El miratge de la recuperació econòmica

Alguns anys, en l’època de la primavera, al desert d’Atacama (Xile) es produeix un espectacular fenomen natural. L’àrid desert es cobreix d’un colorit mantell de flors que a qualsevol observador incaut li podrien fer suposar, equivocadament, que aquells paisatges corresponen a un jardí, i en cap cas a un dels deserts més àrids del planeta.

Quan vaig començar a escriure aquest article sobre la “recuperació econòmica espanyola”, pregonada pel govern de Mariano Rajoy, em vaig recordar de l’inusual fenomen del desert d’Atacama; no pel fet de què l’economia espanyola en aquestes hores del 2015 s’assembli a un colorit paisatge floral, sinó per la manera en què un anàlisi superficial de la realitat econòmica ens pot fer veure una fèrtil vega on només hi ha una plana desèrtica.

En un any carregat de cites electorals, el govern del Partit Popular tracta de seduir-nos amb un discurs triomfalista, que se sustenta en un creixement del PIB del 1,4% l’any 2014, després de llargs anys de recessió econòmica, en unes previsions de creixement del PIB del 2015 superiors al 2% (2,5% segons el pronòstic del FMI), en un increment del nombre d’ocupats de més de 400.000 persones l’any 2014, i en la previsió de què aquest any 2015 la xifra total d’ocupats tornarà a augmentar en més de 400.000 persones.

No obstant això, si aprofundim més enllà de l’epidermis econòmica, la nostra caracterització de la realitat serà completament diferent.

En primer lloc, hem d’assenyalar que l’anomenada “recuperació econòmica” està “agafada amb pinces”. Els factors que estan impulsant la recuperació són conjunturals i provisoris, i d’abast limitat: la baixada del preu de petroli, la política monetària expansiva del BCE, que ha reduït tots els tipus d’interès i ha menyspreat el tipus de canvi de l’euro, i el repunt de l’obra pública a l’Estat espanyol en ple any electoral. Respecte a la caiguda del preu del petroli s’ha de tenir en compte que, tot i que el preu del barril hagi disminuït dràsticament en els últims mesos, el petroli és un recurs natural no renovable, que va deixar de ser barat des de la crisi del petroli dels anys 70. El seu desig ineludible és el creixement irregular del preu a mesura que s’avança cap al total esgotament del recurs. Sobre la depreciació de l’euro no hem d’oblidar que tan sols un terç, aproximadament, de les exportacions espanyoles es dirigeixen fora de l’Àrea Euro. I, per últim, sobre el repunt de l’obra pública, a ningú se li escapa que això no és res més que un petit pas enrere en la carrera austericida del PP, amb l’única intenció de tractar de guanyar les properes eleccions i agafar impulsos renovats per a la seva política de retallades.

En segon lloc, la recuperació espanyola, amb el conegut creixement del PIB i l’augment del nombre d’ocupats, s’està recolzant en una forta pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats, en un empitjorament generalitzat de les condicions de treball, i, en definitiva, en un sever empobriment de la classe treballadora i els sectors populars. Com escrivia recentment Joaquín Estefanía a El País: “La recuperació econòmica consisteix en passar de la desocupació a la subocupació. (…) Els llocs de treball que es creen són, majoritàriament temporals, a temps parcial i mal pagats. I els que no troben feina (parats estructurals) es van quedant enrere, desenes de milers, perquè se’ls acaba la protecció de l’assegurança, que estava calculada per a crisis més curtes” (*1). José Carlos Díez parlava en aquest mateix diari “d’una recuperació estranya”: “Hi ha deflació salarial i el tipus d’ocupació que s’està creant és extremadament precari. Es concentra en joves i majors de 50 anys, persones que la desesperació els força a acceptar salaris de subsistència” (*2).

En tercer lloc, qui vulgui consolar-se amb la recuperació econòmica li passarà el mateix que al desafortunat conductor que va perdre els frens en una pendent pronunciada i quan va arribar a una petita pujada que es trobava en ple tram de descens va pensar: “Per fi comencem a pujar, s’ha acabat la baixada!”. El capitalisme ha creat un món interdependent en el qual l’evolució de qualsevol economia està condicionada pel context econòmic global i, alhora, el que li succeeixi a un país en particular influeix en la resta. En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial l’economia internacional va gaudir de l’edat d’or del capitalisme, en què el món desenvolupat es va poder compatibilitzar amb un fort creixement econòmic, rendibilitat per a les inversions del capital, i millores salarials i socials per als treballadors (plasmades en l’Estat del Benestar). Espanya, com deia el ministre franquista Manuel Fraga, era diferent. No teníem democràcia (ni real, ni formal), tampoc Estat del Benestar, però el PIB d’Espanya, arrossegat per la virtuosa corrent econòmica internacional, creixia al 7% a la dècada dels 60. El paradigma de la postguerra es va trencar a la dècada dels 70, i des de llavors fins ara estem immersos en plena etapa neoliberal, caracteritzada pels intents infructuosos dels poders establerts per recuperar el dinamisme econòmic que teníem abans. A la segona meitat dels 80, un cop les economies occidentals van aconseguir superar parcialment la crisi dels 70, l’Estat espanyol va tornar a gaudir d’una etapa d’expansió econòmica, però aquest cop les taxes de creixement del PIB espanyol oscil·laven entorn al 5%, dos punts percentuals menys que en l’etapa de creixement dels anys 60. La crisi internacional dels primers anys de la dècada dels 90 va tenir el seu reflux a l’Estat espanyol en forma de “ressaca del 92” i, després de la paralització del creixement, l’economia (internacional i nacional) no es va reactivar fins la segona meitat dels anys 90. En aquesta nova etapa expansiva, emmarcada en el model neoliberal, l’economia espanyola va tornar a aprofitar el vent a favor de l’economia internacional, però amb taxes de creixement d’entre el 3% i el 4%, significativament inferiors a les de la segona meitat dels 80, i arribant tan sols a la meitat del ritme de creixement al qual es va arribar en plena edat d’or del capitalisme.

La conclusió de tot això és que els darrers 50 anys, el creixement econòmic en les principals economies occidentals està donant mostres d’esgotament. Amb l’agreujant de què la manera de funcionar que té el sistema capitalista és com el d’una bicicleta: un cop ens pugem damunt d’ella i aixequem els peus del terra, l’única manera de mantenir l’equilibri és no parar de pedalejar. Però, per què es produeix aquest procés de desertificació de l’economia capitalista? Respon a algun tipus de maledicció divina? Es tracta d’una llarga ratxa de mala sort? Potser és degut a una concatenació d’errors de política econòmica per part dels nostres governants? Abans de seguir exprimint-nos el cervell amb aquesta successió de preguntes, vegem el que diu un organisme especialitzat en la matèria: el Fons Monetari Internacional. En el peculiar llenguatge que a vegades utilitzen els economistes, el FMI reconeix que l’economia mundial enfronta una llarga etapa de dèbil creixement, denominant-la “nova mediocritat”. Aquest és l’avantatge dels alts funcionaris del FMI, com no s’han d’enfrontar al veredicte del sufragi universal, es poden permetre el luxe de ser més sincers que els polítics electes. Ara bé, el que més ens crida l’atenció dels anàlisis del Fons Monetari és el factor que assenyala com a principal causant d’aquesta “nova mediocritat”: l’envelliment de la població. No és nova la pretensió de teoritzar que els problemes econòmics són conseqüència de factors demogràfics. Thomas Malthus (1766 – 1834), un dels grans economistes clàssics, explicava en la seva obra “Assaig sobre el principi de població” que la població creix en progressió geomètrica i els aliments només augmenten en progressió aritmètica, pel que a llarg plaç, resulta impossible que tots els membres d’una societat puguin proveir-se dels mitjans de subsistència. Malthus, que va ser ordenat ministre de l’Església d’Anglaterra, afirmava que la casa de la fam i la misèria era l’insaciable desig libidinós dels pobres, que els feia multiplicar-se sense cessar, i proposava com a solució per als mals econòmics la “moderació moral”. Més de dos segles després de la publicació de l’obra de Malthus, el FMI torna a apuntar els factors demogràfics com els causants dels problemes econòmics, això sí, adoptant un nou enfocament malthusià “capgirat”. La culpa de la llarga etapa de baix creixement que estem patint no recauria en l’incomptable luxúria dels pobres, sinó, més bé, en la seva falta de desig, o en l’ús “irresponsable” dels mètodes anticonceptius. Bromes a part, no ens sembla que l’envelliment de la població sigui el principal factor explicatiu de la debilitat en les taxes de creixement, màximament quan són els joves el grup de població que presenta els percentatges més elevats de desocupació.

Potser un altre economista i filòsof del segle XIX ens ajudi a entreveure les raons del marasme en què estan sumides les economies capitalistes. Karl Marx (1818-1883) va analitzar meticulosament el mode de producció capitalista, i va aportar una teoria ben fonamentada que explica per què el sistema capitalista presenta tendències autodestructives. El filòsof alemany va formular “la llei de la tendència decreixent de la taxa de guanys”, que explica com el mecanisme de la competència porta els capitalistes a substituir homes per màquines en tots els sectors productius amb el greu inconvenient de què el benefici, el guany, dels capitalistes prové de l’explotació de la força de treball humana, però no de la utilització de les màquines durant el procés productiu. Diguem que un grup d’homes poden explotar altres homes, inclús podem fantasiejar amb una món en què les màquines exploti els homes (com a la pel·lícula de Matrix), però el que no poden aconseguir els capitalistes és obtenir excedent econòmic de les màquines. D’aquí que, segons la teoria marxista, el sistema capitalista es vegi abocat, en un horitzó de llarga durada, a un escenari de baixos guanys i dèbil inversió a l’esfera de l’economia productiva, pobre creixement, i forta desocupació. No obstant això, no podem esperar que aquest procés d’enfonsament econòmic sigui gradual i progressiu, al igual que existeix la tendència decreixent de la taxa de guanys, també es produeixen fenòmens econòmics, socials, polítics, etc. que poden actuar com a contratendències. Fent un paral·lelisme amb el que dèiem més amunt dels preus del petroli, podem afirmar que de la mateixa manera que és concebible una caiguda dràstica del preu del barril en un interval temporal inserit en una llarga trajectòria d’increment del preu de l’or negre, també és possible que es produeixin increments vigorosos de les taxes de guany capitalista que després seran compensats per caigudes encara més vertiginoses, per donar lloc a una tendència decreixent a llarg plaç.

Així que aquest és el panorama que tenim per endavant: una recuperació “agafada amb pinces”, que tracta d’avivar el ritme de creixement econòmic castigant fortament la classe treballadora, i que es veu abocada a una “nova mediocritat” caracteritzada pel baix creixement econòmic. Per si això no fos suficient, també hem de comptabilitzar en l’esdevenir-se de la recuperació econòmica, el fet de què l’economia espanyola intenta remuntar el vol amb una pesada càrrega sobre l’esquena: gairebé 5,5 milions d’aturats, un deute públic que representa prop del 100% del PIB, i un deute privat de llars i empreses no financeres que arriba al 193% del PIB. Així que si els treballadors i la gent del poble no ens organitzem per revertir les polítiques econòmiques neoliberals i superar el model econòmic que ens està portant a la ruïna, en 20 anys és possible que les parets de la Moncloa siguin testimonis de la següent conversa entre el president del Govern i el seu ministre d’Economia:

Sr. Ministre.- Presidenta! Presidenta! Per fi, ja han sortit les dades de la EPA del primer trimestre de 2035! Hem aconseguit acabar amb tot l’atur que es va generar en la Gran Recessió del 2009!

Sra. Presidenta.- Excel·lent notícia! Suposo que ja no tornaran a incomodar-nos els crits dels manifestants amb les seves contínues queixes i reclamacions.

Sr. Ministre.- En realitat Sra. Presidenta, jo no estaria tan segur.

Sra. Presidenta.- Com és això Sr. Ministre? Però si ja hem solucionat el problema de l’atur. Què volen aquesta panda d’insaciables? Expliqui’s, Sr. Ministre.

Sr. Ministre.- Bé, Sra. Presidenta, és que no contents amb treballar, també volen menjar.

(*1) http://economia.elpais.com/economia/2015/04/12/actualidad/1428860568_738815.html

(*2) http://economia.elpais.com/economia/2015/04/23/actualidad/1429780288_802638.html

Pots visitar el blog de l’autor en el següent enllaç: http://www.elbauldepolitica.blogspot.com.es/