És per això que hem volgut portar aquí algunes de les seves idees principals.
Les hem extret principalment de les seves tesis “La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació” i de les notes taquigrafiades d’una de les seves últimes grans batalles que va portar, a la fi de 1922, ja des del llit de mort, contra la “russificació” de Geòrgia per part de Stalin (“Sobre el problema de les nacionalitats o sobre la ‘autonomització’”).
La lluita pel socialisme i la lluita pel dret a l’autodeterminació
“El plantejament abstracte del problema del nacionalisme en general no serveix per res. És necessari distingir entre el nacionalisme de la nació opressora i el nacionalisme de la nació oprimida, entre el nacionalisme de la nació gran i el nacionalisme de la nació petita” (“Sobre el…).
“El socialisme victoriós ha de necessàriament realitzar la democràcia total; per tant, no només ha de posar en pràctica l’absoluta igualtat de drets entre les nacions, sinó també realitzar el dret de les nacions oprimides a la seva autodeterminació, és a dir, el dret a la lliure separació política (…) Així com és impossible un socialisme victoriós que no realitzés la democràcia total, tampoc el proletariat pot preparar-se per a la victòria sobre la burgesia si no lliura una lluita revolucionària general i conseqüent per la democràcia” (“Tesis”).
Al mateix temps, és imprescindible “supeditar la lluita per aquesta reivindicació, així com per totes les reivindicacions fonamentals de la democràcia política, a la lluita revolucionària de masses pel derrocament dels governs burgesos i per la realització del socialisme” (“Tesis”).
Quant al futur de les nacions i la lluita pel socialisme, diu: “l’objectiu del socialisme no és només eliminar el fraccionament de la humanitat en petits Estats i tot aïllament de les nacions, no és només l’acostament mutu de les nacions, sinó també la fusió d’aquestes. [Però] de la mateixa manera que la humanitat pot arribar a la supressió de les classes només a través del període de transició de la dictadura de la classe oprimida, així també només podrà arribar a la inevitable fusió de les nacions a través del període de transició del total alliberament de totes les nacions oprimides, és a dir, de la seva llibertat de separació” (“Tesis”).
El treball revolucionari en les nacions opressores i en les nacions oprimides
“El proletariat de les nacions opressores no pot deixar de lluitar contra el manteniment per la força de les nacions oprimides dins de les fronteres d’un Estat determinat, i això equival justament a lluitar pel dret a l’autodeterminació. Ha d’exigir la llibertat de separació política de les colònies i nacions que “la seva” nació oprimeix. En cas contrari, l’internacionalisme del proletariat seria buit i de paraula; ni la confiança, ni la solidaritat de classe entre els obrers de la nació oprimida i l’opressora seria possible” (“Tesis”).
Lenin adverteix que “l’ interès vital de la solidaritat proletària, i per tant de la lluita proletària de classe, requereix que mai mirem formalment el problema nacional, sinó que sempre prenguem en consideració la diferència obligatòria en l’actitud del proletari de la nació oprimida (o petita) cap a la nació opressora (o gran)”. I prossegueix: “l’internacionalisme per part de la nació opressora, o de l’anomenada nació “gran” (encara que només sigui gran per les seves violències, només sigui gran com l’és un esbirro) no ha de reduir-se a observar la igualtat formal de les nacions (…) cal una mica més que la igualtat formal (…) cal compensar d’una manera o d’una altra, amb el seu tracte o amb les seves concessions a les altres nacionalitats, la desconfiança, el recel, les ofenses que en el passat històric els va produir el govern de la nació dominant” (“Sobre el…).
Al mateix temps, l’èmfasi canvia radicalment per a “els socialistes de les nacions oprimides [que] han de defensar i posar en pràctica amb especial afany la unitat completa i incondicional, incloent en això la unitat organitzativa, dels obrers de la nació oprimida amb els de la nació opressora. Sense això, no és possible defensar la política independent del proletariat i la seva solidaritat de classe amb el proletariat d’altres nacions (…). Doncs la burgesia de les nacions oprimides sempre transforma les consignes d’alliberament nacional en engany als obrers” (“Tesis”).
El dret a la independència i la independència
“En termes concrets, aquesta reivindicació [l’autodeterminació] significa una llibertat total de propaganda per la separació i la solució d’aquest problema mitjançant un referèndum en la nació que se separa. [Però] aquesta reivindicació no equival en absolut a la de separació, fragmentació i formació de petits Estats. Significa només una manifestació conseqüent de lluita contra tota opressió nacional. Com més proper estigui el règim democràtic d’un Estat a la plena llibertat de separació, tant més infreqüents i febles seran en la pràctica les tendències a la separació, doncs els avantatges dels Estats grans són indubtables” (“Tesis”). “Aquest últim problema [assenyala la Conferència bolxevic d’abril de 1917] haurà de resoldre-ho el partit del proletariat d’una manera absolutament independent en cada cas concret, des del punt de vista dels interessos de tot el desenvolupament social i de la lluita de classe del proletariat pel socialisme”.
Tot en funció de la revolució
Un exemple impressionant de com enfocar el problema dels drets de les nacionalitats, la relació entre elles i de tot això amb la revolució, són les mesures que Lenin, ja molt malalt, va proposar prendre (infructuosament) davant la situació creada per la brutal actuació de Stalin a Geòrgia. A més del càstig exemplar als responsables i la implantació de les normes més severes en defensa de l’ús de l’ idioma nacional de les repúbliques i del seu rigorós compliment, Lenin no va vacil·lar a plantejar que era necessari revisar la situació de la Unió i veure si no calia “tornar enrere en el següent Congrés dels Soviets, és a dir, mantenir la unió de les repúbliques socialistes soviètiques només en sentit militar i diplomàtic, i en tots els altres aspectes restablir l’autonomia completa dels diferents Comissariats del Poble”, buscant durant un període de temps la concordança de criteris no per mitjà de l’aparell estatal sinó a través de l’autoritat del partit, empleada “amb la necessària discreció i imparcialitat”.
Les raons del procedir de Lenin eren poderoses: l’ona revolucionària que despuntava a Orient s’anava a convertir durant un període en el principal punt de suport de la URSS i de la revolució mundial, una vegada que la crisi revolucionària a Occident havia conclòs i el capitalisme s’havia restablert temporalment. Per això -deia- “seria un oportunisme imperdonable si en vespres d’aquesta acció de l’Orient, i al principi del seu despertar, esgarréssim el nostre prestigi allí, encara que només fos amb la més petita aspror i injustícia pel que fa a les nostres pròpies nacionalitats no russes”. (“Sobre el…).
*Article publicat el març de 2013 al núm.10 de Correu Internacional, la revista de la LIT-ci