El paper de la dona i les seves reivindicacions a les darreres eleccions

    Escrit per la Laura R. el 14 de juny del 2015No és igual, no és igual dona treballadora que la Espe o Cospedal!

    Les més de 500 candidatures d’unitat popular construïdes arreu de l’Estat, han capgirat el panorama polític aquest 24 de Maig, amb la consegüent patacada electoral del PP, que perd el poder en molts dels seus feus històrics.

    Encara que la Llei d’Igualtat del 2006 obliga als partits polítics a complir amb la paritat a les llistes electorals, les candidatures encapçalades per dones segueixen essent minoria. Només una quarta part d’aquestes candidatures han estat encapçalades per dones. En canvi, és el primer cop que les dones tenen tanta presència mediàtica en unes eleccions, ja que tant els partits tradicionals com les noves formacions, han apostat per dones com a caps de llista, en territoris clau o de molta rellevància política com Madrid, on 4 dels 6 principals candidats a la batllia eren dones.

    Per a alguns experts en comunicació, en alguns casos això obeeix més a una “estratègia de màrqueting per caçar el vot femení”, que a una vertadera aposta per la igualtat, ja que segons un sondeig del CIS: “el percentatge de dones indecises és un 5% major que el dels homes.

    Totes dones, però en trinxeres diferents

    Manuela Carmena, molesta amb algunes declaracions de l’Esperanza Aguirre durant la campanya, va dir l’endemà de les eleccions que volia “asseure’s a dialogar” amb ella, perquè “ambdues són dones, àvies i professionals”.

    Però el problema és que això no és suficient per solucionar les seves diferències, que són polítiques. Si Carmena o Ada Colau van aconseguir aquest resultat, va ser per les esperances de “canvi” que les candidatures encapçalades per elles han generat i no pel to dialogant que van adoptar durant la campanya, totalment oposat això si, a les actituds despòtiques d’Aguirre o Rita Barberà”.

    En relació a les dones, són moltes les que teníem clar en aquestes eleccions que votar a Aguirre o Cospedal, era votar a un partit i apuntalar a un govern el qual les seves polítiques han fet augmentar la desigualtat i la indefensió de les dones sense recursos davant el masclisme i l’explotació que pateixen. És per això, que aquest 8 de Març les dones vam recórrer els carrers cridant: “No és igual, no és igual, una treballadora que la Espe o Cospedal”.

    Encara que la “líder del PP” s’hagi presentat amb un full de deu punts basats, segons ella, en “una defensa de la llibertat i dels valors cristians”, tot el món sap que és una defensora implacable de la privatització dels serveis públics i de les retallades socials, les principals perjudicades de les quals som les dones treballadores; o que està en contra de l’avortament, que no ho considera un dret de la dona sinó un “fracàs immens en tots els supòsits”. I això és així perquè el seu principal objectiu per damunt d’ésser o no ésser dona, és protegir els interessos d’una banca i unes multinacionals amb els beneficis de les quals ella mateixa participa, com a part de la burgesia.

    Tampoc a la Cospedal li ha tremolat el pols aquests anys en aplicar una política d’austeritat social al Govern de Castella la Manxa, deixant morir moltes persones dependents, sense rebre l’ajuda que per llei els corresponia.

    Al contrari, els programes presentats per algunes candidatures d’unitat popular contenen mesures que poden suposar un pas important per començar a avançar cap a una major igualtat i contra la violència masclista com són: “Municipalitzar el servei d’atenció domiciliària” (Barcelona en comú), “integrar l’educació infantil com una etapa educativa gratuïta” (Ahora Madrid), “reforç de mitjans i personal als centres d’orientació familiar i cases d’acollida per a dones” (Marea Atlántica) o “garantir des de l’ajuntament els drets sexuals de les dones al sistema andalús de salut” (Participa Sevilla).

    “Arribar a les institucions”. Per a què i per a qui?

    Manuela Carmena i Ada Colau són les noves batllesses de Madrid i Barcelona respectivament. I davant el “anem a governar obeint” d’Ada Colau o el “no anem a governar només per als qui ens han votat sinó que per a seduir als qui no ho van fer” de Manuela Carmena, cal preguntar-se: Obeir a qui, als de dalt o als de baix? És possible governar acontentant a totes i tots? Nosaltres pensem que no.

    Sens dubte, tant Barcelona en Comú com Ahora Madrid i la resta de candidatures d’unitat popular, tenen per davant una responsabilitat històrica després d’aquestes eleccions. Entrar en pactes o acords com s’ha fet perquè aquestes candidatures puguin governar o inclús per “desallotjar a la dreta del poder” era molt temptador, ja que aquest és un dels motius pels quals van sorgir aquestes candidatures segons çacords amplis entre diversos partits d’esquerres i moviments socials, als quals es van incorporar persones de manera independent.

    Però el gran perill al fer aquests pactes resideix en haver quedat lligats a compromisos que obliguen a dur a terme una “gestió responsable”, en comptes de governar o estar en les institucions per posar aquestes al servei del poble. En aquesta tasca, no poden ésser “sòcies” de cap canvi aquelles formacions polítiques que, per acció o omissió, van aplicar durant el seu mandat les mesures que ens han portat a l’actual situació de catàstrofe social i/o que estiguin esquitxades per escàndols de corrupció a les seves llistes.

    Des dels estrets marges dels ajuntaments, en la seva majoria ofegats pel deute municipal, governar per als de sota començant pels sectors més oprimits i explotats, d’entre els quals es troben les dones treballadores, significa revertir les retallades en Dependència i la resta de Serveis públics. Significa lluitar per una llei que protegeixi el dret de TOTES les dones a un avortament lliure, públic i gratuït a la seguretat social. I també significa necessàriament haver de confrontar lleis injustes com la Llei d’Estabilitat Pressupostària, la Llei de Bases de Règim Local que treu competències als municipis o l’odiada Llei Mordassa. Significa donar suport a les lluites de qui les confronta i cridar a defensar al carrer, mitjançant la mobilització social, un pla d’emergència social, complint així el mandat popular perquè han estat votades aquestes candidatures.

    NI UNA MENYS!

    Aquests mesos de maig i juny, la violència masclista s’ha endut la vida de cinc dones. Divuit des de l’inici de l’any.

    Quan es constitueixin els nous governs autonòmics i municipals, una de les obligacions de diputats/des i regidors/es de Podem i de les diferents candidatures d’unitat popular, serà lluitar perquè en Ajuntaments i Comunitats Autònomes es restauri el pressupost necessari per posar en marxa un Pla Integral contra la Violència Masclista.

    Un Pla que tingui com a objectiu atendre i protegir de manera immediata i efectiva les seves víctimes, prevenir aquesta xacra social i eliminar les causes materials que obliguen a moltes dones i als seus fills i filles a conviure amb el seu agressor.

    Exit mobile version