És innegable que Marx tenia una gran curiositat sobre el desenvolupament de les ciències del seu temps, no només de les ciències naturals sinó també de les ciències humanes, fet que va quedar evidenciat al seu quadern d’estudis sobre Lewis Henry Morgan que va acabar tornant-se la matèria prima del llibre L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, escrit el 1884 per Friedrich Engels (1820-1895). No obstant això, va ser el mateix Engels qui més va dedicar atenció als problemes de les ciències i de la relació entre l’ésser humà i la natura sota el prisma del materialisme dialèctic, mentre Marx es trobava absorbit per la seva investigació en economia política, desvetllant els engranatges de l’explotació capitalista.
Tots dos van treballar junts en un projecte d’organització independent del moviment obrer, sobre la base d’un programa revolucionari, que es va manifestar en iniciatives com l’elaboració del Manifest de el Partit Comunista i, posteriorment, en la creació de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
Va ser un Engels madur qui va escriure Dialèctica de la Naturalesa, obra inacabada que conté només anotacions i fragments d’un projecte de llibre mai conclòs. Fins i tot així, són molt interessants els seus passatges i notes incompletes sobre com la lògica dialèctica pot contribuir substancialment en l’enteniment dels processos naturals a partir d’una aproximació de les ciències amb la filosofia, sots el paraigües dels descobriments científics revolucionaris dels que era testimoni.
Al segle XX aquesta obra va ser molt criticada per autors com Lukács i altres influenciats per l’Escola de Frankfurt. Un exemple és el llibre El Concepte de Natura a Marx, d’Alfred Schmidt, un treball de doctorat orientat per Max Horkheimer, en el qual Engels és acusat de caure en una metafísica dogmàtica i presentar una interpretació de la naturalesa deslligada de tota la praxi humana [1]. Engels també va ser acusat de “desviaments positivistes”, ja que ell – així com els positivistes [2] – buscava aplicar un mètode que fos vàlid tant en les ciències socials com en les ciències naturals.
La majoria de les crítiques a Engels estan desproveïdes de qualsevol referència o coneixement sobre ciències naturals. Aquest fet, va donar lloc a la total impossibilitat de comprendre en profunditat les connexions ecològiques contingudes en el seu pensament i en el de Marx. Tots dos no eren aliens a les ciències naturals i a les transformacions tecnològiques de la seva època.
Schmidt, per exemple, cita en diversos moments el concepte de falla metabòlica de Marx. Amb tot, ho fa sense baixar-ho a terra, sense relacionar les condicions materials naturals i sense explicar el context històric del seu sorgiment en el pensament de Marx [3]. En realitat, la seva crítica es basa en abstraccions filosòfiques que, en moltes ocasions, flirtegen amb l’idealisme.
Mentrestant, a les crítiques fetes a l’obra d’Engels, tant per autors de l’Escola de Frankfurt com per Lukács, hi ha també, clarament, un rebuig al positivisme i a la seva generalització arbitrària dels mètodes de les ciències naturals aplicats a les ciències humanes, com va ser el darwinisme social, una ideologia reaccionària burgesa que va servir per “naturalitzar” el domini dels capitalistes i l’explotació dels treballadors. No és que Engels fos positivista, el problema és que molts marxistes de la Segona Internacional van ser molt influenciats per l’evolucionisme.
Kautsky, per exemple, comprenia l’obra de Marx com una síntesi entre marxisme i darwinisme ja que totes dues tenien en comú el fet de ser teories de l’evolució. En la seva interpretació de Marx, “[…] l’evolució social va ser així situada en el marc de l’evolució natural; l’esperit humà, fins i tot en les seves manifestacions socials, era explicat com una part de la natura […] “[4].
El principal teòric de la socialdemocràcia alemanya entenia que les lleis de la societat podien ser definides per lleis socials, i el marxisme seria simplement un mitjà de recerca científica de les lleis de l’evolució i el moviment de l’organisme social.
Plekhanov, el “pare del marxisme rus”, va ser un altre autor bastant influenciat per l’evolucionisme. Per a ell, ni la història ni la naturalesa fan salts, tothom tan sols es transforma lenta i gradualment. En la seva opinió, la lluita de classes va deixar de ser el motor de la història i va cedir lloc a l’evolució de les forces productives. “Així com Darwin va enriquir la biologia amb la teoria de les espècies, tan admirable en simplicitat com rigorosament científica, els fundadors del socialisme científic també ens van mostrar, en l’evolució de les forces productives i en la lluita d’aquestes forces contra les formes socials de producció endarrerides, el gran principi de la transformació de les espècies socials”[5].
Gran part d’aquest materialisme dogmàtic va ser rescatat per l’estalinisme, i el “materialisme dialèctic” es va convertir en una ideologia d’Estat que va servir per corroborar una pseudociència materialista al servei d’una odiosa burocràcia que s’havia apropiat del poder soviètic. En certa manera, l’estalinisme va crear un positivisme invertit: si el positivisme buscava extreure de les ciències naturals una ideologia per naturalitzar les relacions socials, l’estalinisme va idealitzar les ciències de la naturalesa a partir de la política.
El Cas Lysenko és un dels més repugnants episodis d’aquesta idealització de les ciències a la Unió Soviètica. En els anys 1930, Lysenko va iniciar una campanya de calúmnies contra la genètica mendeliana, al·legant que no era “dialèctica” ni “materialista” i que fins i tot posseïa desviaments burgesos. Els genetistes soviètics van arribar a ser anomenats “sabotejadors trotskistes” que defensaven una “ciència burgesa”, el neodarwinisme, és a dir, la genètica moderna. En el seu lloc, es va promoure una auto-titulada “genètica soviètica” que negava la mateixa existència dels gens i valoritzava “el medi ambient”, els “factors externs” [6].
L’estalinisme va transformar el “materialisme dialèctic” en un materialisme tosc disfressat de “dialèctic” fins tornar-lo una cartilla que tots els científics haurien de reverenciar i, sovint, citar algun passatge del llibre d’Engels, a la recerca d’una veritable “ciència proletària”. Dins la Unió Soviètica el resultat per a les ciències va ser catastròfic, especialment en el camp de la biologia. Pe altra banda, fora d’ella molts científics es van allunyar de la dialèctica al associar-la amb les atrocitats científiques comeses per l’estalinisme.
Però ni Engels ni el seu llibre tenen cap responsabilitat en aquesta deformació grotesca o pel fet que l’estalinisme li imputés normes ideològiques a la indagació científica. En canvi, les anotacions d’Engels són una declaració de guerra contra les visions mecanicistes i reduccionistes de la natura, no només contra les formes idealistes de pensament contingudes en les ciències naturals. Contra un materialisme tosc, Engels presenta una visió dialèctica de les relacions humans-natura i també de la pròpia manera de veure els processos naturals. Una visió radicalment oposada al reduccionisme, que veu els fenòmens en fragments aïllats i que, per tant, posseeixen propietats que han de ser estudiades aïlladament. “El tot de la natura accessible a nosaltres – explica Engels – forma un sistema, una totalitat interconnectada de cossos, i per cossos entenem aquí com a existències materials que s’estenen d’estrelles a àtoms”.
Engels oposa al materialisme vulgar a la dialèctica com a mètode heurístic, útil a una visió més refinada de la complexitat de la naturalesa i de les ciències que l’estudien. No per casualitat, la seva obra va influenciar moltes dècades després a tota una generació de biòlegs anglosaxons, com Stephen Jay Gould, Richard Lewotin, Richard Levins, Steven Rose i Leon Kamin, que van polemitzar contra formes actuals de reduccionisme científic, com la sociobiologia que explica comportaments com el racisme i l’agressió com a determinats genèticament.
És important notar que en l’època en què Engels va escriure les seves anotacions, el desenvolupament de les forces productives del capitalisme, la filosofia i les ciències naturals avançaven cada vegada més distanciades entre si, cristal·litzant-se cada cop més la tendència a l’especialització. Les discussions filosòfiques i al voltant de la ciència i la seva obra procuraven mobilitzar el millor de les categories lògiques de la dialèctica hegeliana per exposar un abordatge filosòfic original dels processos naturals.
Va ser en aquesta obra que Engels va combatre la seva noció d’immutabilitat de la naturalesa i va defensar que la matèria està en permanent transformació, així com l’existència de canvis abruptes, del tipus “salts”, en el transcurs dels processos naturals. Per això el seu entusiasme amb Darwin, ja que veia en ell algú que finalment presentava una concepció on la naturalesa tenia un desenvolupament històric. A més, la seva coneguda assertivitat respecte a la transformació de quantitats en qualitats va influenciar la noció del desenvolupament “per salts” present en la teoria de l’equilibri puntuat de Stephen Jay Gould [8].
Un exemple de la sofisticació del seu pensament és el fet d’haver estat Engels el primer a veure en la teoria de Darwin com l’explicació pràctica del lligam intern entre contingència i necessitat. Així ho explica:
“En la seva obra que va marcar una època, Darwin parteix de la base factual més àmplia que reposa en la contingència. Són precisament les diferències infinites creades entre individus a l’interior de cada espècie, diferències que s’accentuen fins a fer rebentar el caràcter de l’espècie i que fins i tot les causes més immediates només poden ser demostrades en casos molt rars, que obliguen a reconsiderar els fonaments anteriors de qualsevol llei biològica: la noció d’espècie en la seva rigidesa i immutabilitat metafísica d’un temps anterior. Però sense la noció d’espècie, tota ciència cauria. Cap d’aquestes branques podria ignorar la noció d’espècie com a base: què serien, sense ella, l’anatomia humana i l’anatomia comparada, l’embriologia, la zoologia, la paleontologia, la botànica, etc.?”[9]
No hi ha cap propòsit definit en l’evolució de la vida. El procés no transcorre amb l’objectiu de formar sempre organismes més complexos o més “evolucionats”. La selecció natural no funciona com un enginyer que actua amb un projecte i busca perfecció. No hi ha cap pla definit.
El sorgiment de noves espècies està relacionat amb la variabilitat dels organismes. Variacions que ocorren aleatòriament i que són heretades pels seus descendents. Aquestes característiques es tornen predominants en generacions successives d’una població d’organismes que es reprodueixen, a la vegada què d’altres característiques es tornen menys comuns i poden desaparèixer.
No hi ha cap forma pre-dirigida perquè la variació s’inclini cap a característiques més favorables. Per contra, en general les variacions de nous organismes no resulten en avantatges adaptatius al medi, i el seu destí, inexorablement, és la seva extinció. No obstant això, hi ha variacions casuals que poden resultar en algun avantatge adaptatiu, i aquest organisme sobreviurà i passarà les seves característiques als seus descendents. Com afirma Stephen Jay Gould, “l’evolució és una barreja de cas i necessitat, per ventura en el nivell de variació, necessitat en el treball de selecció” [10].
Engels, natura i història
Pel que fa a la natura, entesa com a processos biogeoquímics, Engels compartia la mateixa visió que Marx. A La ideologia alemanya ambdós van criticar les limitacions del materialisme estàtic de Feuerbach, subratllant la seva incapacitat d’aprendre el món com un procés, com una matèria compresa en una contínua formació històrica, incloent la relació de la natura amb la vida pràctica humana.
Marx i Engels concorden amb Feuerbach sobre la primicia de la naturalesa externa, que es presenta independent de l’existència humana, sent apresa per la nostra capacitat sensorial. No obstant, els dos pensadors alemanys van molt més enllà. Per Feuerbach, la natura és merament contemplativa. Ell ignora que la percepció sensorial està feta per homes històrics reals. Sobre això, Marx i Engels expliquen:
Ell [Feuerbach] no veu com el món sensible que l’envolta no és una cosa donada immediatament per tota l’eternitat i sempre igual a si mateixa, sinó el producte de la indústria i de l’estat de coses de la societat. Aquest fet té sentit, precisament, com a producte històric, resultat de l’activitat de tot un seguit de generacions, cadascuna de les quals sobrepassava la precedent, desenvolupant la seva indústria i el seu comerç, modificant el seu ordre social en funció de la modificació de les necessitats. (…) Com se sap, el cirerer, com gairebé tots els arbres fruiters, va ser trasplantat a la nostra regió pel comerç, fa tot just alguns segles i, per tant, va ser donada ‘certesa sensible’ de Feuerbach només mitjançant aquesta acció d’una societat determinada en una determinada època. [11]
D’aquesta manera, el propi món sensorial ja no existeix més en la seva forma originària, tornant-se el repositori de l’activitat desencadenada per successives generacions d’essers humans; és a dir, el propi medi, la natura, va ser contínuament transformada per l’acció humana. Aquesta naturalesa presentada per Feuerbach, ironitzen Marx i Engels “[…] no existeix en els nostres dies, amb excepció, potser, d’una o altra illa de corall australiana d’origen recent […]”.
Des del sorgiment de l’espècie humana, per tant, es va iniciar un procés de transformació de la natura, on no hi ha cap ambient natural que no hagi estat afectat per la història i per la cultura de les diferents societats que es van presentar al curs de la civilització. Cada formació històrica va presentar una forma de relacionar-se amb la natura. D’aquí la famosa frase de Marx, “la natura sense l’home no és res”, que dista de les freqüents interpretacions idealistes.
La natura té el seu propi desenvolupament comandat per processos biogeoquímics, independent de l’acció humana. Però des del sorgiment de l’espècie humana, la nostra història s’entrellaça amb la història de la natura. Així, defensa Marx, l’home sempre va tenir davant “una natura històrica i una història natural”.
Anys més tard, Engels reprèn aquesta discussió d’una manera encara més explícita:
“Nosaltres no vivim només a la natura sinó també a la societat humana. Aquesta també té la seva història de desenvolupament i la seva ciència, no menys que la naturalesa. Es tracta, per tant, de posar la ciència de la societat, és a dir, el conjunt de les anomenades ciències històriques i filosòfiques, d’acord amb la base materialista per tal de reconstruir-la a partir d’ella. Això, però, no va ser exposat per Feuerbach on va romandre, tot i la ‘base’, pres en els llaços idealistes tradicionals […]” [12]
Engels ecològic
Però Engels també va destacar per les seves preocupacions ecològiques i per la critica a la destrucció de l’entorn provocat per la societat capitalista. Aquestes preocupacions quedaren explícites en el seu famós manuscrit, “El paper exercit per la feina en la transició del mico a l’home“, en el qual Engels presenta la seva comprensió sobre el paper del treball en el desenvolupament dels éssers humans. Ell refuta la visió unilateral que la nostra evolució va ser impulsada per un cervell en creixement. El bipedisme va permetre el desenvolupament del cervell i de les mans; les mans humanes es van alliberar perquè els éssers humans poguessin transformar la naturalesa i a si mateixos. El desenvolupament de les mans és vist per Engels com a part “de tot un organisme extremadament complex”. “Allò que revertia en profit de la mà, revertia en profit del cos sencer, cos al servei del qual aquesta treballava […]” (p. 174).
Cal fer algunes correccions a Engels, que suggereix en el seu manuscrit nocions lamarckianas com la transmissió de caràcters adquirits. Només en el segle XX la genètica mendeliana va refutar totalment aquestes idees. Però no per això hem de donar menys atenció al seu abordatge dialèctic. La naturalesa és vista com un tot, un complex de relacions d’intercanvis recíprocs, fins i tot entre els organismes biòtics i abiòtics i la seva íntima connexió, conforme al que Darwin ja havia demostrat i que posteriorment va ser desenvolupat per la pròpia biologia i geologia.
Així com Marx, Engels també veia que el treball intervenia en la relació del metabolisme entre éssers humans i natura. El procés de treball és condició universal de la relació metabòlica ésser humà – naturalesa. Però, a diferència d’altres animals, hi ha un propòsit, una intencionalitat en la realització d’un treball humà. Si un animal destrueix una vegetació qualsevol sense tenir consciència d’aquesta acció, l’ésser humà destrueix una vegetació per sembrar i conrear el sòl; domestica plantes i animals útils fins al punt de deixar-los irreconeixibles, i els transfereix d’una regió a l’altra, modificant tot un sistema ecològic, transformant el paisatge, s’apropia de territoris. I, d’aquesta manera, estableix una coevolució amb el seu ambient i les criatures que modifica.
En aquesta relació, els éssers humans afirmen la seva pròpia objectivitat i subjectivitat, modifiquen el medi ambient i, al mateix temps, a si mateixos. És per la feina que els éssers humans estenen el seu horitzó, ja que per la seva acció cada element natural, cada potencial contingut en ell, mostra propietats fins llavors ignorades. Només cal recordar l’ancestral domesticació de plantes o fins i tot el nostre enteniment actual de l’energia continguda en un àtom d’hidrogen.
A l’actuar sobre la natura i transformar-la, els éssers humans aprofundeixen els llaços de sociabilitat entre els membres de la societat, multipliquen l’assistència mútua, promouen la cooperació i transmeten aquests coneixements a les generacions futures. Imagineu, per exemple, com va ser per als primers éssers humans la invenció d’una simple canoa, que va superar barreres naturals fins llavors insuperables i els va permetre obrir nous horitzons, trencant límits geogràfics [també] fins llavors insuperables. Això va transformar totalment la seva mentalitat sobre el món i la seva relació amb la natura. Però la invenció d’una simple canoa, per més rústic i primitiu que hagi estat el seu projecte, requereix mobilitzar i coordinar esforços i experiències de tot un grup social per construir-la: escollir (o reconèixer) una fusta adequada, mobilitzar persones per tallar-la, imprimir en ella amb el treball de la mà humana el que va ser pensat pel cervell, les formes adequades per a la seva flotació, que resisteixi les intempèries i les llargues travessies, etc.
Fabricar un instrument com aquest va suscitar aptituds fins llavors desconegudes per aquells homes i dones, va transformar les relacions entre ells, va transformar a l’individu, la societat, la seva visió de món, la seva relació amb la natura, el llenguatge, i la pròpia espècie. De la mateixa manera, l’activitat de la caça o la invenció de l’agricultura també van transformar als humans en més hàbils, intel·ligents i astuts.
Tot i mostrar algunes vegades cert to “triomfalista” en les seves línies sobre els fets realitzats per la civilització – una cosa típica de la seva època, que assistia a velocitat abassegadora a nous descobriments científics – Engels revela al mateix temps una profunda consciència ecològica identificant els límits de la natura. Tenia plena consciència que estava testimoniant grans innovacions tècniques revolucionàries que transformarien el món. Però també alertava sobre problemes ecològics causats per moltes d’aquestes innovacions i descobriments que, fins i tot, podrien conduir cap a la desaparició d’espècies i ecosistemes. En to d’advertència sobre el suposat domini humà de la natura, va escriure:
[…] no ens tirem masses flors amb les nostres victòries sobre la natura. És veritat que les primeres conseqüències d’aquestes victòries són les previstes per nosaltres, però en segon i en tercer lloc apareixen conseqüències molt diverses, totalment imprevistes i que, sovint, anul·len les primeres. Els homes que a la Mesopotàmia, a Grècia, a Àsia Menor i d’altres regions van devastar els boscos per obtenir terra de conreu, ni tan sols podien imaginar que, eliminant juntament amb els boscos els centres d’acumulació i reserva d’humitat, estaven assentant les bases de l’actual aridesa d’aquestes terres. Els italians dels Alps, que van destruir a les costes meridionals els boscos de pins, conservats amb tant d’afecte a les costes septentrionals, no tenien idea que amb això estaven […] privant d’aigua als deus de les seves muntanyes, i que durant l’estació de pluges es produirien inundacions encara més furioses. […] A cada pas, la natura es venja. […] els fets ens recorden a cada pas que no regnem sobre la naturalesa com a conqueridors sobre un poble estranger sotmès, com algú que estaria més enllà de la naturalesa, sinó que li pertanyem com la nostra carn, el nostre cervell, que ens capbussem en ella i que el domini que sobre ella exercim resideix en l’avantatge que tenim sobre altres criatures de conèixer les lleis i de poder servir-nos d’elles raonadament[13].
En temps en què la humanitat es veu assetjada per una pandèmia causada per l’apropiació mercantil de la natura i per canvis climàtics que amenacen tota la civilització, aquestes paraules sonen com profètiques i intenten, sí, despertar un just alarmisme enmig d’una societat embriagada per la ideologia del progrés.
Engels sabia que el desenvolupament de les ciències servia als senyors del capital, incrementant l’apropiació de la plusvàlua relativa. Però mai va presentar una visió unilateral reprovant els avenços de la ciència, ja que ella podria servir de via per a la superació de l’alienació de l’ésser humà davant de la naturalesa: “[…] com més caminem en aquesta via, més sentirem el millor i sabrem que nosaltres i la natura formem un tot, i més impossible es tornarà la idea absurda i antinatural d’una oposició entre l’esperit i la matèria, l’ésser humà i la natura, l’ànima i el cos […] “[14] .
Però creure que el desenvolupament científic és, per si sol, capaç de salvar-nos de la catàstrofe ambiental, permetent una relació més regulada amb el medi ambient, és tan ingenu com responsabilitzar el desenvolupament científic pels desequilibris ambientals. Sobre això, ja alertava Engels: “[…] per aconseguir aquesta regulació, cal alguna cosa més que simple coneixement. Necessitem d’una revolució completa de la nostra manera de producció dominant fins als dies d’avui i, amb ella, de tot el nostre ordre social existent“[15].
La profunda concepció dialèctica sobre la dinàmica dels sistemes naturals està en perfecta consonància amb allò que Ernst Haeckel va anomenar el 1866 “ecologia”. Però, com hem vist unes línies més a dalt, l’estudi sobre ecosistemes necessita prendre en compte el desenvolupament històric de les societats. El “factor antròpic” no ha de ser una mera abstracció de comptabilitat sobre el desequilibri del flux energètic d’un ecosistema. Cal explicar la raó del desequilibri del flux energètic, que està en l’explicació de com una societat és estructurada, en les lluites entre classes socials, en els interessos econòmics i en les relacions de poder que regeixen l’apropiació realitzada per les classes socials d’una fracció de crosta terrestre. Al cap i a la fi, qui és el antrophos responsable per l’escalfament global i per la destrucció dels ecosistemes en una escala global que ni Engels ni Marx van imaginar?
El desenvolupament de la nostra comprensió sobre la naturalesa reforça l’alerta d’Engels: “no regnem sobre la naturalesa com a conqueridors”. Pandèmies i canvis climàtics provocats pel capitalisme exigeixen la necessitat de la superació d’aquest sistema basat en l’explotació de la feina i de la natura. Exigeixen la creació d’una societat socialista, que revolucioni les relacions socials i les forces productives, perquè éssers humans superin la seva alienació en relació amb el producte del seu treball i es reconeguin com a part de la natura, la qual pensa per si mateixa.
Notes:
[1] La més gran demostració d’aquest argument està a la segona part del primer capítol de l’obra d’Alfred Schmidt, El concepto de la naturaleza en Marx. Madrid: Ed. Siglo Veintiuno, 1977.
[2] El positivisme és un corrent filosòfic que va sorgir a França al segle XIX, amb Auguste Comte, i va ser desenvolupat per pensadors com Herbert Spencer i Émile Durkheim. El positivisme al·lega que la societat necessita ser estudiada amb un rigorós “mètode científic imparcial”. Per això, aplica el mateix mètode utilitzat en les ciències naturals per a l’estudi de les ciències socials. Durkheim, per exemple, comparava la societat amb un organisme biològic, “un sistema d’òrgans en el qual cada un té el seu paper en particular”. Certs òrgans tenen una situació especial i privilegiada, el que és natural per al bon funcionament de tot l’organisme. D’aquesta manera, el positivisme justificava els privilegis de classe i l’ordre social establert. El darwinisme va servir a aquesta ideologia quan conceptes com “supervivència del més apte” van ser importats a les ciències socials per justificar el domini de classes.
[3] Per saber-ne més, llegiu: https://www.pstu.org.br/usar-marx-para-entender-e-enfrentar-a-crise-ecologica/
[4] KAUTSKY, Karl. Las tres fuentes del marxismo. San Pablo: Centauro, 5° ed., 2002, p. 17.
[5] PLEJÁNOV, G. V. Los Principios Fundamentales del Marxismo. Disponible a: https://www.marxists.org/portugues/plekhanov/1908/principios/index.htm
[6] Lysenko menyspreava molts aspectes de la teoria de l’evolució de Darwin, i va suggerir un abordatge evolutiu que es recolzava en les idees de Jean-Baptiste Lamarck, d’inicis de segle XIX, que era que els organismes podrien adquirir traços en les seves vides i passar-los a través de l’herència als seus fills. Arrelat a l’argument que el canvi de genotip és resultat de les influències externes, de l’entorn, Lysenko va anar a la guerra contra la genètica mendeliana i contra el botànic Nikolai Vavílov, el seu més notable defensor. Aquesta teoria, mentrestant, ja estava absolutament superada en aquella època i mancava totalment d’evidències empíriques. La majoria dels biòlegs evolucionistes, com Vavílov, defensava que en els processos evolutius les característiques d’un organisme viu eren heretats genèticament dels seus ancestres.
[7] UTZ, Konrad,; SOARES, Marly Carvalho (Org.). A noiva do espírito: naturaleza en Hegel [La novia del espíritu: naturaleza en Hegel]. Porto Alegre: EDIPUCRS, 2010.
[8] Per saber-ne més: GASPER, Phil. “El biólogo dialéctico, Stephen Jay Gould”, a: Marxismo Vivo n.° 6, novembre de 2002. Disponible a: http://marxismovivo.org/wp-content/uploads/2019/01/Primera-Epoca/POR/MV6/MV6pt/mv06pt.pdf
[9] ENGELS, Friedrich. Dialéctica de la Naturaleza, Lisboa: Ed. Presença, 1974, p. 230.
[10] GOULD, Stephen Jay. Darwin y los Grandes Enigmas de la Vida, San Pablo: Martins Fontes, s/d, p. 2.
[11] MARX, K; ENGELS, F. La ideología alemana, San Pablo. Ed. Boitempo, 2005, p. 32.
[12] ENGELS, Friedrich. Ludwing Feuerbach y el fin de la filosofía clásica alemana. Disponible a: https://www.marxists.org/portugues/marx/1886/mes/fim.htm
[13] ENGELS, Friedrich. Dialéctica de la Naturaleza. Lisboa: Ed. Presença, 1974, pp. 182-183.
[14] ídem, p. 183.
[15] Ídem, p. 184.