La Revolució Russa va ser un impacte mundial. Per primer cop a la història, la classe obrera era capaç de prendre el poder i començar a transformar radicalment la societat per acabar amb l’explotació i l’opressió. Centenars d’organitzacions d’arreu del món miraven aquell exemple amb simpatia. Que serveixi d’exemple que fins i tot la CNT espanyola va aprovar al seu Congrés de desembre de 1919 “unir-se incondicionalment a la Revolució Russa, recolzant-la amb tants mitjans morals i materials com estiguin al seu avast”.

En aquest context, l’impuls dels bolxevics fa néixer en un Congrés celebrat el març de 1919 amb la presència de delegacions de 30 països la III Internacional. Els quatre primers congressos de la Internacional Comunista, celebrats en anys consecutius, van establir els principis fonamentals d’allò que aspirava ser el Partit Mundial de la Revolució Socialista. No obstant això, la degeneració de la URSS va destruir la III Internacional, convertint-la en un mer apèndix de la política exterior d’Stalin.

Stalin va abandonar la perspectiva de la Revolució Internacional i, mitjançant la teoria “del socialisme en un sol país”, va firmar la pau amb el capitalisme, comprometent-se, no només a no impulsar noves revolucions, sinó a combatre amb ferocitat les que tinguessin lloc. Un bon exemple és la Revolució Espanyola de 1936, en la qual al PCE no li va tremolar el pols per assassinar centenars de revolucionaris/es, com Andreu Nin. La Komintern va ser purgada per tal de ser controlada fèrriament per adeptes estalinistes.

Trotsky va encapçalar l’oposició a aquesta degeneració, primer tractant de recuperar la III Internacional, però passats uns anys, es feia evident que ja no quedava res de vida allà. La política d’Stalin havia permès la victòria del feixisme (Hitler, Franco…) i els Partits Comunistes del món havien digerit una de les grans tragèdies de la història sense dir ni piu. En aquestes condicions, els bolxevics leninistes, fet i fet coneguts com “trotskistes”, van decidir impulsar una nova Internacional.

El fil roig de la Revolució
Si la III Internacional va néixer de la major victòria (Revolució Russa), la IV Internacional, pel contrari, va néixer de les més grans derrotes (degeneració de la Revolució Russa – ascens del feixisme). La IV Internacional va ser marcada a foc per aquesta situació, i un bon exemple fou la seva mateixa fundació. Es va celebrar clandestinament en un únic dia de 1938 en una petita conferència de, amb prou feines, 30 delegats, a la casa particular d’Alfred Rosmer, a les afores de París. Trotsky ni tan sols va poder-hi participar per motius de seguretat (Rudolf Klement, organitzador de la Conferència, acabava de ser assassinat).

En aquell moment, amb prou feines hi havia 6,000 trotskistes repartits arreu del món, que morien a cabassos per igual en camps de concentració nazis i gulags estalinistes. Llavors, el major partit trotskista era el SWP nord-americà, que s’havia fundat gràcies a… una increïble casualitat. A James Cannon li havia arribat per error en ple Congrés de la Komintern un document de Trotsky!

Tot i la extrema debilitat, Trotsky sempre va considerar la IV Internacional com la gran obra de la seva vida. Ho deia qui havia sigut el gran dirigent de la Revolució Russa després de Lenin i el màxim dirigent de l’Exèrcit Roig d’obrers i pagesos, que havia sigut capaç de derrotar la invasió de 14 exèrcits imperialistes. Com podia ser?

Trotsky era conscient que la Revolució Russa hauria triomfat en la seva absència, a condició que Lenin es mantingués de peu. Però en aquell moment, la IV Internacional era l’única que en els moments més difícils garantia la continuïtat històrica del bolxevisme. Després de diversos intents, Stalin per fi va aconseguir assassinar l’últim dels dirigents bolxevics el 1940, però, llavors, la IV Internacional i el trotskisme ja eren una realitat.