Finalment, Sánchez ha estat investit després de pactar amb Unides Podem, el PNB i ERC. La investidura ha tingut lloc a menys de tres mesos de la contundent resposta popular catalana a la sentència del Suprem, en ple escàndol judicial per la negativa del Suprem a obeir al TJUE i permetre que Junqueras prengui possessió com a europarlamentari i amb la JEC desposseint al President Torra de la seva acta de diputat.Sánchez, després d’una campanya electoral on va competir amb el PP i Vox en agressivitat i amenaces al soberanisme català, al final només ha pogut optar a la investidura gràcies al pacte amb ERC.

El pacte PSOE-ERC reconeix que hi ha “un conflicte de naturalesa política en relació amb el futur polític de Catalunya” i crea una “Mesa de diàleg, negociació i acord entre governs” per a “desbloquejar i canalitzar el conflicte polític sobre el futur de Catalunya per vies democràtiques”. Acata “l’ordenament jurídic democràtic” i estableix que els acords de la Mesa se sotmetin a “una consulta a la ciutadania de Catalunya”.

ERC ven el pacte com una gran victòria perquè ha aconseguit “que es pugui parlar de tot” i perquè ha obert el camí per a resoldre el conflicte polític i encarar la situació dels presos. Alimenten la mateixa idea els Comuns de Ada Colau, obsessionats per la “normalització política” i disciplinats a Pedro Sánchez.

Hi ha sectors a Catalunya que, davant el punt mort que tenalla la vida política catalana, veuen el pacte amb algunes esperances, mentre que un important sector de l’independentisme el percep, amb raó, com una gran operació per a desarmar el moviment independentista.
Un pacte per a reconduir el moviment independentista als llits del règim

Malgrat la cridòria de la dreta contra els “colpistes” catalans, la realitat és que ERC s’ha compromès a acatar “els principis de lleialtat institucional i bilateralitat”, pactant així la renúncia expressa a la unilateralitat. És a dir, el fet que un Govern de la Generalitat convoqui unilateralment un referèndum d’autodeterminació o faci aprovar lleis contràries a la legislació espanyola.

Dir que totes les propostes que es presentin a la Mesa seran “legítimes” no amaga que la proposta del referèndum d’autodeterminació serà només una “salutació a la bandera”. La consulta de la qual parla el pacte s’entén en el marc de l'”ordenament jurídic democràtic”. És a dir, en el marc d’una Constitució que nega el dret a l’autodeterminació, estableix la unió forçada i és només modificable mitjançant una reforma impossible perquè requeriria el suport de la dreta neofranquista del Congrés.

En realitat, el pacte parla de buscar un nou encaix en la Monarquia espanyola. L’autodeterminació i la República catalana desapareixen de l’escena, ajornades a les “calendas gregas”. En canvi, ERC exigiria una sortida al problema dels presos i un nou sostre autonòmic, que respectés la llengua, la cultura i l’educació, millorés el finançament autonòmic, ampliés les competències en infraestructures i recuperés punts de l’Estatut de Pasqual Maragall que va tombar el TC.

Però tot aquest pla s’enfronta a dos problemes greus: el primer és que, per a avançar cap aquesta direcció, ERC necessita guanyar les eleccions catalanes i formar Govern (a poder ser tripartit amb els Comuns i el PSC). Però en aquest camí s’enfronta a la rivalitat de Puigdemont i JxCat, que no volen veure’s destronats i els sabotejaran. Encara que, en realitat, no tenen objectius diferents, excepte voler ser ells i no ERC els qui protagonitzin les negociacions.

El segon problema és major. Es tracta de la reacció furibunda de la dreta combinada amb l’aparell judicial, que només admeten la rendició incondicional i la humiliació de l’independentisme i no estan disposats a obrir la mà ni en la repressió ni en cap concessió autonòmica digna de tal nom.
La hipocresia d’Unides Podem i Comunes

Els Comuns han anat variant la seva postura davant el conflicte nacional al ritme que ho feia Pablo Iglesias. De defensar el dret a decidir van passar al referèndum pactat i d’aquest a negociar un arranjament per a un nou Estatut d’Autonomia. La seva posició davant la repressió també ha estat la d’Iglesias: reconèixer la legitimitat dels Tribunals del règim i de les seves sentències. Aquestes els poden semblar malament, però són legítimes i s’han d’assumir. L’única cosa que queda és queixar-se, sense alçar molt la veu, i proposar subterfugis legals per a reduir el seu impacte.
Si el gran objectiu era entrar com fos en el Govern Sánchez, tot el que obstaculitzés això havia de ser apartat. Ara es tracta de preparar-se per a un govern tripartit a Catalunya amb ERC i PSC en nom de la “normalització”. D’aquí el seu suport als pressupostos d’Aragonès.

Jaume Asens, entrevistat en TV3 després de la investidura, va assumir que qui els marcava la batuta en el problema català era Sánchez i que ells, Podemos-Comuns s’hi disciplinaven. Va excloure tota expectativa de referèndum d’autodeterminació i d’amnistia dels presos (“una cosa molt difícil, per no dir impossible”) perquè defensar aquestes reivindicacions “genera frustració”.
La CUP ha de mantenir-se ferma

La CUP, es va presentar per primera vegada a eleccions generals i va treure 244.754 vots i 2 escons. Aquests vots representaven als sectors més radicals i anti-règim de l’independentisme, especialment de la joventut.
En la seva intervenció en el ple d’investidura, Mireia Vehí assenyalava que el pacte PSOE-ERC té poc recorregut i marcava distàncies, perquè “el diàleg no és viable sense qüestionar el règim del 78”. Malgrat això, va desitjar encerts al nou govern enfront dels “mals auguris” de la dreta i la ultradreta.
Però el nou govern no acontentarà el poble català, perquè ni pot fer-ho per les traves de l’aparell judicial ni tampoc vol, perquè mai traspassarà el marc constitucional que consagra la unitat forçada espanyola. Per això, encara que es vesteixi de seda, no podem baixar la guàrdia. És hora de mantenir-se fermes en la defensa de l’autodeterminació, l’amnistia i la lluita contra la repressió, “governi qui governi” a Madrid i a Barcelona.
No donar el braç a torçar: continuar la lluita per l’amnistia, el dret a decidir i contra la repressió

El que passi en els pròxims mesos és una incògnita. Vivim una situació profundament inestable, amb un govern de coalició amb una majoria extremadament precària i dependent de pactes, i amb l’extrema dreta desenfrenada i l’aparell judicial en peus de guerra. Tampoc sabem amb certesa quant durarà el govern de la Generalitat i quan es convocaran les pròximes eleccions, encara que no poden trigar gaire donat el seu estat terminal.
El que sí que sabem és que l’autodeterminació de Catalunya és part de la batalla comuna contra el règim monàrquic i que serà necessari que aquest caigui per a aconseguir-la. Que això només ho aconseguirem en una lluita comuna amb la classe treballadora i la resta dels pobles de l’Estat. I que sobre aquesta base podrem aixecar una unió lliure de repúbliques.
No hem de deixar-nos encegar per falses il·lusions en un diàleg que ens porta a un atzucac, perquè es dóna en el marc del règim i perquè no es fa en nom d’un poble alçat i organitzat sinó desmobilitzant-lo. Avui la tasca continua sent la lluita per l’amnistia, el retorn dels exiliats, la fi de la repressió i la defensa d’un referèndum d’autodeterminació. Aquesta batalla exigirà l’entrada en escena, una altra vegada, del poble i la joventut, recolzat en l’autoorganització i la iniciativa col·lectiva.