Publicat al web de Corriente Roja el 4 d’Octubre del 2015
Durant els últims anys, l’educació pública a tota Europa està patint un dels majors atacs de la seva història, i la joventut treballadora ens estem enduent, com sempre, la pitjor part. El resultat és que, només en aquest any, més de 55.000 alumnes a l’Estat Espanyol han estat expulsats de la universitat per no poder pagar la matrícula.
Els governs de torn amb una mà desmantellen i retallen pressupost a l’educació pública que tenim, imposant pitjors condicions als professors i al personal no docent i reduint al mínim les beques i ajudes a estudiants amb problemes, i amb l’altra mà imposen lleis educatives que elititzen i adapten l’educació al mercat laboral.
Els atacs no paren. Després del pla Bolonya van anar a pels ensenyaments mitjans amb la LOMQE: i, aquest últim any, el govern, enfrontant-se al conjunt de la comunitat educativa, va implantar un nou decret llei, reduint els anys de grau i augmentant el màster, i assegurant-se així de què els estudiants amb menys recursos no poden accedir a una educació especialitzada. Per acabar-ho d’adobar, l’OCDE apunta en el seu informe Estratègia de Competències, publicat al Setembre, que “…uns preus de matrícula més alts podrien “animar” a escollir opcions educatives “més adequades a les necessitats del mercat laboral”. El fons de tot això és clarament la privatització per convertir el que era un servei i un dret de tots en un privilegi al qual només uns pocs podran accedir.
Per això, més que mai, és necessari enfrontar els atacs del govern, però la resposta que estem donant no es correspon amb la magnitud de l’atac que estem rebent. Per què tant a l’Estat Espanyol com a Europa puguem frenar aquest paquet de reformes, necessitem una resposta social àmplia que unifiqui el moviment estudiantil (d’universitat i d’instituts) amb el professorat i els altres treballadors de l’educació, així com amb el conjunt del moviment obrer i sindical i altres moviments socials.
Ara la tasca ha de ser concentrar-nos en arribar a la majoria d’estudiants, explicant amb paciència i classe per classe, a cada centre d’estudi, els continguts de les reformes educatives i el pla de privatització, perquè tots entenguin la gravetat de la situació i la necessitat de plantar cara a aquesta ofensiva als carrers, per mobilitzar-nos amb tots els nostres companys i enfrontar junts aquest atac, i arrel d’això, unificar la nostra lluita amb els altres sectors.
Però, no només és suficient amb explicar-ho, és imprescindible implicar el conjunt dels estudiants a la presa de decisions i la preparació de les pròximes mobilitzacions, organitzant assemblees que ens permetin decidir entre tots si ens mobilitzem, aprofundint en el debat per després actuar junts. Hem de transformar tant el sentiment de derrota per la implantació de Bolonya i la LOMQE com el buidament de les mobilitzacions per les esperances electorals en ràbia per lluitar contra el govern i els dictats de la Troica.
Per acabar, hi ha una tasca que tenim pendent, i que sovint oblidem, i és que estem enfrontant un pla de privatització a escala mundial. La joventut europea i internacional hem d’actuar junts i en solidaritat amb les altres lluites. Per això diem: Sigui, aquí, a Grècia, a Bungehuis o a Xile, la nostra lluita és només una!
Marco